Surt la Font de la Vila de Montblanc

La intervenció arqueològica que s’ha fet a la torre de Poblet, el torricó número set del recinte emmurallat de Montblanc, ha deixat al descobert l’antiga Font de la Vila, documentada des del segle XII, de la qual hi havia constància que es trobava localitzada en aquest indret si bé no es tenia la certesa que conservés íntegrament la seva estructura. La font, que va rajar fins el segle XIX, just abans que cobrissin el Riuot –el torrent que travessa la vila i que des de sempre ha fet funcions de claveguera–, ha aparegut intacta a tocar de la porta d’accés interior a la Torre de Poblet. De resultes de les excavacions ha aparegut un edifici amb dues voltes de pedra que servien de cisterna per a l’emmagatzematge de l’aigua de la font que hi arriba per la part posterior. També es manté l’empedrat original i algun graó de les escales que hi baixaven. En la paret que tanca una de les voltes s’ha descobert, reaprofitada d’algun altre lloc, una llinda de pedra que té dibuixades dues torres amb portal.

Els treballs arqueològics que ha dirigit Josep Maria Vila han permès delimitar el perímetre de l’antiga fortificació i corroboren una dada pressuposada: La Torre de Poblet, que es diu així perquè era propietat del monestir cistercenc, era la més gran de totes i l’única que no conservava una certa simetria amb les altres vint-i-nou torres. I té una explicació.

Per trobar la resposta però cal retrocedir gairebé sis segles i situar-se en temps del regnat de Pere III el Cerimoniós. El monarca català va ordenar, a meitats del segle XIV, fortificar la vila amb torres i muralles de manera que protegissin el nucli urbà. Era l’època de màxima esplendor de Montblanc, quan el municipi assoleix el major nombre d’habitants (vora dues mil persones) i es converteix en la setena població de Catalunya. Montblanc bullia d’efervescència: disposava de nous banys públics, era escenari de les primeres Corts Reials, recentment havia cobert amb volta de pedra una part del torrent Regina i havia començat la construcció de l’església gòtica de Santa Maria. Però aquell també era un període molt inestable amb constants guerres i conflictes. L’encàrrec reial de la fortificació va recaure en una persona de confiança: Fra Guillem de Guimerà, arquitecte de prestigi que també va dirigir la construcció de la muralla de Poblet.

La torre número set es va construir adjacent a una casa que pertanyia al Reial Monestir de Poblet. Hi ha un document escrit el 1374 i signat entre l’abat de Poblet, Fra Guillem Agulló, i els jurats de Montblanc, que determina la manera com s’ha de construir la muralla i la torre en aquest punt.

La construcció de la muralla ja estava avançada i amenaçava amb derruir bona part de la Casa de Poblet. L’abat Agulló, per evitar el risc de perdre la propietat, es va comprometre llavors a sufragar la construcció d’aquella part de la muralla i de la nova torre, a canvi que es respectés la planta original: “(...) perque la torre en dita casa és ja començada però no és prou defensable, farem o farem fer per tot el mes de març primer aquesta torre totalment defensable, pujant-la amb tapies de terra com ara s’ha començat, amb els seus merlets i una arqueria que miri i vigili directament sobre el cap del torrent que allí hi ha, al costat de la nostra casa, amb les nostres pròpies expenses i diners de dit monestir, talment que la vila i els seus habitants es puguin valdre i defensar amb dita torre si fos necessari (...)”. El poder de Poblet va permetre doncs variar sensiblement la simetria del recinte emmurallat i que, en aquest cas i de manera excepcional, fos la fortificació la que anés a buscar la Casa de Poblet per integrar-la al conjunt.

L’historiador montblanquí Jaume Felip també és de l’opinió que “la comunitat cistercenca va assumir les despeses vinculades de la construcció de part de la muralla i de la torre, amb tota mena de detalls, com ara merlets, espitlleres o cantoneres de pedra, per preservar la casa i el patrimoni que tenien a la vila”. Tot i que es desconeix el moment en què la casa i la torre canvien de mans, Felip considera probable que fos al segle XVII, abans de la desamortització, “entre d’altres motiu perquè aquesta zona de Montblanc no estava ben considerada pel fet que al costat hi passava el Riuot”.

La casa de Poblet era un edifici rectangular de més de 10 metres d’amplada i uns 15 de llargada dins del qual es conserven els arrencaments de fins a tres arcs de diafragma que servien per sostenir les bigues de la coberta. Els monjos construeixen la torre de la muralla agafant tota l’amplada del seu edifici (escurçant-lo per la part exterior) de manera que en planta baixa mantenen intacta la seva propietat i en alçada fan pujar la torre. És per aquest motiu l’anomenada Torre de Poblet té una amplada significativament més gran que la de la resta. 

L’alcalde de Montblanc –i arqueòleg–, Josep Andreu, destaca la importància de la intervenció: “Més que una torre sembla un petit castell dins la muralla, perquè la planta de la Casa de Poblet pràcticament en fa quatre de la resta de torres”. Andreu diu que ara “cal comprovar que no hi hagi un nivell inferior a la font medieval”. La intenció de l’Ajuntament és recuperar i rehabilitar aquest espai: “Haurem d’analitzar amb la Direcció General de Patrimoni com ordenem aquest espai, però entenc que no ha de ser com una torre més, sinó com un conjunt de gran valor dins del recinte emmurallat de Montblanc”, remarca Andreu.

Un altre escull que caldrà superar serà l’econòmic. “En temps de crisi es fa més complicat trobar finançament. Amb tot, haurem de ser imaginatius i perseverants”, diu Andreu, que en el programa electoral va deixar clara la seva voluntat de traslladar l’Institut Municipal de Cultura a la torre de Poblet.

Integrar el Riuot a les rutes

A tocar de la Torre de Poblet baixa el torrent Regina, conegut popularment com a Riuot, que en orígen feia de límit del primer nucli medieval de Montblanc. Amb el temps, però, el municipi va créixer més enllà del torrent i aquest va quedar integrat en el nucli urbà, utilitzant-se com a conducció de les aigues brutes. El torrent entra al municipi per l’antiga església de Sant Marçal, travessa la plaça Major i recull els desguassos de tot el nucli antic de Montblanc per acabar abocant els residus fora del clos de muralles.

L’arqueòleg Josep Maria Vila considera que la claveguera medieval és “d’un gran valor patrimonial” al tractar-se d’una obra singular de l’època que encara avui compleix la seva funció. L’alcalde, Josep Andreu, diu que estan valorant la possibilitat d’incloure una part del recorregut del Riuot com a ruta turística de la vil·la Ducal: “El projecte ni tan sols existeix, però és una possibilitat que prendrà forma en funció del que ens diguin i recomanin els arqueòlegs i els arquitectes”. La incorporació del Riuot a les rutes turístiques comportaria que prèviament es construís una nova canalització de les aigües brutes a un nivell inferior.

Una plaça per acollir un 'Palio' medieval

Montblanc és Montblanc i Siena és Siena. Els dos municipis no tenen cap fil històric que els lligui més enllà de les respectives èpoques d’esplendor que van viure a l’Edat Mitjana i al Renaixement, respectivament, i de fet ambdues ciutats ni tan sols estan agermanades. Montblanc compta amb un extraordinari patrimoni artístic i cultural, i explota bona part del seu atractiu turístic aprofitant l’aparador de la Setmana Medieval –que precisament se celebra aquests dies–, mentre que Siena, una de les perles de la Toscana, excel·leix també pel seu impressionant conjunt arquitectònic i monumental i té en el ‘Palio’ un dels grans reclams turístics.

A partir de l’any que ve, però, hi haurà més similituds entre les dues ciutats. L’alcalde de Montblanc, Josep Andreu, té entre banya i banya convertir la plaça de Sant Francesc en la particular Piazza del Campo de Siena per a celebrar-hi un ‘Palio’ medieval un cop a l’any. El ‘Palio’ de Siena és una competició entre els diferents barris (contrade) del municipi toscà, d’una rivalitat extrema, que pren la forma d’una carrera hípica d’origen medieval en la qual els genets (fantini) munten sense selles, i que se celebra dos cops a l’any: el 2 de juliol es corre el Palio di Provenzano (en honor a la Verge de Provenzano) i el 16 d’agost el Palio dell'Assunta (en honor de la Assumpció de la Verge).  De fet, de ‘Palio’ n’hi ha molts més repartits per tota Itàlia, encara que el de Siena és el que compta, amb diferència, amb més prestigi.

Josep Andreu pensa en el ‘Palio’ com a concepte, si bé avança que en cap cas “no serà una còpia del de Siena, perquè és incomparable”. Per tant, la cursa que es projecta a Montblanc tindrà una personalitat pròpia i s’ambientarà en el context de la Setmana Medieval per mirar d’estirar encara uns dies més un festival que a hores d’ara compta ja amb un gran èxit d’assistència. “És un projecte que cal donar-li forma, però que ambientarem en la lògica del municipi i de la història local”, avança Andreu. De moment, qui hagi visitat Siena i conegui Montblanc s’adonarà que les rajoles de la nova plaça de Sant Francesc s’han fet seguint el model de les que adornen la Piazza del Campo.

La plaça de Sant Francesc, que pràcticament ja està enllestida i que s’inaugurarà després de la Setmana Medieval, atorga a la capital de la Conca de Barberà un nou argument per a la celebració de tot tipus d’activitats culturals i socials a l’aire lliure. L’espai és privilegiat perquè es troba entre el convent de Sant Francesc i el recinte emmurallat, i tot plegat li confereix un aire monumental.

Un convent molt més extens

La urbanització de l’entorn de Sant Francesc per construir la nova plaça ha anat precedida d’unes prospeccions arqueològiques per determinar com era l’antic monestir. De sempre s’havia cregut que més enllà del mur del segle XVII només hi havia els horts dels monjos. Res més lluny de la realitat. Les excavacions han deixat al descobert noves estructures connectades al convent que permeten assegurar, avui, que el convent era molt més gran que la planta que es conserva dempeus.

L’arqueòleg Josep Maria Vila assegura que el convent de Sant Francesc “no era gens ostentós, ja que els franciscans feien vot de pobresa, però sí molt extens en superfície, probablement perquè durant una època va tenir molts seguidors i contínuament captaven vocacions”.

Al costat de Sant Francesc i al davant de la nova plaça s’hi construeix el Centre Cultural Anselm Turmeda, valorat en 3 milions d’euros. En aquest cas, els treballs arqueològics han trobat una capella mortuòria del segle XVIII, un petit celler pel consum propi i altres estances. L’obra integrarà antiguitat i modernitat. El claustre s’està refent amb formigó, respectant les mides i la traça original.

Article publicat a La Vanguardia (edició Tarragona) el 27 d'abril de 2012

Avui no li busqueu segones lectures a la cançó que acompanya aquesta blocada. Simplement tenia ganes de posar els Quart Primera

Viure en una torre

Les torres medievals de Montblanc, que fa uns anys no tenien electricitat ni aigua corrent, estan sent recuperades i convertides avui en privilegiats habitatges

“Montblanc és la Carcassona del sud, una població que sembla haver estat imaginada per Josep Maria Folch i Torras, i potser sí que el cavaller del Nas Roent va cavalcar per aquestes terres. La Conca de Barberà està reclinada sobre un teló de fons de muntanya, com ens fa veure Josep Pla, que és segurament l’home que ens ha ensenyat a mirar Catalunya amb ulls de viatger sense presses.” El periodista i escriptor Màrius Carol va descriure amb aquestes paraules els sentiments que li despertava la vila ducal. Ho va fer en el llibre Montblanc, que va compartir amb el fotògraf Kim Castells, i amb el qual exposen i enalteixen la bellesa de la capital de la Conca de Barberà.

Montblanc, que va ser la setena ciutat de Catalunya, escenari de quatre Corts Generals de Catalunya entre el 1307 i el 1414, i seu del Parlament el 1410, llueix encara avui bona part de l’esplendor i la noblesa que conserva de la seva època daurada. La seva silueta, miris per on la miris, continua retallada per la muralla medieval i en ella hi van traient el cap trenta de les trenta dues torres que l’envolten.

El polifacètic artista i vertadera ànima de la recuperació del conjunt arquitectònic i patrimonial de Montblanc, Maties Solé, defensa la hipòtesi que probablement hi hagi encara dues torres més per localitzar. Una se situaria a l’entorn de la muralla de Santa Tecla, en el tram de carrer que hi ha al davant del casal Montblanquí; mentre que l’altra podria estar la muralla de Sant Francesc, a tocar del portal d’accés.

Les torres de Montblanc han tingut diverses funcions en el decurs de la seva història, des de talaies defensives a miradors privilegiats, passant per immobles que han donat aixopluc a centenars de famílies de montblanquins. Viure avui en una torre, però, és gairebé un privilegi a l’abast d’uns pocs. Els vells torricons incòmodes de fa uns anys, quan no tenien ni llum ni aigua corrent, han donat pas avui a moderns habitatges restaurats i decorats, alguns, com si fossin dúplex o lofts. No totes les torres tenen aquest aspecte, però les que s’estan restaurant i recuperant ho fan obeint els nous cànons estètics en el seu interior.

La primera torre en ser restaurada va ser la dels Cinc Cantons, l’única amb base pentagonal, i que és propietat de Narcís Andreu, ex president d’Iberia i fill del prestigiós polític montblanquí Josep Andreu i Abelló.  Maties Solé, responsable de la seva recuperació l’any 1964, recorda que llavors no existia ni el decret d’utilitat pública de la Muralla, instrument posterior que protegia i permetia l’expropiació dels habitatges adosats a la muralla. “Vam fer una restauració molt fidedigne, preservant l’estructura original, els cubs d’emmagatzematge, els detalls de l’època... Me’n sento molt orgullós del resultat final”, diu Solé.

La Torre dels Cinc Cantons no ha estat mai habitada durant llargues temporades, però si que acollia puntualment visites tant del seu propietari, en Narcís Andreu, com del seu pare, en Josep Andreu, que amb el pretext de celebrar-hi calçotades es reunia amb destacats polítics del moment, com Joan Reventós, Josep Solé i Barberà, Josep Pallach, José María Ruiz Gallardón o Raimon Obiols, entre d’altres.

Després de la restauració de la torre dels Cinc Cantons en vindrien moltes més, i la seva pràctica totalitat van ser recuperades sota la supervisió de Maties Solé. Avui pràcticament la meitat de les torres són de titularitat privada i l’altra meitat són de l’Ajuntament, que en els successius governs municipals ha fet una tasca perseverant i encomiable en la recuperació del patrimoni. Solé, que calcula en uns 90.000 euros el cost d’habilitar una torre, creu que l’Ajuntament hauria d’explotar més aquest patrimoni des del punt de vista turístic. “Les torres serien un gran reclam per als turistes. Estic convençut que moltes persones voldrien passar un cap de setmana o unes vacances allotjats en una torre medieval, i l’Ajuntament en podria treure un rèdit econòmic que després podria reinvertir, per exemple, en la recuperació i conservació de més patrimoni”.

L’alcalde Josep Andreu diu que quatre torres ja són visitables turísticament, però pel que fa a explotar les fortificacions com a negoci turístic considera que aquesta és una decisió que correspon més a la iniciativa privada. “Si hi ha gent disposada a convertir la torre en un negoci turístic i que això ajudi a potenciar encara més la marca Montblanc, nosaltres l’ajudarem en el que puguem”.

De les tretze torres de titularitat municipal quatre són visitables turísticament, quatre més estan cedides a entitats culturals, una la utilitzen per acollir a gent que, com va ser el cas del pintor Pepe Martínez Lozano, treballen artísticament o culturalment per Montblanc, i quatre han de ser restaurades o rehabilitades, com les de Sant Jordi, la Panera o la de Poblet. Les torres cedides a entitats culturals són la del portal del Bové, al Ball de Bastons de Montblanc; una torre del tram de muralla de Sant Francesc, a l’associació juvenil Barjaula; la torre de Sant Marçal, a la Congregació de La Sang; i una torre a prop del portal de Sant Antoni, a la Denominació d’Origen (DO) Conca de Barberà.

De cases barates a sofisticats ‘lofts’

Les torres medievals de Montblanc han passat de ser habitatges incòmodes, sense aigua corrent ni electricitat, a esdevenir moderns i atractius immobles amb glamour

‘Ara no hi tornaria a viure: són incòmodes i petites’

Tothom a Montblanc la coneix per Nati, però realment es diu Maria de la Serra, en honor a la patrona de Montblanc. Ella mateixa va descobrir que no es deia Nati el dia que es va casar. Els registres oficials no enganyen. La Nati o Maria de la Serra compta avui amb 83 anys de salut. Té el cap clar, traspua optimisme i l’únic que li fa una mica la guitza és l’oïda i per això ens rep en companyia de l’Antònia Vives, una amiga de tota la vida.

La Maria de la Serra Folch Viñas va viure en una de les torres medievals del tram de muralla del carrer del Mur des del 1950 fins el 1962. Llavors, a diferència d’ara, no eren sofisticats lofts ni llocs massa còmodes per viure-hi. No hi havia ni aigua corrent ni electricitat. “L’aigua l’havíem d’anar a buscar a la font, i la llum me la donava la mare, que vivia a la vora”, recorda. A diferència d’avui, quan mica en mica s’estan recuperant aquestes talaies medievals, llavors la pràctica totalitat de torres estaven ocupades. “Aquelles en què no hi vivia gent del poble van ser llogades als immigrants, la majoria d’ells andalusos. Eren els habitatges més barats de Montblanc”.

La Nati, que va heretar la torre d’una tia seva, assegura que ara no hi tornaria perquè “no són còmodes per viure-hi, tot són escales i les estances són petites”. Tot i això, en guarda records inoblidables: “Allí hi van néixer els meus fills!”.

‘Aquí hi vinc a cosir o a reunir-me amb les amigues’

Maria Serra Fornell també arriba a la cita acompanyada d’una amiga, Rosa Maria Ollé. A l’igual que la Maria de la Serra Folch ella tampoc no hi viu a la torre, per bé que en el seu cas no li cal res per a traslladar-s’hi quan vulgui. La recuperació d’aquesta fortificació medieval ha estat executada amb gust i la torre és una preciositat. Certament sembla una casa de nines per les reduïdes dimensions, però una caseta decorada fins a l’últim extrem pel que fa al mobiliari, teles, eines i demés detalls. A la planta baixa s’observa a través d’un vidre doble col·locat al terra l’espai que al soterrani havia servit de cub, on s’hi abocava el raïm. Avui és una petita bodega a la què només li falta l’esperit de vi. Al pis del damunt del rebedor hi ha una cuina perfectament equipada amb estris d’abans: càntirs, mans de porter, porrons... I al damunt, una habitació que conserva el llit de soltera de la Maria Serra i mobiliari d’època.

La torre funciona com a niu opcional. “A l’estiu gairebé no s’hi pot viure de la calor que fa, però quan arriba la tardor o la primavera, és ideal”, diu la Maria Serra. Com que l’immoble està perfectament equipat, acostuma a anar-hi quan vol quedar amb les amigues, o s’hi escapa a les tardes a cosir mentre segueix la telenovel·la. Diu que no la vol llogar ni explotar-la com a casa rural, tot i que li plourien les ofertes.

Article publicat a La Vanguardia (edició Tarragona) el 9 de desembre de 2011