Dia complet a l'Expo de Shanghai

Avui no sé massa bé com començar la crònica. Fa només unes hores ens hem assabentat de la pèrdua d’un company casteller i la pujada d’adrenalina que hem tingut avui a l’Expo carregant i descarregant dos castells més de vuit (ja en portem set de consecutius en quatre dies), ha baixat de cop al vespre quan hem conegut la notícia. No ens ho esperàvem i ens ha agafat per sorpresa, la veritat. Ha estat un cop baix del destí. Des d’aquestes línies vull tenir un record emocionat pel Miliu pare, així com per la seva família (en especial a la Paquita -la dona-; a l’Emili i a la Marta, -els fills-; i a l’Alfonso, el gendre) i agrair-li tots aquests anys de sacrifici per la colla, sempre sumant, sempre disposat a ajudar, sempre fent ambient. Aquells que en un moment o altre han estat al capdavant d'una colla castellera, sigui en el paper que sigui, sabran l'enorme valor que aporten aquestes persones al col·lectiu, i és just reconèixer-ho.

D’altra banda, sóc conscient que aquest bloc s’ha convertit per molts altres familiars de castellers de la colla, especialment aquests dies -degut a les dificultats de comunicació que ens hem trobat-, en un punt de contacte a través del qual poden saber com ens van les coses. I reconec que veure les cares, imaginar-se com s’ho passen de bé a través de les fotografies, què fan i què desfan, ha  de tranquil·litzar molt. I també m’hi vaig comprometre...

Avui tenia previst explicar-vos una doble anècdota que ens va passar ahir, però que deixo per més endavant, i em centraré amb un reportatge fotogràfic del dia viscut a l’Expo. Després de l’actuació, que avui ha estat força matinera i que hem resolt amb el 3d8 (la foto és del Jordi Badia), 4d8, 2d7, 4d7p, pilar de cinc i dos pilars de quatre, hem visitat el pavelló espanyol, on ens hem fet la foto de grup que encapçala aquest post (també del Jordi Badia).

 Després, temps lliure que hem aprofitat anant a visitar tots els pavellons que hem pogut. Dels que hem vist el grup amb el què anàvem, ens quedem amb els dels Emirats Àrabs Units (a la foto d'aquí a sota) i amb el de l’Aràbia Saudí, espectaculars. També el de la Xina i, a més distància, la resta.

 

Us deixo amb algunes fotos comentades que ens ha deixat la jornada d’avui. Demà més:

 Instants després de l'actuació a la Europe Place. Diversos grups de castellers s'han fet fotos amb la bandera xinesa.

La canalla de la colla amb el Bebè gegant que domina la sala 3 del pavelló espanyol, i que ha dissenyat la cineasta catalana Isabel Coixet.

El Joan Romero i la Pilar Trujillo, a l'entrada del pavelló espanyol de l'Exposició de Shanghai.

El Jordi Roig fent broma a l'accés del pavelló. No cal dir res més...

L'Esther i el Txema, a la porta del pavelló.

La penya fent unes sanmiguels al pavelló. És que tanta cervesa xina...

El Lluñis Jové al pavelló del Tíbet, integrat dins de la Xina. Tampoc cal dir res més...

Visita a la Ciutat Antiga

Tant llegir Haruki Murakami i el seu ‘De què parlo quan parlo de córrer’, al final ahir al vespre em vaig decidir: demà (avui) al matí m’aixecaré a les 6.15 per anar a córrer amb gent de la colla. Érem una vintena, dels quals deu han sortit a caminar. He de reconèixer que això del córrer no és el meu, més aviat em fa peresa, però una vegada t’hi poses té el seu què... Passa també que quan surto a córrer ocasionalment, m’agrada fer-ho sol, amb l’iPod, i anar al meu ritme. I avui he pagat l’estirada de les diferents llebres de la colla, més avesades a aquest esport que jo. Però mitja horeta a bon ritme han fet el seu resultat, i m’han ajudat a desengreixar... A més, quan he decidit donar mitja volta, m’he endinsat en un parc que ha estat tota una descoberta, no només per la vegetació, que també, sinó per la gran quantitat de gent que a aquelles hores ja estava dins el recinte practicant tai-xí o fent volar estels. Demà he de prendre la màquina i mentre faig els estiraments, fotografiar l’escena.

Hem esmorzat a l’hotel a base d’arròs (ara sí ja és omnipresent), nodles (una mena d’espaghettis que juraria que preparen amb wok), amanida, salsitxetes, ou dur, moresc cuit al vapor i verdures vàries.

Tot seguit els que havíem contractat la primera excursió opcional ens hem desplaçat fins al jardí de Yu Yuan i la Ciutat Antiga de Shanghai, on hem vist les primeres construccions orientals de la ciutat i hem pogut imaginar com era la ciutat abans de la revolució cultural de Mao. Val a dir que la visita a l’esmentat jardí, de més de 400 anys, i a la Ciutat Antiga és molt recomanable. Allí els guies ens han explicat com vivia la gent de l’època, quines eren les construccions més habituals, la trama urbana, les costums, les tradicions, la vida...

La darrera hora i mitja ens l’han deixada per comprar o refrescar-nos en els diferents establiments que poblen l’antiga ciutat, dominada avui pels Starbuck’s, Kentucky Friend Chicken i demés joies de la corona imperial nordamericana. Si els vells ocupants aixequessin el cap... Romanticismes al marge, tothom ha sortit firat i ha fet les primeres grans compres per familiars i amics: bijuteries, joieries, tendes de roba, artesania local...són només unes pistes ;)

Aquesta tarda tenim la segona actuació al recinte de l’Expo, però com que arribarem tard a l’hotel, miraré d’informar via Facebook i Twitter, penjant els castells que haurem fet. Estigueu atents, doncs. I a la nit, després de dutxar-nos i canviar-nos a l’hotel hem quedat a sopar a un lloc molt especial i amb sorpresa inclosa... però potser que això us ho expliqui demà.

Com cada dia, us deixo amb una sèrie de fotos comentades:

La Cristina Sans, al costat d'uns bonsais i d'una cova natural del jardí de Yu Yuan.

Un artesà local fa una demostració dels instruments que elabora al seu taller.

Posar la mà en aquest forat et suposarà un any ple de salut i riquesa... No cal dir que tothom li ha posat; l'Anton Maried També.

La Wero, amb el vestit tradicional xinès que li ha regalat el seu pare.

Unes quantes imatges des d'aquest trencaclosques de finestra...

Contrastos a la Ciutat Antiga amb els edificis simbòlics del nou Shanghai de l'Exposició Internacional.

Més roba estesa al carrer... i si es tracta de posar-la sota un transformador, millor! Així s'asseca abans.

La multitud de bicicletes a Shanghai fa que en moltes cantonades hi hagi tallers ambulants com aquest, prestos a canviar una roda, a collar una cistella o ha arreglar els pedals...

Descobrim l'Expo...l'Expo ens descobreix

Totes les grans ciutats tenen contrastos. Barcelona les té, París les té, Nàpols les té i Shanghai també les té. El que passa en el seu cas, però, és que per percebre la diferència d’ànimes no cal que et traslladis a les banlieues de l’extrarradi (com és el cas de París i de les principals ciutats franceses), no cal que canviïs de barri o zones (com passa a Barcelona), o no cal que esperis a que caigui la nit o a que passin les hores per auscultar un ritme diferent en el pols de la ciutat (com passa a Nàpols). Shanghai és una ciutat de contrastos que es veuen, s’oloren, s’escolten o es poden palpar a cada carrer de cada districte o barri. Així és fàcil admirar alguns dels nous o futuristes edificis que s’han aixecat darrerament a la ciutat a la vegada que no pots deixar d’emocionar-te en descobrir les traces del Shanghai històric i antic, encara avui sobrehabitat.

I és que a Shanghai es fa vida al carrer. Però amb tot el significat de la paraula. I sense manies. Aquí és normal veure desfilar la gent amb pijama pel carrer mentre van a fer una compra de primera o darrera hora, o baixar una cadira i posar-se a llegir el diari. Aquí es comercia al carrer, encara que no tinguis local; aquí es cuina al carrer, encara que només sigui amb un fogonet de càmping gas; aquí es fa bona part de la higiene al carrer; i, també, aquí hi ha qui penja la roba al carrer. Però no al balcó o a l’estenedor d’una galeria, no; aquí es penja la roba aprofitant el fil entre dues senyals de trànsit. I tot això a només un carrer amunt o avall, o a la mateixa cantonada, de les luxoses tendes de les principals franquícies.

A Shanghai conviuen en un tràfic intens i caòtic, però en cap cas sense superar el que he vist i viscut a Nàpols, cotxes de darrera generació, la gran majoria d’ells d’importació, amb tot tipus de vehicles, motocicletes, bicicletes i altres estris als què li han posat dues rodes, d’èpoques pretèrites. Val a dir que aquí també és normal veure damunt una vespino que demana a crits que la desferrin tres i quatres persones circulant sense casc i amb aquella alegria. Les autoritats –m’assegura un dels guies- ja no sap què més fer per reduir el parc mòbil. Un dels primers que ho han pagat són els projectes de taxistes. Avui, obtenir la llicència de taxi costa un mínim de 40.000 yuans (més de 4.000 euros), i això ha fet baixar les noves peticions.

Shanghai és també una ciutat sorollosa i el seu trànsit especialment. Aquí no resolen amb un vaffanculo o amb tot de gesticulacions el seu nerviosisme o la seva incapacitat (o la dels altres) al volant. Aquí no paren de fer sonar el clàxon contínuament, tot i que avui n’hem vist una d’espectacular: un cotxe que tanca un taxi i es toquen lleugerament. El cotxe marxa pitant (aquí no es fan papers) i el taxista que fa baixar el clients a crits i comença a perseguir el conductor que ha xocat amb ell... Aquesta estridència contrasta, en canvi, amb el lliscar silenciós de les motocicletes elèctriques que a la que bades ja les tens al damunt. Després he après que damunt de dues rodes es pot portar gairebé de tot, i a algunes imatges em remeto. 

Em deixo per un altre capítol la visita a les tendes d’imitacions, l’art del regateig i els tallers il·legals de xinos –com els que descriu Roberto Saviano a Gomorra i que s’han fet amb la maquinària de la màfia napolitana-, perquè l’experiència és digna de recrear-s’hi.

Pel que fa a la jornada d’avui, aquest matí ens hem estrenat a l’Expo de Shanghai, però ha estat una visita meteòrica. De fet, gairebé hem tardat més per entrar i superar els mil i un controls de seguretat, que per fer l’actuació castellera: 2d7, 3d8, 5d7, intent desmuntat de 4d7 amb el pilar, 4d7 amb el pilar, un pilar de cinc i dos pilars de quatre. I en acabat, de nou cap al bus i lliure fins ara, que anem a un espectacle d’acrobàcies. El dimecres podem passar el dia sencer a l’Expo i visitar els diferents pavellons. Tot i que si són com el d’Aràbia Saudí, amb cues de fins a cinc hores per accedir-hi, millor perdre el temps en una altra cosa. Demà més...

Us deixo amb algunes de les fotografies del dia:

Arribada de la canalla de la colla a l'esplanada d'entrada a l'Exposició Internacional de Shanghai.

Escorcollant al Buch... Les mesures de seguretat són impressionants, i has de passar diversos controls abans d'entrar al recinte.

L'Ignasi Ferré entrant al recinte. La policia comprova que la foto de la pantalla es correspongui a la de la tarja d'identificació personalitzada, imprescindible per accedir a l'Expo.

Cap de colla i president donant les darreres instruccions abans de començar l'actuació a l'Expo.

Formant, amb barretina al cap, al costat de membres dels cossos de seguretat xinesos.

L'exèrcit rosat de Mao

El telèfon ens ha despertat a tots a les 5.45 del matí i ha estat el tema de discussió extracastellera de bona part del matí. Amb tot, avui ha estat el primer dia en què hem pogut descansar una mica des que vam marxar, i s’ha notat. Després d’un esmorzar a base d’arròs (per fi ha aparegut!), ous durs, un tipus de fabes asturianes, salsitxes i demés, ens hem carregat d’energia. La primera parada és Zhu Jia Jiao, un petit poble tradicional reconvertit avui en una mini portaventura per a gaudi dels turistes. L’únic és que en lloc de les atraccions, el propi poblat és el reclam. Tot és ple de comerços que venen absolutament de tot: roba, quincalla, matallassos, orfebreria loca, menjar...

 Aquest capítol mereix un apart. Aquí comencem a trobar alguns dels plats més tradicionals de la zona, que no es deixen veure tant en els àmbits en els què ens movem a la capital: granotes senceres; caragols autòctons, ocellets, peixos estranys, serps i uns farcits de carn de porc amb arròs. Molts s’animen a tastar la cuina local a risc d’agafar una descomposició de campionat que no la pares ni amb fortasec... Però és bo! El poble de Zhu Jia Jiao té més de 1.100 d’història, quasi res...

En un moment determinat, però, tot canvia i passem de convertir-nos en turistes a ser objecte de les càmeres dels xinesos i dels turistes que visiten el poblat. La culpa la tenen unes gorres verdes amb l’estrella vermella, pròpies de la revolució cultural de Mao Tsé Tung. En comprem unes quantes i desfilem amb elles pels carrers, per a sorpresa dels locals. Tanta expectació no la podíem desaprofitar, així que improvisem un pilar de tres amb les ditxoses gorres, i allò es converteix en un mar de flashos i aplaudiments i demés. La gent, que fins aleshores havia ignorat la nostra condició de turistes, més enllà de veure’ns com a potencials compradors de tot, ens comencen a demanar qui som, d’on venim i a on anem. Vaja, allò del Pelegrí, Pelegrí, Pelegrí...

 

 Deixem el poble i anem a dinar a un restaurant, on provem d’altres novetats: sopa d’ou, més peix divers, i moltes verdures. Però ho agraïm. En poques hores tenim la primera actuació i no és qüestió d’afartar-se com a llops. I com que no hi ha cafè per enlloc, ho rematem amb uns tes que ajuden a pair.

La primera actuació a Shanghai ha estat espectacular. L’hem feta en una de les grans places cèntriques i hi havia una multitud armada amb tot tipus de càmeres de fotografia i televisió (caldrà estar atents aquests dies al que pugui sortir per Youtube) i periodistes de diferents continents. Però ens trobem amb una desagradable sorpresa. Han encerclat amb tanques el lloc on havíem d’actuar perquè diuen que és una activitat de molt risc. Al final, però, aquestes tanques ens han salvat la vida, però no avanço esdeveniments. Amb una plaça plena a vessar, el públic ha començar a aplaudir el primer castell quan pujaven els quints, tot i que a partir de la segona construcció, ja han après els tempos de tot plegat. L’actuació ha anat perfecte: 3d8, 2d7, 4d8, 5d7, 4d7p, 4d7, dos pilars de cinc i dos pilars de quatre, en els quals s’han desplegat les banderes catalana i xinesa. I és a partir d’aquest moment que dic que les tanques ens han salvat la vida, perquè un cop acabada l’actuació ens hem convertit en objectiu de tots els xinesos i periodistes, que volien fer-se fotos amb nosaltres i, sobretot, amb la canalla. Ha estat espectacular. Demà més...

Algunes fotos que comenten la jornada d'avui...

 El David Andreu, en una de les barcasses amb les què hem creuat, de punta a punta, el poblat deZhu Jia Jiao.

Aquí, el Lluís Jové i, al darrere, el perxador de la barca. És una de les grans atraccions del mil·lenari poblat xinès.

El Raül, el Pau, l'Albert i el Jordi, mentre ens creuem pel costat. Els perxaires, no sé per quins setsous, s'han començat a discutir...

Bojos per la música. El timbaler i el graller de la colla han aprofitat els tallers d'artesania per comprar aquests instruments de so amb els què han improvisat els Segadors...

'Lolex balato'. No sé d'on cony treuren tants relotges els xinesos, però a cada cantonada te'n surten uns quants oferint imitacions de Rolex. El preu, òbviament, l'has de regatejar, però ells mai perden...

El Jordi Badia i el Sergi Claramunt, en una tenda de 'gallumbos' i el Sergi que demana per anar a fer un beure...

El Jose i el Marius, fent-se passar per xinesos...

Com a bales

Del primer dia de viatge poca cosa podem dir més enllà que hem arribat sans i estalvis, que tot ha sortit bé, que l’organització va sobre rodes, que a l’estómac li costa déu i ajuda sobreviure al poder de la centrifugadora que suposa un vol d’aquestes característiques i al menjar que et serveixen en els vols, i també a la diferència horària.  Tot això fa que haguem arribats a destí morts de cansament i amb més ganes de descansar unes hores a l’hotel que d’escoltar les primeres indicacions del Sancho, l’ Íngrid, l’Ana Lou o el Joan, els guies autòctons (rebatejats per l’ocasió) que ens han vingut a recollir amb uns autobusos que si no són de l’època de Mao poc li falten. Per tant, m’imagino que avui després de sopar, a les 20:00 hora de Shanghai, les 14:00 hora catalana, serem majoria els que brandarem la bandera blanca, encara que sigui momentània.

Sens dubte, una de les principals atraccions del viatge d’anada ha estat pujar al tren bala, un vertader coet magnètic que es menja les distàncies a una velocitat que arriba als 431 quilòmetres per hora. Sí, sí, 430!!! Un cop provada aquesta experiència, intentar buscar alguna similitud amb el nostre AVE pot semblar fins i tot obscè, així que m’ho estalviaré. La feinada que hem tingut els que volíem immortalitzar el moment amb una càmera fotogràfica o de vídeo, per aguantar el pols i tenir el canell controlat. Tot i que pot semblar una atracció pròpia de Port Aventura, la veritat és que ha de tenir la seva utilitat poder comptar, en una ciutat de 19 milions d’habitants (aquí tot és gran...) i eminentment turística i de negocis, amb un tren bala capaç d’anar traslladant la gent de l’aeroport al centre de la ciutat en un obrir i tancar d’ulls.

En el breu trajecte de l’estació del tren fins a l’hotel –amb els autocars Mao- n’hem tingut prou per imaginar-nos la magnitud d’aquesta ciutat. És brutal. Espero anar aprofundint més en el retrat de Shanghai, aquests vuit dies, però la primera impressió és que es tracta d’una ciutat impactant per la seva immensitat, i xocant pels seus contrastos. I ara, a reunir-me amb la resta de gent i a fer temps fins a l’hora de sopar. Demà més...

Quatre ratlles en imatges...

El Joan donant ànims al grup només sortir de la T-1, a l'aeroport de Barcelona. L'Haribert s'ho pren més en calma.

L'Anton Dilla tira del diccionari de xinès bàsic preparat per a l'ocasió per començar a familiaritzar-se amb algunes paraules.

El José Rueda, cuidant-se les cervicals. Que si s'esconyen que siguin pels castells, no?

Foto en família del tercer grup, els que hem viatjat a Shanghai via Helsinki, a l'aeroport xinès.

El Jordi Bonastre acariciant la mascota de Shanghai, a la terminal de recollida de l'equipatge.

El Xavier Flix caçat mentre feia una fotografia al grup de la Colla, a l'exterior de l'aeroport de Shanghai.

Els 'sherpes' xinesos que ens estan ajudant en l'aclimatació al camp base de Shanghai.

Els autobusos que dic que, si no són de l'època de Mao, poc li falten... O són unes guaguas?

Xino xano cap a la Xina

Per fi ha arribat el dia. Semblava tan lluny! La pròxima matinada 200 castellers de la Colla Vella dels Xiquets de Valls i una vintena d'acompanyants començarem a fer el camí que ens ha de portar a les portes de Shanghai per actuar amb motiu de l'Exposició Internacional que acull la ciutat xinesa. Dos-cents castellers i vint acompanyants, o el que ve a ser el mateix, unes quantes gotes d'aigua de Valls en l'oceà asiàtic. Però unes gotes com les que cauen en les pluges d'estiu, grosses, que repiquen al terra sec, a les teulades, a les basses i piscines, a les carrosseries dels cotxes i que es fan sentir, més enllà de refrescar l'ambient. Com va dir el cap de colla, Xavier Pena, a la darrera reunió preparativa del viatge, a Shanghai hi anem a fer castells, i bons castells. Hi anem a escriure una pàgina més de la bicentenària història de la colla, però també hi anem com a representació del món casteller i de la cultura tradicional i popular que es fa en aquest país. I això és molta responsabilitat. Més encara quan la UNESCO ha de decidir a finals d'any si atorga al fet casteller el títol de Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Sens dubte que seria un gran reconeixement als valors que porten inherents de sempre els castells, tot i que per molts hagi estat descoberta tardana. Val més tard que mai.

Després d'uns mesos d'oblit d'aquestes pàgines m'he proposat -en la mesura que el calendari ho permeti- fer una crònica diària, escrita en primer persona però amb els ulls de tota una colla, per explicar tot allò que anem vivint: les actuacions, el viatge, les excursions, les anècdotes... Així que, aquells que ho desitgeu, al marge del bloc que la colla ha activat per anar informant d'aquest viatge, i que us animo que visiteu i que hi deixeu les vostres opinions i missatges, també trobareu en aquestes pàgines un bloc de notes i unes quantes fotografies.

L'expedició surt en tres grups: el primer vol és a les 6:30 de la matinada; el segon, a les 9:45h; i el tercer, a les 10:00h. L'arribada a la Xina està prevista a primera hora del dissabte. La primera experiència, més enllà de la durada dels tres vols, serà, sens dubte, viatjar amb el tren bala (430 quilòmetres per hora) és a dir, res a veure amb el nostre AVE. Prometo descriure l'experiència i aportar fotos d'aquesta mena de Dragon Kahn...

En aquest primer post us enllaço el vídeo promocional que ha fet la Generalitat de Catalunya per l'Expo de Shanghai i en el qual els castells en són el fil conductor...

Heus aquí un líder digital

Sens dubte ha estat la foto del dia, reproduïda a gairebé tots els diaris, de paper i digitals (no confondre amb el "digitalisme" de la imatge), blocs i telenotícies. Però és que la instantània també ha triomfat a Twitter, Facebook i a la resta de xarxes socials. I allí on era impossible que arribés la imatge, com és el cas de les emissores de ràdio, he escoltat vertaders esforços i anàlisis pormenoritzats per mirar d'explicar i donar l'opinió de l'estampa impagable. I en certa manera és lògic i natural que així sigui, que voleu que us digui. En plena era de les noves tecnologies i de la societat de la informació,  per tant, en la sacrosanta era digital, heus aquí un líder digital amb tots els ets i uts (con todos los etos y utos).  I ves per on! Quan tothom, tret dels Estats Units (que ja el tenen), malda per descobrir o fabricar el seu propi miniObama -el que en un altre temps s'anomenava "mirlo blanco"- resulta que els nostres veïns ja el tenen i  a més és de la capital, del centre de la pell del toro!

Així que, ensumant l'èxit de la fotografia, de bon matí m'he decidit a preguntar a la parròquia feisbuquiana què els suggeria la imatge del nou líder digital, antic Cid de les Espanyes. I les aportacions han estat moltes i diverses, i aprofito l'avinentesa, ara, per agrair l'esforç que heu fet de sintetizació, originalitat i, sobretot, decència dels comentaris. Miro de posar-hi cullerada avisant als lectors més sensibles que a mi em serà més difícil aplegar en aquestes línies les tres virtuds que us he destacat. 

¿Què em suggereix la imatge del líder mai-no-suficientment-valorat-i-sovint-injustament-vilipendiat brandant el dit del mig?

D'entrada he de reconèixer que, com molts de vosaltres, m'he fixat amb la figura pixelada de l'home del darrera (per cert, gran posició castellera). No trobeu que així pixelat guarda una retirada amb el gran Borbó? Que devia pensar, l'home? Reia o somreia còmplice o volia que se l'empasés el terra?

Pel que fa a l'Ansar (així li deia l'altra "criminal de guerra", George Bush, en alusió a la pancarta que va encendre el seu toro Osborne interior), a mi no m'ha sorprès el seu domini digital.  Cony, que parlem d'un estratega, un home preparat per a la vida moderna, que s'ha cobejat amb tots els grans líders mundials i que, fins i tot, ai las, ha posat les seves potetes damunt la taula d'una cimera del G-8, al Canadà, en presència de Bush, al que li va faltar temps per imitar-lo... O va ser al revés?

No el conec personalment, a l'Ansar (a Bush, tampoc) però en la intimitat no me l'imagino pas parlant en català i recitant Verdaguer com ens va voler vendre, sinó així com l'han caçat, bastorro com una ballarina en xiruques dansant la música del telediari; fent burilles, retenint-les amb el polze i disparant-les amb el mateix dit femení (ei, que ho ha dit la Rita Marzoa -no confondre amb la Barberà-, consti en acta); repassant les cuques del cuir cabellut per després posar-se-les a la boca; eructant a cada glop de cervesa o coca-cola que va gola avall; i fent anar els diferents dits de la mà per expressar els seus instints més primaris. I això que no li cal a ell, home amb un gran domini dels diomes. Qui no recorda els seus discursos en castellà, espanyol, mexicà, madrileny o vallisoletà...? "Estamos trabajando en ello..." (amb una mala imitació de la veu de Cantinfles).

Ja sé que la patent Mr. Bean és de ZP i no seré jo qui se la negui. És més, trobo que són clavats! Però el gest de l'Ansar m'ha recordat aquelles vacances de Mr. Bean a Califòrnia, fent "la peineta" a tot quisqui mentre el condueixen en un cotxe descapotable de camí cap a l'aeroport que l'ha de retornar a casa per a descans dels californians.

Hi ha una dita que diu que "quan l'ase no brama remena la cua" (no cal que la busqueu, que me l'acabo d'inventar). En aquest cas hi afegiria "quan l'Ansar no brama, aixeca el dit".

A veure, una cançó que pugui relacionar amb aquesta entrada... Ràpid... Va sí. Mi agüita amarilla, dels Toreros Muertos, amb un vídeo cutre-de-la-muerte...