Diari de les Decennals (X): De tapes... (Que nos digan la verdá)

A jutjar pels fets, la ruta de tapes de les Decennals és un dels grans èxits de les festes. De fet, fins ahir al vespre vaig dubtar que realment existís i que no fos una broma del programa. Perquè feia un parell de dies que anava a la cerca de la ditxosa tapa i allí on entrava em deien el mateix: "Nen (que, això sí, s'agraeix a les portes de 42 tacos) les tapes ja s'han acabat. Si vols, aquí tens el menú o la carta!". I és clar, quan t'hi trobes diversos camins penses que tot això és un muntatge per a consumir en els locals... Perquè, tot sigui dit d'altra banda, una cosa és que s'hagi acabat la tapa exclusiva que ofereix cada establiment i una altra de molt diferent que no te'n puguin improvisar una de similar (de reserva) en un plis-plas... Que no estàvem en crisi? Que no es queixen sovint els locals que passen gana? Que no ens demanen que consumim per a reactivar l'economia i els mercats? Doncs alguns establiments de Valls deuen viure en l'abundància si deixen marxar a la clientela sense oferir-los res a canvi.

Val a dir que en aquests casos també es demostra la professionalitat i la categoria d'uns i altres. I queda evident qui té fusta de venedor i li agrada la feina que fa, i qui està al darrere d'un taulell com podria estar en qualsevol altre lloc, amb la mateixa desídia i cara de peix bollit. 

Que hi hagi cafeteries o pastisseries que s'hagin volgut apuntar al bombardeig i, de bones a primeres, quedin desprovistos i sense capacitat de reacció, es pot entendre perquè, al cap i a la fi, ells no es guanyen la vida en això. En qualsevol cas, i parafrasejant una vegada més al gran filòsof de l'APM, demanaria "que-no-nos-engañen-que-nos-digan-la-verdá...". El que costa més d'entendre, però, és que això passi en llocs de restauració que estan acostumats a servir tapes, menús, plats, esmorzars... Entenc que un dia puguin esgotar existències, però que cada dia cap a les 9 del vespre (que entenc que no és cap deshora i que, depenent de com hagi anat el dia, poden haver reposat existències) repeteixin la mateixa cantarella i diguin que no fan més tapes...lleig.

Sigui com sigui, la primera tapa i, per tant, la constatació que sí existeixen i que no són ni un imaginari ni un holograma, me la vaig prendre al Tres Portes. Una croqueta muntada en un llit de pa torrat i escarola amb romesco, i un gotet de vi blanc. Booona... Aquest va ser l'únic triomf (en forma de tapa) de tota una nit voltant.

La segona ha caigut aquest migdia, abans de dinar. Aquesta vegada es tractava d'assegurar el tret i, per això, he triat el König de Vallvera, al Planeta Casteller. L'oferiment, una  mini hamburguesa banyada en una salsa de calçot confitat. Boooooona!!! Una de les cambreres m'ha confessat que en el que porten de festa ja han preparat més de 800 tapes, i només ahir, unes 300! Però en aquest local, professionals, no deixen marxar ningú sense la tapa...

Una altra de les novetats de les Decennals és l'edició especial de la cervesa artesanal Rosita, amb etiqueta i xapa feta per a l'ocasió, un producte de qualitat que, a més, per als col·leccionistes, tindrà una valor especial...

PD: Aquest post espero anar-lo completant amb noves imatges i la descripció de les tapes que vagi tastant aquests propers dies...si és que existeixen!

Aquest vespre, prèvia de la Candelera, hem aconseguit provar dues tapes més, la del Bruch, un pinxo de llonganissa amb calçot i salsa, amb una copa de cava Adernats; i al Torico, un pinxo de butifarra negra, molt bo, amb un gotet de vi. Tot i que hem sortit a les 8 de vespre, la resta ja havia exhaurit existències. El que dèiem, morir d'èxit!

En un nou tour tapero m'he trobat amb una tapa que, al marge de ser molt exquisida, és original. Us recomano que us deixeu caure pel Rebost, que regenta l'Anna Casabona. Allí trobareu aquesta espectacular piruleta a base de formatge, avellana, calçot i pebrot. A més, com que el disseny hi compta molt, la tapa recrea l'escut de Valls. Vaja, una menja cent per cent vallenca...

Dues noves troballes. Aquesta tarda, després que quedés suspesa l'entrevista al Divendres amb l'Espartac Peran, hem aprofitat que estàvem al Pati per tastar la tapa de La Pèrgola, una endívia farcida de calçot caramelitzat, una gamba i pebrot. Molt bona!

I camí de casa hem parat al Cafè del teatre on hem pogut provar aquest xampinyó farcit de virutes de pernil i formatge de cabra. Deliciós!

Mica en mica, tapa a tapa, li anem trobant el ritme. Aquest vespre, incursió a La casa del pulpo, amb una mena d'encenall a base de pop, pebre vermell, calçot... Nyam nyam...

La següent parada ha estat al Melbourne. La delicatessen, una doble torradeta amb gamba, formatge, salsa de calçot...

Les dues tapes que us proposo avui divendres són de categoria, que diria la Vicenteta... La primera la trobareu al König de Sant Francesc. Una minipizza de calçot deliciosa, acompanyada per un pa en forma de calçot i la seva corresponent salsa, que prepara cada dia la mestresa, l'Adela. Molt recomanable.

I la segona, una gran descoberta, també. La podeu tastar a La Cafeteria, del Pati: una tarrineta a base de trinxat, llangonissa, calçot... Nyam nyam.

Als Cafès Líder, del carrer de la Cort, també ofereixen una tapa, a mode de postre, per a llepar-se els dits.  És aquests barreja de cafè de Kenya amb xocolata i una copa de cava. Ús mostro com te'l serveixen i com queda després de remenar el cafè. Mmmmmm.

La música que acompanya aquest nou relat és del Marc Parrot i porta per títol Superheroi, que és com m'he sentit en alguns moments a la cerca de la tapa perduda...