La finestra

"Miro per la finestra, no pas perquè no tingui res més a fer, que de coses a fer en tinc sempre un munt -moltes menys en voldria-, sinó perquè la veritat és que ara no em ve de gust fer-ne cap. El que em ve de gust ara és mirar per la finestra (...)".

Així comença 'Miro per la finestra' el cinquè relat de Quim Monzó del seu llibre 'Mil cretins' (Quaderns crema) que, quan em manquen poques pàgines per pentinar-lo, us el recomano. Tanmateix, i en honor a la veritat, després de llegir aquest conte concret la situació objecte de la faula em va semblar força absurda i vaig començar a pensar què cony li hauria passat al Monzó per escriure d'un penjat que, sense estar impossibilitat per caminar, com James Stewart a 'La ventana indiscreta' (d'Alfred Hitchcock), un bon dia es lleva i es passa les hores absort mirant per la finestra. Fins aquest matí.

Quan encara estava al llit mig endormiscat, he sentit de fons la remor de la pluja caient al pati interior. Quina situació més agradable i relaxant... I m'han vingut al cap els debats d'aquestes setmanes al voltant de l'aigua, els eufemismes i la riquesa lèxica d'aquesta llengua per definir paraules com... transvasament. També he pensat amb el què no podria fer aquest matí que acostumo a despatxar els dissabtes, i m'he animat imaginant-me un dia diferent, escoltant un tipus de música en sintonia amb el dia però que no ofegués del tot la fressa de la pluja, llegint a estones, cuinant unes altres, escrivint... Però havent esmorzat hem decidit aprofitar el matí per anar més d'hora que de costum a la parada habitual del mercat de la verdura, encara que, a causa de diferents imponderables, hem acabat arribant a l'hora de sempre, és a dir quan no queden masses opcions per remenar i triar. Després, de tornada, ens hem aturat com de costum al Pati, però avui he canviat la cervesa d'aquests últims dissabtes assolejats per un cafè curt i una mica d'aigua. A fora plovia amb ganes -com si la meteorologia hagués decidit rescabalar en poques hores el mal de tants mesos de sequera- i bufava el vent, vaja com la cançó d'en Tomeu Penya "Plou i de fora bufa es vent, que me fa sentir petit, com un granet d'arena...". I veies a la gent esforçant-se per no relliscar i lluitant, sense por al ridícul, per no perdre el paraigües a cada ràfega de vent. Ens hem estat una bona estona així, callats, tots tres, mirant per la finestra cada situació que es donava com si l'arxivéssim en el disc dur de cadascú. Feia temps que no veiem ploure tant seguit, i es notava. De fons, els comentaris de la gent eren coincidents. Tots hem estat esperant amb candeletes aquestes pluges i ara que cauen -i cauen bé- escoltes com brollen els renecs pel què hauràs d'ajornar a causa de l'aigua. La ràdio també s'apunta al debat i destaca a mig matí que és el temporal de pluges més important a Catalunya des de finals de 2006.

Ja de retorn a casa, i després de canviar-nos la roba tota xopa, he seguit mirant l'espectacle per la finestra mentre preparàvem el dinar. La veritat és que té un efecte hipnotitzador, la pluja. Com quan mires una peixera. L'aigua seguia caient com si no volgués, ara sense brugit, i regalimava per les plantes. I a la tarda, sessió extra. Fins i tot ara que escric aquest post no paro de girar-me i mirar per la finestra, embadalit, i fixant-me en els detalls: La veïna que també es queda fixada mirant com es precipita l'aigua i que només s'amaga rera les cortines en sentir-se observada; les taques que deixa la pluja a les parets dels edificis; el moviment de les branques dels arbres, de les plantes, com si beneïssin el temporal; les corredisses de la gent desprovista de paraigües; la imatge impoluta dels carrers, com si la Brigada hi hagués passat un parell de vegades, o tres...

I me n'adono de sobte que porto quasi tot el dia mirant mig encantat per les finestres: la del dormitori, la del menjador, la de la cuina, la del bar, la del despatx... I demano perdó, en silenci, a en Monzó, i prometo que no tornaré a dubtar d'ell.

Massiel, Richards i...Franco

Llegeixo divertit que la premsa anglesa -i no precisament el Sun, sinó el Guardian- acusa el cabdill feixista Francisco Franco (ull! no confondre, els més jovenets, amb en Manel Lucas) d'haver comprat vots a mitja Europa per tal d'assegurar-se la victòria de la Massiel al prehistòric Festival d'Eurovisió de 1968. Buff!!!

Deixeu-me que em situï. He de reconèixer tres coses: que aquell any jo no era ningú encara (vaja, com l'anunci del Fujitsu); que a casa no havíem seguit mai el mencionat festival (gràcies, pares!); i que l'única referència que en tenia de la patxanga eurovisiva era que la Massiel havia substituit a darrera hora en Joan Manuel Serrat, que, sent l'autor de la lletra (en català), s'havia negat a cantar-la en espanyol.

Doncs es veu que ara, 40 anys després, un documental sobre el Maig del 68, dirigit per la periodista catalana (aquí es tanca el cercle del contuberni judeo-masònic) Montse Fernàndez, descobreix, de passada, la compra de vots del règim de Franco (no confondre tampoc amb el de Polònia, aquell per perdre els quilets de més!). I jo em pregunto: Ara se n'assabenten? Què no sabien com es feien les coses llavors, a Espanya? Que no es vox populi que aquest concurs, festival o com li vulgueu dir es vota per "afinitats" (per dir-ho finament)?

El mosqueig britànic -són els que s'han fet ressò de la notícia en primer lloc- deu venir perquè el seu representant, Cliff Richards, amb Congratulations, va quedar en segon lloc... a només 1 punt! I és clar, el pobre, potser perquè durant quaranta anys s'ha hagut de sentir "llàstima! Per un punt no vas guanyar el Festival d'Eurovisió", ara reclama aquell premi com si fos el tresor d'en Golum. Sí que me'n sap de greu, noi!

En qualsevol cas, els anglesos (i la resta de forces aliades) podien haver evitat aquest ultratge, robatori o tupinada casposa si, acabada la Segona Guerra Mundial, no haguessin deixat tirats els republicans que es batien amb els nazionals i no haguessin mirat cap un altre lloc quan el dictador imposava el seu terror.

Per retrocedir en el temps us convido a veure i sentir el 'La, la, la' cantat en català pel Serrat. L'altra versió us l'estalvio; no m'agraden les tortures...

Per cert, els que volgueu veure el documental en qüestió (1968: Yo viví el mayo español), aquest s'emetrà demà dijous 8 de maig a les 23 h, a La Sexta.

Una Rosa a Falset

Sempre que puc m'escapo (ens escapem, amb la família) al Priorat. Ja no calen excuses, que comencem a tenir una edat... Per exemple, no cal que sigui un dia significat, com la festassa que cada any organitzen a Torroja del Priorat coincidint amb la festa de la verema, o, com ahir, a Falset, festa del vi. Només una mica de temps i ganes de ser-hi, com una comunió perfecta. I potser perquè cada vegada ens anem fent més grans i les darreres escapades no són com les primeres, és molt fàcil que, sovint, quan t'hi perds, trobis algú que et recorda d'on vens i què se t'ha perdut per aquestes terres. Ahir, Festa del vi de Falset, amb va fer gràcia retrobar gent com la Rosa Gairal, alma mater del Centre de Renovació Pedagògica (crec que es deia així) i professora emèrita on n'hi hagi. Ella, que d'intel·ligent n'és un tros, fa temps que va decidir canviar la seva Tarragona (diria que natal) per Pradell de la Teixeta. I la sabiduria, si la cultives, va guanyant amb l'edat. La Rosa ahir no tenia alumnes als què convèncer de la necessitat d'aprendre -entre d'altres coses perquè fa uns vuit anys que es va jubilar-, però sí un jurat voluntariós que havia d'analitzar els diferents plats que es cuinaven al carrer principal. Ella va triar delectar-los amb un 'rap a la tarragonina' que, la veritat sia dita, et convidava a entaular-te i a fer festa grossa regant el plat amb un bon vi de la terra. Però molt em temo (i m'agradaria equivocar-me amb la Rosa, que porta anys ì panys quedant-se a les portes del primer premi) que aquesta vegada jugava amb inferioritat respecte a la cua de bou amb pinyons, api i xocolata que es cuinava al primer fogó i que, ja em disculparà l'artista, ara mateix no recordo el seu nom però si la flaire de la seva creació. De matrícula, de debò!

Això és el que té passejar pel Priorat i per Falset, que tant bon punt et retrobes amb vells coneguts com amb gent que comparteix les mateixes dèries (què cony, virtuds!), i d'altres de nous, com el Charles Wijnen, productor de Mas Gran Montsant, que t'expliquen la seva vida a canvi d'una generosa copa de vi i una mica de temps. Ell, com el famós holandès errant, també va deixar la seva terra per cercar nous móns, noves terres, fins que va trobar el paradís, el seu paradís, en aquesta comarca.

Descobrir ara aquesta festa és una mica tard, entre d'altres coses perquè quan llegireu aquest post la fira ja haurà tancat les portes. En qualsevol cas, què és un any en la immensitat de la vida? Com deia al començament, sempre és un bon moment per perdre's per aquestes terres. No obstant això, als exploradors futurs els recomano arribar d'hora, fer un esmorzar com Déu mana, sense presses, sobre tot, i passejar i barrejar-se amb la gent del lloc i, abans de tornar, "furtar", prèvia transacció econòmica, és clar, una mica d'aquesta terra, d'aquesta gent. Ja sia amb un vi del qual te n'han parlat en alguna ocasió, o amb un altre pel qual t'has deixat aconsellar. Jo (nosaltres) avui hem fet una doble tria: 'Nita' (Gratallops 2006) un record que ens va deixar bones sensacions; i 'Pasanau' (Ceps nous, La Morera de Montsant 2006), una tria a cegues. Salut!

(...) Per cert! M'oblidava la recepta de la 'Cua de bou alla vaccinara' pels més agosarats. Que consti, com diu l'autor, que aquesta és una recepta típica de la cuina de Roma, amb força tradició i literatura, que es pot tastar en les velles 'trattorie' de la capital italiana:

S'agafa la cua de bou i es renta bé sota l'aigua per treure-li la sang. Es talla en trossos ('rocchi' en romà) i es posa a daurar amb un batut de cansalada i oli d'oliva. Quan estarà dauradeta s'afegeix una ceba trinxada, dos dents d'all, uns pocs claus, sal i pebre. Es fa evaporar el suquet de la mateixa cua, s'afegeix el vi blanc i es cou durant uns vint minuts a foc lent i tapada. Tot seguit, s'afegeixen els tomàquets madurs, pelats i sense llavors. Es deixa coure durant una hora, després s'afegeix aigua fins a cobrir la carn, es torna a tapar i continua la cocció durant més dues hores. Al mateix temps es fan bullir unes costelles d'api. Quan estan llestes, es posen amb una cassola amb una mica de salsa de la cua, uns pinyons, un grapadet de panses i una mica de xocolata. Es cou durant uns minuts i es vessa sobre la cua, ben calenteta, al moment de servir.

El vi que s'utilitza per la cocció sol ser un blanc dels 'colli di Roma', però en aquest cas es pot fer servir un blanc una mica més sòlid del Priorat.

Bon profit i que vagi de gust!

Aigua de llum

Aquesta no pretén ser una crítica del nou vi que acaba de produir el Celler Vall Llach, Déu me'n guard. No tinc ni coneixements ni aptituds per fer-ho (i això que m'esforço en fer de tastaolletes!); per tant, és una feina que deixo per als professionals, que aquí a casa en tenim us quants i molt qualificats. En Josep Roca, del Celler de Can Roca, n'és un. Ell va ser l'amfitrió que va apadrinar l'estrena en societat d''Aigua de llum', el nou vi blanc del Celler Llach (sí, ho heu llegit bé, blanc), en un lloc, el Palau de la Música, a Barcelona, que no va ser triat a l'atzar. Roca, lligant amb el què va dir el president de la DO Priorat i ex alcalde de Porrera, Sal·lustià Àlvarez, -que el va precedir per tal de passar la pel·lícula dels deus anys del celler Vall Llach, que a la vegada és la història en paral·lel de la dècada prodigiosa que ha experimentat la comarca-, també va mostrar les seves dots de poeta per presentar 'Aigua de llum': un vi -va dir- de compromís social i d'humilitat de l'home davant la terra. Perquè, com va afegit tot seguit, a Vall Llach ja no es fa el vi d'un cantant famós, més aviat d'un productor que paga molt bé al pagès.

'Aigua de llum', i ja em perdonaran els enòlegs, només té de blanc el color, i ni així... Per la resta, és un vi que no pot amagar la potència i les essències de la comarca. I el nom: 'Aigua de llum', inspirat en el 'Solstici' de Miquel Martí i Pol. L'etiqueta és un homenatge més al poeta -i, em permetreu que no perdi l'ocasió, casteller honorífic de la Colla Vella dels Xiquets de Valls:

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

'Aigua de llum' va ser presentat en societat fa unes setmanes, a Barcelona. De llavors ençà s'han avançat altres comentaris. Només em resta invitar-vos a fruir-lo, a poc a poc, sense presses, ara olorant-lo, ara mirant-lo i cercant sensacions. Si pot ser, amb harmonia amb l'entorn, amb bona gent al costat i una bona tertúlia. La música ja lo poso jo...

Llibres i més llibres

Quins llibres us heu firat per Sant Jordi? Jo m'he deixat convèncer per un que recomanava, no fa masses dies, el Jaume Pros en el seu bloc: 'El asombroso viaje de Pomponio Flato', d'Eduardo Mendoza (Ed. Seix Barral). Em va encuriosir la crítica que en feia Pros: un home (Pomponio Flato) que en el segle I viatja arreu en la cerca d'una aigua que, diuen, té efectes portentosos, sobretot pel que fa a la saviesa. Així que en Pomponio viatja i viatja fins que el seu particular i accidentat periple el porta a Natzaret, on s'assabenta de la imminent execució del fuster del poble per, pressumptement, haver mort un ciutadà que nedava en l'abundància. El fill del fuster, convençut de la innocència del seu pare i desesperat pel futur que li espera, decideix contractar Pomponio. L'obra -que tot just acabo de començar, després de despatxar 'Un món sense fi', de Ken Follet (Cercle de Lectors) i, entremig, per desintoxicar-me de tanta pedra, arquitectura i pesta bubònica, 'La lluna de paper', d'Andrea Camilleri- és una divertida novela que juga amb la història (el fuster és Sant Josep; i el fill que contracta a en Pomponio, Jesucrist) i l'hagiografia. L'inici promet i el llibre, divertit, t'enganxa des de la primera pàgina, amb les cagarrines que pateix el ciutadà romà entestat en beure's tota l'aigua que troba pel camí.

Com us deia, acabo de despatxar 'Un món sense fi', amb el qual m'he distret uns dies, però que he vist massa semblant a la primera part, 'Els pilars de la Terra', i tanmateix, previsible i sense capacitat de sorpresa. Com si l'autor, conscient del best seller del primer llibre, hagués volgut assegurar el tret en aquesta segon part. En qualsevol cas, 'Un món sense fi' és tan distret com difícil d'agafar.

De l'Andrea Camilleri me'n va parlar el Xavi Flix, un amic, i em va acabar de convèncer saber que l'escriptor italià s'havia inspirat en Vázquez Montalban. Per això, el protagonista d'en Camilleri és el comissari Montalbano. És un autor força traduit al català i en la majoria de llibreries pots trobar la col·lecció completa de les aventures d'en Montalbano. Per cert, que el comissari, com Carvalho, són extraordinaris gourmets i bon vivants. M'acaben de recomanar llegir algún llibre de la Donna Leone i del Henning Mankel, ambdós també de sèrie negra.

I pel que fa als darrers mesos, m'han acompanyat lectures de llibres del mestre Ryszard Kapuscinski (us recomano, a més d''Ébano', 'Un dia més de vida', 'Els cínics no serveixen per aquest ofici' o 'Viatges amb Herodot'), però també l'esmentat (en uns dels primers blocs) 'Gomorra', de Roberto Saviano; els 'Assaig sobre la lucidesa' i 'Assaig sobre la ceguera', de José Saramago; i 'Ves on et porti el cor' i 'Ascolta la mia voce', de Susanna Tamaro. També us recomano un llibre que estic a punt d'acabar 'No pienses en un elefante', de George Lakoff (Ed. Foro Complutense), molt famós als Estats Units i que se centra en el llenguatge polític i en el domini de la comunicació per part dels conservadors en relació als progressistes. Per cert que el president del govern espanyol, José Luis Rodriguez Zapatero, va contractar Lakoff perquè l'ajudés en la campanya de les Generals'04 i també en aquestes últimes. L'altra recomanació és 'El Estado agresor', de William Blum (Ed. La esfera de los libros) que repassa -i de quina manera- les 'guerres' dels EEUU al món. Us garantitzo que el pròleg ja us enganxarà, de totes, totes.

Bé, la llista no s'acabaria mai, i em sap greu deixar-me de citar desenes i desenes d'autors o llibres de referència que, en un moment o altre de la vida, m'han fet passar molt bones estones. Tanmateix, us animo a què em feu les vostres suggerències perquè mai no saps si el millor llibre (entenc que això és tan subjectiu com modificable) encara l'has de llegir.

I com que m'agrada relacionar sovint llibres amb música, us presento (als qui encara no el conegueu), en Cesare Cremonini, del qui ja en parlaré en una altra ocasió.

Els Castells Patrimoni de la Humanitat

Aquest diumenge vam escriure el primer capítol d'una nova temporada castellera en la què, al final, a l'epíleg, esperem recollir els millors resultats. Això voldrà dir que haurem arrencat bé la temporada per Sant Joan, que haurem seguit la progressió tornant a fer un Sant Fèlix com Déu mana, i que haurem posat la maquinària a punt per Santa Tecla, a Tarragona, abans de reblar el clau a les dues cites cabdals de la temporada: el Concurs'08 i, és clar, Santa Úrsula. Perque sense voler menystenir la resta d'actuacions que tindrem -una trentena pel cap baix-, les grans cites són aquestes cinc que he esmentat.

La voluntat d'aquest article, però, no és tant analitzar ara per on poden anar els trets; quines dificultats podem preveure abans d'hora i què podem fer per atenuar-les; quins rivals tindrem (els de sempre); o com planificar la temporada. He pensat escriure de castells després de llegir, en els darrers dies, diverses notícies relacionades amb el fet casteller com a expressió cultural i signe identitari propi del país.

La primera notícia va passar la setmana passada, quan el ple del Parlament va decidir donar suport a la candidatura perquè els Castells -així, en majúscules- siguin declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. La notícia i la tribuna des d'on es va escampar, el Parlament del teu país, es com per celebrar-ho amb cava. Tanmateix, em dóna la impressió que la nova, que va ser prou ben tractada per la majoria de diaris seriosos -i aquí ja n'excloc uns quants-, no ha acabat sent valorada en la seva justa mesura per la majoria dels que composem això que se'n diu 'món casteller' i els aficionats. Potser perquè en aquest 'món casteller' actual hi ha molt nouvingut que encara ha de fer una mica d'immersió castellera(convindria, la veritat), potser perquè cada vegada queda menys gent d'aquella que li va tocar brandar la bandera en uns moments en què els castells eren vistos despectivament per la gran majoria social del país... Sigui com sigui, els que no som tan vells però que entenem i vivim els castells amb una passió desaforada i amb un respecte brutal cap als que ens han precedit, quan veiem i escoltem que "els castells s'han convertit en una de les expressions més brillants de la cultura popular i tradicional a Catalunya", no podem fer més que emocionar-nos. Com també se'ns humitegen els ulls quan escoltes que els Castells "han esdevingut un fenomen singular en l'àmbit mundial, un referent simbòlic de la cultura catalana al món, sòlidament arrelat a la societat, culturalment transcendent i, alhora, un fenomen plàstic d'una gran bellesa que transmet emoció".

Ara bé, per aspirar a ser declarats Patrimoni de la Humanitat se suposa que hem de tenir quelcom més, relacionat amb els valors universals... que, curiosament, també tenim. "L'autèntica virtut dels castells -més enllà de l'atractiu i el valor intrínsec que tenen com a construccions humanes-, el que els ha fet perdurar en el temps, és la capacitat d'integració social, ja que permeten que les persones que hi participen (siguin homes o dones, i independentment del seu origen social i geogràfic i de la seva edat) posin el seu esforç individual per sobre de les diferències i de manera desinteressada per a assolir solidàriament un objectiu comú, compartit i col·lectiu".

Aquests valors que el President Ernest Benach va pronunciar al Parlament són els que portaran, sens dubte, els Castells a coronar-se Patrimoni de la Humanitat. I el fet que tots els diputats hi votessin a favor em reconforta. Perquè, ara sí, per primera vegada, tots s'ho creuen i tots se senten còmodes amb el què representen els Castells. I s'ho creuen perquè aquests valors són una marca que qualsevol país voldria per a ell, ara que es parla d'un món globalitzat, on destaquen més les fites individuals que les col·lectives, i on costa cada vegada més refiar-se del del costat perquè no parla la mateixa llengua, perquè no té el mateix color de la pell, perquè no ha tingut les mateixes possibilitats que tu... Els Castells poden ser els millors ambaixadors de la Cultura d'un país avançat en el temps.



La segona notícia a la que em referia és el premi que ha obtingut l'editorial vallenca Cossetània, per la seva aposta decidida, i de fa temps, amb el 'món casteller'. Jo no són massa partidari dels premis individuals en tot això dels Castells pel que abans esmentava (són fruit d'un esforç col·lectiu i no tenen res de personalistes), però aquesta vegada he de reconèixer que s'ha fet justícia amb una editorial que de sempre ha apostat per la normalització, la difusió i la dignificació dels Castells, fins i tot quan al món editorial català aquests eren uns grans desconeguts. Alguna cosa hi deu tenir a veure que darrera d'aquesta petita gran editorial que no para de créixer i de sorprendre tothom, hi hagi gent com el Jordi Ferré, entre d'altres. Moltes felicitats!

Els Jocs i la política

L'Anton Dilla, un bon amic i company de fatigues castelleres, acaba de fer-me arribar aquesta fotografia, captada el passat 20 de març al Tibet per l'Agència Britànica de Comunicació, en la qual s'aprecia una munió de soldats xinesos a punt de disfressar-se de monjos tibetans (es pot veure els aprenents de Mortadelos amb 'la disfressa' sota el braç), instants abans de provocar un seguit d'aldarulls. La imatge va ser feta i difosa hores abans que el govern xinès denunciés la revolta dels (seus) monjos i una campanya de boicot als Jocs Olímpics que s'han de celebrar enguany a Beijing o Pequín, com més s'estimeu. Els dies següents també es van escoltar veus que clamaven contra les protestes (i atacs, també) a la torxa olímpica, registrades a Londres, París, i San Francisco, entre d'altres ciutats, argumentant que no s'ha de barrejar la política amb l'esport, o l'esport amb la política. El debat, doncs, està servit.

Perque, s'han o no s'han de barrejar? O millor dit, de sempre que s'han barrejat? Jo no tinc cap dubte que els grans esdeveniments esportius i la geopolítica sempre han caminat de bracet. I no cal repassar ara un estol d'exemples que trobaríem, en els Jocs de Berlín, orquestrats per la implacable maquinària propagandística del nazisme, el cas més paradigmàtic. Però també passa a petita escala i a casa: No defensem que el Barça és més que un club?

Això passa perquè les grans cites esportives, i els Jocs Olímpics ho són, esdevenen un gran aparador al món i també el millor faristol per fer propaganda a escala planetària, i per vendre la imatge que tu vols projectar del teu país, per bé que pugui estar del tot distorsionada. I això és massa temptador com per deixar-ho de banda.

Tanmateix, també és una oportunitat històrica, de vegades única, per aquelles minories ofegades, castigades, oprimides i, en alguns casos, condemnades a desaparèixer per la interessada i obstinada decisió de tercers.

Ara tot just acabem de passar uns dies en què, al marge de sentir en els butlletins de ràdio, de llegir en els diaris o de veure en els informatius de televisió notícies o reportatges del calent debat de l'aigua i de l'incident a la central nuclear d'Ascó, entre d'altres assumptes d'actualitat, la majoria dels ciutadans del Camp de Tarragona, les Terres de l'Ebre i de la resta del país (però també d'arreu del món) s'han assabentat que hi ha un senyor que en diuen Dalai Lama, i un lloc, el Tibet, on la seva població malviu oprimida per la Xina. I això sí que és un gran èxit (no que visquin d'aquesta manera, és clar; sinó que cada vegada més gent en sigui conscient). És la campanya que ja voldria per a ell el millor publicista.

En qualsevol cas, no ens enganyem: La geopolítica és la que va decidir atorgar els Jocs a la Xina, diuen que a canvi que les autoritats xineses fessin avançar l'agenda social xinesa en matèria de respecte als drets humans. Què innocents! Tant innocents com els membres del Comitè Olímpic Internacional que ara volen forçar, a contracorrent, a reprendre les negociacions amb el Dalai Lama i a respectar els drets humans al Tibet i a la resta de pobles minoritzats i oprimits de la Xina. Per tant, mentre duri la comèdia, es bò que atiem el foc del boicot per denunciar la situació del Tibet i, per què no, per denunciar la situació de nacions sense estat, com la nostra, que encara no podem participar en uns Jocs Olímpics amb un equip nacional propi.

Em pregunto què hauria passat si la torxa hagués desfilat pels carrers de Madrid...