L'essència del periodisme?

Llegeixo: "Però en aquest nou escenari digital, marcat per l'eliminació dels elements temps i espai, la pregunta no és quin és el paper dels mitjans o el seu nou model de negoci, sinó si existiran mitjans en el sentit clàssic de la paraula. És a dir, si l'essència del periodisme, que consisteix en explicar el que passa als demés, sobreviurà en un món en què cadascú és capaç de comunicar les seves experiències per ell mateix, dirigir-se a l'orbe sencer, i escoltar-lo també, sense mediació...".

Són paraules pronunciades pel periodista i conseller delegat de PRISA, Juan Luis Cebrián, durant la inauguració del curs de la 25ª promoció del màster UAM/EL PAÍS. He llegit i rellegit unes quantes vegades l'article, que he començat perquè inicialment m'ha semblat que podia ser una crítica constructiva i argumentada de la part obscura de la web 2.0 aplicada al periodisme. Però, no...

Si una cosa és clara, encara que sovint ens costi adonar-nos-en –entre d'altres coses perquè som actors principals d'aquest canvi d'era–, és que la web 2.0 està transformant el món, les societats, les relacions, les maneres de procedir, d'actuar, de viatjar, de pensar, de consumir, d'enamorar-nos... I ho fa sense distincions, sense exclusions, sense diferències i sense barreres. Per a tothom. I si diem i ens creiem (i jo m'ho crec) que el 2.0 i les xarxes socials han obert les portes a una nova manera de fer política, això també ho hem d'aplicar a tots els sectors. Hi ha una nova manera de fer política, com hi ha una nova manera de fer empresa, docència, comerç...i, per descomptat, periodisme.

L'escriptor libanès Amin Maalouf diu que la saviesa comença per constatar que la nostra època no es pot comparar amb cap altra, per adonar-se de l'especificitat de les relacions entre les persones i també entre les societats humanes, i de l'especificitat dels mitjans que tenim a l'abast i dels reptes als quals ens hem d'afrontar.

Cebrián es pregunta que si l'essència del periodisme consisteix en explicar el que passa als demés, sobreviurà en un món en què cadascú és capaç de comunicar les seves experiències per ell mateix, dirigir-se a l'orbe sencer, i escoltar-lo també, sense mediació...? Jo crec que, efectivament, en la nova era aquesta mena de periodisme ho tindrà més aviat magre per a sobreviure... 

Quina credibilitat  tenen, més enllà del públic que els creu per se i amb una fe cega, els mitjans clàssics que informen, per exemple, que a Catalunya es persegueix el castellà? I els que fan d'altaveus de les accions de determinats grups polítics o econòmics i, en canvi, silencien i aïllen l'opinió discrepant? I els que són capaços de fer trampes manipulant una imatge o un text per defensar els seus interessos? I els que neguen o emmascaren realitats fins que aquestes cauen pel seu propi pes?

Poseu l'exemple que vulgueu. De fet, si ens poséssim a repassar les hemeroteques trobaríem milers i milers d'exemples a diari d'aquest 'periodisme clàssic', només fent una breu repassada del que es publica arreu. Dels que aboquen diàriament infàmies als que les silencien per no perdre mercat. De la mateixa manera que la política ha perdut bona part de la seva essència, fet que l'ha anat allunyant progressivament de la gent, el periodisme no s'ha quedat curt i també ha perdut gran part de la seva credibilitat. I quan sovint veig, escolto o llegeixo periodistes parlant de la desafecció política tinc la sensació que només veuen la palla en l'ull aliè...

Per descomptat que en això del 2.0 no tot són flors i violes, i que hi ha una part obscura que caldrà veure com evoluciona i com s'aborda, però davant la dicotomia de donar credibilitat a la majoria de mitjans 'clàssics i tradicionals' o creure en el que diu la gent a través de les xarxes socials o nous formats periodístics amb aquesta transparència, capacitat de diàleg i voluntat de compartir el coneixement, jo em quedo amb aquests últims, sense cap mena de dubte. 

I això vol dir que tota política o tot periodisme fet a partir de la web 2.0 és la nova manera de fer i entendre la política i el periodisme? No, en absolut. Res més lluny! Però aquest ja seria un altre debat...

Us deixo en companyia dels Sabor de Gràcia i el seu Què volen aquesta gent...