divendres, 29 d’abril de 2011

Suïcidis polítics on-line





Facebook i Twitter s’estan convertint en unes poderoses i eficaces eines per a consumar suïcidis polítics. Avui ja no cal recórrer als mètodes tradicionals; fent una piulada maldestre, grollera i totalment fora de lloc, en què et mostris davant la comunitat tal i com ets i que diguis sense prejudicis –i sense pensar en les conseqüències– tot el que penses, n’hi ha prou.

El darrer suïcidi ha estat el del dirigent del Partit Popular de Martorell, Vicente Casal, que fa uns dies es quedava tan panxo dient que “en un país seriós, (Joan) Saura, (Joan) Boada, (Joan) Herrera i (José Luis Rodriguez) Zapatero serien a la presó, a galeres, a Sibèria, Guantànamo o Auswitz”. De poc o res serveix que unes hores després Casals, o en el seu defecte els dirigents del partit, lamentin el que s’ha dit o com s’ha dit. El mal ja està fet i a ulls a tothom el suïcida esdevé un cadàver polític. Depenent del temps que el mantinguin en actiu, la ferum que desprengui serà menor o major.


De suïcides, però, n’hi ha a tots els partits i en tots els països. Un dels casos més cèlebres –per la seva extraordinària habilitat a l’hora d’immolar-se– és el de Stuart McLennan (24 anys), a qui una preocupant manca de valors, més que no un pecat de joventut, ha acabat dilapidant la seva reputació digital (i personal!) i fent saltar pels aires la seva carrera política. Aquest aspirant laborista a diputat per la circumscripció escocesa de Moray va qualificar alguns dels seus propis companys i contrincants –si més no, es veu que no feia diferències– de “gilipolles”, “cabrons”, “refotuts idiotes” o “fills de puta”...i ho va escriure i difondre per Twitter. Però n’hi ha més: Durant la campanya de les eleccions generals del Regne Unit, McLennan va definir els votants de més edat com “els que esquiven els taüds”; i entre altres ‘perles’ que va penjar al seu compte a Twitter s’hi pot llegir: “Crec que estic completament sobri per primera vegada en quatre dies...” o “Jesús, avui estic tan sec com una puta esponja...” o “M’acabo de connectar des del tren. No hi ha primera classe. Davant meu, la vaca més lletja que hagi vist mai...”. En fi, per als que vulgueu conèixer la resta de mèrits de McLennan (camí del suïcidi) us aconsello que llegiu el post que va escriure l’analista polític Xavier Peytibi, El suïcidi polític a Twitter.


Anem caps als Estats Units. L’antic president del Comitè d’Intel·ligència dels EEUU, Pete Hoekstra, no es va quedar curt, si bé el seu cas no té res a veure amb un dèficit de valors personals com McLennan, sinó amb una gran habilitat per posar-se de peus a la galleda. Hoekstra, en possessió d’alguns dels secrets més importants dels EEUU, va piular al seu compte a Twitter que una delegació nord-americana acabava d’aterrar a Bagdad, donant tota mena de detalls dels moviments que farien i posant en perill la seguretat de l’operació. En el post de Peytibi –al qual us convido que seguiu– “Just landed in Baghdad” o el perill de Twitter en política, hi trobareu més referències d’altres il·lustres patinades de polítics nord-americans.


I per acabar, un doble suïcidi –que ja és mèrit!–a can UPyD. El primer fa referència a la relliscada de Rosa Díez (i del seu community manager) que mentre era entrevistada en directe en un programa de televisió, anava actualitzant (telepàticament?) el seu compte a Twitter. En ser descobert el frau, Rosa Díez va desaparèixer de les xarxes socials i amb ella, la seva credibilitat virtual. Enrique Dans, un dels primers bloggers de l’Estat espanyol i un dels grans experts en web 2.0, va avisar fa temps que a mesura que els polítics comencin a utilitzar eines en una web en què tot queda recollit i deixa pistes d’alguna manera o altra, estava clar que tard o d’hora viuríem situacions d’incoherència com aquesta. I si no n’hi ha més, diu, és perquè ningú ha investigat més.

El cas és que l’enganxada de Rosa Díez ha fet que molts polítics canviïn i deixin clar quan piulen ells i quan –per exigències del guió– ho fa gent del seu equip o del seu entorn. La transparència i l’honestedat són vitals per a mantenir una bona reputació.

La setmana horribilis d’UPyD es va completar uns dies després quan en el compte de Twitter @UPyDmedia es podia llegir per a sorpresa de tothom –imagino que també per a la gent del propi partit– el següent missatge: “Queridos amigos, con todo el pesar de nuestro corazón, simplemente decir que UPyD no es el ideal en el que creíamos”. L’error, en aquest cas, és que l’esmentat compte de Twitter no estava en mans del partit, sinó d’un simpatitzant de València que, pel que es pot veure, se’n va afartar. Aquests comptes van bé per a difondre la ideologia i l’argumentari dels partits, però alerta, si no estan mínimament controlats, passa el que passa.

La cançó per acompanyar aquest bloc és dels Noir Désir, Le vent nous portera...




Article escrit per al diari digital www.tarragona21.com

dimecres, 20 d’abril de 2011

Deu errors de polítics que entren a la web 2.0


El polític que entra en el món de les xarxes socials a pèl, és a dir, sense saber realment on es posa però obsessionat que cal ser-hi perquè hi ha unes eleccions a la cantonada i el partit/assessors li han dit que cal entrar-hi sí o sí; perquè cada cop hi ha més gent a Internet i no vagi a ser que em quedi a fora; perquè diuen que fa modern i interessant tenir un bloc, una pàgina a Facebook i un perfil a Twitter; perquè ‘els altres’ ja hi són i jo encara no; etc… em fa més por que una pedregada.

A les xarxes socials s’hi pot entrar simplement a fer-la petar, com si de sobte ens trobéssim una colla d’amics, coneguts o curiosos en una barra de bar i a cada ronda de ‘quintos’ la diguéssim més grossa –que ja està bé!–; o podem mirar d’aprofitar les eines que ens serveixen les TIC per a millorar la comunicació, les relacions i els processos a tots els nivells i en tots els camps. En el cas concret de la política, la desafecció ciutadana és prou evident com per intuir que cal canviar les maneres de fer i comunicar, si és que vertaderament es vol recuperar la credibilitat de la ciutadania. Les noves tecnologies ens ofereixen aquesta possibilitat –i és clar que sí!–, però l’ús que se’n faci d’elles pot acabar malmetent, encara més, la imatge dels polítics. I és aquí on, si entrem en pilota picada, podem prendre mal.

Alguns dels errors més comuns dels polítics a l’hora de crear els respectius perfils 2.0 (blocs, pàgines de Facebook o comptes de Twitter, entre d’altres) i entrar en aquest nou món són el següents:

1) Ni escoltar ni conversar. És a dir, traslladar a la web 2.0 la manera de fer que ha acabat allunyant a la gent de la política. L’error és sentir-se el centre de l’univers i estar en possessió de la veritat absoluta, quan del que es tracta la política 2.0 és, precisament, de tot el contrari: humilitat, compartir, escoltar, conversar a un mateix nivell, interactuar, proposar i deixar que et proposin; incentivar la participació.

2) No seguir a ningú. Alguns dels polítics que comencen en això de les xarxes socials fan mans i mànigues per arribar a superar, quant abans millor, les xifres de seguidors dels seus rivals, i es passen hores i hores proposant o acceptant amistats. Però després, un cop assolides, se n’obliden d’elles i ni conversen ni escolten. Només aboquen missatge polític i només parlen ells. I és clar, la gent aviat se’n cansa i acaba per oblidar-los. El seguiment ha de ser actiu.

3) Només els meus. Un altre error comú dels polítics que entren a la xarxes socials és seguir només als seus fidels, aquells que segur que li faran el gara-gara i que rara vegada li criticaran res del que faci. El que cal, però, és obrir les mires i acceptar o proposar amistats de diferents ideologies i pensaments. D’aquesta manera, al marge de saber què fan, què pensen i com treballen els teus rivals, podràs avaluar millor la teva feina i tindràs la gran oportunitat de reaccionar davant la crítica.

4) De gallet fàcil a l’hora de desagregar. La crítica no agrada a ningú i, òbviament, tampoc als polítics. Però aquests, que han estat triats pel poble, han de tenir una major dosis de paciència a l’hora de reaccionar i respondre davant la crítica. El pitjor que es pot fer a una persona que, amb educació i respecte, critica la teva feina és desagregar-lo, bloquejar-lo o eliminar-lo, perquè davant de tots quedaràs com una persona sense arguments, covarda, que fuges d’estudi i que ets intolerant. Les crítiques acostumen a ser oportunitats per a intentar convèncer, amb arguments, a les persones que te les fan; i si no n’hi ha (d’arguments), són grans oportunitats per a rectificar, corregir i agrair-les. I no passa res!

5) Bombardejar a tort i a dret. Els diferents canals 2.0 no són una barra lliure per abocar argumentari i missatge polític a tota hora i sense més. Acabaràs cansant a la gent, que mica en mica t’anirà deixant de banda i passant del què dius i del què fas. Per ser creïble a la xarxa mesura el contingut que dónes i, sobretot, participa, escolta, conversa, argumenta, proposa... Ja està bé que expliquis el què fas (pot servir per a rebre imputs de la gent), però utilitza les eines amb prudència i sentit comú.

6) Vincular comptes per estalviar-se feina. Alguns polítics, per mirar de buscar la màxima eficàcia amb el mínim esforç, vinculen tots els comptes que tenen per, d’aquesta manera, el que pengen a Facebook surti publicat automàticament a Twitter, al bloc o en qualsevol altre eina. Cadascuna d’aquestes xarxes té el seu públic específic. El debat a Twitter, per exemple, no és el mateix que el que puguem veure a Facebook. Dosificant i aportant un plus de qualitat tot diferenciant els missatges segons sigui el mitjà, guanyaràs credibilitat.

7) Caure en la temptació... La principal diferència entre les relacions personals i les virtuals és que en les primeres acostumen a veure’t com ets, mentre que en les segones pots caure en la temptació de voler crear una personalitat virtual que millori la real. El polític no ha de canviar a la xarxa i ha de mostrar-se tal i com és, amb les seves virtuts i els seus defectes. Perquè després, tot s’acaba sabent, pagues penyora, malmets la teva reputació on-line i acabes sent una persona que enganya, que fa trampes, que no és transparent i, per tant, que no tens credibilitat.

8) Obsessionar-se amb les xarxes. Cada polític sap l’agenda que té i no ha d’embogir per mirar de mantenir la seva personalitat virtual al minut. En aquest sentit, una bona opció és ocupar els espais morts de primera hora del matí, migdia, tarda i nit, per anar actualitzant els perfils. No cal que cada vegada que es connecti a la xarxa pengi un missatge (no s’han de forçar les coses), potser amb respondre algú o, simplement, participant en el debat ja n’hi ha prou.

9) Voler ser el ‘Juan Palomo’ del 2.0. No és creïble que caps de llista de partits o càrrecs públics amb més projecció política i, per tant, amb més càrrega de treball i responsabilitat, puguin gestionar a tota hora les respectives xarxes socials. Per tant, és preferible que allà on no arribin ells, quedi constància que hi ha un equip de campanya o de gabinet que li fa la cobertura. No passa res. Estem parlant que és el polític qui utilitza essencialment les eines, però que quan no hi arriba per qüestions de temps, protocol o feina, és el seu equip qui li actualitza els perfils.

10) Substituir el contacte personal per la web 2.0. Les xarxes socials esdevenen una gran oportunitat a l’hora d’arribar a públics amb els quals difícilment podries contactar; de rapidesa a l’hora de difondre els missatges que t’interessen; d’assegurar-te que arribi a la gent el què realment vols dir, sense passar pel sedàs dels mitjans tradicionals; i de beneficiar-te de les aportacions del diàleg permanent; entre d’altres. Dit això, el contacte personal que han de mantenir els polítics no se n’ha de ressentir pel fet que entrin en el món de la política 2.0. Dit d’una altra manera, la política virtual és complementària a la real.

La banda sonora d'aquest 20 d'abril, una cançó que ha esdevingut un himne del barcelonisme, la posen els Coldplay...a veure si ens porten sort! Visca la vida!

dijous, 14 d’abril de 2011

Una de ‘negres’



David Bisbal va lamentar en plena crisi egípcia –que va acabar amb 365 morts i la caiguda de Mubarak i del seu règim– que les piràmides estiguessin tan poc transitades. El missatge, lamentable i del tot desafortunat, el va compartir –per a més inri– amb el milió de seguidors que té a Twitter. Com era d’esperar –vaja, com era d’esperar per gairebé tothom menys per ell–, la relliscada va provocar un tsunami de burles i escarni per part d’una multitud que, a més, va propagar i multiplicar la mofa al ‘triunfito’ a la xarxa. Aquest és un dels grans perills de les xarxes socials i, especialment, de Twitter, on el debat agafa sovint un to molt més crític i àcid que no a Facebook o que qualsevol altre eina social.


Els que es dediquen a això de la web 2.0 utilitzen ja aquest cèlebre exemple per explicar la importància que tenen –cada vegada més!– els community managers, que són les persones que gestionen, construeixen i moderen les comunitats virtuals. També se'ls anomena despectivament ‘negres’ perquè, com els que fan la feina bruta a alguns escriptors, són els que mouen els fils entre bambolines per a lluïment d'altres. De ‘negres’ a Twitter, Facebook, webs i blocs personals, entre d'altres eines de la xarxa, n'hi ha, i cada vegada n'hi ha més, perquè, senzillament, cada cada vegada hi ha més necessitat de ser present a la xarxa i cal estar-hi amb totes les garanties. "Si no estàs a Internet és que no existeixes", diu la dita. I qui té necessitat de recórrer als community managers per a assegurar-se una correcta gestió de les eines i no veure perillar la seva reputació on-line o corporativa? Doncs gairebé tothom que viu de cara al públic: artistes, empresaris, esportistes d’elit, polítics…
Un exemple paradoxal el tenim precisament amb els polítics. Conscients que la nova societat que emergeix de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) els demana, cada vegada amb més insistència, que parlin menys i escoltin més, que els deixin participar a un mateix nivell, i que siguin més transparents i honestos amb el que prometen i el que fan, els polítics s’aboquen a les xarxes socials per a veure què poden pescar. Per això i perquè avui més de 700.000 persones usen Twitter en català, el que suposa un enorme potencial de votants. Ara bé, de la mateixa manera que les xarxes socials poden ser una gran oportunitat per a reduir la desafecció ciutadana vers els polítics sempre que es facin les coses bé, també és cert que poden esdevenir una eina perillosa que acabi fent saltar pels aires qualsevol reputació, trajectòria o carrera política.
Ara que vénen eleccions municipals podem veure com qui més qui menys està obrint, de cop i volta, un compte a Twitter, un bloc, un Facebook, o una web personal. Alguns hi entren per intentar aprofitar el moment i amb un total desconeixement (i perill potencial) d’aquestes eines; i altres, que ja tenien experiència en alguna d’aquestes eines, fan una progressió més lògica i experimenten altres camins per tancar el cercle virtual i virtuós. Uns hi entren a pèl i amb una irresponsabilitat que fa feredat –aquesta setmana s’ha donat algun cas de mala praxis virtual que, per no perjudicar a la persona, no esmentaré–; i els altres, conscients de l’oportunitat i el risc que comporten en fan un ús responsable i honest, avisant, si cal, que quan no poden refrescar personalment els missatges, algú de la seva confiança o del seu equip de col·laboradors l’ajuda. I és lògic! Perquè si participes en un debat, entrevista o acte difícilment podràs estar per les dues coses. La clau està en la sinceritat.
Ara bé, en alguns casos –pocs, per a ser honestos– fer-te amb un community manager tampoc és garantia de res. I si no que li ho preguntin a la Rosa Díez que durant una entrevista en directe a Televisió Espanyola el seu ‘negre’ anava actualitzant el seu compte a Twitter en primera persona i dient que era ella. Òbviament, l’engany es va descobrir i a les poques hores Rosa Díez va eliminar el seu compte de Twitter. I amb ella, la seva reputació on-line.
A tall d’anecdotari, reproduïm els Top 15 dels #turismebisbal (respostes al twitter egipci de Bisbal):
  • @eddiedean: “Nunca había visto Chernóbil tan poco transitado. ¿Estarán todos trabajando en la central nuclear?”
  • @santiaguete87: “¿Es que Hong Kong es un país? ¿Pero no era el mono gigante de la película?”
  • @jjcheca: “¿Cómo narices habrán construido el puente aéreo Madrid-Barcelona?”
  • @onaf9: “En Londres la educación es mejor que aquí, todos los niños hablan inglés desde pequeños”
  • @moedetriana: “Quisiera ver a las vaquitas y a las gallinitas de la granja de Gaza”
  • @Juandedoval: “Muy bonita Nueva Zelanda, pero podrían haber dejado en pie algo de la vieja”
  • @grandestrabajos: “Aquí estoy en Leganés, donde el monstruo”
  • @villagranfran: “Estoy pensando visitar el Machu Picchu… a ver si Mauricio Colmenero le da el día libre”
  • @JoseManRo: “Yo pensaba que en Alaska las mujeres tenían el pelo rojo”
  • @jorgefraile: “Tanto Big Ben y va retrasado una hora”
  • @JoniPod: “En Amsterdam hay unas pobres chicas pidiendo en unas cabinas de teléfono, no tienen para ropa”
  • @capitanmiketaaa: “No consigo sintonizar el Canal de Suez”
  • @amar_nta: “Que no os engañen, en Madagascar los animales no hablan”
  • @silvinet: “Nunca puedo ir a la isla de Pascua porque la Semana Santa la suelo pasar con la familia”
  • @AHL07: “Que mal cuidan las cosas en Grecia , normal que estén en crisis, si no cuidan sus monumentos, la Acrópolis está que se cae”
  • @Elsatiro_con: “Nunca se ha visto la Antártida tan poco transitada, a ver si acaba la revuelta”.
Per acompanyar aquest post us deixo en companyia dels Manel i el seu particular Aniversari...



*Article publicat al diari digital www.tarragona21.cat

dijous, 7 d’abril de 2011

Els pes de les xarxes socials el 22-M


Quina incidència poden tenir les xarxes socials el 22M? I els polítics, saben utilitzar adequadament Facebook, Twitter i la resta d’eines de la web 2.0? I una més: Serà determinant (per bé o per mal) l’ús i la gestió d’aquestes eines?

Una dada: Tarragona és la demarcació que més creix percentualment pel que fa a l’ús d’Internet i, segons un recent estudi, un 77% dels tarragonins ha navegat per Internet en els darrers tres mesos, i un 44% de la població és connecta assíduament a les xarxes socials, majoritàriament a Facebook (un 42% de la població), Tuenti (9%) i, cada vegada més, Twitter (8%). Per tant, és lògic que ens preguntem, a menys de dos mesos de les eleccions municipals, quina incidència poden tenir en el vot, les xarxes socials. Per mirar de trobar respostes a aquestes preguntes anirem a veure què en pensen alguns dels principals analistes del país pel que fa a la incipient relació dels polítics amb la web 2.0.

D’entrada sembla clar que el volum de ciutadans que accedeixen a les xarxes socials ja no és una xifra anecdòtica i que Internet ha deixat de ser exclusivament “un tema dels joves”. Twitter acaba de celebrar el seu cinquè aniversari amb 700.000 mil usuaris en llengua catalana (se’n calculen uns dos milions a l’Estat espanyol) i si anem a cercar les xifres a Facebook ens adonarem que aquestes encara són més massives. Tot i això, “l’ús de les xarxes socials encara és complementari, i més tenint en compte la configuració d’un país de 947 municipis, bona part dels quals són mitjans i petits pobles. És per això que el contacte directe amb el ciutadà seguirà sent determinant” opina Miquel Martí Gamisans, consultor de Comunicació i director de Catmèdia.

Les xarxes socials, de fet, ja estan incidint plenament en l’agenda dels polítics nacionals i locals, i només cal veure com s’estan abocant a Twitter i Facebook, principalment. A Tarragona, sense anar més lluny, tots el candidats han creat els seus perfils a Twitter i a Facebook, alguns amb notable diferència respecte els altres, tant si parlem d’antiguitat com d’habilitat i naturalitat en el seu ús, però tots ells amb la voluntat de ser-hi presents i amb la perspectiva de captar nous votants a través de la xarxa.

“Jo parlo amb el meu alcalde –al que no conec en persona– via Twitter, quan tinc alguna pregunta, crítica o suggeriment a fer sobre la ciutat. L’escolta activa és molt valuosa per a la política quotidiana, i també per a les campanyes”, afirma Yuri Morejon Ramírez de Ocáriz, assessor de Comunicació Pública i Política i director de Yescom Consulting. Morejon afegeix: “La dinàmica de les xarxes obliga als polítics a ser i mostrar-se transparents i accessibles, i els partits petits tenen davant seu una oportunitat per mirar d’igualar-se amb els grans. Si són hàbils, creatius, constants i aporten bons continguts i bons missatges, poden guanyar l’atenció que no tenen en els mitjans tradicionals o en els suports més costosos. Però en tot cas, cal ser conscients que Internet i, particularment, les xarxes socials, són una plataforma més”.

La televisió, segons Yuri Morejon, continua sent el mitjà majoritari i més influent, i les xarxes socials a hores d’ara “no serveixen tant per guanyar vots com per mobilitzar els teus. Que no és poc! Perquè aquests, a la vegada, poden influir en els seus amics i contactes als quals, potser, d’una altra manera hauria resultat impossible arribar”.

Toni Aira, periodista i professor de Comunicació Política i d’Institucions Públiques, també està convençut que “la incidència de les xarxes socials el 22M es notarà, però sobretot entre el públic més actiu a Internet que, en la major part dels casos, està polititzat”. Per a Aira, els usuaris de xarxes socials que poden rebre imputs polítics són, en essència, gent implicada en el procés, ja siguin comunicadors, polítics o gent amb un interès per aquest tipus d’afers superior a la mitjana. Per exemple, si utilitzes Twitter i reps imputs de campanya vol dir que o bé has triat seguir un partit o un polític, o bé el teu entorn d’interès o d’amistat hi té a veure d’alguna manera. Aira, com Morejón, també creu que “les xarxes socials tenen, principalment, una funció de reforç: Posen a disposició dels activistes material i arguments per a rebatre atacs i per fiblar els adversaris i els contra-opinadors”.

A més a més, les xarxes socials també serveixen per trencar, segons Aira, l’espiral de silenci que pot fer creure alguns que la seva posició és solitària i que no paga la pena ser defensada. “A través de les xarxes socials és més fàcil trobar persones i grups en sintonia de pensament, i de forma molt més fàcil i productiva que en el món analògic. I això, no ens enganyem, també activa”.

Antoni Gutiérrez-Rubí, assessor de Comunicació, sosté que l’ús de les xarxes per part de la majoria de candidats creix cada dia, però alerta que els polítics farien bé de “no oblidar que el que cal és interactuar, conversar i, sobretot, escoltar, per recollir i implementar aquelles iniciatives que de veritat preocupen els ciutadans”.

Aquesta seria la mare dels ous i el perquè de tot plegat:  Interactuar, escoltar, dialogar, coparticipar… Tot el que sigui portar a la web 2.0 les maneres de fer que han acabat allunyant la gent dels polítics i de la política –la famosa desafecció– acabarà fracassant. En canvi, tot el que suposi un nou plantejament de les relacions polítics-societat basat en el diàleg, en l’escolta activa, en la col·laboració, en la coparticipació i en la transversalitat, afavorirà la recuperació de la credibilitat dels polítics.

Ara bé, els polítics han après a utilitzar les xarxes socials i estan canviant la seva manera de fer les coses o, simplement, han traslladat a la xarxa la seva manera habitual de fer política 1.0? Gutiérrez-Rubí, creu que “cal diferenciar entre els polítics que han integrat, de fa temps, les TIC com una eina més de treball i de relació social, i que es mouen correctament a través de les xarxes, d’aquells que aterren a Internet en plena campanya com a part pura i dura de l’estratègia electoral, perquè els diuen que hi han de ser. Sovint –afegeix Gutiérrez-Rubí– aquests darrers resulten poc creïbles i no hi ha una coherència en la seva manera de fer i desenvolupar l’acció política del dia a dia”.

Miquel Martí Gamisans també és de l’opinió que “els candidats que recolliran els fruits seran els qui han sembrat i cultivat els seus perfils 2.0 de fa temps”, i avisa que “les urgències d’obrir un compte en una xarxa social a darrera hora i aparcar-lo el 23 de maig de poc serviran, perquè l’usuari habitual detectarà ràpidament el frau”.

Vots o relacions de confiança?

Yuri Morejon, expressa un desig: “Confio que les eleccions del 22 de maig suposin un punt d’inflexió i un veritable canvi de mentalitat. Molts polítics comencen a ser conscients de les enormes possibilitats que ofereixen Internet i les xarxes socials per comunicar-se i connectar amb molts ciutadans que, per altres mitjans, seria molt difícil d’arribar-hi. Però no tant per aconseguir vots, sinó per generar xarxes i relacions de confiança”. És essencial canviar de mentalitat, opina Morejon: “Això ja no va de llençar missatges, va de conversar. I només generant relacions de confiança arribarà el vot”. Per tant, tot és qüestió de temps i de paciència, una virtut escadussera en la política.

Toni Aira es mulla més i creu que els polítics que fan un bon ús de les xarxes socials encara són una franca minoria: “El 2.0 per a mi vol dir, en essència, dialogar i compartir. Molts polítics i partits s’hi estan posant de veritat. Però els qui hi aposten de veritat i veuen el 2.0 com una nova via d’interacció i contacte amb la resta de la societat no són el gruix dels nostres polítics. Cada dia que passa n’hi ha més, és cert. Però encara comparteixen les coses fins a un cert punt i dialoguen de manera massa limitada. Però tot és posar-s’hi! De moment, alguns ja han entès que 2.0 no significa propaganda gratuïta i spamejar amb consigna i argumentari a tort i a dret les 24 hores del dia. És un primer pas…”.

Martí Gamisans ho rebla amb una afirmació i una advertència: “La dinamització dels comptes a les xarxes socials demanant aportacions a l’hora de confeccionar els programes electorals o responent a dubtes dels ciutadans són molt apreciats per l’usuari que perceben que la seva opinió és, si més no, escoltada. Ara bé, les urgències d’obrir un compte en una xarxa social a darrera hora i aparcar-lo el 23 de maig de poc serviran i l’usuari habitual detectarà ràpidament el frau”. Un avís per a navegants…en xarxa.

Article publicat al diari digital www.tarragona21.cat

Per acompanyar aquest post us deixo amb la companyia de Tiziano Ferro i La paura che...