Pèrdua de vocacions

Carmelites, clarisses, escolàpies, germanetes dels pobres, però també jesuïtes, claretians, caputxins... La crisi de les vocacions religioses no escapa a cap orde ni a cap gènere, portin una vida contemplativa en clausura o duguin una vida apostòlica a l’exterior. Tothom rep per igual, i sovint aquest rebre es tradueix en una reorganització obligada de la comunitat, en una reformulació de les tasques i els serveis, i també, és clar, en retallades. Per si això fos poc, la cerca de noves vocacions a l’Àfrica, Àsia, Amèrica Llatina, i fins i tot en països de l’Europa de l’Est, no ha pogut parar el cop ni evitar el tancament de monestirs i convents.

Segons la Confederació de Religiosos d’Espanya, des de meitats dels anys 90 del segle passat la xifra de religiosos s’ha vist reduïda en més de 25.000 persones, mentre que les noves vocacions, que cada cop són més escasses, tampoc garanteixen un relleu generacional a la majoria de congregacions. María Paz López, periodista de La Vanguardia, destacava en un reportatge d’encara no fa un any (La escasez de vocaciones en la Iglesia católica) que el nombre de religioses, el major actiu de l’Església, continua caient inexorablement: Són 739.068 (segons dades de la Santa Seu del 2008 –les últimes disponibles–), 7.746 menys que el 2004.

Al Camp de Tarragona hi ha dos casos prou explícits que reflecteixen aquesta crua realitat: un a Montblanc i l’altre a Valls. La capital de la Conca de Barberà va viure a finals de 2008, poc després de les festes en honor a la Mare de Déu de la Serra, la marxa de les monges del monestir de la Serra. La decisió va ser traumàtica per a una comunitat fortament arrelada a Montblanc –present des del 1296–, però també per a la població, que mantenia uns vincles emocionals molt forts amb la comunitat de les Clarisses, custòdies de la venerada verge de la Serra. El dia que es va efectiu el seu trasllat a Reus, més de mil persones i les principals autoritats montblanquines i de la comarca, les van acomiadar de manera emocionada.

Més recentment, ­el passat més de juliol, poc després de les festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela, Valls també va veure com s’extingia la presència a la ciutat de les monges del monestir de la Presentació, que pertanyen a la comunitat de les Carmelites Calçades. Les religioses es van repartir entre Kenya, d’on procedien tres d’elles –curiosament les més joves–, i el monestir de Vilafranca del Penedès, la seva casa-mare. El seu adéu posava fi a un període de 331 anys de presència a la capital de l’Alt Camp, només alterat pels períodes de guerres.

El desenllaç per a les dues comunitats de monges ha estat el mateix, no així el destí final dels respectius monestirs. El de la Serra ha continuat amb la seva activitat espiritual, ara a mans del Seminari Laical Diocesà, que ha iniciat una profunda remodelació del monument amb la vista posada en el futur. Mentre, el de la Presentació llangueix. La crisi econòmica ha congelat els plans de reconvertir-lo en una gran residència geriàtrica, en el marc d’un projecte més ambiciós de redistribució del nou mapa sociosanitari vallenc. De prorrogar-se aquesta situació, la finca –de prop de 4.000 metres quadrats– i l’imponent monestir corren el perill d’acabar degradats com ha passat amb altres edificis històrics de la zona, com les indústries pelleteres i les derivades de l’anís i els aiguardents.

Montserrat Xirinachs –germana de Lluís Maria Xirinachs– té avui 81 anys i va ser la priora del monestir de la Presentació els darrers anys. Fa pocs dies va tornar a visitar el cenobi, acompanyada de la germana Càndida Solé, per comprovar l’estat de conservació de l’edifici. “A Europa cada vegada hi ha menys vocacions i això va lligat, sens dubte, a la pèrdua de valors de la societat”.

Quico Jover, membre del Seminari, coincideix amb Xirinachs pel que fa a la pèrdua de vocacions, però considera que aquest fet és circumstancial i propi dels cicles que experimenta la fe. “Al llarg de la història –diu Jover– les vocacions s’han mogut com un pèndul, i en aquests moments probablement ens trobem en un dels extrems. A més, Catalunya és el lloc, del conjunt d’Espanya, on hi ha menys vocacions; i Espanya, del conjunt d’Europa, és on es perden més religiosos”. Segons Jover, França és el país europeu que marca la revifada de vocacions.

El paper del Seminari va lligat tot just a la cerca i formació de nous laics que ajudi a aturar la pèrdua de religiosos. I segons Jover, la crisi econòmica pot ajudar: “Quan hi ha dificultats i insatisfacció és quan la gent cerca més, busca el sentit de la vida i recupera la religiositat i els valors”.

'Molts joves vénen a la Serra en època d'exàmens'

Antonio Roselló pot veure des de la finestra de casa seva a tothom que accedeix a l’interior de l’església. Està cofoi en el seu paper de guarda del Santuari de la Serra del qual en coneix tots els racons així com els estrets llaços que han teixit i preservat els montblanquins i les monges clarisses al llarg de vuit segles de convivència.

L’any 1980, Roselló i la seva esposa, Mercè Orfila, van assumir la guarda del Santuari, però només ell podia entrar a clausura. Diu que un dels dies més emocionants de la seva vida va ser amb motiu del comiat de les monges. “Els que ens vam ocupar de la festa vam fer un petit record per a cadascuna d’elles. Era una estampa de la Mare de Déu amb una dedicatòria al darrere. A mi em va tocar lliurar-la a la mare abadessa, sor Concepció, però no vaig poder llegir-la. L’emoció em va anegar els ulls i no em van sortir les paraules...”. Ara que les germanes no hi són, l’Antonio exerceix de pont entre la història protagonitzada per les clarisses i el present que han començat a escriure els membres del Seminari Laical Diocesà, que des del 2009 n’assumeixen la gestió com un espai de formació laica.

El Seminari també impulsa, amb l’horitzó fixat al 2016, un ambiciós projecte de reforma amb el qual es pretén posar fi a dos segles de lenta restauració dels danys causats al cenobi durant la guerra del francès. Les obres contemplen la transformació del conjunt monàstic en un espai adaptat per acollir-hi exposicions, actes socials i fins i tot d’oci. Tot plegat sense perdre l’objectiu de formació i acolliment de cristians que cerquen recer espiritual. El pressupost d’aquesta empresa en temps de crisi és en sí mateix “un acte de fe”, com reconeix Quico Jover, un dels cinc membres. El Seminari organitza al llarg de l’any un ampli ventall d’activitats formatives adreçades a joves, futurs matrimonis i feligresos en general.

El nexe d’unió entre els membres del Seminari i les germanes clarisses és precisament la vessant formativa en l’espiritualitat que actualment gestiona el monestir sota la direcció del mossèn Pere Fibla. Jover explica que la relació amb les clarisses, que ara resideixen al monestir de Reus, continua viva i periòdicament les visiten per explicar-lis els avenços i les novetats. “Elles, quan ja sabien que tard o d’hora haurien de marxar, pregaven cada dijous perquè el Santuari continués com un indret de preparació espiritual. I així ha estat”.

Avui, més enllà dels escolars que visiten el monestir amb l’escola, el públic que puja a La Serra ja té una edat, coincideixen a dir Roselló i Jover. “Però quan venen èpoques d’exàmens veus que molts joves vénen al Santuari. La devoció, quan hi és, no es pot amagar”, diu el guarda. 

La Presentació, de vint-i-dues monges a vuit

El passat més d’agost els vallencs acomiadaven a les germanes carmelites del monestir de la Presentació. La manca de vocacions i l’edat de les religioses va acabar desembocant en el reagrupament de la comunitat.  El cenobi havia acollit, abans de la Guerra Civil, vint-i-dues monges, però durant els darrers mesos la xifra va anar minvant fins a vuit. Abans de la clausura del convent, la comunitat va anar fragmentant les terres que envoltaven el cenobi i les va vendre a veïns i a promotors que hi van aixecar nous immobles. Els darrers anys, la Fundació Vilaniu –vinculada al Pius Hospital– havia projectat quedar-se amb els més de tres mil metres quadrats del convent i reconvertir-los en una nova residència geriàtrica. La crisi econòmica, però, ha deixat el projecte congelat i a hores d’ara es desconeix si finalment tirarà endavant.

“Abans hi havia moltes més vocacions que no pas ara” recordaven pràcticament a l’uníson les germanes Càndida Solé i Montserrat Xirinacs. Ambdues van fer els vots per convertir-se en clarisses quan encara no havien fet els vint anys i porten tota la vida dedicada a “l’estimació a Déu i a l’oració”.  Elles també vinculen la minva de vocacions a la pèrdua de valors: “La societat canvia, i actualment hi ha una davallada envers el sentit de la religiositat”, diu la germana Xirinachs.

Les quatre germanes vinculades al monestir de la Presentació –situat al Portal Nou– viuen al convent que les clarisses tenen a Vilafranca del Penedès, habitat per tretze religioses. Tot i això, mantenen vius els llaços amb el cenobi vallenc on s’hi desplacen freqüentment per assumir-ne la preservació mentre no hi hagi una decisió sobre el seu destí final.

Elisa Pastor, una vallenca que viu a tocar del convent, té cura de l’hort des de fa catorze anys. Durant decennis, les terres conreades del monestir van proveir de verdures i fruites a la comunitat de germanes, i a més d’un que saltava la tanca. “Quan és per necessitat i hi ha gana, no passa res”, diu Xirinachs.

Pastor repassa cada dia el monestir i dóna de menjar als gats, que ja l’esperen. Avui sembla que reconeixen les monges i se n’alegren de la seva visita. Des del mes d’agost que la portalada de ferro que dóna al Portal Nou està tancada i s’ha perdut el contacte amb la comunitat, a qui abans s’oferia una missa diària.

A Valls han marxat les Carmelites Calçades però encara es manté el monestir de les monges Mínimes, i es preserven petites comunitats de religioses com les de la Mare Güell, el Cor de Maria, les monges de la Vetlla o les de la Sagrada Família.

Article publicat a La Vanguàrdia (edició Tarragona) el divendres 10 de febrer de 2012.

Per acompanyar aquesta blocada, què millor que els REM i el seu 'Losing my Religion'...

150 anys del Centre de Lectura de Valls

El Centre de Lectura de Valls, una de les societats més antigues de la capital de l’Alt Camp, compleix 150 anys, un període prou llarg perquè n’hagi vist passar de tots colors. Avui, però, queda lluny l’esplendor del passat i la veterana entitat lluita a contracorrent per continuar fent camí. Avui també són molts pocs, tret dels socis i ciutadans de més edat, els que encara recorden que durant un temps va esdevenir centre cultural de referència i punt de trobada de personatges històrics com Narcís Oller, Àngel Guimerà, Josep Ixart, Pere Català i Pic, Jaume i Pau Mercadé, Baltasar Segú, Eduard Castells o Manuel González Alba, entre d’altres. O que el 1908 va caure-li la grossa de la Rifa de Nadal, amb la conseqüent bogeria dels socis que hi jugaven. O que el Centre ha estat l’escenari dels balls de gala de tantes i tantes festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela. O, fins i tot, que va ser objecte de profanació per part de milícies de la CNT-FAI poc després que comencés la guerra civil, moment en què va perdre una part important del fons bibliotecari.

Quan va obrir portes el 1863 –tot i que ja era oficial des de finals del 1862– el Centre de Lectura compartia espai amb altres entitats culturals i de lleure vallenques com Els camps de la Violeta, un centre de divertiment que es trobava a l’actual local de la Colla Vella dels Xiquets de Valls –una altra de les entitats deganes–; El Prado Catalán, que funcionava com a local de música i ball; el Círculo Español, situat al primer pis del Teatre Principal; el Club Velocipedista, llavors un club d’elit amb seu al Pati, on ara hi ha el BBVA; i el Casino Vallense, l’Ateneu Catòlic, el Recreo de Obreros, el Casino Català, el Centre Catòlic i la societat coral Aroma Vallenca. Avui totes aquestes associacions ja han desaparegut excepte la darrera, que manté l’orgull de ser l’entitat més veterana de la ciutat.

El 1883 i amb motiu de la inauguració de la línia ferroviària Valls–Vilanova–Barcelona (que paradoxes de la vida avui també lluita per la seva supervivència), el Centre de Lectura va acollir un important acte literari en el què hi van participar, entre d’altres, Narcís Oller, Àngel Guimerà, Francesc Mateu, Josep Ixart, Dolors Montcerdà, Frederic Soler, Artur Masriera i Ferran Aguiló, i que va presidir l’enginyer de l’Armada i fill il·lustre de Valls, Avel·lí Comerma Batalla.

El Centre de Lectura, que al seu interior manté la balconada dissenyada per César Martinell, va fer vida més enllà de les seves parets i, entre d’altres col·laboracions, es va adherir a la campanya del Cercle Artístic de Barcelona per a la restauració del monestir de Poblet (1927) i dels jardins del monestir de Santes Creus (1928).

La mitjana de socis del Centre de Lectura s’ha mantingut gairebé sempre sobre els 350 membres, tret d’aquests últims anys en què mica en mica ha anat perdent afiliats fins a situar-se en poc més d’un centenar. I és que corren temps difícils per a la majoria de centres de lectures, ateneus i demés societats que van viure el seu particular segle d’or a cavall dels segles XIX-XX i que ara malden per sobreviure. És una mena de renovar-se o morir.

Recuperar la memòria col·lectiva i ciutadana

Els actes previstos per commemorar els 150 anys del Centre de Lectura de Valls han estat programats, en part, per recuperar part de la memòria col·lectiva i ciutadana, i per intentar garantir-ne la seva continuïtat. Rosabel Jové Clols, la segona presidenta femenina que dirigeix l’entitat des dels seus inicis, així ho considera: “La celebració dels 150 anys ha de servir per intentar convertir de nou el Centre de Lectura en un espai cultural de referència per a la ciutat i un punt de trobada on la gent s’hi senti còmode”. Jové, que també va presidir l’entitat durant les darreres Decennals, creu que “la crisi econòmica i la manca de regeneració de socis són dos elements que dificulten molt la tasca”, si bé considera que “amb el suport de tots els socis i de la societat vallenca, ens en sortirem”.

El Centre de Lectura ha programat un cicle de conferències en què hi participaran, entre d’altres, el doctor Marc Antoni Broggi, la historiadora de l’art Raquel Lacuesta, o l’escriptora Margarida Aritzeta; i també exposicions, concerts i projecció d’audiovisuals. Els actes clouran el 7 de desembre, el mateix dia de la fundació de l’entitat, i durant l’acte es tributarà un homenatge als socis més antics entre els quals hi ha Josep Maria Domènech, Evaristo Gardón i Josep Pont.


Les imatges que es poden veure a l'exposició instal·lada al Centre de Lectura de Valls són obra dels fotògrafs Enric i Anna Reverté.

Article publicat a La Vanguardia (edició Tarragona) el divendres 10 de febrer de 2012.

Per acompanyar aquest post he pensat en una cançó que parlés del pas del temps i ràpidament m'ha vingut al cap Time after time, de la Cindy Lauper.

Anís de Valls, del zenit a l’ocàs

“Va haver-hi un temps que l’anís a Valls es bevia com ara es beu la Coca-Cola. Era una beguda social que es prenia arreu, sobretot als cafès, acompanyada sovint d’aigua fresca i, ocasionalment, de bolados, els pastissos elaborats amb sucre i clara d'ou, exclusius de Catalunya”. Jordi Castells, exalcalde de Valls, i la seva germana, Maria Carme Castells, descendents de Ca la Cabalera, família que elaborava anisats, preserven frescos records de l’època d’or d’aquest destil·lat: “Els anisats van tenir molt d’èxit principalment per les seves propietats digestives, però també com a tonificant per a fer front als durs treballs de l’època i, en ocasions, com a substitutius d’un menjar més aviat escadusser o poc nutritiu”.

Però a Valls no només es bevia anís, sinó que sobretot se n’elaborava. Els historiadors que han estudiat la indústria dels aiguardents que es va anar consolidant a la capital de l’Alt Camp des dels inicis del segle XVIII no s’han posat mai d’acord pel que fa al nombre de fàbriques d’anisats de la ciutat. El que sí està clar és que l’època d’or de l’anís de Valls s’inicia el 1880 i perdura fins el 1930, tot i que a la dècada dels cinquanta encara hi ha set potents marques. D’aquí fins al 2001, quan tanca la darrera fàbrica, tot fa costa avall.

La majoria de les indústries que elaboraven anís estaven repartides pel centre històric, als carrers de la Cort, Carnisseria, Sant Antoni, Forn Nou o a les places de l’Oli i de les Escudelles, entre d’altres, i només unes quantes van instal·lar-se més allunyades de la centralitat de l’època, com la de Josep Blanch, al Passeig dels Caputxins,  o la de Pepito Magrinyà, que era la més gran i la que exportava més, i que es va aixecar al capdamunt del Passeig de l’Estació, a l’altra banda de les vies, per facilitar la sortida dels destil·lats.

Tot i que la majoria de fàbriques eren artesanals, familiars o amb pocs treballadors, i amb recursos limitats, el prestigi de les diferents marques d’anís de Valls va anar creixent i fent forat en el mercat exterior. Emilio Pedrero, estudiós d’aquesta indústria, va recollir en un estudi que “la fabricació dels anisats a Valls no tenia comparació a tot Catalunya, i només era equiparable als grans centres capdavanters que existien a l’Estat, sobretot a Castella i a Andalusia”. Entre el 1880 i el 1920 s’exporta anís de Valls a les principals ciutats catalanes i espanyoles, però també a França, Suïssa, Itàlia, Alemanya, Gal·les, Cuba i diversos països d’Amèrica Llatina, entre d’altres.

L’edat d’or dels anisats de Valls coincideix en el temps amb la febre d’or vitícola, provocada per l’expansió de la fil·loxera a França. L’historiador Domènec Ribes, autor del treball Aproximació a la indústria dels licors i dels anisats de Valls, afirma que aquesta febre productora i exportadora ve acompanyada “d’una modernització tecnològica a la indústria de l’aiguardent, caracteritzada sobretot per la introducció d’alambins més grans i resistents, calderes de vapor i sistemes continus en la destil·lació i la rectificació”. L’eufòria del moment afavoreix la instal·lació de les primeres destil·leries industrials, amb nova tecnologia, més capacitat, més capital i el suport de socis capitalistes importants.

L’anís, explica Ribes, era obtingut destil·lant en alambins l’alcohol rectificat, al qual se li barrejaven herbes o llavors en diferents proporcions, segons cada casa. “Totes tenien una fórmula secreta”, coincideixen a dir Jordi Castells i Pere Compte, fill del darrer fabricant a Valls (Anís Mallorquí). “Al marge de les herbes –afegeix Compte– a casa el foc només cremava amb llenya d’alzina. Me’n recordo perquè sovint hi  enterràvem patates al caliu. Mai més n’he menjat de tan bones...”. Obtingut el destil·lat se li afegia el xarop –sucre dissolt en aigua–, es filtrava i es deixava envellir entre sis i dotze mesos per obtenir una qualitat òptima.

Pere Compte recorda la duresa d’una elaboració completament artesanal: “Començàvem a les 2 de la matinada, preparant el foc, i no acabàvem fins les 8 del vespre. El pare se’n cuidava de tot, fins i tot d’anar a buscar les herbes aromàtiques que després barrejava en el procés d’elaboració de l’anís. Es pot dir que treballava les vint-i-quatre hores dels set dies de la setmana. Tot plegat, massa sacrificat.”

L’època d’or dels anisats va ser insuficient, però, per a transformar totes les fàbriques que en depenien i el anys que van seguir al 1950 van anar enfosquint el panorama. La falta de capital, un cop superades les alegries inicials, va provocar deficiències en l’elaboració dels anisats i va fer impossible la modernització integral d’unes indústries cada vegada més envellides. A més, aviat va proliferar la competència exterior, amb l’aparició de grans productores i, el que va ser el toc de gràcia definitiu dels anisats, els nous aires van portar nous gustos i van transformar els hàbits de consum de la gent.

El record dels anisats de Valls perdura avui en els vestigis de les antigues fàbriques i en les poquíssimes ampolles que encara pots trobar al mercat. Les indústries que no han anat a terra es troben en un lamentable estat de llanguiment a l’espera que algú esborri definitivament l’empremta d’un passat daurat que va projectar l’anís de Valls al món.

Article publicat a La Vanguardia (edició Tarragona) el 17 de juny de 2011


PD: Va haver-hi un temps en què dels aiguardents i derivats se'n deia aigua de foc. Està rebuscat, ho sé, però qualsevol excusa és bona per escoltar el Boss.

La Pera, el terror de Valls

Era el segle XIX / i amb el nom de Joan Serra / es coneix un bandoler / per tothom, en La Pera /

La història de Joan Serra no és cap llegenda urbana que hagi passat de generació en generació. La Pera, protagonista de l’esforçada cançó de Lluís Llach El bandoler, era de carn i ossos, baix, amb el nas xato i la boca gran, de pell bruna i una mirada que les cròniques descriuen entre sinistra i repugnant. I era de Valls, on vivia amb els pares, germans i demés família.

El 30 de desembre de 1809, en plena Guerra del Francès i amb poc més de vint anys, Serra va viure el seu particular baptisme de sang. Havia estat reclutat en la darrera quintada i aquell dia formava part d’una partida de tropa que, sota el comandament del sergent Francesc Rosell, entrava al Pla de Santa Maria per descansar unes hores abans de reprendre la marxa. Durant l’aturada, en Serra va prendre la barretina a una jove, que va denunciar el fet al sergent. Aquest va manar formar la tropa i, com que l’autor del furt no va confessar, va registrar un per un tots els soldats, trobant la barretina en possessió de Serra. El càstig no va passar d’una lleu reprimenda pública, una vexació massa severa a ulls de Serra que, poc després de reprendre la marxa, es va oferir a portar el fusell a un soldat de més graduació i, amb l’arma de foc a les mans, va apuntar al sergent Rosell i li va disparar matant-lo a l’instant.

Era el seu primer assassinat i podia no haver passat d’aquí, però com el bandoler argumentaria més tard, el plaer de veure l’expressió de les víctimes mentre eren atacades –amb aquells segons d’agonia que separen la vida de la mort– li va donar tant plaer que després d’aquell primer cop hi tornaria una vegada i una altra

Joan Serra, que llavors encara no era La Pera, es va fer escàpol i es va ajuntar amb una partida d’afrancesats –caragirats, se’ls anomenava–, que tenien carta blanca dels francesos per fer tot el que els plagués. Aquell any, i mentre fugia d’un lloc cap a un altre, sempre en constant moviment, dormint al bosc i evitant els llocs concorreguts, en Serra va conèixer la Maria, una donzella que treballava al Mas d’en Simó, una casa de camp propietat d’en Jaume Rodon, de la qual se’n va enamorar perdudament. En Serra i els seus, que aquell dia portaven detinguts tres infeliços acusats d’espiar els francesos, van anar a parar al Mas d’en Simó per descansar i menjar una mica, i es veu que la intercessió de Maria va lliurar de la mort segura al més vell de tots, que li havia implorat clemència. Els altres dos van ser ajusticiats pel camí hores més tard. Aquella trobada fortuïta esdevindria clau en la vida de Serra, que de llavors ençà hi tornaria sovint, sempre d’amagat.

Li agradava la sang / i el xiprer encara recorda / tots els crits que allà han pregat / pietat, pietat /

Acabada la guerra, el 1814, Joan Serra, ara ja sí conegut com La Pera, continua la seva carrera de sang i fetge, ara en solitari. Anava triant les seves víctimes de greuges que havia patit de jove, com baralles de nens, enganys sense malícia o càstigs infantils. Qualsevol excusa era vàlida per saciar la seva set de venjança. Tothom que havia tingut tractes amb ell, ja no vivia tranquil. El sol fet de sentir pronunciar el seu nom aterria tothom.

En Serra es prenia el seu temps per preparar els assassinats i no deixava cap detall a l’atzar. Fins que arribava el dia i l’hora fatídica en què passava comptes amb les seves incrèdules víctimes. No robava, només volia sang.

L’endemà de bon matí / davant la Verge del Carme / de genolls està pregant / i a dos ciris encén la flama /

Després de cada assassinat, La Pera tornava a Valls quan el poble encara dormia i anava fins a l’església del Carme on encenia dos ciris per cada víctima. Era un ritual que mai no trencava, i quan els vallencs veien ciris encesos a la porta de l’església era el senyal inequívoc que hi havia noves víctimes per descobrir. La Pera, paradoxalment, no només sentia una gran devoció per la Verge del Carme sinó que, a més, tenia unes fortes creences religioses i obligava a les seves víctimes a resar el Parenostre com a última pregària abans de morir.

Cap a finals de 1914, i després d’encadenar una carrera sanguinària durant anys, en Joan Serra va veure pròxima la seva fi. I en La Pera es va preparar.

Quan jo sigui ben mort / i penjat de l’alta forca / i defalleixi mon cor / i m’aneu a posar a la fossa / que algú resi una pregària / davant la Verge del Carme / i que dos ciris tinguin flama /

En tenir el pressentiment de la seva detenció, Joan Serra va seleccionar una nova persona, però en aquest cas no pas per matar-la sinó per demanar-li un favor: “Escolta Ramon (Ferrer), sé que els meus dies acaben i tinc el pressentiment que molt aviat em veuràs penjat de la forca. Com que em condemnaran per assassí, serà propi que el meu cos sigui esquarterat i que els seus membres no siguin sepultats. (...) Això, però, no és el que més m’afligeix, no. El que em causa gran pena i disgust és pensar que ningú se’n recordarà de la meva ànima per fer resar una missa de difunts en el seu sufragi”.

Dotze dies després La Pera va ser detingut després de ser sorprès mentre dormia amb Maria al Mas d’en Simó. Va ser el propietari, Jaume Rodon, qui en sentir sorolls va descobrir-lo i va córrer a avisar els soldats, que l’acabarien detenint no sense perdre dos companys abans de reduir-lo. Ja entre barrots, a La Pera li van permetre rebre visites de familiars i dels pocs amics que conservava, uns testimonis que esdevindrien claus per ajudar a composar la vida del bandoler.

A Joan Serra el van penjar el 19 de desembre de 1815. Va ser conduit de la presó al suplici dins d’un cistell del qual tirava un ruc. Tot Valls va sortir al carrer, aquell dia, i fins i tot va venir gent de la comarca i de més enllà. Al patíbul, La Pera es va dirigir als pares de família exhortant-los perquè corregissin els seus fills. Va dir una última pregària, va demanar perdó tres vegades i va ser ajusticiat.

El cos esquarterat de La Pera es va repartir: el cap es va penjar a la plaça dels Quarters; el braç i mà dreta, al Pla de Santa Maria, per l’assassinat del sergent Rosell; el braç i mà esquerra, a Picamoixons, per la mort d’en Francesc Bertran; una part del cos va ser col·locada a Cubelles i la resta, al Mas d’en Simó.

                                 Foto: Esther del Campo (Bloc: Pedra Foguera)

La Pera, quan la cosa fa el nom

Una tarda de novembre de 1814, un pagès d’avançada edat descansava a la porta de la masia, als afores de Valls, després d’un jornal de feina. En aquestes que va aparèixer Joan Serra, que llavors comptava vint-i-quatre anys, i va saludar-lo:

–No em reconeixeu?

Davant la resposta negativa del pagès, en Serra va recordar-li que els fets havien passat quan ell tenia deu anys. Un dia, ell i una colla d’amics van entrar a les terres del pagès i van agafar les peres d’un perer. En Robusté els va sorprendre i va empaitar-los picant-los amb unes branques d’olivera.

Catorze anys després, el nen convertit en bandoler tornava per a venjar-se.

–Us en recordeu que després de pegar-me em vaig tornar i li vaig dir que els petits es fan grans?

El pagès, incrèdul, va creure que era objecte d’una broma de mal gust. Però en Serra li va clavar un punyal i, creient-lo mort, va marxar corrents. L’infortunat pagès va aguantar fins que van arribar uns coneguts i els va explicar la història poc abans de morir... per unes peres.

Article publicat a La Vanguardia (edició Tarragona) el divendres 20 de gener de 2012

Viure en una torre

Les torres medievals de Montblanc, que fa uns anys no tenien electricitat ni aigua corrent, estan sent recuperades i convertides avui en privilegiats habitatges

“Montblanc és la Carcassona del sud, una població que sembla haver estat imaginada per Josep Maria Folch i Torras, i potser sí que el cavaller del Nas Roent va cavalcar per aquestes terres. La Conca de Barberà està reclinada sobre un teló de fons de muntanya, com ens fa veure Josep Pla, que és segurament l’home que ens ha ensenyat a mirar Catalunya amb ulls de viatger sense presses.” El periodista i escriptor Màrius Carol va descriure amb aquestes paraules els sentiments que li despertava la vila ducal. Ho va fer en el llibre Montblanc, que va compartir amb el fotògraf Kim Castells, i amb el qual exposen i enalteixen la bellesa de la capital de la Conca de Barberà.

Montblanc, que va ser la setena ciutat de Catalunya, escenari de quatre Corts Generals de Catalunya entre el 1307 i el 1414, i seu del Parlament el 1410, llueix encara avui bona part de l’esplendor i la noblesa que conserva de la seva època daurada. La seva silueta, miris per on la miris, continua retallada per la muralla medieval i en ella hi van traient el cap trenta de les trenta dues torres que l’envolten.

El polifacètic artista i vertadera ànima de la recuperació del conjunt arquitectònic i patrimonial de Montblanc, Maties Solé, defensa la hipòtesi que probablement hi hagi encara dues torres més per localitzar. Una se situaria a l’entorn de la muralla de Santa Tecla, en el tram de carrer que hi ha al davant del casal Montblanquí; mentre que l’altra podria estar la muralla de Sant Francesc, a tocar del portal d’accés.

Les torres de Montblanc han tingut diverses funcions en el decurs de la seva història, des de talaies defensives a miradors privilegiats, passant per immobles que han donat aixopluc a centenars de famílies de montblanquins. Viure avui en una torre, però, és gairebé un privilegi a l’abast d’uns pocs. Els vells torricons incòmodes de fa uns anys, quan no tenien ni llum ni aigua corrent, han donat pas avui a moderns habitatges restaurats i decorats, alguns, com si fossin dúplex o lofts. No totes les torres tenen aquest aspecte, però les que s’estan restaurant i recuperant ho fan obeint els nous cànons estètics en el seu interior.

La primera torre en ser restaurada va ser la dels Cinc Cantons, l’única amb base pentagonal, i que és propietat de Narcís Andreu, ex president d’Iberia i fill del prestigiós polític montblanquí Josep Andreu i Abelló.  Maties Solé, responsable de la seva recuperació l’any 1964, recorda que llavors no existia ni el decret d’utilitat pública de la Muralla, instrument posterior que protegia i permetia l’expropiació dels habitatges adosats a la muralla. “Vam fer una restauració molt fidedigne, preservant l’estructura original, els cubs d’emmagatzematge, els detalls de l’època... Me’n sento molt orgullós del resultat final”, diu Solé.

La Torre dels Cinc Cantons no ha estat mai habitada durant llargues temporades, però si que acollia puntualment visites tant del seu propietari, en Narcís Andreu, com del seu pare, en Josep Andreu, que amb el pretext de celebrar-hi calçotades es reunia amb destacats polítics del moment, com Joan Reventós, Josep Solé i Barberà, Josep Pallach, José María Ruiz Gallardón o Raimon Obiols, entre d’altres.

Després de la restauració de la torre dels Cinc Cantons en vindrien moltes més, i la seva pràctica totalitat van ser recuperades sota la supervisió de Maties Solé. Avui pràcticament la meitat de les torres són de titularitat privada i l’altra meitat són de l’Ajuntament, que en els successius governs municipals ha fet una tasca perseverant i encomiable en la recuperació del patrimoni. Solé, que calcula en uns 90.000 euros el cost d’habilitar una torre, creu que l’Ajuntament hauria d’explotar més aquest patrimoni des del punt de vista turístic. “Les torres serien un gran reclam per als turistes. Estic convençut que moltes persones voldrien passar un cap de setmana o unes vacances allotjats en una torre medieval, i l’Ajuntament en podria treure un rèdit econòmic que després podria reinvertir, per exemple, en la recuperació i conservació de més patrimoni”.

L’alcalde Josep Andreu diu que quatre torres ja són visitables turísticament, però pel que fa a explotar les fortificacions com a negoci turístic considera que aquesta és una decisió que correspon més a la iniciativa privada. “Si hi ha gent disposada a convertir la torre en un negoci turístic i que això ajudi a potenciar encara més la marca Montblanc, nosaltres l’ajudarem en el que puguem”.

De les tretze torres de titularitat municipal quatre són visitables turísticament, quatre més estan cedides a entitats culturals, una la utilitzen per acollir a gent que, com va ser el cas del pintor Pepe Martínez Lozano, treballen artísticament o culturalment per Montblanc, i quatre han de ser restaurades o rehabilitades, com les de Sant Jordi, la Panera o la de Poblet. Les torres cedides a entitats culturals són la del portal del Bové, al Ball de Bastons de Montblanc; una torre del tram de muralla de Sant Francesc, a l’associació juvenil Barjaula; la torre de Sant Marçal, a la Congregació de La Sang; i una torre a prop del portal de Sant Antoni, a la Denominació d’Origen (DO) Conca de Barberà.

De cases barates a sofisticats ‘lofts’

Les torres medievals de Montblanc han passat de ser habitatges incòmodes, sense aigua corrent ni electricitat, a esdevenir moderns i atractius immobles amb glamour

‘Ara no hi tornaria a viure: són incòmodes i petites’

Tothom a Montblanc la coneix per Nati, però realment es diu Maria de la Serra, en honor a la patrona de Montblanc. Ella mateixa va descobrir que no es deia Nati el dia que es va casar. Els registres oficials no enganyen. La Nati o Maria de la Serra compta avui amb 83 anys de salut. Té el cap clar, traspua optimisme i l’únic que li fa una mica la guitza és l’oïda i per això ens rep en companyia de l’Antònia Vives, una amiga de tota la vida.

La Maria de la Serra Folch Viñas va viure en una de les torres medievals del tram de muralla del carrer del Mur des del 1950 fins el 1962. Llavors, a diferència d’ara, no eren sofisticats lofts ni llocs massa còmodes per viure-hi. No hi havia ni aigua corrent ni electricitat. “L’aigua l’havíem d’anar a buscar a la font, i la llum me la donava la mare, que vivia a la vora”, recorda. A diferència d’avui, quan mica en mica s’estan recuperant aquestes talaies medievals, llavors la pràctica totalitat de torres estaven ocupades. “Aquelles en què no hi vivia gent del poble van ser llogades als immigrants, la majoria d’ells andalusos. Eren els habitatges més barats de Montblanc”.

La Nati, que va heretar la torre d’una tia seva, assegura que ara no hi tornaria perquè “no són còmodes per viure-hi, tot són escales i les estances són petites”. Tot i això, en guarda records inoblidables: “Allí hi van néixer els meus fills!”.

‘Aquí hi vinc a cosir o a reunir-me amb les amigues’

Maria Serra Fornell també arriba a la cita acompanyada d’una amiga, Rosa Maria Ollé. A l’igual que la Maria de la Serra Folch ella tampoc no hi viu a la torre, per bé que en el seu cas no li cal res per a traslladar-s’hi quan vulgui. La recuperació d’aquesta fortificació medieval ha estat executada amb gust i la torre és una preciositat. Certament sembla una casa de nines per les reduïdes dimensions, però una caseta decorada fins a l’últim extrem pel que fa al mobiliari, teles, eines i demés detalls. A la planta baixa s’observa a través d’un vidre doble col·locat al terra l’espai que al soterrani havia servit de cub, on s’hi abocava el raïm. Avui és una petita bodega a la què només li falta l’esperit de vi. Al pis del damunt del rebedor hi ha una cuina perfectament equipada amb estris d’abans: càntirs, mans de porter, porrons... I al damunt, una habitació que conserva el llit de soltera de la Maria Serra i mobiliari d’època.

La torre funciona com a niu opcional. “A l’estiu gairebé no s’hi pot viure de la calor que fa, però quan arriba la tardor o la primavera, és ideal”, diu la Maria Serra. Com que l’immoble està perfectament equipat, acostuma a anar-hi quan vol quedar amb les amigues, o s’hi escapa a les tardes a cosir mentre segueix la telenovel·la. Diu que no la vol llogar ni explotar-la com a casa rural, tot i que li plourien les ofertes.

Article publicat a La Vanguardia (edició Tarragona) el 9 de desembre de 2011