Aquesta no pretén ser una crítica del nou vi que acaba de produir el Celler Vall Llach, Déu me'n guard. No tinc ni coneixements ni aptituds per fer-ho (i això que m'esforço en fer de tastaolletes!); per tant, és una feina que deixo per als professionals, que aquí a casa en tenim us quants i molt qualificats. En Josep Roca, del Celler de Can Roca, n'és un. Ell va ser l'amfitrió que va apadrinar l'estrena en societat d''Aigua de llum', el nou vi blanc del Celler Llach (sí, ho heu llegit bé, blanc), en un lloc, el Palau de la Música, a Barcelona, que no va ser triat a l'atzar. Roca, lligant amb el què va dir el president de la DO Priorat i ex alcalde de Porrera, Sal·lustià Àlvarez, -que el va precedir per tal de passar la pel·lícula dels deus anys del celler Vall Llach, que a la vegada és la història en paral·lel de la dècada prodigiosa que ha experimentat la comarca-, també va mostrar les seves dots de poeta per presentar 'Aigua de llum': un vi -va dir- de compromís social i d'humilitat de l'home davant la terra. Perquè, com va afegit tot seguit, a Vall Llach ja no es fa el vi d'un cantant famós, més aviat d'un productor que paga molt bé al pagès.
'Aigua de llum', i ja em perdonaran els enòlegs, només té de blanc el color, i ni així... Per la resta, és un vi que no pot amagar la potència i les essències de la comarca. I el nom: 'Aigua de llum', inspirat en el 'Solstici' de Miquel Martí i Pol. L'etiqueta és un homenatge més al poeta -i, em permetreu que no perdi l'ocasió, casteller honorífic de la Colla Vella dels Xiquets de Valls:
Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.
En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.
'Aigua de llum' va ser presentat en societat fa unes setmanes, a Barcelona. De llavors ençà s'han avançat altres comentaris. Només em resta invitar-vos a fruir-lo, a poc a poc, sense presses, ara olorant-lo, ara mirant-lo i cercant sensacions. Si pot ser, amb harmonia amb l'entorn, amb bona gent al costat i una bona tertúlia. La música ja lo poso jo...
5 comentaris:
El vi es sobretot sensacions, no cal dons ser un expert, només que hi trobis sensacions que a tu t’agradin. Crec que vaig sentir en una entrevista que li feien a la radio, que son tres-centes ampolles només i de la varietat viognier, que és un raïm de les costes de Roina del poble de Condrie, a la Canca de Barberà el celler Rosa Mª Torres fa una dècada llarga que treu un vi d’aquesta varietat i cada cop més aconseguit, tan és així que la revista Cupatges el va tenir en consideració com un del cinc millors vins blancs de Catalunya, m’agradaria veure quin comportament te al Priorat, però el nombre tan reduït d’ampolles no se si serà possible.
Per cert gracies per reproduir el poema de Martí Pol
Osti, Ivan, m'has fet venir salivera. En fi, com diu el Jordi, si no podem paladejar el restringit caldo blanc-espès del Priorat ens haurem de fer passar la ràbia amb el de la Conca. Aixó dels blancs poderosos, després d'anys d'haver-me passat els Rieslings alemanys i alsacians, i quan m'era possible a algún magyar, poguer tornar a gaudir amb els de casa nostra fa il.lusió; permeten experimentar aquells seculars sabors monàstics dels quals només en teníem constància escrita però que poques vegades haviem pogut saborejar.
Per cert, Ivan, vols fer el favor de cambiar la teva fotografía que has penjat al blog! L'únic que més o menys s'intueix és el paisatge toscà de la Val d'Orcia del darrera i al fons -suposo- el mont Amiata, però la teva cara només s'intueix.
Bona vista, Antoni. Efectivament el paisatge correspon a la Val d'Orcia i el que s'albira de fons és el mont Amiata. La foto està feta quan queia la tarda i captada des de Cretaiole, una casa rural a tocar de Pienza, ja saps, la terra del pecorino. Llavors, per què espatllar el paisatge amb la meva cara...
Una correcció. La ditxosa foto en qüestió no està captada a Creiatole, sino en una finca a tocar que es diu 'Podere il casale', del mateix 'paesino'. És una mena de comuna on hi viuen una vintena llarga de joves vinguts d'arreu del món i que treballen a la finca a canvi de menjar i d'un llit. Recordo el generós sopar, elaborat integrament a base d'aliments (pecorino, embotit, verdures, etc...) que produeix la finca.
Crec que me'n va parlar la Gemma, sense entrar en detalls, d'aquest "podere". Ja m'informareu millor si aquest any puc tornar al "paradiso toscano", ja que m'agradaría anar-hi a fer una visiteta culinària.
M'agrada que vagis fent de "corresponsal" de músics i novel.listes contemporanis. Continúa així. Salut.
Publica un comentari a l'entrada