Viatge a l'Alguer

Mea culpa, ho reconec. Des d'abans de les festes de Nadal que no em perdia per aquesta pàgina. Ho sé. I això que hi pensava sovint i, amb certs remordiments -tot sigui dit- em deia a mi mateix "no passa d'aquest vespre que t'hi poses i expliques alguna cosa, la que sigui". Però després, res de res. Qualsevol excusa em semblava una millor opció i, per una cosa o per una altra, ho tornava a deixar per l'endemà. Fins fa un parell de dies. De fet, fins avui. Fins que aquesta tarda m'ho han retret d'una manera tan fina i subtil com contundent, com aquell que no vol: "Nen, a veure si actualitzem el bloc, eh????". (I riure de la resta de companys). Doncs bé, ja sóc aquí, sense voler semblar sacríleg. I amb un compromís renovat. I de què us parlaré, avui? Doncs de les últimes vacances d'intercanvi.

Els que alguna vegada o altra heu visitat aquesta pàgina us haureu adonat d'aquesta dèria que tinc, bé, que tenim, de viatjar intercanviant la casa. I no, no. No cal que us preocupeu que no em repetiré com l'all. Només dir-vos que aquesta vegada l'intercanvi va ser amb una família de l'Alguer, una illa que, com he dit en les dispositives que podeu veure just aquí al costat, ens era tan desconeguda com pròxima a la vegada. I per mitjà del facebook, una de les raons que podrien explicar aquesta llarga absència al bloc (no es pot estar a tot arreu), tot va ser dir que marxava a l'Alguer que van començar a ploure consells de tota mena: "Ei, no oblidis visitar..."; "Has d'anar a sopar al restaurant Maristella (Via Kennedy, 9)"; "No et perdis la Costa Smeralda"; etc, etc... Per això, vagin per endavant les meves gràcies per la Lídia, l'Eva, el Jordi i el Xavi.

L'Alguer ens va sorprendre gratament, i això que tothom coincideix a dir que encara guanya més durant l'estiu, quan la ciutat i l'illa ofereixen tota la seva bellesa. Però com deia, ens va agradar, i molt. Com per tornar-hi. I tornarem. A més, està tant a prop de casa...

Tret de l'arribada, que va ser una mica caòtica, amb unes pluges torrencials que ens van venir a rebre a l'aeroport, i un cotxe elèctric que no sabíem com fer-lo anar, la resta de dies van ser especials cadascun d'ells, amb diferents sorpreses. Paisatges i tonalitats cromàtiques dignes de la millor paleta d'un pintor; gent senzilla, oberta i amb ganes d'ajudar-te, d'aconsellar-te, de fer-la petar; una gastronomia variada per llepar-te els dits, amb una gran oferta de mariscs, peixos i pastes. Vam conèixer, a més de l'Alguer, Sassari, Porto Torres, Bosa, Castelsardo i vam arribar a les portes de la Costa Smeralda. Vam tastar el 'cannonau sardo' (la nostra garnatxa), vam menjar els 'spaghetti con cozze, vongole e ricci' (espaguetis amb musclos, petxines i eriços de mar) i vam xarruopar l''aquavite sardo', una mena de grappa que ho tira avall tot i que ajuda a fer la digestió. Ens vam presentar a la 'Befana', la bruixa italiana substitutiva dels nostres Reis Mags, i que la nit del 5 al 6 de gener, posa tot tipus de dolços (caramels, xocolatines, anissos) dins dels mitjons dels nens que s'han portat bé; i carbó als que han estat més trapelles... Us sona, aquesta música. Parlant de música, us deixo amb la millor versió que he trobat al 'You Tube' de la Sardegna de Cesare Cremonini. Ell la veu així...