dilluns, 21 d’abril de 2008

Els Castells Patrimoni de la Humanitat



Aquest diumenge vam escriure el primer capítol d'una nova temporada castellera en la què, al final, a l'epíleg, esperem recollir els millors resultats. Això voldrà dir que haurem arrencat bé la temporada per Sant Joan, que haurem seguit la progressió tornant a fer un Sant Fèlix com Déu mana, i que haurem posat la maquinària a punt per Santa Tecla, a Tarragona, abans de reblar el clau a les dues cites cabdals de la temporada: el Concurs'08 i, és clar, Santa Úrsula. Perque sense voler menystenir la resta d'actuacions que tindrem -una trentena pel cap baix-, les grans cites són aquestes cinc que he esmentat.

La voluntat d'aquest article, però, no és tant analitzar ara per on poden anar els trets; quines dificultats podem preveure abans d'hora i què podem fer per atenuar-les; quins rivals tindrem (els de sempre); o com planificar la temporada. He pensat escriure de castells després de llegir, en els darrers dies, diverses notícies relacionades amb el fet casteller com a expressió cultural i signe identitari propi del país.

La primera notícia va passar la setmana passada, quan el ple del Parlament va decidir donar suport a la candidatura perquè els Castells -així, en majúscules- siguin declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. La notícia i la tribuna des d'on es va escampar, el Parlament del teu país, es com per celebrar-ho amb cava. Tanmateix, em dóna la impressió que la nova, que va ser prou ben tractada per la majoria de diaris seriosos -i aquí ja n'excloc uns quants-, no ha acabat sent valorada en la seva justa mesura per la majoria dels que composem això que se'n diu 'món casteller' i els aficionats. Potser perquè en aquest 'món casteller' actual hi ha molt nouvingut que encara ha de fer una mica d'immersió castellera(convindria, la veritat), potser perquè cada vegada queda menys gent d'aquella que li va tocar brandar la bandera en uns moments en què els castells eren vistos despectivament per la gran majoria social del país... Sigui com sigui, els que no som tan vells però que entenem i vivim els castells amb una passió desaforada i amb un respecte brutal cap als que ens han precedit, quan veiem i escoltem que "els castells s'han convertit en una de les expressions més brillants de la cultura popular i tradicional a Catalunya", no podem fer més que emocionar-nos. Com també se'ns humitegen els ulls quan escoltes que els Castells "han esdevingut un fenomen singular en l'àmbit mundial, un referent simbòlic de la cultura catalana al món, sòlidament arrelat a la societat, culturalment transcendent i, alhora, un fenomen plàstic d'una gran bellesa que transmet emoció".

Ara bé, per aspirar a ser declarats Patrimoni de la Humanitat se suposa que hem de tenir quelcom més, relacionat amb els valors universals... que, curiosament, també tenim. "L'autèntica virtut dels castells -més enllà de l'atractiu i el valor intrínsec que tenen com a construccions humanes-, el que els ha fet perdurar en el temps, és la capacitat d'integració social, ja que permeten que les persones que hi participen (siguin homes o dones, i independentment del seu origen social i geogràfic i de la seva edat) posin el seu esforç individual per sobre de les diferències i de manera desinteressada per a assolir solidàriament un objectiu comú, compartit i col·lectiu".

Aquests valors que el President Ernest Benach va pronunciar al Parlament són els que portaran, sens dubte, els Castells a coronar-se Patrimoni de la Humanitat. I el fet que tots els diputats hi votessin a favor em reconforta. Perquè, ara sí, per primera vegada, tots s'ho creuen i tots se senten còmodes amb el què representen els Castells. I s'ho creuen perquè aquests valors són una marca que qualsevol país voldria per a ell, ara que es parla d'un món globalitzat, on destaquen més les fites individuals que les col·lectives, i on costa cada vegada més refiar-se del del costat perquè no parla la mateixa llengua, perquè no té el mateix color de la pell, perquè no ha tingut les mateixes possibilitats que tu... Els Castells poden ser els millors ambaixadors de la Cultura d'un país avançat en el temps.



La segona notícia a la que em referia és el premi que ha obtingut l'editorial vallenca Cossetània, per la seva aposta decidida, i de fa temps, amb el 'món casteller'. Jo no són massa partidari dels premis individuals en tot això dels Castells pel que abans esmentava (són fruit d'un esforç col·lectiu i no tenen res de personalistes), però aquesta vegada he de reconèixer que s'ha fet justícia amb una editorial que de sempre ha apostat per la normalització, la difusió i la dignificació dels Castells, fins i tot quan al món editorial català aquests eren uns grans desconeguts. Alguna cosa hi deu tenir a veure que darrera d'aquesta petita gran editorial que no para de créixer i de sorprendre tothom, hi hagi gent com el Jordi Ferré, entre d'altres. Moltes felicitats!

7 comentaris:

Jaume Pros ha dit...

Ivan, un apunt molt interessant. I, evidentment, no seré jo qui et discuteixi res sobre castells. Tot i que potser no acabo d'entendre la teva referència a la manca d'integració dels nous integrants de les colles. Sempre he cregut que (ara parlo en general i al marge dels castells) la integració és una qüestió que requereix un compromís que va en els dos sentits: anada i tornada. És a dir, l'esforç l'ha de fer qui arriba, però, qui ja hi és, crec que ha de donar eines que facilitin aquesta integració.

Ivan ha dit...

Hola Jaume. Referent al teu comentari, no recordo haver dit que els nouvinguts no s'integrin a les colles. I tant que ho fan! I molts ho viuen com el que més. El meu retret anava en una altra direcció. Miraré d'explicar-me. A Valls ens en cuidem prou d'anar explicant què és la Colla als nous castellers, d'on venim, quan vam néixer, qui n'ha format part i quin és el nostre fet diferencial. I ho fem convençuts que, si els fem nostres ho seran per sempre més. Vinguin amb més o menys assiduitat, participin més o menys activament. Perquè des del moment que els hauràs fet partíceps de la història de la Colla, ells se'n sentiran una part més, un bocinet d'una gran família. I això que a Valls ens en cuidem prou, no passa a tot arreu. Mira, hi ha moltes colles que van néixer amb el boom dels castells i van desaparèixer al cap de quatre o cinc anys. Castellers que s'apunten perquè és moda, perquè ara està ben vist, perquè és una manera de passar els cap de setmana en companyia... Però de l'essència, què en saben, què els queda. Per això apel·lo a la responsabilitat de tothom perquè coneguin les arrels del món casteller i perquè sempre se'n sentin. Per això esmentava la paraula reciclatge... Bé quint rotllo, ja em perdonaràs. Una abraçada.

Jaume Pros ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Jaume Pros ha dit...

Ivan,
Gràcies per la teva resposta. Hi estic força d'acord. Però encara tinc dubtes a l'hora d'establir responsabilitats d'immersió castellera.
Jo no soc casteller i, insisteixo, no puc debatre sobre aquest món per a mi desconegut, més enllà de la visió que pot tenir qualsevol espectador que s'ho mira des de fora.
Amb tot, quan et preguntes: "Però de l'essència, què en saben, què els queda", segur que tens raó, però, el que no sé és a qui correspon fer l'esforç, a banda de als nous membres, de què aquests coneguin amb més profunditat i estimació el fenomen casteller. De debò que no ho sé (és responsabilitat només d'ells? De les colles? Dels gestors culturals? De tots una mica?).
Gràcies per la teva paciència amb aquest, encara que ignorant, admirador del fet casteller.

Una abraçada

Salvador ha dit...

Felicitats pel bloc (i els enllaços). Per fi t'he linkat. I he parlat de Gomorra (ja ha plogut).
Bé, ànims amb el bloc, continua aixecant-lo i amunt!

Anton ha dit...

Per acabar de fer pedagogía convindría que la Colla Vella, com a colla degana que és, es plantegés obrir el seu "museu casteller"; millor dit, el seu Centre o Exposició permanent. Tots sabem el material que ja disposa l'entitat, el qual s'ha mostrat amb caràcter itinerant durant un cert temps. Cal fer una adaptació de l'espai que té l'actual local social i tirar-la endavant. Hem de ser els primers i, de ben segur, que ens ho agrairan tant els nostres castellers com la gent interessada en el fet. No cal que ho supeditem al "museu oficial" ja que aquest va per llarg.

Ivan ha dit...

Hi estic totalment d'acord, Anton. I quan es comparteix un projecte i, a més, es tenen responsabilitats dins d'una entitat, no pots fer res més que començar a enfilar l'agulla... Espero poder-te donar bones notícies tant aviat com pugui.