El dia que descobrim els castellers xinesos i plantem el dos de vuit amb folre

Divendres 28. Avui fa una setmana que vam marxar de Valls en direcció a Shanghai, i ja s’apropa el viatge de tornada. Per fi hem pogut descansar una mica i esgarrapar unes hores per mitigar la son. Amb tot, el dia ens reserva una petita sorpresa en forma de pluja que fa que, per primera vegada des que som aquí, s’hagi de suspendre l’exhibició prevista a l’Expo de Shanghai. A canvi, ens donen lliure fins a l’hora de dinar, quan haurem de marxar cap a Hangzhou per fer una actuació castellera i quedar-nos-hi a dormir.

Tenim unes tres hores per seguir comprant, per visitar nous temples, per descansar a l’hotel, per tombar, per provar nous plats de la cuina local... però uns quants ens decantem per uns massatges que fan al carrer de darrere mateix de l’hotel. Quan hi entrem ja veiem que no ens podran agafar a tots,perquè a aquelles hores del matí encara tenen poc personal i quan s’hi posen no tenen cap pressa. Una filosofia diferent a la nostra que sempre correm per tot. A saber: una hora de massatge als peus i a les cames costa 300 yuans o, el que és el mateix, 3 euros. Si hi afegeixes l’esquena i un massatge facial, 600 yuans (6 euros), i el massatge  dura...dues hores! És un espectacle veure treballar els i les massatgistes, que de tant de practicar han desenvolupat una mena de durícies a dalt dels dits. A més, quan entres et fan seure en una mena de sofàs ronyosos que es veuen des del carrer i, és clar, només fa que passar gent de la colla fent broma.

Dinem cuita-corrents a l’hotel cap a les 14:00 i pugem a l’autobús que ens ha de portar a Hangzhou. Ens avisen que el camí és una mica llarg i que es farà pesat, i no ens enganyen. Després de gairebé tres hores per l’autopista més irregular en la què hagi viatjat mai, arribem a la fàbrica Antex, de Hangzhou, on ens han contractat i pagat bona part de les despeses de l’exhibició. El recinte és immens i recorda les antigues colònies fabrils. La gent viu dins la fàbrica, on hi ha tot tipus de serveis: rentadores industrials, menjadors, restaurants, sales de jocs, quioscos, tendes, caixers automàtics. Però el que més ens sorprèn no és això sinó el fet que quan entrem a la plaça en cercavila i a toc de gralles i timbals, ens trobem a banda i banda més de dos-cents castellers xinesos amb la camisa rosada, la faixa i els pantalons blancs. No cal dir que l’empresa en qüestió és textil. Formats com si estiguessin a l’exèrcit, ens regalen una ovació de les que tardarem temps en oblidar.

 L’exhibició a Hangzhou és la millor que hem fet per terres xineses i per primera vegada hem pogut completar tres castells de vuit. No cal dir que fer això a l’estranger és un mèrit, immens però fer-ho tant i tant lluny de casa és una fita històrica. A més, els castells avui surten brodats, tant el 3d8 amb el què obrim plaça, com el 2d8f, i també el 4d8. Després, a més, hi hem afegit el 5d7 i després dels pilars hem fet una prova de 3d9f fins a sisens que invita a l’optimisme.

Els castellers xinesos, que s’han posat a la pinya i han participat activament en cadascuna de les construccions, ens han regalat a l’acabar l’actuació un 4d6 amb el què hem flipat. Demà provaran el 3d6, i en un mes que fa que assagen, ja han provat el castell de set pisos, tot i que els va caure. Val a dir, però, que tots els seus castellers són majors d’edat, incloent-hi el pom de dalt; vaja, com una colla universitària! El corresponsal de TV3, Sergi Vicente, també comença al·lucinar amb tot plegat: aquesta Xina castellera no la coneixia! Així que no para d'enregistrar imatges i passar cròniques, ara pel Comarques, ara per l'InfoK, ara pels Telenotícies.

A l’hora de sopar celebrem dos aniversaris més i el cap de colla anuncia que si tot va bé, li agradaria provar el castell de nou demà dissabte. L’hora de l’actuació serà a les 12 del migdia, les 6 del matí a Catalunya. Així que quan la majoria de vosaltres us aixequeu, ja sabreu si hem aconseguit aquesta fita història. Bona nit Catalunya, demà més.

Com cada dia, us deixo amb algunes fotos comentades:

 El Lluís Jové 'Quinto' celebra els 42 anys en terres xineses. La canalla de la colla li ha portat un pastís i li ha cantat els anys i anys per molts anys.

El David Andreu també ha fet anys, 37 en el seu cas, i per a ell també hi ha hagut un pastís sencer.

Fent cua i descobrint què hi ha per sopar... La veritat és que tant a Hangzhou com a Shanghai ens estan tractant molt bé i amb moltes atencions.

Hi ha qui es resisteix a fer servir forquilla i ganivet i ja que som a Xina s'esforça amb els bastonets tradicionals.

El 'Busi' júnior, el timbaler més jove, és tota una atracció a la colla i a fora. Aquí concedint una entrevista per l'InfoK.

La Gemma de Vilallonga s'ha fet la mestressa de la cafeteria de Hangzhou. Resulta que havien comprat una cafetera nova de molta qualitat, però no sabien massa bé com funcionava, i la Gemma, que porta una granja al Morell, els ha fet un màsters. Per cert, el cafè boníssim!

Una foto amb el drac de Barcelona

Un altre cop toca matinar i complir un programa atapeït d’actes, però el fet de visitar llocs diferents dins de l’Expo i fora d’ella és un al·licient. Avui deixem la plaça Europa –espai on hem actuat aquests darrers dies dins del recinte de l’Expo- per anar a l’Urban Place, on hi ha els pavellons d’algunes ciutats participants, entre elles Barcelona. L’actuació serveix per anar sumant castells de vuit, aquesta vegada li toca només al 4d8, però sobretot per provar nous castellers o homenatjar-ne uns altres, la qual cosa sempre s’agraeix. El balanç és del tot satisfactori: 2d7, 3d7s, 5d7, 4d7, 3d7, vano de cinc i un pilar de cinc en silenci a la memòria de l’Emili Manresa que fa emocionar tothom, no només els castellers, sinó també als guies, delegació de Barcelona i gent del públic a la qual prèviament se’ls ha explicat perquè en aquest pilar no sonaran les gralles i perquè avui els castellers porten un braçal negre.

L’ovació final –gent de la colla inclosa- retrona per tota la plaça. És el petit homenatge que hem fet a milers de quilòmetres i quilòmetres de casa per un casteller molt estimat.

Després de l’actuació hem anat a visitar el pavelló de Barcelona on hem tornat a visionar l’audiovisual sobre els valors i els atractius de Catalunya, i entre els quals hi som un dels grans protagonistes de les imatges. A la sortida, els responsables del pavelló ens han demanat de fer una foto de grup al voltant de la reproducció del drac de Barcelona, que és la imatge que encapçala aquest post. En aquesta estona hem pogut parlar amb el Sergi Vicente, el corresponsal de TV3 a la Xina i amb d’altres periodistes que ens han explicat la transcendència i l’impacte mediàtic que està tenint la nostra visita, i ens tornen a explicar el capítol dels nens xinesos que la policia va aturar prop del port de Shanghai quan anaven a provar una estructura de tres pisos: “Ho hem vist per la tele, no ens ha semblat complicat i volíem provar-ho”, es veu que han dit.

A continuació hem tingut unes hores de temps lliure que en el nostre cas (un grup de deu castellers i castelleres) hem aprofitat per fer compres al metro subterrani. Encara no hi havia baixat i he quedat sorprès al descobrir que es tracta d’una petita ciutat en el subsòl, plena de comerços i serveis, i de gent que t’estira de les mànigues perquè els compris a ells al crit de “amigo” i “barato”. Hem sembla que ja ho he comentat en un altre post, però això d’haver de regatejar per tot esgota que no vegis. La gent de la colla, però, s’ha doctorat en un parell de dies i treu anoracs amb forros polars Nordface, Titanium i d’altres marques de primera fila, o bambes Nike, Adidas, texans Levi’s, etc... per 10, 12 o 14 euros. Això sí, ens ho fan suar i la compra d’una peça (que generalment fem en grup per abaixar el cost) pot durar una hora amb un seguit d’exclamacions i representacions (ara marxo, ara criden, ara traiem els bitllets, ara ens seiem a terra...).

Les compres ens han robat el dinar i ja no hi ha temps per posar-nos res a la boca fins a l’hora de sopar. Ara toca anar corrent a l’hotel per canviar-nos i fer una dutxa ràpida per anar a una de les excursions opcionals, que pel que s’ha vist, s’hi va apuntar més de mitja colla. Els reclams són la Torre Jin Mao, de 420,5 metres d'alçada i 88 pisos als quals hi accedim amb uns ascensors que corren que se les pelen (en menys de 45 segons), un creuer pel riu Huangpu i un sopar en un restaurant giratori. Els tres llocs fan estralls entre les nostres càmeres i per primera vegada tinc la sensació de ser un turista japonès per Barcelona que ho fotografia absolutament tot. El sopar és de traca i mocador. Hem pagat 25 euros pel cobert però quan veiem el buffet lliure ens adonem que serà un dels àpats de la nostra vida i no deixem escapar l’ocasió: tot tipus de marisc, carns, peixos, formatges, sushi, pastisseria (em sembla que uns quants castellers hauran de revisar-se els nivells de sucre quan tornin a casa)...

Tornem a les habitacions que és molt tard, vora les dues de la matinada, però ens comuniquen que l’endemà ens fan una concessió a l’hora de despertar-nos: no marxem de l’hotel fins les 10 del matí. Ara bé, el programa serà dens: actuació al matí a l’Expo, davant del pavelló d’Espanya, autobús i cap a la ciutat de Hangzhou, on hi ha unes tres horetes de viatge. Avui actuarem i dormirem aquí, i no sé com estarà el tema de la cobertura. En qualsevol cas, us deixo amb unes quantes fotos de la jornada d’ahir:

 Els 'Magris' al costat del drac de Barcelona, a l'Expo de Sahanghai.

Veterans a la sortida del pavelló de Barcelona.

L'Octavi, amb un tigre dissecat del pis 88 de la Torre Jin Mao.

El Kevin i la Yoli, amb un Ferrari.

L'Ignasi i el Joan, en el creuer pel riu i l'skyline de Shanghai de fons.

Dia complet a l'Expo de Shanghai

Avui no sé massa bé com començar la crònica. Fa només unes hores ens hem assabentat de la pèrdua d’un company casteller i la pujada d’adrenalina que hem tingut avui a l’Expo carregant i descarregant dos castells més de vuit (ja en portem set de consecutius en quatre dies), ha baixat de cop al vespre quan hem conegut la notícia. No ens ho esperàvem i ens ha agafat per sorpresa, la veritat. Ha estat un cop baix del destí. Des d’aquestes línies vull tenir un record emocionat pel Miliu pare, així com per la seva família (en especial a la Paquita -la dona-; a l’Emili i a la Marta, -els fills-; i a l’Alfonso, el gendre) i agrair-li tots aquests anys de sacrifici per la colla, sempre sumant, sempre disposat a ajudar, sempre fent ambient. Aquells que en un moment o altre han estat al capdavant d'una colla castellera, sigui en el paper que sigui, sabran l'enorme valor que aporten aquestes persones al col·lectiu, i és just reconèixer-ho.

D’altra banda, sóc conscient que aquest bloc s’ha convertit per molts altres familiars de castellers de la colla, especialment aquests dies -degut a les dificultats de comunicació que ens hem trobat-, en un punt de contacte a través del qual poden saber com ens van les coses. I reconec que veure les cares, imaginar-se com s’ho passen de bé a través de les fotografies, què fan i què desfan, ha  de tranquil·litzar molt. I també m’hi vaig comprometre...

Avui tenia previst explicar-vos una doble anècdota que ens va passar ahir, però que deixo per més endavant, i em centraré amb un reportatge fotogràfic del dia viscut a l’Expo. Després de l’actuació, que avui ha estat força matinera i que hem resolt amb el 3d8 (la foto és del Jordi Badia), 4d8, 2d7, 4d7p, pilar de cinc i dos pilars de quatre, hem visitat el pavelló espanyol, on ens hem fet la foto de grup que encapçala aquest post (també del Jordi Badia).

 Després, temps lliure que hem aprofitat anant a visitar tots els pavellons que hem pogut. Dels que hem vist el grup amb el què anàvem, ens quedem amb els dels Emirats Àrabs Units (a la foto d'aquí a sota) i amb el de l’Aràbia Saudí, espectaculars. També el de la Xina i, a més distància, la resta.

 

Us deixo amb algunes fotos comentades que ens ha deixat la jornada d’avui. Demà més:

 Instants després de l'actuació a la Europe Place. Diversos grups de castellers s'han fet fotos amb la bandera xinesa.

La canalla de la colla amb el Bebè gegant que domina la sala 3 del pavelló espanyol, i que ha dissenyat la cineasta catalana Isabel Coixet.

El Joan Romero i la Pilar Trujillo, a l'entrada del pavelló espanyol de l'Exposició de Shanghai.

El Jordi Roig fent broma a l'accés del pavelló. No cal dir res més...

L'Esther i el Txema, a la porta del pavelló.

La penya fent unes sanmiguels al pavelló. És que tanta cervesa xina...

El Lluñis Jové al pavelló del Tíbet, integrat dins de la Xina. Tampoc cal dir res més...

Visita a la Ciutat Antiga

Tant llegir Haruki Murakami i el seu ‘De què parlo quan parlo de córrer’, al final ahir al vespre em vaig decidir: demà (avui) al matí m’aixecaré a les 6.15 per anar a córrer amb gent de la colla. Érem una vintena, dels quals deu han sortit a caminar. He de reconèixer que això del córrer no és el meu, més aviat em fa peresa, però una vegada t’hi poses té el seu què... Passa també que quan surto a córrer ocasionalment, m’agrada fer-ho sol, amb l’iPod, i anar al meu ritme. I avui he pagat l’estirada de les diferents llebres de la colla, més avesades a aquest esport que jo. Però mitja horeta a bon ritme han fet el seu resultat, i m’han ajudat a desengreixar... A més, quan he decidit donar mitja volta, m’he endinsat en un parc que ha estat tota una descoberta, no només per la vegetació, que també, sinó per la gran quantitat de gent que a aquelles hores ja estava dins el recinte practicant tai-xí o fent volar estels. Demà he de prendre la màquina i mentre faig els estiraments, fotografiar l’escena.

Hem esmorzat a l’hotel a base d’arròs (ara sí ja és omnipresent), nodles (una mena d’espaghettis que juraria que preparen amb wok), amanida, salsitxetes, ou dur, moresc cuit al vapor i verdures vàries.

Tot seguit els que havíem contractat la primera excursió opcional ens hem desplaçat fins al jardí de Yu Yuan i la Ciutat Antiga de Shanghai, on hem vist les primeres construccions orientals de la ciutat i hem pogut imaginar com era la ciutat abans de la revolució cultural de Mao. Val a dir que la visita a l’esmentat jardí, de més de 400 anys, i a la Ciutat Antiga és molt recomanable. Allí els guies ens han explicat com vivia la gent de l’època, quines eren les construccions més habituals, la trama urbana, les costums, les tradicions, la vida...

La darrera hora i mitja ens l’han deixada per comprar o refrescar-nos en els diferents establiments que poblen l’antiga ciutat, dominada avui pels Starbuck’s, Kentucky Friend Chicken i demés joies de la corona imperial nordamericana. Si els vells ocupants aixequessin el cap... Romanticismes al marge, tothom ha sortit firat i ha fet les primeres grans compres per familiars i amics: bijuteries, joieries, tendes de roba, artesania local...són només unes pistes ;)

Aquesta tarda tenim la segona actuació al recinte de l’Expo, però com que arribarem tard a l’hotel, miraré d’informar via Facebook i Twitter, penjant els castells que haurem fet. Estigueu atents, doncs. I a la nit, després de dutxar-nos i canviar-nos a l’hotel hem quedat a sopar a un lloc molt especial i amb sorpresa inclosa... però potser que això us ho expliqui demà.

Com cada dia, us deixo amb una sèrie de fotos comentades:

La Cristina Sans, al costat d'uns bonsais i d'una cova natural del jardí de Yu Yuan.

Un artesà local fa una demostració dels instruments que elabora al seu taller.

Posar la mà en aquest forat et suposarà un any ple de salut i riquesa... No cal dir que tothom li ha posat; l'Anton Maried També.

La Wero, amb el vestit tradicional xinès que li ha regalat el seu pare.

Unes quantes imatges des d'aquest trencaclosques de finestra...

Contrastos a la Ciutat Antiga amb els edificis simbòlics del nou Shanghai de l'Exposició Internacional.

Més roba estesa al carrer... i si es tracta de posar-la sota un transformador, millor! Així s'asseca abans.

La multitud de bicicletes a Shanghai fa que en moltes cantonades hi hagi tallers ambulants com aquest, prestos a canviar una roda, a collar una cistella o ha arreglar els pedals...

Descobrim l'Expo...l'Expo ens descobreix

Totes les grans ciutats tenen contrastos. Barcelona les té, París les té, Nàpols les té i Shanghai també les té. El que passa en el seu cas, però, és que per percebre la diferència d’ànimes no cal que et traslladis a les banlieues de l’extrarradi (com és el cas de París i de les principals ciutats franceses), no cal que canviïs de barri o zones (com passa a Barcelona), o no cal que esperis a que caigui la nit o a que passin les hores per auscultar un ritme diferent en el pols de la ciutat (com passa a Nàpols). Shanghai és una ciutat de contrastos que es veuen, s’oloren, s’escolten o es poden palpar a cada carrer de cada districte o barri. Així és fàcil admirar alguns dels nous o futuristes edificis que s’han aixecat darrerament a la ciutat a la vegada que no pots deixar d’emocionar-te en descobrir les traces del Shanghai històric i antic, encara avui sobrehabitat.

I és que a Shanghai es fa vida al carrer. Però amb tot el significat de la paraula. I sense manies. Aquí és normal veure desfilar la gent amb pijama pel carrer mentre van a fer una compra de primera o darrera hora, o baixar una cadira i posar-se a llegir el diari. Aquí es comercia al carrer, encara que no tinguis local; aquí es cuina al carrer, encara que només sigui amb un fogonet de càmping gas; aquí es fa bona part de la higiene al carrer; i, també, aquí hi ha qui penja la roba al carrer. Però no al balcó o a l’estenedor d’una galeria, no; aquí es penja la roba aprofitant el fil entre dues senyals de trànsit. I tot això a només un carrer amunt o avall, o a la mateixa cantonada, de les luxoses tendes de les principals franquícies.

A Shanghai conviuen en un tràfic intens i caòtic, però en cap cas sense superar el que he vist i viscut a Nàpols, cotxes de darrera generació, la gran majoria d’ells d’importació, amb tot tipus de vehicles, motocicletes, bicicletes i altres estris als què li han posat dues rodes, d’èpoques pretèrites. Val a dir que aquí també és normal veure damunt una vespino que demana a crits que la desferrin tres i quatres persones circulant sense casc i amb aquella alegria. Les autoritats –m’assegura un dels guies- ja no sap què més fer per reduir el parc mòbil. Un dels primers que ho han pagat són els projectes de taxistes. Avui, obtenir la llicència de taxi costa un mínim de 40.000 yuans (més de 4.000 euros), i això ha fet baixar les noves peticions.

Shanghai és també una ciutat sorollosa i el seu trànsit especialment. Aquí no resolen amb un vaffanculo o amb tot de gesticulacions el seu nerviosisme o la seva incapacitat (o la dels altres) al volant. Aquí no paren de fer sonar el clàxon contínuament, tot i que avui n’hem vist una d’espectacular: un cotxe que tanca un taxi i es toquen lleugerament. El cotxe marxa pitant (aquí no es fan papers) i el taxista que fa baixar el clients a crits i comença a perseguir el conductor que ha xocat amb ell... Aquesta estridència contrasta, en canvi, amb el lliscar silenciós de les motocicletes elèctriques que a la que bades ja les tens al damunt. Després he après que damunt de dues rodes es pot portar gairebé de tot, i a algunes imatges em remeto. 

Em deixo per un altre capítol la visita a les tendes d’imitacions, l’art del regateig i els tallers il·legals de xinos –com els que descriu Roberto Saviano a Gomorra i que s’han fet amb la maquinària de la màfia napolitana-, perquè l’experiència és digna de recrear-s’hi.

Pel que fa a la jornada d’avui, aquest matí ens hem estrenat a l’Expo de Shanghai, però ha estat una visita meteòrica. De fet, gairebé hem tardat més per entrar i superar els mil i un controls de seguretat, que per fer l’actuació castellera: 2d7, 3d8, 5d7, intent desmuntat de 4d7 amb el pilar, 4d7 amb el pilar, un pilar de cinc i dos pilars de quatre. I en acabat, de nou cap al bus i lliure fins ara, que anem a un espectacle d’acrobàcies. El dimecres podem passar el dia sencer a l’Expo i visitar els diferents pavellons. Tot i que si són com el d’Aràbia Saudí, amb cues de fins a cinc hores per accedir-hi, millor perdre el temps en una altra cosa. Demà més...

Us deixo amb algunes de les fotografies del dia:

Arribada de la canalla de la colla a l'esplanada d'entrada a l'Exposició Internacional de Shanghai.

Escorcollant al Buch... Les mesures de seguretat són impressionants, i has de passar diversos controls abans d'entrar al recinte.

L'Ignasi Ferré entrant al recinte. La policia comprova que la foto de la pantalla es correspongui a la de la tarja d'identificació personalitzada, imprescindible per accedir a l'Expo.

Cap de colla i president donant les darreres instruccions abans de començar l'actuació a l'Expo.

Formant, amb barretina al cap, al costat de membres dels cossos de seguretat xinesos.