dimarts, 24 de gener de 2012

Viure en una torre



Les torres medievals de Montblanc, que fa uns anys no tenien electricitat ni aigua corrent, estan sent recuperades i convertides avui en privilegiats habitatges

“Montblanc és la Carcassona del sud, una població que sembla haver estat imaginada per Josep Maria Folch i Torras, i potser sí que el cavaller del Nas Roent va cavalcar per aquestes terres. La Conca de Barberà està reclinada sobre un teló de fons de muntanya, com ens fa veure Josep Pla, que és segurament l’home que ens ha ensenyat a mirar Catalunya amb ulls de viatger sense presses.” El periodista i escriptor Màrius Carol va descriure amb aquestes paraules els sentiments que li despertava la vila ducal. Ho va fer en el llibre Montblanc, que va compartir amb el fotògraf Kim Castells, i amb el qual exposen i enalteixen la bellesa de la capital de la Conca de Barberà.

Montblanc, que va ser la setena ciutat de Catalunya, escenari de quatre Corts Generals de Catalunya entre el 1307 i el 1414, i seu del Parlament el 1410, llueix encara avui bona part de l’esplendor i la noblesa que conserva de la seva època daurada. La seva silueta, miris per on la miris, continua retallada per la muralla medieval i en ella hi van traient el cap trenta de les trenta dues torres que l’envolten.

El polifacètic artista i vertadera ànima de la recuperació del conjunt arquitectònic i patrimonial de Montblanc, Maties Solé, defensa la hipòtesi que probablement hi hagi encara dues torres més per localitzar. Una se situaria a l’entorn de la muralla de Santa Tecla, en el tram de carrer que hi ha al davant del casal Montblanquí; mentre que l’altra podria estar la muralla de Sant Francesc, a tocar del portal d’accés.

Les torres de Montblanc han tingut diverses funcions en el decurs de la seva història, des de talaies defensives a miradors privilegiats, passant per immobles que han donat aixopluc a centenars de famílies de montblanquins. Viure avui en una torre, però, és gairebé un privilegi a l’abast d’uns pocs. Els vells torricons incòmodes de fa uns anys, quan no tenien ni llum ni aigua corrent, han donat pas avui a moderns habitatges restaurats i decorats, alguns, com si fossin dúplex o lofts. No totes les torres tenen aquest aspecte, però les que s’estan restaurant i recuperant ho fan obeint els nous cànons estètics en el seu interior.

La primera torre en ser restaurada va ser la dels Cinc Cantons, l’única amb base pentagonal, i que és propietat de Narcís Andreu, ex president d’Iberia i fill del prestigiós polític montblanquí Josep Andreu i Abelló.  Maties Solé, responsable de la seva recuperació l’any 1964, recorda que llavors no existia ni el decret d’utilitat pública de la Muralla, instrument posterior que protegia i permetia l’expropiació dels habitatges adosats a la muralla. “Vam fer una restauració molt fidedigne, preservant l’estructura original, els cubs d’emmagatzematge, els detalls de l’època... Me’n sento molt orgullós del resultat final”, diu Solé.

La Torre dels Cinc Cantons no ha estat mai habitada durant llargues temporades, però si que acollia puntualment visites tant del seu propietari, en Narcís Andreu, com del seu pare, en Josep Andreu, que amb el pretext de celebrar-hi calçotades es reunia amb destacats polítics del moment, com Joan Reventós, Josep Solé i Barberà, Josep Pallach, José María Ruiz Gallardón o Raimon Obiols, entre d’altres.

Després de la restauració de la torre dels Cinc Cantons en vindrien moltes més, i la seva pràctica totalitat van ser recuperades sota la supervisió de Maties Solé. Avui pràcticament la meitat de les torres són de titularitat privada i l’altra meitat són de l’Ajuntament, que en els successius governs municipals ha fet una tasca perseverant i encomiable en la recuperació del patrimoni. Solé, que calcula en uns 90.000 euros el cost d’habilitar una torre, creu que l’Ajuntament hauria d’explotar més aquest patrimoni des del punt de vista turístic. “Les torres serien un gran reclam per als turistes. Estic convençut que moltes persones voldrien passar un cap de setmana o unes vacances allotjats en una torre medieval, i l’Ajuntament en podria treure un rèdit econòmic que després podria reinvertir, per exemple, en la recuperació i conservació de més patrimoni”.

L’alcalde Josep Andreu diu que quatre torres ja són visitables turísticament, però pel que fa a explotar les fortificacions com a negoci turístic considera que aquesta és una decisió que correspon més a la iniciativa privada. “Si hi ha gent disposada a convertir la torre en un negoci turístic i que això ajudi a potenciar encara més la marca Montblanc, nosaltres l’ajudarem en el que puguem”.

De les tretze torres de titularitat municipal quatre són visitables turísticament, quatre més estan cedides a entitats culturals, una la utilitzen per acollir a gent que, com va ser el cas del pintor Pepe Martínez Lozano, treballen artísticament o culturalment per Montblanc, i quatre han de ser restaurades o rehabilitades, com les de Sant Jordi, la Panera o la de Poblet. Les torres cedides a entitats culturals són la del portal del Bové, al Ball de Bastons de Montblanc; una torre del tram de muralla de Sant Francesc, a l’associació juvenil Barjaula; la torre de Sant Marçal, a la Congregació de La Sang; i una torre a prop del portal de Sant Antoni, a la Denominació d’Origen (DO) Conca de Barberà.



De cases barates a sofisticats ‘lofts’

Les torres medievals de Montblanc han passat de ser habitatges incòmodes, sense aigua corrent ni electricitat, a esdevenir moderns i atractius immobles amb glamour


‘Ara no hi tornaria a viure: són incòmodes i petites’

Tothom a Montblanc la coneix per Nati, però realment es diu Maria de la Serra, en honor a la patrona de Montblanc. Ella mateixa va descobrir que no es deia Nati el dia que es va casar. Els registres oficials no enganyen. La Nati o Maria de la Serra compta avui amb 83 anys de salut. Té el cap clar, traspua optimisme i l’únic que li fa una mica la guitza és l’oïda i per això ens rep en companyia de l’Antònia Vives, una amiga de tota la vida.

La Maria de la Serra Folch Viñas va viure en una de les torres medievals del tram de muralla del carrer del Mur des del 1950 fins el 1962. Llavors, a diferència d’ara, no eren sofisticats lofts ni llocs massa còmodes per viure-hi. No hi havia ni aigua corrent ni electricitat. “L’aigua l’havíem d’anar a buscar a la font, i la llum me la donava la mare, que vivia a la vora”, recorda. A diferència d’avui, quan mica en mica s’estan recuperant aquestes talaies medievals, llavors la pràctica totalitat de torres estaven ocupades. “Aquelles en què no hi vivia gent del poble van ser llogades als immigrants, la majoria d’ells andalusos. Eren els habitatges més barats de Montblanc”.

La Nati, que va heretar la torre d’una tia seva, assegura que ara no hi tornaria perquè “no són còmodes per viure-hi, tot són escales i les estances són petites”. Tot i això, en guarda records inoblidables: “Allí hi van néixer els meus fills!”.

‘Aquí hi vinc a cosir o a reunir-me amb les amigues’

Maria Serra Fornell també arriba a la cita acompanyada d’una amiga, Rosa Maria Ollé. A l’igual que la Maria de la Serra Folch ella tampoc no hi viu a la torre, per bé que en el seu cas no li cal res per a traslladar-s’hi quan vulgui. La recuperació d’aquesta fortificació medieval ha estat executada amb gust i la torre és una preciositat. Certament sembla una casa de nines per les reduïdes dimensions, però una caseta decorada fins a l’últim extrem pel que fa al mobiliari, teles, eines i demés detalls. A la planta baixa s’observa a través d’un vidre doble col·locat al terra l’espai que al soterrani havia servit de cub, on s’hi abocava el raïm. Avui és una petita bodega a la què només li falta l’esperit de vi. Al pis del damunt del rebedor hi ha una cuina perfectament equipada amb estris d’abans: càntirs, mans de porter, porrons... I al damunt, una habitació que conserva el llit de soltera de la Maria Serra i mobiliari d’època.

La torre funciona com a niu opcional. “A l’estiu gairebé no s’hi pot viure de la calor que fa, però quan arriba la tardor o la primavera, és ideal”, diu la Maria Serra. Com que l’immoble està perfectament equipat, acostuma a anar-hi quan vol quedar amb les amigues, o s’hi escapa a les tardes a cosir mentre segueix la telenovel·la. Diu que no la vol llogar ni explotar-la com a casa rural, tot i que li plourien les ofertes.



Article publicat a La Vanguardia (edició Tarragona) el 9 de desembre de 2011


Cap comentari: