Reflexions al voltant de Sant Joan

Escriure a toro passat sempre és fàcil, i més sabent que les coses no és que hagin anat bé, sinó que han anat de cullons, i ja em perdonaran... En dos dies de castells, que per a Valls i els vallencs signifiquen l'inici oficial de la temporada castellera, els de la Vella hem estrenat quatre castells nous enguany: el quatre de vuit amb el pilar, el tres de nou amb folre, el quatre de nou amb folre, i el pilar de set amb folre... que es diu aviat! I a més, aquests resultats -que feia temps que no obteníem- tenen el valor afegit que suposa el paperàs digníssim de l'altra colla de la ciutat. Per això té més valor.

Per nosaltres, la doble diada castellera de les festes de Sant Joan representava també un doble i gran repte. En primer lloc, fer un pas endavant, sense emmirallar-nos ni deixar-nos portar per ningú; anant a la nostra. I la segona, evitar de totes, totes qualsevol caiguda que pogués representar un pas enrera i haver de començar de nou. El primer objectiu l'hem assolit amb escreix, aguantant fins i tot la pressió afegida de qui ens demanava, des de fora, posar una marxa més en no sé quin benefici, i també la pressió que suposava l'estrena de nous castells aquesta temporada. El ritme de la Colla Vella l'ha d'imposar la Colla Vella, ningú més. Aquest és el camí correcte i la drecera per evitar entrebancs que t'hipotequin una temporada. Així, ras i curt. I més quan venim d'un any (el 2007) del tot injust en què tres caigudes severes ens van condicionar i malmetre una temporada que prometia molt abans de la festa major de Gràcia i en la què, dit sigui de passada, vam assolir el récord de tresos de nou folrats. I el segon objectiu, el de no caure, també l'hem assolit plenament. I aquí voldria fer un punt i a part.

Tenim (a la Colla Vella) una canalla excepcional, valenta i molt bona; diria més, boníssima i -aquí hi ha un tret diferencial- amb plena responsabilitat del què són i, sobretot, del què representen... que sovint et fa emocionar. Per això, si els hagués de puntuar els posaria, sense dubtar, dotze punts sobre deu: matrícula d'honor. Però com tot en aquesta vida, fins i tot els seus petits grans cors necessitaven també d'un reconeixement d'aquesta magnitud per recuperar la confiança perduda i creure's-ho de debò. Per això, la gent que va viure ahir la diada de Completes i que avui ha disfrutat d'aquest Sant Joan sap que la doble victòria (particular, dins de la pròpia colla, i que ningú no interpreti res més del que vull dir) no acaba aquí, sinó que va una mica més enllà. És oxigen per uns quants mesos més.

D'altra banda, voldria destacar i reivindicar l'agilitat tant de la diada de Completes com la de Sant Joan, dues exhibicions excelses que s'han despatxat amb una hora i i una hora i mitja, respectivament. I en aquest timming, veure i disfrutar dels castells que s'han fet i completat, com una mena d'acció-reacció brutal, capaç de saciar l'aficionat més exigent, ha deixat tothom amb un gran sabor de boca: tant els de casa, que han pogut (per fi) fer un dinar de festa major amb tots els ets i uts; com els de fora, que han pogut vibrar, una vegada més, de la mística de la plaça del Blat, de l'essència castellera en la seva màxima expressió i, per què no, perquè també han pogut veure un gran espectacle i anar a dinar a una hora decent.

I per acabar aquesta primera crònica de Festa Major voldria fer un agraïment al casteller anònim i de base, aquell que, en el decurs d'aquests més de dos-cents anys d'història, aporta el seu gra de sorra i que, sense ell, tot plegat seria molt més complicat. Ells, vinguin d'on vinguin (perquè ens venen de tot arreu), sempre han estat molt importants i segueixen sent-ho. Tant fa que només vinguin a tres o quatre sortides l'any, que ho facin només quan la Colla actua a la ciutat, que vinguin quan de debò la Colla els necessita (que és sempre) o a les grans cites, com el Concurs. Tant se val. Sempre són (sou) benvinguts i sempre seran (sereu) crucials en la història de la Colla. Felicitats a tots ells i bona Festa Major.

Mamadetes, masclets, boladissos

Aquesta setmana ha corregut com la pólvora, per internet, el vídeo promocional del ‘Boladís’, la que pretén ser la beguda oficial de Sant Joan, la Festa Major de Valls, a l’estil de la ‘Mamadeta’ de Santa Tecla (Tarragona) i el ‘Masclet’ de Sant Pere (Reus), entre moltes i moltes altres begudes de la nostra terra. La promoció té l’èxit assegurat ja que porta el segell creatiu del Carles Cubos i la idea original del Jordi Sans(què grans!) i està protagonitzat pel cèlebre Miquel Marcet, més conegut amb el malnom del ‘Conde’ i, en els últims anys, rebatejat com el ‘Daaaalí de Vvvalls’. A mi, tot plegat, em sembla genial, divertit, fresc, festiu, desenfadat... i us invito a que també hi digueu la vostra.

És ben curiós, però, l’efecte dominó que acaben causant les festes majors de més volada, convertint-se, tot sovint, en un model del qual s’ha de plagiar el que és tradicional i el que no ho és tant (protocols, cercaviles petites/tomets del poble/bestiari infantil, begudes de les festes, barrets de les festes, samarretes de les festes, gots de les festes... i aviat el profilàctid de les festes).

Un exemple el tenim amb el famós protocol de les festes, pendent d’aprovació a ca nostra, però que ja és oficial i oficiós a Tarragona, Reus, Vilafranca del Penedès... Sembla com si no es pogués entendre la Festa Major sense aquest ditxós document, que ho ordena i preveu tot (ja sabeu, atado y bien atado), i que ningú no s’expliqui com s’havia fet tot fins ara i, sobretot, com és que les coses acostumaven a sortir bé si no hi havia ‘El Protocol’. Recordo, a tall anecdòtic, que quan se’n discutia la seva elaboració, a l‘inici, es volia pautar absolutament tot, fins i tot detalls de la vestimenta del casteller com si aquest podia portar i pujar amb mitjons...

L’altra exemple d’aquests plagis en cadena, com comentava, és el de les begudes ‘oficials’ de les festes. A Tarragona, no fa pas massa -a tot estirar uns vuit anys- es van inventar la ‘mamadeta’, a base del licor més internacional de la ciutat: el chartreuse verd i groc, un destilat d’herbes aromàtiques elaborat a partir d’una fórmula dels monjos cartoixans. Pel que fa al nom, recordo haver llegit en algun lloc o sentit una llegenda urbana que assegurava que, sent festa major a Tarragona, un home va entrar en un bar de la Part Alta i va demanar-li a la cambrera ‘una mamadeta’; ella, en comptes de fotre-li un moc el va respondre servint-li, en un got, granissat de llimona i chartreuse.

Després va venir el ‘masclet’ de Reus, la beguda oficial de la Festa Major de Sant Pere, que encara és més recent, doncs no fa ni set anys que serveix per assedegar les festes dels ganxets. I si a Tarragona és el chartreuse, de què havia d’estar fet el masclet?... Efectivament, de vermut de Reus i de ‘plim’, un refresc de fruites autòcton, d’allò més dolç i empalagós. Aquesta és la base, tot i que després cadascú és lliure d’anar-hi afegint d’altres licors o begudes refrescants amb l’objectiu de trobar l’equilibri del ‘puntillo’. Com t’aixequis l’endemà és una altra cosa.

Però no us penseu que tot s’acaba aquí. A Torredembarra agafen un pets com una gla amb l’’aigua de la Torre’, elaborada a base d’Anís del mono, aigua amb gas i sucre, i amb els ‘xupitos diable’ (chartreuse groc, Torres 10, vodka i xarop de grosella), la beguda dels Diables de la Torre...Us podeu imaginar que la majoria acaben cridant el Joseeeeeeep.

Ara bé, si hi ha algunes begudes cèlebres que han traspassat les seves fronteres més locals, aquestes són l’’Aigua de València’ (suc de taronja, cava, sucre i vodka), la ‘Pomada’ menorquina (gin Xuriguer, suc de llimona i gel picat) i els ‘Burrets’, ‘Plis-plas’ o ‘Mentireta’, diverses modalitats que s’associen a les festes de ‘Moros i Cristians’ d’Alcoi i que estan fets a base de licor de cafè, cola i/o granissat de llimona.

Per qui vulgui llegir i documentar-se una mica més sobre les begudes de la nostra terra us suggereixo la lectura d'un article d'en Jaume Piquer o bé la secció de cultura de l'Accent.cat 'xarrupa que vessa!'

Ni transvasaments ni interconnexió

Ni transvasaments ni interconnexió de xarxes. I no és un NO perquè sí, sinó perquè jo m’ho crec això de la nova cultura de l’aigua, una definició que per molts sembla un més dels eufemismes encunyats per polítics disfressats de lingüistes per definir, sense rubor, paraules cristal·lines de les quals tots en coneixem el significat. Una cosa és solidaritzar-se amb una situació d’emergència i supervivència, i una altra molt diferent és gestionar una política de l’aigua posant més èmfasi en seguir malbaratant els recursos naturals –sense tenir en compte el gravíssim perjudici que pots causar a un territori-, en comptes de definir i aplicar una vertadera nova cultura de l’aigua, on imperi la conscienciació sobre aquests recursos.

Ara, després de mesos convulsos i d’enceses polèmiques, tenim que ha plogut. I ha plogut a cor que vols. I a més, aquesta vegada la pluja sí ha sabut ploure. L’aigua que ha caigut del cel en els darrers quinze dies, i la que encara ha de caure si fem cas de les previsions meterològiques, ha calmat l’assedegada i encesa emergència nacional. En dues setmanes s’ha passat del 20 per cent de reserves a tocar del 35 per cent. Tanmateix, a aquestes xifres cal sumar-hi l’aigua que baixarà procedent de les muntanyes i les capçaleres, més aquella que està per caure, perquè encara no ha fet net del tot. Quan això passi, serà el moment de fer comptes clars i enterrar aquest nou intent de transvasament encobert que és la interconnexió. Perquè si a finals d’any estem a la meitat de les reserves dels embassaments, com tot fa pinta que pot ser, com explicarem la interconnexió si el mes de maig ha d’entrar en funcionament la dessaladora del Prat? De cap de les maneres...

Per això penso que el que aquesta vegada s'està esgotant no és l'aigua sinó els arguments per fer un obra sense sentit, un cop superada la situació d’emergència. I si després de tot encara hi ha qui defensa la construcció de la canonada és perquè ha deixat de creure en la nova cultura de l’aigua. Música, mestre...

Vacances d'intercanvi

Consti que em va costar molt decidir-me i que, finalment, quan vaig acceptar, no les tenia totes amb mi. Feia mesos que m’animaven a provar una experiència per la què ja havien passat uns amics de debò: viatjar intercanviant la casa! Buff! Jo, que sempre m’he tingut com una persona de mentalitat oberta, em veia ara com el més tancat de tots, carregat de prejudicis absurds, cagadubtes i temerós de no sé què. Però em van convèncer. Era el 2006 i acabàvem de prendre la determinació d’anar de vacances fent un intercanvi de casa... “i que sigui el que Déu vugui!”.

El mètode era (i és) tan senzill que interiorment anava alimentant els meus dubtes i dinamitant la meva malfiança. Així doncs, et registres en una agència d’internet especialitzada en aquests serveis, ‘vens’ casa teva (en el nostre cas remarcant la proximitat amb les platges de la Costa Daurada, del Priorat, de l’Ebre, de la Ruta del Cister, de Port Aventura, del Modernisme de Reus, dels vestigis medievals de Montblanc, del patrimoni romà de la Imperial Tarraco i, també, és clar, de Barcelona) i consultes la resta de gent que ofereix casa seva com a moneda d’intercanvi per passar les vacances. La jugada, òbviament, és que les dues ofertes casin i que mentre tu et desplaces uns dies a casa seva, ells s’instal·len a casa teva.

Val a dir que els temors inicials acostumen a desaparèixer tan bon punt et poses a intercanviar, via mail, informacions d’aquí i d’allí, i et deixes aconsellar excursions, visites, propostes, experiències, compres, restaurants... És el contacte amb les persones el que actua com a desllorigador i el que et fa canviar les idees, que t’ofega els prejudicis i que t’anima a seguir endavant i a provar-ho.

L’experiència que va seguir la nostra aventura va ser inolvidable. I això que encara hi ha dos moments en els què solen reaparèixer els dubtes (si més no, en el meu cas), com si fossin fantasmes. L’un, és veure què et trobaràs quan arribis al lloc triat i si el què t’han anat explicant els darrers mesos es correspon al que t’havien dit; l’altra, quan tornes a casa, poses la clau al pany i penses com t’hauran deixat la casa, què t’hauran regirat o què t’hauran agafat, com si de sobte tot allò material agafés un valor exagerat...

I quan arribes a la casa que passaràs les vacances veus que t’han deixat un ram de flors, unes ampolles de vi i d’un escumós que no s’assembla al cava ni al xampany, la nevera plena i la casa plena de post-ip’s facilitant la teva convivència. I al vespre, al correu electrònic t’expliques, si vols, l’experiència de cada dia i demanes si ho has trobat tot correctament i si necessites quelcom. I quan tornes, observes que tot està en ordre, talment com ho havies deixat, i fins i tot amb algun obsequi.

He decidit escriure aquest post després de veure, ara fa unes setmanes, una pel·lícula (tan superficial com divertida) que parla d’aquesta experiència, i que us adjunto el tràiler a sota. És un nou concepte de viatge, en el què valores extraordinàriament la confiança que es fan les persones, la generositat, la servitud i el contacte que es manté abans, durant i després del viatge. Molt recomanable. Us deixo l'enllaç de GTI, una de les empreses que presten aquest servei i el tràiler de 'The holidays'...

Ligabue i Saviano (II)

El passat 13 de març vaig penjar un post (el segon d'aquest bloc) en què feia una doble recomanació. D'una banda proposava escoltar quelcom de Luciano Ligabue, un rocker italià desconegut a ca nostra però tot un ídol al seu país; i alhora suggeria llegir 'Gomorra', el llibre amb què Roberto Saviano, el seu autor, ha saltat a la fama tot destapant, sense por, tot allò que envolta el món de la màfia: com opera, qui els dóna cobertura, com es financia... Ara, quasi bé dos mesos després d'aquell escrit, hi ha novetats d'ambdós que vull compartir.

De Ligabue, que entre aquell primer post i el d'avui ha vingut a actuar per primera vegada a Barcelona (i a d'altres ciutats europees, en un tour en el què ha arrassat per on ha passat i en el qual s'ha donat a conèixer fora d'Itàlia), la novetat és que acaba de treure nou single 'Il centro del mondo'. Desconec si havia previst, amb antelació a la seva gira, enregistrar el disc i la seva ambientació a Barcelona, o, senzillament, li ha passat el mateix que a molts i molts italians que, després de descobrir la capital catalana, se n'acaben enamorant, fascinats. A vegades, però, quan just acabes de descobrir una ciutat que t'ha arribat al fons del cor, com si la sageta hagués estat disparada des de l'arc de Cupido, corres el perill de perdre l'equilibri i la justa mesura de tot plegat. Per això, el recomanable és tornar-hi sempre que puguis -com qui llença la moneda a la Fontana di Trevi conscient que aquest acte reflexe l'acabarà portant de nou a Roma-, qualsevol excusa és bona. I és bò anar coneixent i assaborint aquestes ciutats a poc a poc, sense presses. Perque, si et llences de cop, sense saber-ne pràcticament res o desconeixent allò que la fa diferent d'altres ciutats, pots acabar cometent l'error de quedar-te amb el que és més superficial, però no autèntic. D'aquests errors n'hi ha un, en el video que promociona el disc de Liga, i és que els protagonistes parlen en un castellà "aportuguesat" que em recorda al Mourinho: "teatro del bueeeno". Perquè, encara que cada vegada sigui més i més difícil escoltar converses en català a la capital, doncs home, una mica de sensibilitat (tipus Bruce Springsteen) no hagués estat malament. No sé, intentaré empescar-me-la per fer-li arribar al seu web aquest detall sensible que potser li va passar desapercebut. Per la resta, la cançó m'agrada molt i el 'Liga' us el segueixo recomanant de totes, totes:



Quant a Saviano, ja fa dos anys que el seu Gomorra es ven com a xurros (un milió i mig d'exemplars, traduït a 30 idiomes), i ara el llibre-denúncia arriba al cine. Aquest divendres, la pel·lícula, dirigida per Matteo Garrone, cineasta romà de 39 anys, s'estrenarà a Itàlia i el diumenge s'exhibirà al Festival de Cannes. Llegeixo al País que els guionistes han concentrat els onze capítols del llibre en cinc episodis. Un explica la guerra a Secondigliano, el barri dominat pel 'Sistema' (Camorra) on la policia no gosa entrar ni que sigui d'incògnit. Segons va dir un comissari una vegada "quant la cosa es calmi una mica a Irak, Secondigliano tornarà a ser el lloc més perillós del planeta". Sobren comentaris.

Un altre capítol narra la tènue frontera entre la vida i la mort a Scampia, un altre barri fantasma (al costat de Secondigliano) que, per no tenir, no té ni comerços, ni bars, només cases-dormitori. No cal res més en un quartiere que s'ha erigit en el supermercat de droga a l'aire lliure més gran del planeta.

El tercer capítol explica com funciona la indústria textil de Tersigno, on es fàbrica en negre i pagant sous de 500 euros, gran part de la moda italiana que es ven a les tendes de luxe. I el quart capítol, que serveix per entendre millor què està passant amb la deficient gestió de la brossa a Itàlia, aborda el tractament que se'n fa dels residus tòxics i frescos, amb exemples que fan posar la pell de gallina.

Com que no sé quan arribarà als nostres cinemes 'Gomorra', us deixo el tastet del trailer. Salut!

La finestra

"Miro per la finestra, no pas perquè no tingui res més a fer, que de coses a fer en tinc sempre un munt -moltes menys en voldria-, sinó perquè la veritat és que ara no em ve de gust fer-ne cap. El que em ve de gust ara és mirar per la finestra (...)".

Així comença 'Miro per la finestra' el cinquè relat de Quim Monzó del seu llibre 'Mil cretins' (Quaderns crema) que, quan em manquen poques pàgines per pentinar-lo, us el recomano. Tanmateix, i en honor a la veritat, després de llegir aquest conte concret la situació objecte de la faula em va semblar força absurda i vaig començar a pensar què cony li hauria passat al Monzó per escriure d'un penjat que, sense estar impossibilitat per caminar, com James Stewart a 'La ventana indiscreta' (d'Alfred Hitchcock), un bon dia es lleva i es passa les hores absort mirant per la finestra. Fins aquest matí.

Quan encara estava al llit mig endormiscat, he sentit de fons la remor de la pluja caient al pati interior. Quina situació més agradable i relaxant... I m'han vingut al cap els debats d'aquestes setmanes al voltant de l'aigua, els eufemismes i la riquesa lèxica d'aquesta llengua per definir paraules com... transvasament. També he pensat amb el què no podria fer aquest matí que acostumo a despatxar els dissabtes, i m'he animat imaginant-me un dia diferent, escoltant un tipus de música en sintonia amb el dia però que no ofegués del tot la fressa de la pluja, llegint a estones, cuinant unes altres, escrivint... Però havent esmorzat hem decidit aprofitar el matí per anar més d'hora que de costum a la parada habitual del mercat de la verdura, encara que, a causa de diferents imponderables, hem acabat arribant a l'hora de sempre, és a dir quan no queden masses opcions per remenar i triar. Després, de tornada, ens hem aturat com de costum al Pati, però avui he canviat la cervesa d'aquests últims dissabtes assolejats per un cafè curt i una mica d'aigua. A fora plovia amb ganes -com si la meteorologia hagués decidit rescabalar en poques hores el mal de tants mesos de sequera- i bufava el vent, vaja com la cançó d'en Tomeu Penya "Plou i de fora bufa es vent, que me fa sentir petit, com un granet d'arena...". I veies a la gent esforçant-se per no relliscar i lluitant, sense por al ridícul, per no perdre el paraigües a cada ràfega de vent. Ens hem estat una bona estona així, callats, tots tres, mirant per la finestra cada situació que es donava com si l'arxivéssim en el disc dur de cadascú. Feia temps que no veiem ploure tant seguit, i es notava. De fons, els comentaris de la gent eren coincidents. Tots hem estat esperant amb candeletes aquestes pluges i ara que cauen -i cauen bé- escoltes com brollen els renecs pel què hauràs d'ajornar a causa de l'aigua. La ràdio també s'apunta al debat i destaca a mig matí que és el temporal de pluges més important a Catalunya des de finals de 2006.

Ja de retorn a casa, i després de canviar-nos la roba tota xopa, he seguit mirant l'espectacle per la finestra mentre preparàvem el dinar. La veritat és que té un efecte hipnotitzador, la pluja. Com quan mires una peixera. L'aigua seguia caient com si no volgués, ara sense brugit, i regalimava per les plantes. I a la tarda, sessió extra. Fins i tot ara que escric aquest post no paro de girar-me i mirar per la finestra, embadalit, i fixant-me en els detalls: La veïna que també es queda fixada mirant com es precipita l'aigua i que només s'amaga rera les cortines en sentir-se observada; les taques que deixa la pluja a les parets dels edificis; el moviment de les branques dels arbres, de les plantes, com si beneïssin el temporal; les corredisses de la gent desprovista de paraigües; la imatge impoluta dels carrers, com si la Brigada hi hagués passat un parell de vegades, o tres...

I me n'adono de sobte que porto quasi tot el dia mirant mig encantat per les finestres: la del dormitori, la del menjador, la de la cuina, la del bar, la del despatx... I demano perdó, en silenci, a en Monzó, i prometo que no tornaré a dubtar d'ell.

Massiel, Richards i...Franco

Llegeixo divertit que la premsa anglesa -i no precisament el Sun, sinó el Guardian- acusa el cabdill feixista Francisco Franco (ull! no confondre, els més jovenets, amb en Manel Lucas) d'haver comprat vots a mitja Europa per tal d'assegurar-se la victòria de la Massiel al prehistòric Festival d'Eurovisió de 1968. Buff!!!

Deixeu-me que em situï. He de reconèixer tres coses: que aquell any jo no era ningú encara (vaja, com l'anunci del Fujitsu); que a casa no havíem seguit mai el mencionat festival (gràcies, pares!); i que l'única referència que en tenia de la patxanga eurovisiva era que la Massiel havia substituit a darrera hora en Joan Manuel Serrat, que, sent l'autor de la lletra (en català), s'havia negat a cantar-la en espanyol.

Doncs es veu que ara, 40 anys després, un documental sobre el Maig del 68, dirigit per la periodista catalana (aquí es tanca el cercle del contuberni judeo-masònic) Montse Fernàndez, descobreix, de passada, la compra de vots del règim de Franco (no confondre tampoc amb el de Polònia, aquell per perdre els quilets de més!). I jo em pregunto: Ara se n'assabenten? Què no sabien com es feien les coses llavors, a Espanya? Que no es vox populi que aquest concurs, festival o com li vulgueu dir es vota per "afinitats" (per dir-ho finament)?

El mosqueig britànic -són els que s'han fet ressò de la notícia en primer lloc- deu venir perquè el seu representant, Cliff Richards, amb Congratulations, va quedar en segon lloc... a només 1 punt! I és clar, el pobre, potser perquè durant quaranta anys s'ha hagut de sentir "llàstima! Per un punt no vas guanyar el Festival d'Eurovisió", ara reclama aquell premi com si fos el tresor d'en Golum. Sí que me'n sap de greu, noi!

En qualsevol cas, els anglesos (i la resta de forces aliades) podien haver evitat aquest ultratge, robatori o tupinada casposa si, acabada la Segona Guerra Mundial, no haguessin deixat tirats els republicans que es batien amb els nazionals i no haguessin mirat cap un altre lloc quan el dictador imposava el seu terror.

Per retrocedir en el temps us convido a veure i sentir el 'La, la, la' cantat en català pel Serrat. L'altra versió us l'estalvio; no m'agraden les tortures...

Per cert, els que volgueu veure el documental en qüestió (1968: Yo viví el mayo español), aquest s'emetrà demà dijous 8 de maig a les 23 h, a La Sexta.