dimecres, 16 d’abril de 2008

Els Jocs i la política


L'Anton Dilla, un bon amic i company de fatigues castelleres, acaba de fer-me arribar aquesta fotografia, captada el passat 20 de març al Tibet per l'Agència Britànica de Comunicació, en la qual s'aprecia una munió de soldats xinesos a punt de disfressar-se de monjos tibetans (es pot veure els aprenents de Mortadelos amb 'la disfressa' sota el braç), instants abans de provocar un seguit d'aldarulls. La imatge va ser feta i difosa hores abans que el govern xinès denunciés la revolta dels (seus) monjos i una campanya de boicot als Jocs Olímpics que s'han de celebrar enguany a Beijing o Pequín, com més s'estimeu. Els dies següents també es van escoltar veus que clamaven contra les protestes (i atacs, també) a la torxa olímpica, registrades a Londres, París, i San Francisco, entre d'altres ciutats, argumentant que no s'ha de barrejar la política amb l'esport, o l'esport amb la política. El debat, doncs, està servit.

Perque, s'han o no s'han de barrejar? O millor dit, de sempre que s'han barrejat? Jo no tinc cap dubte que els grans esdeveniments esportius i la geopolítica sempre han caminat de bracet. I no cal repassar ara un estol d'exemples que trobaríem, en els Jocs de Berlín, orquestrats per la implacable maquinària propagandística del nazisme, el cas més paradigmàtic. Però també passa a petita escala i a casa: No defensem que el Barça és més que un club?

Això passa perquè les grans cites esportives, i els Jocs Olímpics ho són, esdevenen un gran aparador al món i també el millor faristol per fer propaganda a escala planetària, i per vendre la imatge que tu vols projectar del teu país, per bé que pugui estar del tot distorsionada. I això és massa temptador com per deixar-ho de banda.

Tanmateix, també és una oportunitat històrica, de vegades única, per aquelles minories ofegades, castigades, oprimides i, en alguns casos, condemnades a desaparèixer per la interessada i obstinada decisió de tercers.

Ara tot just acabem de passar uns dies en què, al marge de sentir en els butlletins de ràdio, de llegir en els diaris o de veure en els informatius de televisió notícies o reportatges del calent debat de l'aigua i de l'incident a la central nuclear d'Ascó, entre d'altres assumptes d'actualitat, la majoria dels ciutadans del Camp de Tarragona, les Terres de l'Ebre i de la resta del país (però també d'arreu del món) s'han assabentat que hi ha un senyor que en diuen Dalai Lama, i un lloc, el Tibet, on la seva població malviu oprimida per la Xina. I això sí que és un gran èxit (no que visquin d'aquesta manera, és clar; sinó que cada vegada més gent en sigui conscient). És la campanya que ja voldria per a ell el millor publicista.

En qualsevol cas, no ens enganyem: La geopolítica és la que va decidir atorgar els Jocs a la Xina, diuen que a canvi que les autoritats xineses fessin avançar l'agenda social xinesa en matèria de respecte als drets humans. Què innocents! Tant innocents com els membres del Comitè Olímpic Internacional que ara volen forçar, a contracorrent, a reprendre les negociacions amb el Dalai Lama i a respectar els drets humans al Tibet i a la resta de pobles minoritzats i oprimits de la Xina. Per tant, mentre duri la comèdia, es bò que atiem el foc del boicot per denunciar la situació del Tibet i, per què no, per denunciar la situació de nacions sense estat, com la nostra, que encara no podem participar en uns Jocs Olímpics amb un equip nacional propi.

Em pregunto què hauria passat si la torxa hagués desfilat pels carrers de Madrid...

Free Tibet

3 comentaris:

Fenrisar ha dit...

Attention! See Please Here

Grogal ha dit...

See Please Here

Anònim ha dit...

Ep! A Madris...coledol sin letolno.

(No patiu que a Madrid, per fer-se els progres, també hauría hagut contestació. Ara, si els tibetans tinguessin la seu central a Montserrat....ah collons!!)