Nàpols d'impacte (Postals de Nàpols I)

Nàpols d'impacte, originalmente cargada por irodon.

Nàpols és una ciutat de contrastos on no hi ha espai per a termes mitjos. O és blanc, o és negre... i no perdis el temps intentant explicar-te. A l'aeroport, l'empresa a la qual li vam llogar un cotxe (un Panda) ja ens va pseudo-interrogar-avisar:
- On aneu? En quin 'quartiere'? En quin hotel s'esteu?
- "A la Piazza Garibaldi", vam respondre nosaltres.
I acte seguit, ells:
-"Doncs demaneu a l'hotel si té un pàrquing... i si és que no, us en busqueu un, perquè si aparqueu a la plaça, encara que sigui a la zona blava, o us el prendrà la policia o us el prendran els altres".
- Els "altres". Vet aquí una definició per l'innombrable.

El Xavi, l'amic amb el què vaig anar a passar el cap de setmana (amb la Montse i la Gemma, les respectives) ja m'havia avisat. Ell té negocis amb gent del territori, i sap del que parla:
- A Nàpols t'has de comportar com un napolità més. Evita ser o semblar un turista: Conduint, passejant, aparcant, comprant, negociant, gesticulant, vestint... Aquí hi ha gent que aparca el cotxe amb les claus al contacte i les finestres baixades... però no et preocupis que ningú els tocarà la "macchina". A tan no hi vam arribar... però quasi.

Deia que Nàpols és una ciutat de contrastos. Juraria que és una de les ciutats que se'n va a dormir més tard, i una de les que més matina. Estira el dia tot el que pot perquè, sigui pel caràcter mediterrani, sigui perquè sempre està amatent al Vesubi, sigui per l'activitat que té la ciutat, no para mai. I es desperta abans que despunti el dia perquè tota la feina feta, tota la mercaderia, estigui a lloc a l'hora en punt. L'activitat és frenètica. Del port al centre i, d'allí, arreu. Nàpols no està en guerra; si més contra ningú estranger. Potser contra si mateixa. És el preu de ser la capital mundial de l'estraperlo. Em seria impossible resumir en unes línies, ara, aquí, l'obra de Saviano, però el cert és que amb un sol dia passejant pels seus carrers t'adones de bona part del què passa a Napule.

Com la seguretat. Passejant per les grans avingudes comercials només has de mirar a banda i banda per veure quins són els comerços segurs i els que no ho són. Això va així: Un bon dia et ve un home vestit de manera impecable a oferir-te "seguretat".
- Però si sempre ho estat de segur, el meu negoci...
- Sí, fins avui, sí... però demà qui sap...Val més no temptar la sort, no?

Total, que si pagues per tenir seguretat et passarà com el cotxe aquell, aparcat amb les claus al contacte i les finestres baixades. Mai no li passarà res; ja sigui un model de luxe o es tracti d'un Panda. Ara bé, si decideixes que amb el passat ja n'hi ha prou, i que no te'n cal de seguretat, l'endemà (o l'altro domani) et trobaràs els aparadors trencats. Només serà el primer avís. Amb el segon pot ser que et trobis el negoci calcinat, i això que fins aleshores mai no t'havia passat res de res!

Doncs bé, mirant a banda i banda dels carrers veus els comerços que llueixen els aparadors impecables, perfectament il·luminats, nets i "segurs"; i els que exposen la seva roba, la seva moda, les seves bosses, el que sigui, entre vidres esquinçats per un tret o per una llamborda de les moltes que s'apilen als costats dels arbres dels comerços, tot esperant l'ocasió de ser llançades. És com l'amenaça latent. Sempre allí a terra, arrencades de l'asfalt, però intactes i sempre presents. Tard o d'hora faran el seu servei.

I amb tots aquests contrastos, Nàpols és una ciutat especial, única i viva, amb una banda sonora eterna, com la que acompanya aquest comentari. I la seva gent és extraordinàriament amable, afable i llesta com la fam. I els seus racons, imprescindibles. I els seus comerços, autèntics. I el seu tràfic, ordenat dins el caos. I la seva gastronomia, de pecat. Napoli o Napule és gran en tots els sentits. I tinc tantes ganes de tornar-hi...

PD: La foto és de la Gemma (al Cèsar el que és del Cèsar), i com aquesta, n'ha fet una bona pila que espero combinar amb altres postals de Nàpols o Pompeia que vaig fer jo.

L'ull de Déu (Postals de Pompeia I)

L'ull de Déu, originalmente cargada por irodon.

La llum del sol penetra per un petit espai en forma d'ull, talment com si es tractés de la visió d'un ser superior, gairebé diví, que observa el Vesubi i el que queda de les runes de Pompeia.

Hora de dinar

A dinar, originalmente cargada por irodon.

Feia molts anys, potser més d'una dècada, que no anava al zoo. Ara fa uns dies hi vaig acompanyar a la Íria, doncs li havien regalat un parell d'entrades per passar-hi tot un dia. No m'agrada veure els animals engarjolats i enclaustrats a la força en un espai de reduïdes dimensions. Em vaig fixar en petits detalls, com per exemple en les relacions que mantenen els cuidadors amb els diferents animals, sense excepcions, i això em va reconfortar. Veure les complicitats que hi ha, el grau de coneixement i acceptació, la confiança mútua, la tendresa...Les hores de dinar són una festa cada dia, com ho són les trobades entre els uns i els altres.

Llarga vida als diables

Diable gran v diable petit, originalmente cargada por irodon.

Després del debat que ha originat -i continua fent-ho- el futur de les tradicions de foc arrel d'una nova normativa europea, la resposta final a tot aquest entrellat la podríem tenir amb aquesta imatge. Allò que ve d'una llarga tradició popular i es traspassa de generació en generació té molt de guanyat, perquè no hi ha res que pugui anar en contra de les voluntats d'un poble. Llarga vida als diables!

Santa Úrsula

Dos de nou amb folre i manilles, cinc de nou amb folre (carregat), tres de nou amb folre i pilar de vuit amb folre i manilles. Buff!!! Quina Santa Úrsula!!! Hi ha dies, però, en què una sèrie de signes ja t’avancen que tot sortirà rodó, i així acaba sent. És com aquell anunci dels donut que feia en Santi Millan, no? Que si te’l cruspies vivies una jornada inoblidable, però si no te’n recordaves paties un dia digne de Murphy (el de la llei). Diumenge al matí érem una gentada a les matinades, i quan això passa és sinònim de gran diada. Allí, els missatges i motius de conversa mentre anàvem a despertar castellers a casa seva anaven tots en una mateixa direcció: “hem d’anar castell a castell”, “no n’hi ha prou amb descarregar només un gran castell”, “hem de fer una actuació completa”, “hem de descarregar-ho tot”.



No, no varem poder descarregar-ho tot, però ens varem quedar molt a prop d’aconseguir-ho. De fet, només se’ns va escapar el cinc de nou, que amb una mica més de lluita i serenitat podíem haver sotmès igualment... També va ser reveladora la massiva presència de castellers al local, un parell d’hores abans que comencés la diada, així com la marea rosada que va desfilar en cercavila pels carrers de Valls. Allí, els missatges anaven una mica més enllà i agafaven més transcendència alhora que ens posaven més pressió. “Avui no podem deixar escapar l’oportunitat que se’ns presenta; avui hem de fer una grandíssima diada que il·lusioni la gent de la Colla; avui hem de començar a guanyar el Concurs del 2010”, coincidíem molts instants abans d’entrar a plaça. I és que el més mínim error, o una mala jugada en forma de mala sort, ens hauria frenat la confiança (que no eufòria) que hi havia en els minuts previs a la diada. La culpa d’aquesta confiança? Una bona planificació (amb només un error en tota la temporada: a La Bisbal); uns bons assajos (extraordinaris els tres últims); una bona feina amb la canalla i a l’hora de fabricar posicions crítiques (crosses, segons, baixos, etc...) i un programa coherent amb la temporada. Per Santa Úrsula ens havíem fixat quatre castells, tres dels quals ja els havíem assolit. Per tant, i a diferència d’altres vegades, el programa era realista.



Crec que el missatge d’anar “castell a castell” va calar en les consciències dels castellers, doncs només va haver-hi una gran explosió d’eufòria després del pilar de vuit amb folre i manilles, quan s’havia assolit l’objectiu de segellar una magnífica exhibició.



De la diada de Santa Úrsula, més enllà de les estructures assolides, voldria destacar dos detalls que no haurien de passar desapercebuts. L’un, que varem bastir tots els castells a la primera, sense baixar cap peu. Això que durant tantes i tantes temporades semblava impossible d’assolir, enguany s’ha convertit en la tònica general al llarg de la campanya. Un indicatiu més de la bona feina dels assajos i de que la gent ja comença a estar molt familiaritzada amb els castells amb folre i manilles. I l’altra detall que per mi és molt valuós, és que tant amb el dos de nou com en el pilar de vuit, el folre i les manilles van baixar sense fer patir a la gent, de manera ordenada i ràpida. Això que pot semblar una xorrada, estic convençut que va ajudar i molt a que al final de la diada no hi hagués cap persona ajupida o contusionada.

També voldria destacar un altre aspecte, i aquest fa referència a la motivació i al subconscient. Feia molts anys que les setmanes i els dies previs a Santa Úrsula no es parlava tant de castells. Enguany, per atzar o no, se n’ha parlat i molt, i això, n’estic convençut, ens ha ajudat a estar endollats fins el dia D i l’hora H. A una setmana de Santa Úrsula varem viure, per exemple, un excel·lent i emotiu acte commemoratiu dels 40 anys del Monument als castells, obra de Josep Busquets. Després, la Junta de la Colla va saber dissenyar tres actes que, de debò, crec que han posat el seu granet de sorra: Un –i aquí vull felicitar a l’autor/a de l’excel·lent idea- va ser els cartells que anunciaven la diada, recuperant un antic model de fa quaranta anys. En aquella ocasió la Colla Vella anunciava als convilatans l’intent del dos de vuit amb folre, del cinc de vuit i del tres de vuit; en aquesta ocasió –quina casualitat!- era la mateixa exhibició, només que amb un pis més i rematat amb el pilar de vuit.

El segon acte al què em refereixo va ser el muntatge visual que es va projectar divendres després de l’assaig. Una pel·lícula amb imatges d’anteriors Santa Úrsula victoriosos, i amb música d’aquelles que anuncien una jornada èpica que tocava la fibra. Felicitats!

I el tercer acte va ser, precisament, el col·loqui organitzat per recordar el primer cinc de vuit carregat del segle vint, també quaranta anys enrere. Jo no hi vaig poder ser present, perquè vaig anar a buscar als amics italians que havíem convidat per Santa Úrsula, però en el sopar posterior que varem compartir una trentena llarga de castellers a l’Antic, tothom me’n va parlar molt bé. Fins i tot gent que no és de la Colla, com el Xavier Brotons o el Jordi Bertran, em varen dir que s’havien emocionat com poques vegades en veure la pel·lícula i en saludar alguns dels castellers que van pujar en aquella catedral. Genial!

Enmig d’aquests actes es va donar a conèixer, en una assemblea extraordinària, que el Govern de la Generalitat ha triat la nostra colla per representar el país a la pròxima Exposició Universal que se celebrarà el mes de maig a Shangai, a la Xina. No cal dir que l’anunci, que es va mantenir en secret fins a darrera hora, va actuar també d’espolet i extraordinari element de motivació.

Finalment, trobo un gran encert la pancarta que l’Ajuntament va posar a la façana de la Casa de la Vila: “Valls ciutat bressol dels castells”, i el suport a la candidatura perquè els castells siguin declarats el pròxim mes de gener, a París, Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

Quan en el darrer ‘post’ deia que Valls havia de viure els 365 dies de l’any en clau castellera, i que s’havia de respirar ambient casteller en tots els racons i raconets de la ciutat, em referia precisament a això. A que si no ens ho creiem nosaltres, si no ho fem nosaltres, ningú més ho farà. I sempre hi ha qui, en això dels castells, estarà disposat a fer de padrastre o de madrastra; i fins a cert punt és lògic. Cal que exercim amb orgull la maternitat i la paternitat dels castells, un patrimoni d’una ciutat i d’un país que aviat es convertiran en un símbol internacional i serà proclamat per la UNESCO.

Acabem bé la temporada a Vila-rodona i posem-nos a treballar des de l’endemà mateix per mantenir viu aquest esperit. Fa massa temps que el Concurs de Castells de Tarragona no ve al Portal Nou.

Commemoració, aspiració i reivindicació

Foto: Gemma Casalé

Dissabte a la tarda Valls va respirar castells sense que hi hagués cap diada pel mig, ni cap assaig, ni cap acte convocat per les dues colles dels Xiquets de Valls. Però es respirava castells i s'escolatava remor de plaça castellera i música de gralles. I allí hi eren representants de moltes colles castelleres del país, mitjans de comunicació, autoritats de relleu i gent diversa. I això és bo. De fet, és el que hauria de ser sempre, a Valls. No entenc com la ciutat bressol d'un patrimoni immaterial que aviat pot compartir tota la humanitat no s'impliqui més i ho deixi tot en mans de les dues colles. Tant la Vella com la Joves són (i han de ser) l'eix vertebrador, això és clar, però els castells, aquest patrimoni cultural amb majúscules, és de tots els vallencs i de totes les vallenques. I aquest ha de ser un argument que enorgulleixi a tots. És per això que sempre he pensat que Valls hauria de viure els 365 dies dies de l'any en clau castellera, impulsant no només diades, sinó fòrums, actes, debats, exposicions... Impulsant, en definitiva, activitat castellera.

Quants pobles o ciutats catalanes voldrien tenir la paternitat d'una expressió cultural, solidària, font dels grans valors que han perdurat al llarg de la història de la humanitat i, per sobre de tot, de catalanitat, com són els castells? I en canvi, l'origen dels castells és nostre, dels vallencs i de les vallenques, de ningú més. I ho dic amb tota la humilitat i sense que aquestes paraules s'entenguin com una provocació.

És clar que la resta de colles castelleres del país, representants dels respectius municipis, han col·laborat decisivament a l'hora de situar el món casteller a dalt de tot. És més, sense la participació de totes elles, la progressió, l'acceptació i la internacionalització del fet casteller no hauria estat la mateixa. I és per això que hem d'estar agraïts a les colles de Tarragona, Vilafranca, Terrassa, Barcelona, Vendrell, Reus, Mataró, i a totes les ciutats amb colla pròpia i a aquelles altres que, sense tenir-ne, sempre han cregut i han apostat decididament pels castells. Entre tots hem fet aquest món molt més gran i hem obert els ulls a molta i molta gent.

Foto: Gemma Casalé

I és que hem de recordar que no fa pas massa, els castells, al marge de lluitar contra la gravetat (això ho han fet sempre), havien de fer-ho contra l'acceptació social i institucional. I ara ens trobem en una posició immillorable, font d'inspiració de totes les administracions amb responsabilitats en la integració dels nouvinguts. I no només això. Cada vegada sentim a parlar més i més que la societat s'està tornant individualista i que està perdent, a cada bugada, una sèrie de valors que sempre l'havien acompanyat. Els castells, que també han de lluitar contra aquesta realitat, representen, no obstant això, tot el contrari. Els castells són solidaritat, col·lectivitat, germanor i acceptació sincera de la realitat, sigui quina siguia aquesta. Els castells no entenen de classes socials, ni de sexes, ni d'edats, ni de condicions físiques. Als castells tothom és vàlid i tothom pot jugar i juga el seu paper clau, sense el qual no s'entendria l'èxit col·lectiu. I això és tan gran, tan gran que, amb o sense el reconeixement de la UNESCO, els castells ja han fet fortuna i esdevindran per sempre més en un ric i particular patrimoni mundial.

Tornant a l'acte de dissabte, reconec que em van emocionar les paraules del president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, Miquel Botella, quan va mencionar precisament la persistència d'aquells castellers de principis del segle XX que van haver de lluitar contra certa exclusió i, també, contra tots els elements que semblaven condemnar els castells a l'ostracisme i a quedar arraconats com una petita demostració folclòrica vinguda a menys. Sense la lluita d'aquella gent no podríem viure el moment actual, sens dubte el millor de la bicentenària història dels castells.

També em van agradar les paraules del president de la Diputació, Josep Poblet, dient que el nou Museu Casteller de Catalunya convertirà Valls en la gran plaça castellera de totes les colles del país. Pot semblar una obvietat, ho reconec, però amb els vents que bufen sempre és d'agrair escoltar aquesta música i, a més, pronunciada en boca d'una persona de fora vila.

No tinc cap dubte que el món casteller de Valls ha guanyat, amb l'Albert Batet, un ferm i decidit defensor que mirarà de concretar el que deia al començament d'aquest article: fer que Valls visqui els castells els 365 dies de l'any. Ell és casteller, els ha mamat des de petit i encara que estigui marcat per l'estigma d'una colla (en aquest cas, la mateixa, la Colla Vella) defensarà aquest patrimoni en nom dels Xiquets de Valls. N'estic convençut.

I finalment voldria referir-me a les paraules del conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Josep Manuel Tresserras, quan va dir que el projecte ja no té marxa enrera i que es començarà a executar quant abans millor, atès que hi ha ubicació, finançament, projecte i la voluntat manifesta de totes les administracions que hi participen. I això, que podria semblar unes paraules per quedar bé, els que hem anat seguint aquest projecte sabem que mai abans havien coincidit tots aquests elements a favor.

Per tant, l'acte de dissabte va ser triple: una commemoració al monument als Xiquets de Valls, obra de l'escultor vallenc Josep Busquets; una aspiració, aconseguir que declarin els castells Patrimoni Immaterial de la Humanitat; i una reivindicació, el bressol i la paternitat castellera exercida per tots els vallencs.

El Guant arrela a Valls

Avui divendres 16 d'octubre arrenca una nova edició (la cinquena) del Guant, el Festival Internacional de Teatre de Titelles de l'Alt Camp, que es perllongarà fins el diumenge 25, diada de Santa Úrsula. Juntament amb la Fira de Teatre de Titelles de Lleida, el Guant s'ha convertit en poc temps en un referent nacional del teatre titellaire i la feinada que tenen avui dia els organitzadors és veure on posen la 'nota de tall', quines companyies incorporen i quines deixen fora per motius de capacitat i, també, de mecenatge, que és el que és. Tampoc es tracta de morir d'èxit.

Una situació, aquesta, molt diferent de la que es devia trobar el Jordi de Bofarull quan, des del seu càrrec de regidor de Cultura, va incorporar el festival al programa i circuit cultural de Valls, amb la voluntat que fos de llarg recorregut i la intuició dels que fan fortuna. Malauradament el Jordi no va poder continuar tutelant els primers passos de la criatura que va parir, per aquelles coses que passen en política, tot i que avui pot sentir-se orgullós de la salut que presenta el Guant en els seus primers cinc anys de vida. Però també és cert que allà on no va arribar el Jordi de Bofarull ho van fer el Jordi Cartanyà, el Jordi Jubany i l'Eudald Ferré, els Pa Sucat, els altres pares de la criatura i els artífex que en aquest temps el Guant no s'hagi esgarriat.



El Guant 2009 incorpora diverses novetats, la qual cosa demostra que continua creixent amb salud de ferro tot i els temps de crisis i les grips vàries que amenacen amb l'Apocalipsis i amb escombrar a mitja humanitat. El divertiment està assegurat per a grans i petits, doncs hi ha espectacles per a tots els públics, alguns dels quals s'estrenen per primera vegada a Valls i els altres aterren a la ciutat després d'haver recollit premis i distincions en festivals diversos.

El programa ens aconsella, per exemple, les dues estrenes en català dels espectacles d’Elfo Teatro (atenció! Una companyia madrilenya que presentarà el seu primer espectacle en català! Felicitats!), i de la Companyia Pelmànec, en una demostració més de la bona feina que està duent a terme el festival per assolir una bona presència del català en el món de l’espectacle. Segons m'explicava ahir el Jordi Cartanyà en el transcurs d'un sopar, aquest fet "marca una tendència a favor de la nostra llengua per part de companyies, tant foranes com del territori, que aposten pel català a l’hora de presentar els seus treballs".



Tanmateix, el Guant 2008 permetrà participar, en l’apartat de formació, en el curs de guaratelle napolità a càrrec de Luca Ronga, un veterà del Festival i un gran especialista en aquesta varietat del titella tradicional. Ara bé, si hi ha una petita recomanació dels Pa Sucat, un suggeriment que caldria seguir, aquest vindrà de la mà de la Compagnie des Chemins de Terre, un grup belga que, asseguren, destaca per l’originalitat i la innovació dels seus espectacles. Caldrà estar atents, doncs.



D'altra banda, els habituals del Mercat de la Verdura dels dissabte podran veure de franc -i qui sap si convertir-se en figurants- l'espectacle que portaran els francesos del Théâtre de la Toupine, amb un número divertit a base de bolets, molt apropiat per l'escenari amb què es trobaran. Ara bé, els que vulguin veure Les Champignons hauran de fer una mica el ronso i en comptes de matinar, deixar-se caure per la Plaça de Oli, el Carrer Sant Oleguer, la Plaça de les Garrofes, el Carrer Major i el Carrer de la Carnisseria, entre d'altres, cap a migdia.



Per la diada de Santa Úrsula es guaden però un altre dels plats forts de l'edició d'enguany: els Scarlattine Teatre – Luna e Gnac – Michele Cremaschi, que comparteixen número i estrena amb el Festival COS de Reus; i també l’espectacle de la Compagnie du Chat Pitre, que comptarà amb la col·laboració dels Amics de la Música, ja que l’acompanyament de l’espectacle el constitueix un quartet de corda que interpreta peces clàssiques.

En fi, si voleu consultar la programació íntegre (horaris, llocs d'actuació, preus -si bé la gran majoria són gratuits-, edats, altres municipis de la comarca que acullen espectacles del festival, etc...) la podreu trobar a l'enllaç Guant 2009. Bon Guant!

Aquesta vegada deixo una cançó i un artista que trobo que fa amb el tema: