dissabte, 26 d’abril de 2008

Llibres i més llibres


Quins llibres us heu firat per Sant Jordi? Jo m'he deixat convèncer per un que recomanava, no fa masses dies, el Jaume Pros en el seu bloc: 'El asombroso viaje de Pomponio Flato', d'Eduardo Mendoza (Ed. Seix Barral). Em va encuriosir la crítica que en feia Pros: un home (Pomponio Flato) que en el segle I viatja arreu en la cerca d'una aigua que, diuen, té efectes portentosos, sobretot pel que fa a la saviesa. Així que en Pomponio viatja i viatja fins que el seu particular i accidentat periple el porta a Natzaret, on s'assabenta de la imminent execució del fuster del poble per, pressumptement, haver mort un ciutadà que nedava en l'abundància. El fill del fuster, convençut de la innocència del seu pare i desesperat pel futur que li espera, decideix contractar Pomponio. L'obra -que tot just acabo de començar, després de despatxar 'Un món sense fi', de Ken Follet (Cercle de Lectors) i, entremig, per desintoxicar-me de tanta pedra, arquitectura i pesta bubònica, 'La lluna de paper', d'Andrea Camilleri- és una divertida novela que juga amb la història (el fuster és Sant Josep; i el fill que contracta a en Pomponio, Jesucrist) i l'hagiografia. L'inici promet i el llibre, divertit, t'enganxa des de la primera pàgina, amb les cagarrines que pateix el ciutadà romà entestat en beure's tota l'aigua que troba pel camí.

Com us deia, acabo de despatxar 'Un món sense fi', amb el qual m'he distret uns dies, però que he vist massa semblant a la primera part, 'Els pilars de la Terra', i tanmateix, previsible i sense capacitat de sorpresa. Com si l'autor, conscient del best seller del primer llibre, hagués volgut assegurar el tret en aquesta segon part. En qualsevol cas, 'Un món sense fi' és tan distret com difícil d'agafar.

De l'Andrea Camilleri me'n va parlar el Xavi Flix, un amic, i em va acabar de convèncer saber que l'escriptor italià s'havia inspirat en Vázquez Montalban. Per això, el protagonista d'en Camilleri és el comissari Montalbano. És un autor força traduit al català i en la majoria de llibreries pots trobar la col·lecció completa de les aventures d'en Montalbano. Per cert, que el comissari, com Carvalho, són extraordinaris gourmets i bon vivants. M'acaben de recomanar llegir algún llibre de la Donna Leone i del Henning Mankel, ambdós també de sèrie negra.

I pel que fa als darrers mesos, m'han acompanyat lectures de llibres del mestre Ryszard Kapuscinski (us recomano, a més d''Ébano', 'Un dia més de vida', 'Els cínics no serveixen per aquest ofici' o 'Viatges amb Herodot'), però també l'esmentat (en uns dels primers blocs) 'Gomorra', de Roberto Saviano; els 'Assaig sobre la lucidesa' i 'Assaig sobre la ceguera', de José Saramago; i 'Ves on et porti el cor' i 'Ascolta la mia voce', de Susanna Tamaro. També us recomano un llibre que estic a punt d'acabar 'No pienses en un elefante', de George Lakoff (Ed. Foro Complutense), molt famós als Estats Units i que se centra en el llenguatge polític i en el domini de la comunicació per part dels conservadors en relació als progressistes. Per cert que el president del govern espanyol, José Luis Rodriguez Zapatero, va contractar Lakoff perquè l'ajudés en la campanya de les Generals'04 i també en aquestes últimes. L'altra recomanació és 'El Estado agresor', de William Blum (Ed. La esfera de los libros) que repassa -i de quina manera- les 'guerres' dels EEUU al món. Us garantitzo que el pròleg ja us enganxarà, de totes, totes.

Bé, la llista no s'acabaria mai, i em sap greu deixar-me de citar desenes i desenes d'autors o llibres de referència que, en un moment o altre de la vida, m'han fet passar molt bones estones. Tanmateix, us animo a què em feu les vostres suggerències perquè mai no saps si el millor llibre (entenc que això és tan subjectiu com modificable) encara l'has de llegir.

I com que m'agrada relacionar sovint llibres amb música, us presento (als qui encara no el conegueu), en Cesare Cremonini, del qui ja en parlaré en una altra ocasió.

4 comentaris:

Anton ha dit...

Potser per questions de l'edat, cada vegada sòc més refractari a la literatura del moment. Molta d'aquesta la trobo massa condicionada pel marketing: és seguidista, acomodatícia o oportunista. Costa molt suplantar o superar els grans clàssics. La literatura, com el bon vi, millora amb els anys. Per tant, si m'ho permets, i per no allargar-me ni ser prolífic en excés, em limitaré a recomanar, a més a més de la novelística del nostre Narcís Oller, la lectura del genial Thomas Mann; en particular el seu extraordinari monument literari (espècie de tractat humanista): "La muntanya màgica".
I per que no estigui dit, un contemporani que sap combinar d'una tacada viatge, història i assaig: Claudio Magris.
Veramente eccezionale.
Piacere di partecipare en il tuo blog. Fino la prossima.

Ivan ha dit...

Jo no tinc manies a l'hora d'agafar un llibre segons l'època en què ha estat escrit, el que sí que m'he adonat, però, és que no tinc tanta paciència, i si una obra no m'entra, doncs la deixo i no passa res; una altra. Amb tot, hi ha lectures actuals molt bones, i tampoc li dono massa importància al màrqueting. Tant de bò la literatura de tots els temps n'hagués tingut! T'agraeixo les recomanacions i agafo el ferm compromís de llegir Narcís Oller. Estic esperant la reedició que farà Cossetània de 'Vilaniu'.
Del Thomas Mann tinc 'La muntanya màgica', que encara no he llegit; i 'Mort a Venècia'...que em va decebre una mica, potser perquè me l'havien deixat pels núvols. També m'iniciaré amb Magris, que ja m'havien recomanat altres amics.
Grazie per scrivere nell bloc e ci vediamo il venerdì della prossima settimana.

Jaume Pros ha dit...

Ivan, gràcies per l'esment que fas al meu bloc.

Anton, una bona obra no la fa l'època quan va ser escrita, sinó l'autor i si, aquest, tenia alguna història interessant a explicar.

Salut a tothom

Anònim ha dit...

Saps que passa Jaume, que si has llegit alguns clàssics, costa de trobar un novelista que et sorprengui. La novetat temàtica és una cosa i la manera d'explicar-la una altra. Reconec que hi ha temes que, tot i haver-los tractat literariament alguns autors clàssics, hi ha contemporanis que et saben captar l'interés per la formulació novelística que hi donen; un exemple és Soldats de Salamina d'en Javier Cercas, però, per citar-ne un altre que em va deixar literalment destrempat, la Sombra del vent d'en Ruiz Zafón, (sóc conscient que per a molts aixó és blasfemarç, però noi, per a mi, a aquestes alçades de la vida llegir fulletons no em fa el pes). Tanmateix, que tothom llegeixi el que li vingui de gust.