Diari de les Decennals (VI): Calçotada prèvia als fastos

Valls comença a donar símptomes d'estar estressada, i el ball encara no ha començat. Si més no, a mi m'ho sembla. Aquest passat cap de setmana previ als fastos de les Decennals, la ciutat es va convertir en un oportú banc de proves per a mesurar la capacitat d'acollida massiva de gent i la gestió del trànsit de vianants per places, placetes, carrers i carrerons. Però també ha servit de termòmetre per a calibrar l'estat d'excitació i paciència dels locals. I en aquest sentit val a dir que no tenen res a veure les temperatures gèlides que es porten registrant de fa dies amb els graus d'ebullició de molts ciutadans.

Potser m'ho va semblar a mi, però vaig veure més gent de Valls que de costum, diumenge, al carrer. I és que ja se sap que davant la gernació de gent que pren la ciutat cada any per aquestes dates, l'opció de molts vallencs és confinar-se i refugiar-se a casa com si s'hagués activat el Plaseqta. Aquest cop, però, hi havia elements que feien diferent la festa, com l'espectacular i controvertit muntatge a l'entorn del Pati, el carrer de la Cort i la plaça del Blat. Si més no, les fotografies d'enguany seran diferents i qui sap si úniques, perquè rara vegada tornarem a veure el concurs de menjar calçots en un marc de floritures que a uns els recorda la Feria de abril i a uns altres, les falles valencianes. Sense acritud.

I parlant de fotografies. Això de la festa de la calçotada potser se'ns està escapant de les mans. Si més no, aquesta és la sensació que em va deixar veure alguns dels habituals mims de les Rambles de Barcelona intentant fer l'agost al gener de Valls. Un pistoler amb un xiulet a la boca; una dona disfressada de bruixa (amb poca traça, tot sigui dit) venent cupons i fumant una cigarreta rera l'altra al costat de la capella del Roser, al carrer de la Cort... Pfff, que la cosa està fotuda, ja ho sé, però com a aquests se'ls hagi ocorregut explicar l'experiència a la resta de company ramblers, hem begut oli... L'any que ve ja me'ls imagino tots exposats des del Pati fins a la plaça del Blat, fent sonar alhora els xiulets. Horror!

I com que la festa ja s'ensuma i ja se celebra, us deixo en companyia dels Antònia Font i la seva Alegria.

Diari de les Decennals (V): Àlbums i cromos

Aquesta setmana m'he trobat en tres comerços del centre de Valls que els seus propietaris només veien entrar canalla es posaven a cridar com possessos: "se'ns han acabat els cromoooooooooos"... (acompanyat d'unes quantes ganyotes amb  llangardaixos i sargantanes). I quan ja no estaven a temps i tenien els buscardors d'enganxines dins els seus dominis, o es mig amagaven a la rerebotiga, o es parapetaven rere el taulell, o feien veure que parlaven per telèfon i miraven de desfer-se'n amb gestos i cops de cap que volien indicar que havien exhaurit les existències i que passessin via... De fet, he estat testimoni presencial, unes quantes vegades, de l'assalt d'aquestes ordes de crios a la caça i captura de les enganxines, i quan entraven en tromba, la veritat, feien respecte. 

Algun cas he de reconèixer que em va deixar preocupat, doncs tenia el botiguer/a (com m'agrada aquesta paraula!) en qüestió com una persona de paciència infinita i a prova de bomba. Alguns d'ells també han decidit penjar a l'entrada del negoci, un gran rètols: "Nos ens queden cromos". Però la majoria de la canalla hi ha continuat entrant, desconec si per desconfiança amb el missatge; si perquè, immersos en l'era digital, passen de llegir notes escrites a mà; o, senzillament, perquè entraven tant de pressa que ni es paraven a codificar la nota.

Sigui com sigui, el que ha demostrat la campanya de l'àlbum i les enganxines és que hi ha iniciatives capaces de dinamitar els nervis dels més tranquils. I la promoció del pòster de les festes, que s'ha d'anar omplint a base d'anar-hi enganxant els cromos que et faciliten by the face els diferents comerços, val a dir que ha funcionat d'allò més bé.

La proposta ha estat un èxit de participació tal que, al marge d'esgotar les existències i haver d'imprimir més àlbums i cromos a correcuita, als nanos els han anat succeïnt, en aquest afany recaptatori, els avis (què faríem sense els avis!), els pares, els tiets i tota la gamma de parents de l'arbre genealògic. De fet, les fotos que acompanyen aquesta crònica estan fetes en hores lectives, però això no va impedir que l'oficina de Turisme de Valls s'omplís de vetrans per aconseguir nous àlbums, no fos cas que es tornessin a esgotar...

La música d'aquesta tarda de gener, en què el dia cada vegada s'estira més i més, i en què ens trobem a les portes de les Decennals, és 'La tarda esclata', dels Mishima... Salut i Candela!

Diari de les Decennals (IV): Imaginació vs déjà vu

D'esquerra a dreta, Llorenç Corbella, responsable d'escenografia i vestuari; Carme Vidal, del ballet; Montse Colomé, de la coreografia; i Romà Galimany, president dels Amics de la Música de Valls. (Foto: Pere Toda)

No ha de ser fàcil parir un programa d'unes festes Decennals, i més en uns temps on tenim tant i de tot; on consumim (i cremem) etapes, productes, espectacles i vivències de manera desaforada; i on es constata que cada vegada és més difícil il·lusionar la gent amb qualsevol cosa. Fa unes dècades, imagino que devia ser molt diferent. I portar segons quines orquestres, grups o espectacles, o plantejar segons quines propostes era com oferir a la gent una mena de luxe asiàtic. Ara, en canvi, amb la globalització, la dimensió que han pres la majoria de festes majors d'estiu, pràcticament calcades i amb minces diferències en els programes -les pròpies i tradicionals de cada indret-, i la millora de les xarxes de comunicacions i les connexions, que ha fet que tot quedi molt aprop de casa, la cosa es complica molt més. És per això que valoro, i molt, la feina dels programadors que, a més d'esprèmer el cervell per mirar d'equilibrar tradició amb modernitat, en temps de crisi han combinar-ho amb propostes imaginatives a un preu low cost.

El cartell de les Decennals ha fet aquest esforç i ha programat una mica de tot per mirar de satisfer a quanta més gent millor, tot i assumint que mai plou a gust de tothom. Així, entre les novetats i els segells exclusius d'aquestes festes destaca, per damunt de tot, l'estrena mundial del ballet 'Ariel', amb música del compositor vallenc Robert Gerhard, textos de Josep Vicenç Foix i escenografia del pintor Joan Miró. La recuperació i posada en escena d'aquesta obra, que fa 75 anys va guanyar el Premi Isaac Albéniz de la Generalitat de Catalunya però que mai fins ara s'havia aconseguit representar, és un gran mèrit de l'associació dels Amics de la Música de Valls. L'espectacle comptarà amb la participació de l'orquestra Camerata XXI i d'uns 300 escolars, d'edats compreses entres el 6 i els 12 anys, sense experiència artística però que porten treballant en aquesta obra des de fa mesos en una experiència pedagògica de gran valor.

Entre els aspectes novedosos de les festes també caldria incloure el concert dels 10 de les Decennals; la pròpia il·luminació de la plaça del Blat, carrer de la Cort i el Pati -per més controvèrsia que generi-; la recuperació de la Biblioteca Popular, 15 anys després, com a espai cultural -per més que encara no se sàpiga ben bé quina funció complirà-; o la instal·lació de la 'Candela', la campana que els vallencs fora vila han donat a la ciutat i que ja penja del campanar més alt de Catalunya. Aquests actes, conjuntament amb els que són més tradicionals i alhora propis i exclusius de Valls -per cert, gran encert al pes que tenen els castells en aquestes Decennals!-, són els que, per a mi, donen valor a les festes.

Després hi ha el farciment o els acompanyaments, que per a guarnir i completar qualsevol plat elaborat sempre són necessaris. Però aquests, per sí sols, no tenen el mateix valor que els altres i són percebuts com un déjà vu...com el que ens canten els Amics de les Arts. Salut i Candela!

Diari de les Decennals (III): I es feu la llum...

Ja hi som! Si el gran Narcís Oller fos contemporani tindria material extra (sobrant i de qualitat!) per uns quants Vilaniu(s) més. I és que el caràcter crític i caïnita dels vallencs s'accentua davant dels grans esdeveniments...i és clar, unes festes Decennals són el rien ne va plus! Som com som, que deia l'eslògan, i no podem fer-hi res, afegiria jo!

He recordat alguns passatges del Vilaniu escoltant aquests dies les crítiques i befes al muntatge d'aquesta mena de "tómbola de luces y color" amb què Valls rebrà les Decennals del 2011. Que si això sembla més Triana que Valls; que si tota aquesta lluminària és més pròpia del Rocío o de la Feria de Abril que d'unes Decennals; que si a Valls farem unes falles abans de sant Josep; que quina barra convertir ara el Pati en una pira de sant Joan quan tot l'any sembla un mas robat; que ves quina despesa que fem en temps de crisi; i etcètera, etcètera, etcètera....

He de dir, amb risc de rebre una allau de crítiques, que d'entrada no em sembla malament i que, en qualsevol cas, esperaré a veure l'efecte final -encara que sigui a risc de quedar cec- abans de pronunciar-me amb més contundència i arguments. I, digueu-me ingenu, accepto l'argument de cremar tants quilowats per commemorar les Decennals del 1931 -definides per aclamació popular com les decennals de les lluminàries-, encara que això suposi fer més gran i pròspera la nova empresa de l'expresident Aznar, Endesa, ja sabeu, aquella de "antes alemana que catalana". 

En fi, que la llum de la Candela ens il·lumini a tots plegats.

Quatre imatges de quatre perspectives diferents del muntatge lluminós que es prepara per les Decennals.

La sintonia d'avui és dels Lax'n'busto i el tema, Que boig el món, que trobo que s'hi escau... Salut i candela!

Diari de les Decennals (II): Planeta casteller

El Tiri (Pere Toda) me n'havia parlat fa molts mesos amb l'entusiasme que contagia sempre: "Farem del König el bar casteller per excel·lència durant les Decennals"... I el Tiri, que sempre les diu grosses, sovint de l'alçada d'un campanar, encara que aquest sigui tant alt com el de Valls, també acostuma a ser un home de paraula. Ahir al vespre es va inaugurar el Planeta casteller al König de l'avinguda Vallvera de Valls, un espai que regenta Joan Mira i on al marge d'esmorzar/dinar/sopar bé (molt bé) des de fa vint-i-quatre hores també s'ha convertit en un satèl·lit, un submón i un Pandora casteller, amb l'afegit que és a la ciutat bressol dels castells. 

I no es pensin els castellers i aficionats fora vila que el 'Planeta casteller' sigui un espai més per a gaudi i honor dels Xiquets de Valls, que també,  sinó que l'espai neix amb esperit de punt de trobada de totes les colles castelleres, del patrimoni casteller ara ja immaterial i universal. Allí hi ha fotografies, pósters, litografies de Minyons, de la Jove de Tarragona, dels Castellers de Vilafranca, dels Xiquets de Tarragona, dels Castellers de Barcelona, dels Nens del Vendrell, de tothom... Castells de totes les èpoques, de tots els colors; acudits i vinyetes castellers; productes castellers (cava, cafès i esmorzars...). De debò, us hi heu de deixar caure, que no és sinònim de fer llenya ;)

D'altra banda, amb el Tiri, ell de la Joves i jo de la Vella, sempre hem coincidit (miracle!) que a Valls no es parla prou de castells. Sembla com si tot plegat comencés a cansar i tot plegat es deixés, només, en mans (i a la sort!) de les dues colles dels Xiquets de Valls. Cal que s'hi impliquin les autoritats locals, però també els ciutadans, els comerciants, les escoles, les entitats i associacions... tothom! De debò, costa tant sentir-se orgullós d'una tradició que ha permès a Valls donar el salt al món i donar-se a conèixer arreu? Si en comptes de Valls els castells haguessin tingut el bressol en una altra ciutat, menjaríem castells nit i dia. I a sobre, nosaltres, amb les dents llargues!

Amb les Decennals més castelleres tenim una oportunitat, una gran oportunitat. Aprofitem-la...

Pilars de cinc de les dues colles per inaugurar el Planeta casteller, al König de la Vallvera...

Una mà castellera, amb el mocador al canell, subjecta una ampolla de cava commemorativa de les Decennals i els castells; és un dels productes que trobareu al Planeta casteller...

El Pere entre dos foto-montatges amb imatges de la Colla Joves que representen el vermell del tomàquet i una enxaneta que és rescatada d'una tassa de cafè amb llet...

La Laura Bofarull, emparrant-se damunt d'un manat de calçots amb la denominació IGP del König...

El Joan Mira, propietari del König Vallvera, preparant dos cafès entre dues fotografies de les pinyes de la Vella i la Joves...

Un pom de dalt de la Joves al sostre principal del menjador del König. La imatge és espactacular...

A dalt, portada castellera de 'La Vanguardia' i altres retalls de premsa. A continuació, un pilar de quatre a la plaça de la Font de Tarragona i un cartell del Concurs de Castells del 1970. Una mica més abaix, portada del CuCut! I a sota, el Pere amb un altre cartell del Concurs de Tarragona on s'animava als castellers locals a viatjar en tren fins a Tarragona. La competició començava pels volts de les dues de la tarda i s'allargava fins a quarts de nou del vespre! I la darrera imatge també és significativa; d'una banda, foto de Dalí amb castellers, i a sobre, una imatge de la canalla d'abans, passant el plateret després d'una actuació.... Realment, les coses han canviat tant!

Clients al König Planeta casteller...

Dibuix que l'humorista gràfic i ninotaire Napi ha fer expressament per al Planeta casteller...

Vinyeta de l'humorista gràfic i ninotaire vallenc Ga que farà les delícies dels Castellers de Vilafranca (per a que després diguin!)...

Retall de premsa del darrer viatge de la Colla Vella a la Xina...

Porta d'accés al Planeta casteller, recordeu-ho, al König de Vallvera, a Valls...

I per amenitzar el bloc d'avui, una cançó dedicada a un il·lustre vallenc: Joan Serra, de professió bandoler i de malnom La Pera. Havia triat una versió dels Kumbes del Mambo que tinc localitzada a Spotify, però com que no l'he trobada a Youtube, us deixo amb aquesta altra versió de Lluís Llach i Feliu Ventura. Salut!

Diari de les Decennals (I): La campana

Mana la tradició que els vallencs fora vila es gratin la butxaca cada deu anys i facin un present a la ciutat amb motiu de les Decennals. Però una cosa és el que marquen o fixen els costums i una altra de molt diferent el que determina la realitat. I ja se sap que en temps de crisis (perquè de crisis n'hi ha moltes) aquestes mostres de generositat, encara que siguin per declarar amor i fidelitat eternes a la teva ciutat o dels teus avant-passats, són més aviat escadusseres i estranyes de veure. Però vet-aquí que enguany tot ha estat diferent i, malgrat no haver superat encara la crisi econòmica global (i també de valors, tot i que aquesta no acostumi a comptar massa), els vallencs fora vila s'han portat, i s'han portat doblement bé...

Feia quatre dècades que no hi havia un gest d'aquesta magnitud, però aquestes Decennals sí! Un centenar de vallencs, liderats per Josep Maria Selva, de 88 anys i actualment resident a Cerdanyola, han volgut que les Decennals del 2011 fossin especials, i per aquest motiu han lliurat a la ciutat una campana descomunal, de 400 quilos, que començarà a repicar el 28 de gener, primer dia oficial de les festes. És un gest que cal valorar, no tant pel que pot haver costat La Candela (nom amb què ha estat batejada la campana), sinó pel moment en què s'ha fet i pels valors que desprèn la iniciativa.

Mossèn Josep Bofarull i Rafel Castells, seguint el transport de "La Candela", la campana que els vallencs fora vila han regalat a la ciutat.

Seqüència de quatre imatges de la instal·lació de la campana...

Imatge del campanar, des del carrer de la Cort. L'operari queda enquadrat al bell mig de l'agulla i els globus...

Tres imatges que deixen veure l'expectació amb què la gent ha seguit la col·locació de 'La Candela' al campanar de Valls.

La música que us proposo per acompanyar aquest primer post de les Decennals és dels Pets per tres motius: perquè és un grup que sempre m'ha agradat; perquè són sinònim de festes i perquè el títol de la cançó s'addiu al tamany de la campana XL...o hauria de ser XXXXXXL? ;)