De Sant Fèlix al Concurs de Tarragona

La diada de Festa Major de Vilafranca del Penedès acostuma a marcar l’equador de la temporada castellera i, sobretot, deixa entreveure com els poden anar les coses a les quatre colles participants, d’aquí a final de temporada. I enguany, que hi ha Concurs, aquesta mena de baròmetre s’ha de tenir en compte, encara que sigui com un element més de judici.

Aquest Sant Fèlix, doncs, ha aportat una sèrie de novetats que permeten intuir un final de temporada trepidant i amb moltes sorpreses. Una realitat, per exemple, és que els Castellers de Vilafranca, vencedors de la diada, no abasseguen ni són tan implacables com ens tenien acostumats (el dos de nou amb folre i manilles i el tres de nou amb folre no acostumaven a entrar en un programa amb propostes de construccions superiors). L’altra realitat és que els verds encara són la colla més en forma i, per tant, la gran favorita per reeditar i endur-se el Concurs de Castells de Tarragona.

Hi ha hagut anys, però, que l’actuació que signaven els Castellers de Vilafranca per Sant Fèlix acostumava a superar la que ells mateixos feien a Tarragona i que els permetia guanyar el Concurs. Això, enguany, serà difícil que passi (no dic que sigui impossible). Però tot fa pensar que els verds hauran d’escurçar les vacances que acostumen a prendre’s després de festa major i suar de valent per millorar estructures que s’han quedat fora del programa de festa major, si bé en un moment o altre s’havien anunciat: tres de deu amb folre i manilles, quatre de nou, dos de vuit i cinc de nou amb folre.

Parlant del cinc de nou folrat, Sant Fèlix va trencar també la bipolaritat que semblaven capitalitzar els vilafranquins i la Colla Vella dels Xiquets de Valls, i va decidir que entrés a jugar l’altra entitat vallenca, la Colla Joves, en la lluita pel ceptre de Tarragona. La Joves, que ja portava temps avisant amb un cinc de vuit de postal, va descarregar el seu primer cinc de nou amb folre, un castell que pot ser clau a la plaça de braus si el saben acompanyar de dos castells superiors al tres de nou amb folre. Tanmateix, la incursió de la Joves pot complicar també la vida als Castellers de Vilafranca, acostumats a centrar-se en el que feia la Vella. Ara, en canvi, els verds hauran de mirar a banda i banda de la plaça.

Pel que fa a la Colla Vella, la temporada que portem fins ara és molt positiva: som la colla que menys ha caigut de les quatre grans; hem ampliat ventall amb el tres de vuit amb el pilar; estem millorant el pilar amb una proposta de futur; i, sobretot, tornem a ser molta i molta gent. Dit això, i sense voler desmerèixer els registres de la Joves i Minyons de Sant Fèlix (ja que els castells que van fer els tenen per la mà), m’hauria agradat veure com els haurien anat les coses a vermells i malves en el cas d’actuar en solitari i de no comptar amb l’ajuda mútua. Nosaltres, en canvi, ens vam haver de valer per nosaltres mateixos, i si tenim en compte els castells que vam plantar (des de l’inèdit tres de nou amb folre i el pilar, fins a dos estructures emmanillades com el dos de nou i el pilar de vuit), que requereixen una pinya més que generosa, tots solets, doncs home, si més no és per tenir-ho en compte.

L’últim concurs que vam guanyar, el del 2000, va venir precedit d’un Sant Fèlix brutal, per mi, una de les millors actuacions que s’han fet mai a Vilafranca (cinc de nou amb folre, dos de nou amb folre i manilles, tres de vuit aixecat per sota i pilar de vuit amb folre i manilles –carregat-). El que hem fet enguany no es pot comparar, ho sé, però crec que és molt i molt significatiu el fet d’haver reconduït una diada que s’havia posat costa amunt amb la caiguda prematura del tres de nou amb folre i el pilar, i amb la pressió afegida del que havien fet les altres colles. Em quedo amb la resposta que vam donar, amb la reacció que vam tenir, amb les ganes de seguir lluitant i de plantar cara fins el final, amb el cop de puny damunt la taula d’una colla que recuperava la mentalitat guanyadora.

Amb aquesta gent i amb aquesta mentalitat tot ha de ser més fàcil. Amb tot, no és prou. Queda molt per fer, com per exemple triar els quatre o cinc castells que poden donar-nos el Concurs (i que a hores d’ara encara no tenim) i picar pedra i treballar més que ningú durant un mes.

Entremig hi ha actuacions de nivell i de compromís, començant per la de Torredembarra i acabant per la de Santa Tecla, i passant per la Diada a Valls i Montblanc. Però si hi ha d’haver una pedra de toc, on fer les darreres proves amb vistes al Concurs i demostrar que podem recuperar per a Valls el Concurs de Castells, aquesta és Santa Tecla. En la vida de les persones i en el món dels castells també, la psicologia hi juga un paper transcendental. I no és el mateix (per la pròpia colla, però també per les altres) presentar-se a la sorra de la plaça de braus amb la sensació que podem guanyar si toca la flauta, que fer-ho amb ple convenciment i després de signar una gran diada per les festes de Santa Tecla. Som-hi!