dimecres, 8 d’octubre de 2008

Sempre ens quedarà Santa Úrsula...



El Concurs de Castells 2008, celebrat a la renovada plaça de braus de Tarragona, ja és història. Una edició, la vintidosena, que els Castellers de Vilafranca van endur-se de manera implacable i incontestable, prorrogant el domini exhibit al llarg de la temporada i en les darreres quatre convocatòries. Res a dir, doncs, més enllà de felicitar sincerament als verds pel seu domini dels castells folrats, emmanillats... i també els nets. Perquè si en aquesta edició hi va haver castells decisius, aquests van ser el dos de vuit carregat –in extremis, però coronat sense cap mena de discussió- i un quatre de nou que per poc no descarreguen.

Jo no hi crec massa en la sort i sí en el treball constant, perseverant i intel·ligent. I vist el que es va veure a plaça, la victòria se la va endur la millor colla.

Dit això, la meva decepció ve més pel que no vam fer nosaltres (la Colla Vella) que no pel que van fer els altres. I ho dic sincerament. Perquè després de Santa Tecla, hem fet uns assaigs impecables i, difícilment, millorables. Però davant la gran cita, vam fallar. A hores d’ara encara busco on i quan vam estar desencertats, perquè fer els anàlisis a “toro passat” sempre és més fàcil. El que seguirà a continuació és una reflexió personal que en cap cas es pot atribuir al que pensa o pugui pensar la majoria de la Colla.

En primer lloc, -i contràriament a alguns comentaris que he sentit després del diumenge- jo no crec que ens equivoquéssim en l'aposta de sortida: el pilar de vuit amb folre i manilles. Abans del Concurs era el castell que més confiança ens donava, tot i que, potser per aquest feeling, no el vam assajar i analitzar com mereixia. Però s'han de tocar tantes tecles... I dic això perquè, respecte al pilar de vuit de Sant Fèlix, a Vilafranca, hi havia dos canvis (aixecador i enxaneta). Semblava que pel fet d’haver-lo descarregat l’any passat per Santa Úrsula ja el teníem al sarró... i tampoc és això. En qualsevol cas, era el castell que vèiem més fàcil de descarregar.

Com tampoc va ser un error, al meu entendre, atacar a la segona ronda el cinc de nou folrat, una estructura que històricament se’ns havia donat bé, però que fa molt, massa afegiria, que no descarreguem. El treball fet amb aquesta estructura d’ençà Sant Fèlix ha estat impecable, i la millor prova és que diumenge el vam carregar de manera sobrera. Ara bé, després de la segona aleta, una sobtada relaxació que encara no m’explico, més els nervis i alguna que altra errada detectada en el tronc del castell van fer que la construcció caigués sense possibilitats per poder-la defensar i posar pressió als verds. Una vertadera llàstima.

Llavors, l’error va ser en el quatre de nou amb el pilar? Doncs per mi, tampoc. Aquest castell, d’una execució extremadament complicada (només l’han descarregada els verds i nosaltres), va pujar prou bé i amb garanties d’arribar molt lluny. Però sigui pel que sigui, perquè només hem fet un quatre de nou amb folre en tota la temporada; perquè encara arrosseguem l’estigma de les caigudes de l’any passat; perquè faltava aquella convicció i determinació que hem mostrat altres vegades amb aquest castell –quan molts cops ha pujat infinitament pitjor-, l’intent va ser incomprensiblement desmuntat.

Amb això vull fer veure que els castells que portàvem en cartera, tot i que a algú li costi de creure (perquè no és de la Colla, perquè només ve a les grans sortides, o perquè fa temps que no s’acosta als assaigs), estaven al nostre abast.

I amb aquests castells haguéssim pogut plantar cara als Castellers de Vilafranca? Això és difícil de dir ara, i més després de l’exhibició dels penedesencs. A més, després del cinc de nou amb folre vam perdre dues peces claus pel que pogués venir a continuació... Però repeteixo, quines millors garanties es poden tenir després de grans assaigs –possiblement el segon millor que recordo- en què col·loquem sisens del cinc de nou amb folre, del tres de nou amb folre i el pilar, del quatre de nou amb folre i el pilar (aquest vam baixar-lo quan s’anava a agafar aquest pis), i del dos de vuit amb dosos col·locats i l’aixecador i l’enxaneta entre els pisos de quarts i quints? Poques, oi?

El que té de bo això dels castells és que l’actuació que has fet el cap de setmana anterior ja és història, i sempre hi ha constants revàlides: la pròxima de compromís, Santa Úrsula. I d’això en sabem un tros a la Vella, que portem més de dos-cents anys al capdamunt de tot o entre les colles capdavanteres. Ara bé, ja no n’hi ha prou amb allò de “la Vella és la Vella”. En el moment actual, el més exigent de la història dels castells, aquesta condició s’ha de renovar dia a dia, setmana a setmana, un any rera un altre. Als assaigs i a les sortides, perquè pel sol fet de dir-nos Colla Vella dels Xiquets de Valls això no ens assegura cap castell concret ni cap futur immediat. Però si, en canvi, seguim perseverant i rematem la feina que portem fent d’un temps cap aquí, tard o d’hora els resultats surten. Esperem que sigui per Santa Úrsula.