Diari de les Decennals (XII): Diables, dimonis, foc... Valls crema

Això s'acaba. I quan s'apropa el final arriba el foc purificador. Valls viu aquestes darreres hores el seu particular penitenciagite (del llatí Penitentiam Agite), que clamava el geperut i deformat Salvatore al 'Nom de la rosa' (Umberto Eco) i que no és res més que una exhortació a viure en penitència després de tants i tants excessos. I així com a l'abadia italiana és l'esperit del mal qui s'apodera de la comunitat, fet que requereix la contractació de Guillem de Baskerville, a Vilaniu van ser hordes de dimonis i diables arribades de diferents punts dels Països Catalans:  del Forcall (País Valencià), d'Alcúdia (Illes Balears), d'Andorra, del Principat, i fins i tot de Bolívia, disposades a declarar-nos per decret ciutat bressol dels averns. 

Per uns moments vaig pensar que Valls es convertiria en una monumental pira i que en ella cremarien tots els pecats, com va passar amb la Roma de Neró... Però res més lluny. Els diables i dimonis de fora vila van venir en so de pau i amb ganes de gresca, molta gresca. Barruts, insolents, agosarats, amb una sed immensa (el que fa viure al costat de les brases!) i unes ganes de provocar el personal amb tocaments indiscriminats que van fer feliç/a a més d'un/a. Bé, aquí caldria diferenciar els diables de la Santantonà del Forcall (Morella), els que anaven amb un mono blanc amb clapes de diferents colors, i armats amb una mena de cordes amb les quals feien perdre l'equilibri a la gent, moment que aprofitaven per atacar a les víctimes. Diversió sense malícia. I la gran majoria que ho va entendre i va seguir el joc.

Els dimonis del Sarau alcudienc, uns banyuts amb unes espectaculars màscares, grans sonalls i provistos de forques també rivalitzaven en veure qui la feia més grossa. I tan robaven una bicicleta, com agafaven un cotxet amb el nadó dins, o esglaiaven a veteranes de la quarta edat.

I la Diablada de Bolívia que ens va portar l'Associació cultural folclòrica Qori-inkas, ens va apropar la manera com viuen els bolivians aquesta ancestral representació de la lluita entre les forces del mal i del bé.

La Dimoniada va acabar convertint el pàrquing de l'Escorxador en un petit infern i cremant la barraca que durant tot el dia van construir al voltant d'un espectacular maio (pi gegant). Us deixo amb les fotos i la recomanació musical del post.

La cançó d'avui ens la porta un dels protagonistes del Concert dels 10, Gerard Quintana, i és que després de veure tant diable tirant per terra a gent em va suggerir aquest Caic (que hauria de ser Em tiren...). Salut i Candela!

Diari de les Decennals (XI): Circ, carrer, pallassos...

Una de les grans apostes d'aquestes Decennals ha estat el circ. I si hem de jutjar el grau d'acceptació de la gent per l'assistència als espectacles podríem afirmar, sense por a equivocar-nos, que l'èxit ha estat sonat. Ara bé, rifar-ho tot al barem de la participació i al seguiment dels actes per determinar si la fórmula ha funcionat o no pot ser enganyós si tenim en compte que tot, absolutament tot, ha estat massiu aquestes festes. És com si els vallencs haguéssim fet un exercici de contenció durant una dècada per explotar tot just ara (aquesta frase, expressada gràficament guanya molt!). En aquest sentit caldrà veure com recuperem els bioritmes i el pols vital de la ciutat després de les festes, tot evitant caure en una profunda depressió...

Dit això, la fórmula 'pa i circ', que en versió Decennals seria 'tapas y lo que me echen', ha funcionat i funciona amb èxit des de temps del romans, per la qual cosa no podem aspirar a reclamar ara la paternitat de la sopa d'all i fer-la Patrimoni Gustatiu de la Humanitat. Amb els calçots anem ben servits.

En qualsevol cas, he trobat un encert les Decennals de Circ, amb sis companyies (Passabarret, Wilbur, Claret Clown, Capitan Maravilla, Oriolo i Mono A Mono B) omplint constantment la vela de la Candela (400 localitats!), i que els espectacles, pensats en clau familiar, fossin gratuïts. Com els espectacles al carrer. La resposta de la gent, ara sí, expressada per altres paràmetres que no fossin merament numèrics, com el silenci i l'atenció; els ulls com a taronges i les rialles desacomplexades i sinceres de xiquets i xiquetes; els aplaudiments i la complicitat del públic; les ganes de gresca i l'absència de la por al ridícul... Aquests sí que són barems fiables a l'hora de mesurar l'èxit o el fracàs d'un espectacle.

Aquestes Decennals han servit també per veure i viure l'estrena d'Èxode, una producció del Centre d'Arts Escèniques de Reus i de la Fundació Festes Decennals, que porten a escena la pallassa vallenca Pepa Plana (jo sí que la veig, dintre d'uns anys, a la sala de vallencs/ques il·lustres!), Joan Montanyés (Monti) i Joan Valentí (Nan). He de reconèixer que tenia curiositat per veure com es pot fer broma d'un tema tan delicat i present (encara) com és la guerra civil i, la veritat, em va divertir molt. Tanmateix he escoltat veus que tinc en molta consideració criticar alguns passatges de l'obra. Sincerament, crec que l'espectacle és molt bo i que hem de tenir present que anem a veure pallassos (i una gran pallassa). Ajudaria que abans d'entrar repartissin nassos de pallasso entre el públic? M'agradaria repetir...

Avui la cosa comença a complicar-se... Diablada, correfoc, més circ, concert dels 10... Buff. No arribem. No tinc temps, que canten els Mazoni...

Diari de les Decennals (X): De tapes... (Que nos digan la verdá)

A jutjar pels fets, la ruta de tapes de les Decennals és un dels grans èxits de les festes. De fet, fins ahir al vespre vaig dubtar que realment existís i que no fos una broma del programa. Perquè feia un parell de dies que anava a la cerca de la ditxosa tapa i allí on entrava em deien el mateix: "Nen (que, això sí, s'agraeix a les portes de 42 tacos) les tapes ja s'han acabat. Si vols, aquí tens el menú o la carta!". I és clar, quan t'hi trobes diversos camins penses que tot això és un muntatge per a consumir en els locals... Perquè, tot sigui dit d'altra banda, una cosa és que s'hagi acabat la tapa exclusiva que ofereix cada establiment i una altra de molt diferent que no te'n puguin improvisar una de similar (de reserva) en un plis-plas... Que no estàvem en crisi? Que no es queixen sovint els locals que passen gana? Que no ens demanen que consumim per a reactivar l'economia i els mercats? Doncs alguns establiments de Valls deuen viure en l'abundància si deixen marxar a la clientela sense oferir-los res a canvi.

Val a dir que en aquests casos també es demostra la professionalitat i la categoria d'uns i altres. I queda evident qui té fusta de venedor i li agrada la feina que fa, i qui està al darrere d'un taulell com podria estar en qualsevol altre lloc, amb la mateixa desídia i cara de peix bollit. 

Que hi hagi cafeteries o pastisseries que s'hagin volgut apuntar al bombardeig i, de bones a primeres, quedin desprovistos i sense capacitat de reacció, es pot entendre perquè, al cap i a la fi, ells no es guanyen la vida en això. En qualsevol cas, i parafrasejant una vegada més al gran filòsof de l'APM, demanaria "que-no-nos-engañen-que-nos-digan-la-verdá...". El que costa més d'entendre, però, és que això passi en llocs de restauració que estan acostumats a servir tapes, menús, plats, esmorzars... Entenc que un dia puguin esgotar existències, però que cada dia cap a les 9 del vespre (que entenc que no és cap deshora i que, depenent de com hagi anat el dia, poden haver reposat existències) repeteixin la mateixa cantarella i diguin que no fan més tapes...lleig.

Sigui com sigui, la primera tapa i, per tant, la constatació que sí existeixen i que no són ni un imaginari ni un holograma, me la vaig prendre al Tres Portes. Una croqueta muntada en un llit de pa torrat i escarola amb romesco, i un gotet de vi blanc. Booona... Aquest va ser l'únic triomf (en forma de tapa) de tota una nit voltant.

La segona ha caigut aquest migdia, abans de dinar. Aquesta vegada es tractava d'assegurar el tret i, per això, he triat el König de Vallvera, al Planeta Casteller. L'oferiment, una  mini hamburguesa banyada en una salsa de calçot confitat. Boooooona!!! Una de les cambreres m'ha confessat que en el que porten de festa ja han preparat més de 800 tapes, i només ahir, unes 300! Però en aquest local, professionals, no deixen marxar ningú sense la tapa...

Una altra de les novetats de les Decennals és l'edició especial de la cervesa artesanal Rosita, amb etiqueta i xapa feta per a l'ocasió, un producte de qualitat que, a més, per als col·leccionistes, tindrà una valor especial...

PD: Aquest post espero anar-lo completant amb noves imatges i la descripció de les tapes que vagi tastant aquests propers dies...si és que existeixen!

Aquest vespre, prèvia de la Candelera, hem aconseguit provar dues tapes més, la del Bruch, un pinxo de llonganissa amb calçot i salsa, amb una copa de cava Adernats; i al Torico, un pinxo de butifarra negra, molt bo, amb un gotet de vi. Tot i que hem sortit a les 8 de vespre, la resta ja havia exhaurit existències. El que dèiem, morir d'èxit!

En un nou tour tapero m'he trobat amb una tapa que, al marge de ser molt exquisida, és original. Us recomano que us deixeu caure pel Rebost, que regenta l'Anna Casabona. Allí trobareu aquesta espectacular piruleta a base de formatge, avellana, calçot i pebrot. A més, com que el disseny hi compta molt, la tapa recrea l'escut de Valls. Vaja, una menja cent per cent vallenca...

Dues noves troballes. Aquesta tarda, després que quedés suspesa l'entrevista al Divendres amb l'Espartac Peran, hem aprofitat que estàvem al Pati per tastar la tapa de La Pèrgola, una endívia farcida de calçot caramelitzat, una gamba i pebrot. Molt bona!

I camí de casa hem parat al Cafè del teatre on hem pogut provar aquest xampinyó farcit de virutes de pernil i formatge de cabra. Deliciós!

Mica en mica, tapa a tapa, li anem trobant el ritme. Aquest vespre, incursió a La casa del pulpo, amb una mena d'encenall a base de pop, pebre vermell, calçot... Nyam nyam...

La següent parada ha estat al Melbourne. La delicatessen, una doble torradeta amb gamba, formatge, salsa de calçot...

Les dues tapes que us proposo avui divendres són de categoria, que diria la Vicenteta... La primera la trobareu al König de Sant Francesc. Una minipizza de calçot deliciosa, acompanyada per un pa en forma de calçot i la seva corresponent salsa, que prepara cada dia la mestresa, l'Adela. Molt recomanable.

I la segona, una gran descoberta, també. La podeu tastar a La Cafeteria, del Pati: una tarrineta a base de trinxat, llangonissa, calçot... Nyam nyam.

Als Cafès Líder, del carrer de la Cort, també ofereixen una tapa, a mode de postre, per a llepar-se els dits.  És aquests barreja de cafè de Kenya amb xocolata i una copa de cava. Ús mostro com te'l serveixen i com queda després de remenar el cafè. Mmmmmm.

La música que acompanya aquest nou relat és del Marc Parrot i porta per títol Superheroi, que és com m'he sentit en alguns moments a la cerca de la tapa perduda...

Diari de les Decennals (IX): Que no s'apague la llum

Primera constatació de l'inici candeler. Si és veritat -com sostenen els experts- que Internet és la xarxa de comunicació més ràpida de la història, sent vint vegades més veloç que el telèfon, deu més que la ràdio i tres més que la televisió, no ho és prou per abastar tots els actes de les Decennals. És impossible arribar a tot arreu, la qual cosa t'obliga a seleccionar unes prioritats amb base als espectacles que es repeteixen en el programa. I després hi ha la rapidesa d'arribar als llocs, perquè encara que siguis puntual corres el risc de quedar-te out.

La segona constatació, i sens dubte un dels aspectes més positius de les festes, és el compromís, la dedicació i el bon funcionament del voluntariat de les Decennals. Centenars de joves que t'introdueixen a la festa si ets de fora, que et guien i t'ajuden si et veuen perdut o necessitat, que treballen de valent i que, a més, ho fan amb una gran professionalitat.

I tercera constatació, l'autèntica festa és la gent al carrer. És espectacular veure aquests dies, sigui l'hora que sigui, faci fred o faci molt de fred, com la gent omple els carrers, les places, els espais, el centres, el museus, les activitats, les carpes, els locals, els bars... La resposta de la ciutadania és excel·lent i en algunes ocasions ha permès amagar algunes deficiències i errors d'organització. Que no passa res, perquè la perfecció no existeix i només no s'equivoca qui no fa res.

Per ara m'ha semblat sensacional el muntatge Ariel, i aquí s'ha de felicitar efusivament el treball de les escoles, dels professionals, dels músics i de l'entitat organitzadora; el treball per a consolidar la gran marca castellera de la ciutat, amb el Simposi, la fira, el Planeta casteller i la participació récord de colles i de castellers en una magna trobada per a la història; i fins i tot m'agrada com queda l'espectacle de llums del Pati, el carrer de la Cort i la plaça del Blat. La imatge de vallencs i foranis fent-se fotografies per al record és un clar símptoma que en la controvertida aposta ha acabat guanyant l'opció dels matins.si.

En l'altra costat de la balança hi posaria aspectes que tenen més a veure amb la previsió i que, per tant, són més volàtils i difícils de planificar. Però, per exemple, crec que es podia haver treballat millor l'operatiu casteller de la trobada, fent més àgil i més amena per als castellers, els aficionals i el públic en general, l'arribada de les colles, la cercavila amb els pilars a l'ajuntament i l'entrada a l'entorn de la font de la Manxa. En aquest sentit, les dues colles haurien de valorar conjuntament amb l'organització, ara, en calent, els aspectes a millorar per a futures edicions, sacrificant, si cal, posicions o plantejaments més personals de cada entitat en benefici de la festa. Tanmateix, tot i que (moment Mas) m'agraden les llums, no m'agrada l'aspecte de mas robat de moltes zones del barri antic que, imagino, el potencial per l'espectacle lumínic del centre els deixa a les fosques. I pel que fa a l'espectacle inaugural, al marge de compartir algunes crítiques sobre la visibilitat i la idoneïtat de l'espai, es podria haver repetit algun altre dia? D'aquesta manera la gent s'hauria pogut repartir i hauríem evitat la massificació que va fer que molts se'ls perdessin...

En fi, que tot sigui per a millorar... A qui van unes quantes fotos de la galeria de les Decennals, fetes a mitges amb la Gemma:

La cançó d'aquest bloc, Que no s'apague la llum, del valencià Feliu Ventura. Obvi...