Vacances d'intercanvi

Consti que em va costar molt decidir-me i que, finalment, quan vaig acceptar, no les tenia totes amb mi. Feia mesos que m’animaven a provar una experiència per la què ja havien passat uns amics de debò: viatjar intercanviant la casa! Buff! Jo, que sempre m’he tingut com una persona de mentalitat oberta, em veia ara com el més tancat de tots, carregat de prejudicis absurds, cagadubtes i temerós de no sé què. Però em van convèncer. Era el 2006 i acabàvem de prendre la determinació d’anar de vacances fent un intercanvi de casa... “i que sigui el que Déu vugui!”.

El mètode era (i és) tan senzill que interiorment anava alimentant els meus dubtes i dinamitant la meva malfiança. Així doncs, et registres en una agència d’internet especialitzada en aquests serveis, ‘vens’ casa teva (en el nostre cas remarcant la proximitat amb les platges de la Costa Daurada, del Priorat, de l’Ebre, de la Ruta del Cister, de Port Aventura, del Modernisme de Reus, dels vestigis medievals de Montblanc, del patrimoni romà de la Imperial Tarraco i, també, és clar, de Barcelona) i consultes la resta de gent que ofereix casa seva com a moneda d’intercanvi per passar les vacances. La jugada, òbviament, és que les dues ofertes casin i que mentre tu et desplaces uns dies a casa seva, ells s’instal·len a casa teva.

Val a dir que els temors inicials acostumen a desaparèixer tan bon punt et poses a intercanviar, via mail, informacions d’aquí i d’allí, i et deixes aconsellar excursions, visites, propostes, experiències, compres, restaurants... És el contacte amb les persones el que actua com a desllorigador i el que et fa canviar les idees, que t’ofega els prejudicis i que t’anima a seguir endavant i a provar-ho.

L’experiència que va seguir la nostra aventura va ser inolvidable. I això que encara hi ha dos moments en els què solen reaparèixer els dubtes (si més no, en el meu cas), com si fossin fantasmes. L’un, és veure què et trobaràs quan arribis al lloc triat i si el què t’han anat explicant els darrers mesos es correspon al que t’havien dit; l’altra, quan tornes a casa, poses la clau al pany i penses com t’hauran deixat la casa, què t’hauran regirat o què t’hauran agafat, com si de sobte tot allò material agafés un valor exagerat...

I quan arribes a la casa que passaràs les vacances veus que t’han deixat un ram de flors, unes ampolles de vi i d’un escumós que no s’assembla al cava ni al xampany, la nevera plena i la casa plena de post-ip’s facilitant la teva convivència. I al vespre, al correu electrònic t’expliques, si vols, l’experiència de cada dia i demanes si ho has trobat tot correctament i si necessites quelcom. I quan tornes, observes que tot està en ordre, talment com ho havies deixat, i fins i tot amb algun obsequi.

He decidit escriure aquest post després de veure, ara fa unes setmanes, una pel·lícula (tan superficial com divertida) que parla d’aquesta experiència, i que us adjunto el tràiler a sota. És un nou concepte de viatge, en el què valores extraordinàriament la confiança que es fan les persones, la generositat, la servitud i el contacte que es manté abans, durant i després del viatge. Molt recomanable. Us deixo l'enllaç de GTI, una de les empreses que presten aquest servei i el tràiler de 'The holidays'...