Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gastronomia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gastronomia. Mostrar tots els missatges

dilluns, 15 de febrer del 2010

Dolça Brussel·les


Fa uns dies ens vam escapar, en petit comité, de cap de setmana a Brussel·les. Res, un viatge llampec. Pim-pam.

Vam decidir anar-hi per veure l'exposició temporal 'Frida Kahlo y su mundo', de la cèlebre i soferta pintora mexicana. La mostra, instal·lada al Palais de Beaux Arts de la capital belga (ciutat que fins el 25 d'abril acull un festival cultural dedicat a Mèxic), oferia com a reclam algunes de les millors teles de Kahlo, com 'La columna rota', 'El camión', 'Unos cuantos piquetitos', 'Frida y el aborto', 'Mi nana y yo', 'Sin esperanza' o 'La flor de la vida'. En un pròxim post miraré d'aprofondir una mica més sobre l'exposició, la més completa que s'hagi portat mai a Europa de "l'univers dolorós, profund i insondable" de Frida Kahlo, com escrivia Eliseo Oliveras al Periódico de Catalunya. I és que l'obra de Kahlo és un fidel reflex del patiment i la lenta agonia que va experimentar l'artista en vida, primer per culpa d'una poliomielitis i després a causa de les seqüeles que li va deixar un tràgic accident de trànsit, que va fer que hagués de sotmetre's a múltiples operacions quirúrgiques, deixant-la postrada al llit durant llargues temporades.

Però avui em ve de gust parlar de les olors de Brussel·les. La capital belga és coneguda per ser la principal seu de la Unió Europea i la OTAN (a Europa), però, sobretot, per l'homenet que pixa -o, com n'hi diuen ells, Manneken Pis-, i també per l'Atòmium, per la Grande Place, on s'hi apleguen encara molts dels edificis gremials que van fer pròspera la capital belga, o per ser la pàtria d'Hergé, el creador i pare de Tintín. Brussel·les i Bèlgica també són sinònim de cervesa, de bona cervesa, amb infinitat de marques i varietats impossibles de tastar totes i encara menys en un cap de setmana. Però si hi ha una olor que caracteritza la ciutat, aquesta és el flaire a brioxeria i pastisseria selecte, a sucre cremat, a dolç, a goffre i, per damunt de tot, a xocolata, a intens aire de xocolata.

Jo sóc més salat que dolç (i aquí no hi busqueu dobles lectures, que parlo de gustos gastronòmics), però tot i això és impossible no caure en la temptació de tastar algunes de les llepolies que inunden places i carrers. L'estrella, com deia, és el Manneken Pis, i la seva efígie domina també l'elaboració de pastissets, bombons i altres dolçaines. La imatge que encapçala aquest bloc és la d'un gran homenet que pixa xocolata. De fet, tot ell està fet a base de cacau. Una mona gegant, que en diríem a casa!

 

A cada pastisseria hi ha una enorme font de xocolata com la que podeu veure en aquesta imatge. Més espesa o més líquida, més negre o més clara, amb més o menys espècies, més intensa o més suau, però no n'hi ha cap sense la típica font marronosa. Les xocolates calentes també regnen a la majoria de sales i salons, molts d'ells a l'aixopluc de grans galeries per protegir-se del fred, el vent i la pluja, i sovint s'acompanyen de tartes tatin entre moltres altres especialitats de cocs, pastissets i tartes fets per disparar els índex de sucre a la sang. Xocolata de canyella, de bitxo, de taronja, amb herbes... La llista no s'acaba mai. Penseu en un ingredient que pugui barrejar-se amb la xocolata i segur que el trobareu.



I després encara queda l'estol de crêpes i goffres. Aquí ja tiro la tovallola pensant en els sacrificis que hauré de fer a la tornada. L'excel·lent presentació, però, torna a temptar i són molts els que sucumbeixen. Això i el fet que a cada cantonada et trobes amb una parada d'aquestes. A la primera resisteixes, a la segona també tires endavant no sense mirar-les de cua d'ull, i a la tercera... A la tercera et dones per vençut. Val a dir, també, que uns artesans s'ho curren més que els altres. Perquè n'hi ha que venen els goffres a pel (com els veiem aquí) però n'hi ha d'altres que, com si en un d'aquests artefactes calorífics no hi hagués prou sucre, encara els carreguen més: amb nata, amb mel, amb xocolata fosa, amb melmelades de tot tipus, etc... En fi, s'ho podeu imaginar, no?

He dubtat quina cançó posar en aquest bloc. Inicialment em decantava per 'Chocolate', de la Kylie Minogue; després he pensat amb el soundtrack de Charlie i la fàbrica de xocolata i finalment m'he decantat per una altra pel·lícula del mateix protagonista, Johnny Depp, 'Chocolat'. Bon profit!

diumenge, 25 de gener del 2009

Els menjacalçots



La forta ventada d'aquest cap de setmana ens ha ofert una treva, avui diumenge. I així Valls ha pogut celebrar una any mes la seva altra 'festa major' que no és cap altra que la festa de la calçotada. Malgrat la crisi -que ja fa temps que ha arribat a les taules- i el temporal de vent -que de ben segur ha desdit a més d'un i l'ha fet canviar de plans-, l'aspecte que oferia avui Vilaniu feia goig. Per tot arreu veies gent amb calçots i una terrina de salsa a les mans. Qualsevol indret era bo. D'empeus, en bancs, al terra, en places, a les voreres... Vist això, hauria estat una putada, parlant en plata, que el vent s'hagués endut, a més a més, la il·lusió amb la què tanta gent prepara la calçotada. Perquè aquesta festa és de la gent, de les desenes i desenes de ciutadans anònims, de les entitats, de les associacions...

La comissió organitzadora, amb el mestratge de la Cambra de Comerç i del seu secretari, Rafel Castells, ha xifrat en unes 30.000 les persones de fora vila que han vingut a cruspir-se una calçotada com déu mana, amb tots els ets i uts, a la ciutat bressol dels castells i dels calçots; això és entre unes 3.000 i 4.000 persones menys que en anteriors edicions.


Però cap d'ells, i d'això n'estic tan segur que posaria la mà al foc sense por a equivocar-me, n'ha menjat tants com en Ramon Forès, el menjacalçots per excel·lència, l'heroi local, el guanyador de guanyadors de concursos calçotaires i a qui si alguna vegada has de convidar a casa, millor que t'ho pensis dues vegades. Jo he vist en acció al bitxo en qüestió -dit amb tot el carinyo del món-, un dia que el menú estava composat per un xai sencer i una coca amb ceba quilomètrica i els comensals no érem més d'una dotzena. Doncs bé, recordo la cara de tragèdia grega d'el gran Ramon perquè "ens quedarem amb gana...", deia. I avui en devia tenir molta, de gana, perquè ha esmicolat tots els récords al ritme que el seu estómac triturava tot el que corria gola avall: 306 calçots i un pes net de 3.755 grams. El seu secret és aixecar-se ben d'hora i fer treballar el físic fins que aconsegueix emprenyar l'estómac... però emprenyar-lo de debò! Després, un cop li porten la primera teula de calçots, els agafa de dos en dos o de tres en tres i els mossega fins al tall verd. Gairebé ni els suca a la salsa, només el mínim impresindible que obliga la normativa. No com la majoria, que els mulla i mulla i que només en mosseguen la punta. Ell s'ho fot tot, i que no badi que es mossegarà els dits. I el més fort de tot, és que després dina!

La festa de la calçotada s'ha convertit, mica en mica, en tot un referent de la cuina catalana, i per això ja fa temps que a Valls, quan se celebra aquesta festa gastronòmica, hi desfilen alguns dels reis dels fogons. Avui, de la mà d'un valor local, l'Àngel Solé, han vingut a fer la calçotada en Carles Gaig, n'Albert Adrià (germà d'en Ferran Adrià), en Joan Roca (del Celler de Can Roca) i n'Agustí Torelló, de les Caves Torelló, entre d'altres.


I com deia, moltes entitats també participen de la festa. Les colles castelleres en som un exemple més. A la Colla Vella hem fet prop de 9.000 calçots. I encara ara, quan escric aquestes línies, els dits encara fumegen i fan olor de calçot. De calçot dolç.