Els solcs poblen cada vegada més generosament la seva cara. Els cabells, entre grisos i blancs. El nas, prominent com els dels rabassaires d'abans. Orelles de llop i ulls de guineu. I a la boca, a la boca un caliquenyo que es consumeix mica en mica, sense presses, mentre somriu i somriu. I pica l'ullet. Paraules, les justes. Tot i això, el Quec conserva aquella imatge de dandi que l'ha acompanyat sempre.
Avui, pujat en un carro pintat de color verd i amb una manteta a quadres que fa joc amb el dipòsit sobre el que seu i les rodes, va saludant tothom. I la gent el crida pel nom (Joan) però sobretot pel malnom: Quec!
Mirant-lo des de baix, mentre intento enfocar-lo, he pensat que s'ha convertit en la icona dels Tres Tombs de Valls i, sense que ningú es molesti, de la Societat Sant Antoni.
Ell ha estat casteller de la Colla Vella (pujava en el folre del primer quatre de nou del segle XX), va portar durant anys el Bar Quec, al costat del Pius Hospital (avui Könnig) i quan es van reprendre les processons de Setmana Santa va ingressar a la confraria de Lepanto. Però per damunt de tot, el Quec és cavalls, tres tombs i Societat Sant Antoni. Ell i els seus fills, que ho han mamat des de petits.
M'ha agradat tornar-lo a veure avui enfilat damunt un carro. Amb el caliquenyo i aquell posat elegant. Amb la manteta ben plegada per si de cas, perquè de fred en feia i molt! Encorvat i repartint somriures. I per molts anys...
(No m'ha costat triar la cançó amb què acompanyo les línies d'aquest bloc. M'he decantat per un altre vell diable, Paolo Conte, Via con me. Doncs això, via con voi).
Estic convençut que Bill Foster no aguantaria massa minuts conduint per Nàpols. Home de nervis a flor de pell i de gallet fàcil, Bill Foster (Michael Douglas) és el tipus que embogeix a 'Un dia de fúria' i que, incapaç de suportar la terrible pressió del trànsit de les grans ciutats, comença a disparar a tort i a dret contra qui considera que li fa la guitza.
De fet, a Nàpols dels 'traffic jam' o col·lapses ja se n'encarreguen ells de trobar la millor sortida o l'alternativa que no et sap donar ni el Tom-Tom ni qualsevol altre navegador. Pot semblar caòtic, però el trànsit a Nàpols és ordenat dins el caos. Fins i tot els gossos (n'hi ha tants que vagaregen pels carrers de la capital de la Campània!) s'hi atreveixen, com podeu observar a la fotografia.
Ara bé, aquest és un trànsit que no admet titubejos, ni cagadubtes, ni poca sang...ni un excés de testosterona. O hi entres o et retires. O condueixes o et deixes portar. A mi, la primera sensació que vaig tenir va ser la d'endinsar-me en una megapista de cotxes de xoc on tots cridaven, gesticulaven i donaven un darrer i certer cop de volant a la col·lisió que semblava inevitable. Un miratge.
Els llums intermitents simplement no existeixen i, si hi són, no es fan servir, mentre que els retrovisors són els accessoris més absurds que s'hagin pogut instal·lar a les 'macchine'. Un consell: sempre s'ha de mirar endavant; si ho fas als costats, ets mort. Una altra: el semàfors vermells poden arribar a ser indicatius i tenir la transcendència que té el color ambre a casa nostra. Això vol dir que, si no gira ningú, ni et venen de cara, ni creua cap vianant: avanti!
Els canvis de sentit són possibles a tot arreu, fins i tot on els senyals ho prohibeixen explícitament (en una mostra clara del valor que tenen els indicatius de trànsit), i les marxes enrere són constants i recomanables per desfer un carrer errat, encara que la via sigui d'un únic carril i al darrere tinguis altres cotxes. No pateixis, ja et faran espai i és probable que ni t'ho recriminin fent sonar el clàxon.
Quin ingredient em deixo... Ah sí! Tothom circula a gran velocitat (els cotxes són per córrer, no?) però és sorprenent els pocs accidents que hi ha. Això sí, la majoria de cotxes no amaguen ni dissimulen els cops, bonys i ratllades de la seva carroceria. Són com petites ferides de guerra que s'exhibeixen orgulloses. Pensant-ho bé, tot va ràpid a Nàpols: els cotxes, però també la gent caminant, els gossos i els propis biorritmes de la ciutat.
El dia que vam anar a Sorrento, a uns trenta quilòmetres de Nàpols, vam preguntar si a la tornada ens trobaríem molts controls d'alcoholèmia als accessos d'entrada, i encara riuen ara. "No controls, no carabinieri". Els guàrdies només apareixen quan hi ha un accident i han de regular el trànsit... si és que abans no ho han resolt els propis napolitans. Mai com aquí no havia trobat tanta autogestió eficaç en el trànsit.
No cal dir que les mesures de prevenció de riscos en la conducció encara no han arribat al sud. Així, per exemple, en una demostració més d'aprofitament de l'espai, és normal trobar-te tres persones damunt la mateixa moto, vespa o motocicleta de diferents cilindrades. Sovint carreguen el pare, la mare i el nen, tots tres sense casc i amb el petit enmig dels progenitors, d'empeus i, això sí, subjectat per les cames o els malucs pel que seu al darrere. Però també poden portar tres adolescents que dubto que tinguin permís. Però, ara que hi penso, potser ni els cal, el permís.
Ara bé, una cosa està clara. Si et doctores a l'autoescola que suposa conduir per Nàpols, estàs considerat apte per fer-ho arreu... I el Xavi ho va fer cum laude i jo amb nota!
Nàpols és una ciutat de contrastos on no hi ha espai per a termes mitjos. O és blanc, o és negre... i no perdis el temps intentant explicar-te. A l'aeroport, l'empresa a la qual li vam llogar un cotxe (un Panda) ja ens va pseudo-interrogar-avisar:
- On aneu? En quin 'quartiere'? En quin hotel s'esteu?
- "A la Piazza Garibaldi", vam respondre nosaltres.
I acte seguit, ells:
-"Doncs demaneu a l'hotel si té un pàrquing... i si és que no, us en busqueu un, perquè si aparqueu a la plaça, encara que sigui a la zona blava, o us el prendrà la policia o us el prendran els altres".
- Els "altres". Vet aquí una definició per l'innombrable.
El Xavi, l'amic amb el què vaig anar a passar el cap de setmana (amb la Montse i la Gemma, les respectives) ja m'havia avisat. Ell té negocis amb gent del territori, i sap del que parla:
- A Nàpols t'has de comportar com un napolità més. Evita ser o semblar un turista: Conduint, passejant, aparcant, comprant, negociant, gesticulant, vestint... Aquí hi ha gent que aparca el cotxe amb les claus al contacte i les finestres baixades... però no et preocupis que ningú els tocarà la "macchina". A tan no hi vam arribar... però quasi.
Deia que Nàpols és una ciutat de contrastos. Juraria que és una de les ciutats que se'n va a dormir més tard, i una de les que més matina. Estira el dia tot el que pot perquè, sigui pel caràcter mediterrani, sigui perquè sempre està amatent al Vesubi, sigui per l'activitat que té la ciutat, no para mai. I es desperta abans que despunti el dia perquè tota la feina feta, tota la mercaderia, estigui a lloc a l'hora en punt. L'activitat és frenètica. Del port al centre i, d'allí, arreu. Nàpols no està en guerra; si més contra ningú estranger. Potser contra si mateixa. És el preu de ser la capital mundial de l'estraperlo. Em seria impossible resumir en unes línies, ara, aquí, l'obra de Saviano, però el cert és que amb un sol dia passejant pels seus carrers t'adones de bona part del què passa a Napule.
Com la seguretat. Passejant per les grans avingudes comercials només has de mirar a banda i banda per veure quins són els comerços segurs i els que no ho són. Això va així: Un bon dia et ve un home vestit de manera impecable a oferir-te "seguretat".
- Però si sempre ho estat de segur, el meu negoci...
- Sí, fins avui, sí... però demà qui sap...Val més no temptar la sort, no?
Total, que si pagues per tenir seguretat et passarà com el cotxe aquell, aparcat amb les claus al contacte i les finestres baixades. Mai no li passarà res; ja sigui un model de luxe o es tracti d'un Panda. Ara bé, si decideixes que amb el passat ja n'hi ha prou, i que no te'n cal de seguretat, l'endemà (o l'altro domani) et trobaràs els aparadors trencats. Només serà el primer avís. Amb el segon pot ser que et trobis el negoci calcinat, i això que fins aleshores mai no t'havia passat res de res!
Doncs bé, mirant a banda i banda dels carrers veus els comerços que llueixen els aparadors impecables, perfectament il·luminats, nets i "segurs"; i els que exposen la seva roba, la seva moda, les seves bosses, el que sigui, entre vidres esquinçats per un tret o per una llamborda de les moltes que s'apilen als costats dels arbres dels comerços, tot esperant l'ocasió de ser llançades. És com l'amenaça latent. Sempre allí a terra, arrencades de l'asfalt, però intactes i sempre presents. Tard o d'hora faran el seu servei.
I amb tots aquests contrastos, Nàpols és una ciutat especial, única i viva, amb una banda sonora eterna, com la que acompanya aquest comentari. I la seva gent és extraordinàriament amable, afable i llesta com la fam. I els seus racons, imprescindibles. I els seus comerços, autèntics. I el seu tràfic, ordenat dins el caos. I la seva gastronomia, de pecat. Napoli o Napule és gran en tots els sentits. I tinc tantes ganes de tornar-hi...
PD: La foto és de la Gemma (al Cèsar el que és del Cèsar), i com aquesta, n'ha fet una bona pila que espero combinar amb altres postals de Nàpols o Pompeia que vaig fer jo.
La llum del sol penetra per un petit espai en forma d'ull, talment com si es tractés de la visió d'un ser superior, gairebé diví, que observa el Vesubi i el que queda de les runes de Pompeia.
Feia molts anys, potser més d'una dècada, que no anava al zoo. Ara fa uns dies hi vaig acompanyar a la Íria, doncs li havien regalat un parell d'entrades per passar-hi tot un dia. No m'agrada veure els animals engarjolats i enclaustrats a la força en un espai de reduïdes dimensions. Em vaig fixar en petits detalls, com per exemple en les relacions que mantenen els cuidadors amb els diferents animals, sense excepcions, i això em va reconfortar. Veure les complicitats que hi ha, el grau de coneixement i acceptació, la confiança mútua, la tendresa...Les hores de dinar són una festa cada dia, com ho són les trobades entre els uns i els altres.
Després del debat que ha originat -i continua fent-ho- el futur de les tradicions de foc arrel d'una nova normativa europea, la resposta final a tot aquest entrellat la podríem tenir amb aquesta imatge. Allò que ve d'una llarga tradició popular i es traspassa de generació en generació té molt de guanyat, perquè no hi ha res que pugui anar en contra de les voluntats d'un poble. Llarga vida als diables!
Dos de nou amb folre i manilles, cinc de nou amb folre (carregat), tres de nou amb folre i pilar de vuit amb folre i manilles. Buff!!! Quina Santa Úrsula!!! Hi ha dies, però, en què una sèrie de signes ja t’avancen que tot sortirà rodó, i així acaba sent. És com aquell anunci dels donut que feia en Santi Millan, no? Que si te’l cruspies vivies una jornada inoblidable, però si no te’n recordaves paties un dia digne de Murphy (el de la llei). Diumenge al matí érem una gentada a les matinades, i quan això passa és sinònim de gran diada. Allí, els missatges i motius de conversa mentre anàvem a despertar castellers a casa seva anaven tots en una mateixa direcció: “hem d’anar castell a castell”, “no n’hi ha prou amb descarregar només un gran castell”, “hem de fer una actuació completa”, “hem de descarregar-ho tot”.
No, no varem poder descarregar-ho tot, però ens varem quedar molt a prop d’aconseguir-ho. De fet, només se’ns va escapar el cinc de nou, que amb una mica més de lluita i serenitat podíem haver sotmès igualment... També va ser reveladora la massiva presència de castellers al local, un parell d’hores abans que comencés la diada, així com la marea rosada que va desfilar en cercavila pels carrers de Valls. Allí, els missatges anaven una mica més enllà i agafaven més transcendència alhora que ens posaven més pressió. “Avui no podem deixar escapar l’oportunitat que se’ns presenta; avui hem de fer una grandíssima diada que il·lusioni la gent de la Colla; avui hem de començar a guanyar el Concurs del 2010”, coincidíem molts instants abans d’entrar a plaça. I és que el més mínim error, o una mala jugada en forma de mala sort, ens hauria frenat la confiança (que no eufòria) que hi havia en els minuts previs a la diada. La culpa d’aquesta confiança? Una bona planificació (amb només un error en tota la temporada: a La Bisbal); uns bons assajos (extraordinaris els tres últims); una bona feina amb la canalla i a l’hora de fabricar posicions crítiques (crosses, segons, baixos, etc...) i un programa coherent amb la temporada. Per Santa Úrsula ens havíem fixat quatre castells, tres dels quals ja els havíem assolit. Per tant, i a diferència d’altres vegades, el programa era realista.
Crec que el missatge d’anar “castell a castell” va calar en les consciències dels castellers, doncs només va haver-hi una gran explosió d’eufòria després del pilar de vuit amb folre i manilles, quan s’havia assolit l’objectiu de segellar una magnífica exhibició.
De la diada de Santa Úrsula, més enllà de les estructures assolides, voldria destacar dos detalls que no haurien de passar desapercebuts. L’un, que varem bastir tots els castells a la primera, sense baixar cap peu. Això que durant tantes i tantes temporades semblava impossible d’assolir, enguany s’ha convertit en la tònica general al llarg de la campanya. Un indicatiu més de la bona feina dels assajos i de que la gent ja comença a estar molt familiaritzada amb els castells amb folre i manilles. I l’altra detall que per mi és molt valuós, és que tant amb el dos de nou com en el pilar de vuit, el folre i les manilles van baixar sense fer patir a la gent, de manera ordenada i ràpida. Això que pot semblar una xorrada, estic convençut que va ajudar i molt a que al final de la diada no hi hagués cap persona ajupida o contusionada.
També voldria destacar un altre aspecte, i aquest fa referència a la motivació i al subconscient. Feia molts anys que les setmanes i els dies previs a Santa Úrsula no es parlava tant de castells. Enguany, per atzar o no, se n’ha parlat i molt, i això, n’estic convençut, ens ha ajudat a estar endollats fins el dia D i l’hora H. A una setmana de Santa Úrsula varem viure, per exemple, un excel·lent i emotiu acte commemoratiu dels 40 anys del Monument als castells, obra de Josep Busquets. Després, la Junta de la Colla va saber dissenyar tres actes que, de debò, crec que han posat el seu granet de sorra: Un –i aquí vull felicitar a l’autor/a de l’excel·lent idea- va ser els cartells que anunciaven la diada, recuperant un antic model de fa quaranta anys. En aquella ocasió la Colla Vella anunciava als convilatans l’intent del dos de vuit amb folre, del cinc de vuit i del tres de vuit; en aquesta ocasió –quina casualitat!- era la mateixa exhibició, només que amb un pis més i rematat amb el pilar de vuit.
El segon acte al què em refereixo va ser el muntatge visual que es va projectar divendres després de l’assaig. Una pel·lícula amb imatges d’anteriors Santa Úrsula victoriosos, i amb música d’aquelles que anuncien una jornada èpica que tocava la fibra. Felicitats!
I el tercer acte va ser, precisament, el col·loqui organitzat per recordar el primer cinc de vuit carregat del segle vint, també quaranta anys enrere. Jo no hi vaig poder ser present, perquè vaig anar a buscar als amics italians que havíem convidat per Santa Úrsula, però en el sopar posterior que varem compartir una trentena llarga de castellers a l’Antic, tothom me’n va parlar molt bé. Fins i tot gent que no és de la Colla, com el Xavier Brotons o el Jordi Bertran, em varen dir que s’havien emocionat com poques vegades en veure la pel·lícula i en saludar alguns dels castellers que van pujar en aquella catedral. Genial!
Enmig d’aquests actes es va donar a conèixer, en una assemblea extraordinària, que el Govern de la Generalitat ha triat la nostra colla per representar el país a la pròxima Exposició Universal que se celebrarà el mes de maig a Shangai, a la Xina. No cal dir que l’anunci, que es va mantenir en secret fins a darrera hora, va actuar també d’espolet i extraordinari element de motivació.
Finalment, trobo un gran encert la pancarta que l’Ajuntament va posar a la façana de la Casa de la Vila: “Valls ciutat bressol dels castells”, i el suport a la candidatura perquè els castells siguin declarats el pròxim mes de gener, a París, Patrimoni Immaterial de la Humanitat.
Quan en el darrer ‘post’ deia que Valls havia de viure els 365 dies de l’any en clau castellera, i que s’havia de respirar ambient casteller en tots els racons i raconets de la ciutat, em referia precisament a això. A que si no ens ho creiem nosaltres, si no ho fem nosaltres, ningú més ho farà. I sempre hi ha qui, en això dels castells, estarà disposat a fer de padrastre o de madrastra; i fins a cert punt és lògic. Cal que exercim amb orgull la maternitat i la paternitat dels castells, un patrimoni d’una ciutat i d’un país que aviat es convertiran en un símbol internacional i serà proclamat per la UNESCO.
Acabem bé la temporada a Vila-rodona i posem-nos a treballar des de l’endemà mateix per mantenir viu aquest esperit. Fa massa temps que el Concurs de Castells de Tarragona no ve al Portal Nou.
.jpg)
