diumenge, 24 de gener del 2010

Una de llibres i cinema


En els darrers mesos m'han caigut a les mans, com manà del cel, diversos llibres que he devorat amb una avidesa no gens comuna en mi, tot i que acostumo a pentinar de tres a cinc llibres al mes. Aquesta és la meva "millor marca personal", més o menys un per setmana. Però darrerament, potser perquè he encertat en l'elecció o m'he deixat aconsellar bé, faig coses tant estranyes com, no us ho perdeu, aixecar-me a les tres de la matinada i reprendre el punt on havia deixat el llibre per llegir fins que sento que el campanar de Valls toca les cinc... I és clar, quan el deespertador et desperta cada dia a dos quarts de set, potser és qüestió de descansar una mica, no?. O llegir quan arribo a l'estació del Camp, durant el trajecte amb l'Avant, esperant l'enllaç de Sants, i al tren, de nou, que em deixa a França. I algunes vegades, fins i tot durant el trajecte a peu fins al despatx (qualsevol dia d'aquest tindré un disgust)...

En fi, passo a recomanar-vos alguns d'aquests títols i a veure si l'encerto. Un d'ells és 'El factor humà', de John Carlin, que narra de manera brillant el miracle que va obrar Nelson Mandela a Sudàfrica a través del rugbi. És un llibre històric, ben construït i que transmet emocions, moltes emocions. Carlin, explica com Mandela, estan tancat a la presó, comença a planificar la visió que ha tingut: unir el país aprofitant l'esquer del rugbi. A Sud-àfrica, fins fa molts pocs anys, el rugbi era un esport exclusiu per als blancs, els promotors de l’apartheid. Doncs Mandela, després de passar vint-i-set anys a la presó, va saber veure l’oportunitat: la Copa del Món de Rugbi que s’havia de celebrar al seu país. Gràcies al seu carisma va aconseguir que per primera vegada un negre formés part de l’equip de l’enemic, els blancs.
Aquesta setmana, per cert, s'estrena 'Invictus', la pel·lícula que, dirigida per Clint Eastwood, recrea el llibre de Carlin. Aquí us deixo l'enllaç:


Després hi ha dos llibres que, tot i ser diferents, tenen un nexe comú: el retrat de la societat nord-americana de meitats del segle XX: Revolutionary Road, de Richard Yates; i Invisible, de Paul Auster.

Revolutionary Road narra la història de Frank i April Wheeler, una parella amb dos fills que viuen en una caseta idíl·lica en un suburbi de Connecticut. Ambientada en l’aparentment feliç però opressiva dècada dels cinquanta, Revolutionary Road és un retrat commovedor d’un matrimoni que s’esforça en va per donar un sentit extraordinari a la seva vida.

L'obra de Yates també va ser portada a la pantalla dels cinemes dirigida per Sam Mendes, que va tenir molt bones crítiques. Aquí teniu el tràiler:



La història d'Invisible -molts coincideixen a dir que és la millor obra de Paul Auster- és posterior a Revolutionary Road (1967) i està ambientada bàsicament a Nova York, tot i que la darrera part del llibre es trasllada a París. La història va d'un jove aspirant a poeta (Adam Walker), estudiant de la Universitat de Columbia, que en una festa coneix un enigmàtic professor francès, Rudolf Born, i la seva discreta i seductora parella. Aquest encontre inicial es converteix en un triangle pervers i, amb poc temps, desemboca en un inesperat acte virulent que canvia el curs de la seva vida. Brillant!

D'Occident a Orient...

Una altra gran descoberta ha estat llegir Haruki Murakami: Tokio blues (Norwegian Wood); After Dark; i més recentment Despietat país de les meravelles i la Fi del Món, són els tres llibres de Murakami que ja he llegit. De la mateixa manera que Yates i Auster retrataven a la perfecció la societat nord-americana dels 50, 60 i 70, Murakami ens apropa la idiosincràsia nipona actual i, sobretot, el seu jovent. Dos mons, dues realitats... Amb tot, de les tres obres de l'autor japonès, la que s'allunya més és Despietat país de les meravelles..., el darrer llibre que ha arribat però, curiosament, de les primeres que va escriure. En aquesta obra, Murakami, que també corre maratons, repren el terreny de la irrealitat i el subconscient que ja dibuixava a After Dark, però en aquesta ocasió d'una manera molt més dura. La crítica diu d'aquest llibre que aconsegueix fer baixar un home a la farsa del submón kafkià, resultant una fantasia salvatge, al·lucinant i molt seductora. Si no sabeu per quin dels tres començar, jo us suggereixo Tòquio blues...

I els dos darrers llibres. L'un és La solitud dels nombres primers, de Paolo Giordano.
En Mattia, el protagonista de l'obra juntament amb l'Alice, és un nen superdotat que ha après que entre els nombres primers n’hi ha alguns que són especials. Els matemàtics els anomenen primers bessons: són parelles de nombres primers que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment. En Mattia pensava que ell i l’Alice eren així, dos primers bessons, sols i perduts, propers però no pas prou per tocar-se realment. A ella, però, no l’hi havia dit mai. Excel·lent novela que es llegeix d'una ttirada.

I l'altre és L'elegància de l'eriçó, de Muriel Barbery. En aquest cas he de reconèixer que he fet el camí invers, i primer he vist la pel·lícula, titulada El erizo, i tot just acabo de començar el llibre. L'elegància de l'eriçó és la història de la
Renée, una vídua de cinquanta-quatre anys que és la portera d’un bloc de pisos de París. "Autodidacta, el seu jardí secret és l’art, la lectura, la música..., una àmplia cultura que oculta als seus veïns, ja que, ¿on s’és vist que de la boca d’una portera surtin frases tan erudites? Paloma, dotze anys, filla del ministre que habita al cinquè pis del mateix immoble, també dissimula a la família i als amics la seva intel·ligència brillant de nena superdotada, i ha decidit posar fi a la seva vida, ja que ¿quin sentit té dur una existència buida com la dels adults? Tant la Renée com la Paloma se’n surten prou bé amb el seu paper d’ocultadores ingènues. Fins que un bon dia, el senyor Kakuro Ozu s’instal·la a l’apartament del quart pis i, de sobte, la vida de tots els seus habitants canvia...". Us deixo amb el tràiler:

diumenge, 10 de gener del 2010

El Quec


El Quec, originalmente cargada por irodon.

Els solcs poblen cada vegada més generosament la seva cara. Els cabells, entre grisos i blancs. El nas, prominent com els dels rabassaires d'abans. Orelles de llop i ulls de guineu. I a la boca, a la boca un caliquenyo que es consumeix mica en mica, sense presses, mentre somriu i somriu. I pica l'ullet. Paraules, les justes. Tot i això, el Quec conserva aquella imatge de dandi que l'ha acompanyat sempre.

Avui, pujat en un carro pintat de color verd i amb una manteta a quadres que fa joc amb el dipòsit sobre el que seu i les rodes, va saludant tothom. I la gent el crida pel nom (Joan) però sobretot pel malnom: Quec!

Mirant-lo des de baix, mentre intento enfocar-lo, he pensat que s'ha convertit en la icona dels Tres Tombs de Valls i, sense que ningú es molesti, de la Societat Sant Antoni.

Ell ha estat casteller de la Colla Vella (pujava en el folre del primer quatre de nou del segle XX), va portar durant anys el Bar Quec, al costat del Pius Hospital (avui Könnig) i quan es van reprendre les processons de Setmana Santa va ingressar a la confraria de Lepanto. Però per damunt de tot, el Quec és cavalls, tres tombs i Societat Sant Antoni. Ell i els seus fills, que ho han mamat des de petits.

M'ha agradat tornar-lo a veure avui enfilat damunt un carro. Amb el caliquenyo i aquell posat elegant. Amb la manteta ben plegada per si de cas, perquè de fred en feia i molt! Encorvat i repartint somriures. I per molts anys...



(No m'ha costat triar la cançó amb què acompanyo les línies d'aquest bloc. M'he decantat per un altre vell diable, Paolo Conte, Via con me. Doncs això, via con voi).

dimarts, 24 de novembre del 2009

Un trànsit de gossos (Postals de Nàpols II)


Trànsit, originalmente cargada por irodon.
Estic convençut que Bill Foster no aguantaria massa minuts conduint per Nàpols. Home de nervis a flor de pell i de gallet fàcil, Bill Foster (Michael Douglas) és el tipus que embogeix a 'Un dia de fúria' i que, incapaç de suportar la terrible pressió del trànsit de les grans ciutats, comença a disparar a tort i a dret contra qui considera que li fa la guitza.

De fet, a Nàpols dels 'traffic jam' o col·lapses ja se n'encarreguen ells de trobar la millor sortida o l'alternativa que no et sap donar ni el Tom-Tom ni qualsevol altre navegador. Pot semblar caòtic, però el trànsit a Nàpols és ordenat dins el caos. Fins i tot els gossos (n'hi ha tants que vagaregen pels carrers de la capital de la Campània!) s'hi atreveixen, com podeu observar a la fotografia.

Ara bé, aquest és un trànsit que no admet titubejos, ni cagadubtes, ni poca sang...ni un excés de testosterona. O hi entres o et retires. O condueixes o et deixes portar. A mi, la primera sensació que vaig tenir va ser la d'endinsar-me en una megapista de cotxes de xoc on tots cridaven, gesticulaven i donaven un darrer i certer cop de volant a la col·lisió que semblava inevitable. Un miratge.

Els llums intermitents simplement no existeixen i, si hi són, no es fan servir, mentre que els retrovisors són els accessoris més absurds que s'hagin pogut instal·lar a les 'macchine'. Un consell: sempre s'ha de mirar endavant; si ho fas als costats, ets mort. Una altra: el semàfors vermells poden arribar a ser indicatius i tenir la transcendència que té el color ambre a casa nostra. Això vol dir que, si no gira ningú, ni et venen de cara, ni creua cap vianant: avanti!

Els canvis de sentit són possibles a tot arreu, fins i tot on els senyals ho prohibeixen explícitament (en una mostra clara del valor que tenen els indicatius de trànsit), i les marxes enrere són constants i recomanables per desfer un carrer errat, encara que la via sigui d'un únic carril i al darrere tinguis altres cotxes. No pateixis, ja et faran espai i és probable que ni t'ho recriminin fent sonar el clàxon.

Quin ingredient em deixo... Ah sí! Tothom circula a gran velocitat (els cotxes són per córrer, no?) però és sorprenent els pocs accidents que hi ha. Això sí, la majoria de cotxes no amaguen ni dissimulen els cops, bonys i ratllades de la seva carroceria. Són com petites ferides de guerra que s'exhibeixen orgulloses. Pensant-ho bé, tot va ràpid a Nàpols: els cotxes, però també la gent caminant, els gossos i els propis biorritmes de la ciutat.



El dia que vam anar a Sorrento, a uns trenta quilòmetres de Nàpols, vam preguntar si a la tornada ens trobaríem molts controls d'alcoholèmia als accessos d'entrada, i encara riuen ara. "No controls, no carabinieri". Els guàrdies només apareixen quan hi ha un accident i han de regular el trànsit... si és que abans no ho han resolt els propis napolitans. Mai com aquí no havia trobat tanta autogestió eficaç en el trànsit.

No cal dir que les mesures de prevenció de riscos en la conducció encara no han arribat al sud. Així, per exemple, en una demostració més d'aprofitament de l'espai, és normal trobar-te tres persones damunt la mateixa moto, vespa o motocicleta de diferents cilindrades. Sovint carreguen el pare, la mare i el nen, tots tres sense casc i amb el petit enmig dels progenitors, d'empeus i, això sí, subjectat per les cames o els malucs pel que seu al darrere. Però també poden portar tres adolescents que dubto que tinguin permís. Però, ara que hi penso, potser ni els cal, el permís.

Ara bé, una cosa està clara. Si et doctores a l'autoescola que suposa conduir per Nàpols, estàs considerat apte per fer-ho arreu... I el Xavi ho va fer cum laude i jo amb nota!

diumenge, 22 de novembre del 2009

Nàpols d'impacte (Postals de Nàpols I)


Nàpols d'impacte, originalmente cargada por irodon.
Nàpols és una ciutat de contrastos on no hi ha espai per a termes mitjos. O és blanc, o és negre... i no perdis el temps intentant explicar-te. A l'aeroport, l'empresa a la qual li vam llogar un cotxe (un Panda) ja ens va pseudo-interrogar-avisar:
- On aneu? En quin 'quartiere'? En quin hotel s'esteu?
- "A la Piazza Garibaldi", vam respondre nosaltres.
I acte seguit, ells:
-"Doncs demaneu a l'hotel si té un pàrquing... i si és que no, us en busqueu un, perquè si aparqueu a la plaça, encara que sigui a la zona blava, o us el prendrà la policia o us el prendran els altres".
- Els "altres". Vet aquí una definició per l'innombrable.

El Xavi, l'amic amb el què vaig anar a passar el cap de setmana (amb la Montse i la Gemma, les respectives) ja m'havia avisat. Ell té negocis amb gent del territori, i sap del que parla:
- A Nàpols t'has de comportar com un napolità més. Evita ser o semblar un turista: Conduint, passejant, aparcant, comprant, negociant, gesticulant, vestint... Aquí hi ha gent que aparca el cotxe amb les claus al contacte i les finestres baixades... però no et preocupis que ningú els tocarà la "macchina". A tan no hi vam arribar... però quasi.

Deia que Nàpols és una ciutat de contrastos. Juraria que és una de les ciutats que se'n va a dormir més tard, i una de les que més matina. Estira el dia tot el que pot perquè, sigui pel caràcter mediterrani, sigui perquè sempre està amatent al Vesubi, sigui per l'activitat que té la ciutat, no para mai. I es desperta abans que despunti el dia perquè tota la feina feta, tota la mercaderia, estigui a lloc a l'hora en punt. L'activitat és frenètica. Del port al centre i, d'allí, arreu. Nàpols no està en guerra; si més contra ningú estranger. Potser contra si mateixa. És el preu de ser la capital mundial de l'estraperlo. Em seria impossible resumir en unes línies, ara, aquí, l'obra de Saviano, però el cert és que amb un sol dia passejant pels seus carrers t'adones de bona part del què passa a Napule.

Com la seguretat. Passejant per les grans avingudes comercials només has de mirar a banda i banda per veure quins són els comerços segurs i els que no ho són. Això va així: Un bon dia et ve un home vestit de manera impecable a oferir-te "seguretat".
- Però si sempre ho estat de segur, el meu negoci...
- Sí, fins avui, sí... però demà qui sap...Val més no temptar la sort, no?

Total, que si pagues per tenir seguretat et passarà com el cotxe aquell, aparcat amb les claus al contacte i les finestres baixades. Mai no li passarà res; ja sigui un model de luxe o es tracti d'un Panda. Ara bé, si decideixes que amb el passat ja n'hi ha prou, i que no te'n cal de seguretat, l'endemà (o l'altro domani) et trobaràs els aparadors trencats. Només serà el primer avís. Amb el segon pot ser que et trobis el negoci calcinat, i això que fins aleshores mai no t'havia passat res de res!

Doncs bé, mirant a banda i banda dels carrers veus els comerços que llueixen els aparadors impecables, perfectament il·luminats, nets i "segurs"; i els que exposen la seva roba, la seva moda, les seves bosses, el que sigui, entre vidres esquinçats per un tret o per una llamborda de les moltes que s'apilen als costats dels arbres dels comerços, tot esperant l'ocasió de ser llançades. És com l'amenaça latent. Sempre allí a terra, arrencades de l'asfalt, però intactes i sempre presents. Tard o d'hora faran el seu servei.

I amb tots aquests contrastos, Nàpols és una ciutat especial, única i viva, amb una banda sonora eterna, com la que acompanya aquest comentari. I la seva gent és extraordinàriament amable, afable i llesta com la fam. I els seus racons, imprescindibles. I els seus comerços, autèntics. I el seu tràfic, ordenat dins el caos. I la seva gastronomia, de pecat. Napoli o Napule és gran en tots els sentits. I tinc tantes ganes de tornar-hi...

PD: La foto és de la Gemma (al Cèsar el que és del Cèsar), i com aquesta, n'ha fet una bona pila que espero combinar amb altres postals de Nàpols o Pompeia que vaig fer jo.

dimarts, 17 de novembre del 2009

L'ull de Déu (Postals de Pompeia I)


L'ull de Déu, originalmente cargada por irodon.

La llum del sol penetra per un petit espai en forma d'ull, talment com si es tractés de la visió d'un ser superior, gairebé diví, que observa el Vesubi i el que queda de les runes de Pompeia.

dissabte, 7 de novembre del 2009

Hora de dinar


A dinar, originalmente cargada por irodon.

Feia molts anys, potser més d'una dècada, que no anava al zoo. Ara fa uns dies hi vaig acompanyar a la Íria, doncs li havien regalat un parell d'entrades per passar-hi tot un dia. No m'agrada veure els animals engarjolats i enclaustrats a la força en un espai de reduïdes dimensions. Em vaig fixar en petits detalls, com per exemple en les relacions que mantenen els cuidadors amb els diferents animals, sense excepcions, i això em va reconfortar. Veure les complicitats que hi ha, el grau de coneixement i acceptació, la confiança mútua, la tendresa...Les hores de dinar són una festa cada dia, com ho són les trobades entre els uns i els altres.

dilluns, 2 de novembre del 2009

Llarga vida als diables


Diable gran v diable petit, originalmente cargada por irodon.

Després del debat que ha originat -i continua fent-ho- el futur de les tradicions de foc arrel d'una nova normativa europea, la resposta final a tot aquest entrellat la podríem tenir amb aquesta imatge. Allò que ve d'una llarga tradició popular i es traspassa de generació en generació té molt de guanyat, perquè no hi ha res que pugui anar en contra de les voluntats d'un poble. Llarga vida als diables!