Els Jocs i la política

L'Anton Dilla, un bon amic i company de fatigues castelleres, acaba de fer-me arribar aquesta fotografia, captada el passat 20 de març al Tibet per l'Agència Britànica de Comunicació, en la qual s'aprecia una munió de soldats xinesos a punt de disfressar-se de monjos tibetans (es pot veure els aprenents de Mortadelos amb 'la disfressa' sota el braç), instants abans de provocar un seguit d'aldarulls. La imatge va ser feta i difosa hores abans que el govern xinès denunciés la revolta dels (seus) monjos i una campanya de boicot als Jocs Olímpics que s'han de celebrar enguany a Beijing o Pequín, com més s'estimeu. Els dies següents també es van escoltar veus que clamaven contra les protestes (i atacs, també) a la torxa olímpica, registrades a Londres, París, i San Francisco, entre d'altres ciutats, argumentant que no s'ha de barrejar la política amb l'esport, o l'esport amb la política. El debat, doncs, està servit.

Perque, s'han o no s'han de barrejar? O millor dit, de sempre que s'han barrejat? Jo no tinc cap dubte que els grans esdeveniments esportius i la geopolítica sempre han caminat de bracet. I no cal repassar ara un estol d'exemples que trobaríem, en els Jocs de Berlín, orquestrats per la implacable maquinària propagandística del nazisme, el cas més paradigmàtic. Però també passa a petita escala i a casa: No defensem que el Barça és més que un club?

Això passa perquè les grans cites esportives, i els Jocs Olímpics ho són, esdevenen un gran aparador al món i també el millor faristol per fer propaganda a escala planetària, i per vendre la imatge que tu vols projectar del teu país, per bé que pugui estar del tot distorsionada. I això és massa temptador com per deixar-ho de banda.

Tanmateix, també és una oportunitat històrica, de vegades única, per aquelles minories ofegades, castigades, oprimides i, en alguns casos, condemnades a desaparèixer per la interessada i obstinada decisió de tercers.

Ara tot just acabem de passar uns dies en què, al marge de sentir en els butlletins de ràdio, de llegir en els diaris o de veure en els informatius de televisió notícies o reportatges del calent debat de l'aigua i de l'incident a la central nuclear d'Ascó, entre d'altres assumptes d'actualitat, la majoria dels ciutadans del Camp de Tarragona, les Terres de l'Ebre i de la resta del país (però també d'arreu del món) s'han assabentat que hi ha un senyor que en diuen Dalai Lama, i un lloc, el Tibet, on la seva població malviu oprimida per la Xina. I això sí que és un gran èxit (no que visquin d'aquesta manera, és clar; sinó que cada vegada més gent en sigui conscient). És la campanya que ja voldria per a ell el millor publicista.

En qualsevol cas, no ens enganyem: La geopolítica és la que va decidir atorgar els Jocs a la Xina, diuen que a canvi que les autoritats xineses fessin avançar l'agenda social xinesa en matèria de respecte als drets humans. Què innocents! Tant innocents com els membres del Comitè Olímpic Internacional que ara volen forçar, a contracorrent, a reprendre les negociacions amb el Dalai Lama i a respectar els drets humans al Tibet i a la resta de pobles minoritzats i oprimits de la Xina. Per tant, mentre duri la comèdia, es bò que atiem el foc del boicot per denunciar la situació del Tibet i, per què no, per denunciar la situació de nacions sense estat, com la nostra, que encara no podem participar en uns Jocs Olímpics amb un equip nacional propi.

Em pregunto què hauria passat si la torxa hagués desfilat pels carrers de Madrid...

Beppe Grillo: L'assot dels polítics italians

Des que vaig decidir obrir aquest bloc per no perdre la mala costum d'escriure -simplement pel plaer d'escriure- de tant en tant o, senzillament, per compartir experiències, punts de vista i reflexions, vinc recomanant-vos en la columna desplegable de la dreta la web d'en Beppe Grillo, un genovès de 59 anys, còmic de professió i activista polític de vocació. Fa temps que vaig decidir afegir la lectura dels seus punyents bitllets d'opinió diaris, en el repàs de la premsa diària. Ho faig com a divertimento, per curiositat per conèixer tot el què es cou a l'admirada Itàlia, però també per connivència amb molts dels pensaments d'en Beppe. Avui m'he decidit a esciure d'ell després de llegir a La Vanguardia la semblança que en feia de la seva persona la corresponsal a Itàlia, María-Paz López, aprofitant la conjuntura de les pròximes eleccions al país transalpí.

Beppe Grillo, que segons em van explicar una vegada va adoptar aquest nom per evocar i dignificar la figura del grill que era la veu de la consciència d'en Pinotxo (que, per cert, té un bonic parc temàtic a Collodi, a la Toscana), és un activista polític sense manies, provocador i amb una gran lucidesa per captar i explicar tot el que es fa i es desfà a l'ampara del sistema polític italià. De fet, per a ells esdevé com un perseguidor implacable de les seves cafrades i els seus 'xanxullos'.

Una mostra. Grillo ha endegat una campanya sense precedents a Itàlia (i diria que en pocs països més dels anomenats democràtics) que, sota el lema "Basta! Parlamento pulito!" (Prou! Parlament net!) denuncia els parlamentaris que segueixen ocupant el seu escó tot i haver estat condemnats per la justícia italiana per diferents causes greus (des de corrupció a pràctiques mafioses i assassinats). I no us penseu que són pocs! Actualment, hi ha vint-i-quatre parlamentaris que han estat condemnats (amb sentència ferma), entre ells l'Umberto Bossi, l'home fort de la Lega Nord. Grillo, que defensa que aquestes persones no poden representar els ciutadans i que és immoral que continuïn aferrant-se al seu escó, explica en el seu site, amb tota mena de detalls, les causes per les quals han estat condemnats tots i cadascun d'ells, i t'invita a participar en la seva particular creuada per fer-los fora:



Grillo, com deia, té també un punt de provocador, com ho demostra el seu capteniment per demostrar que els italians n'estan farts dels seus politics. El passat 8 de setembre va celebrar a Bolònia el Vaffa Day (de 'vaffanculo', que vindria a dir 'ves a prendre pel cul'), dirigit al polítics. A la crida de Beppe hi van anar unes 300.000 persones. Ara, l'èxit l'ha portat a convocar el segon Vaffa Day, el 25 d'abril a Torí. Tanmateix, i per buscar semblances, Grillo té quelcom de l'iconoclasta Leo Bassi. La seva crítica, però, no té cap càrrega humorística -com passa aquí amb el Polònia, que les va fotent amb gràcia i vaselina- sinó que és àcida i cínica. Potser el més semblant que hem tingut aquí era en Pedro Ruiz dels inicis, però llavors era molt petit i se m'escapen els elements per comparar-los. En qualsevol cas, ell no es casa amb ningú, i tant carrega contra els corruptes de la dreta com els del centre, l'esquerra, el centre-dreta, el centre-esquerra i els dels mil i un partits i mini partits que hi ha a Itàlia.

Per tant, us recomano el seu web (el podeu llegir en italià, anglès o japonès) i que, després d'uns quants dies, hi digueu la vostra, a veure què us ha semblat.

15 días de agosto

Ara que s'apropa el bon temps i que molts de nosaltres comencem a planificar les vacances d'estiu, us proposo que vegeu el curmetratge '15 días de agosto'... simplement sensacional. El curt, que ja fa temps que ronda per la xarxa, és un muntatge tan senzill en la forma com contundent i aclaparador en el fons: és com un cop de puny sec que no t'esperes i que et deixa 'groggy'. Un treball, tanmateix, que et convida a una reflexió existencialista profunda. De tot plegat: de com passa el temps; de com oblidem fàcilment la felicitat de les primeres etapes viscudes; de com ens canvi el caràcter, de com ens organitzem la vida... de com ens la compliquem. Però, és clar, qui podria fer-nos obrir els ulls i sacsejar-nos la consciència d'una manera tan directa que no sigui una ànima pura i sense malícia. La veu del nen que narra el curtmetratge és la veu d'aquesta consciència perduda que tard o d'hora recuperem. Esperem que no sigui massa tard...

Yann Tiersen i Pascal Comelade

Avui, quan l'hivern toca la seva fi i ja s'intueixen els primers símptomes de la primavera, immers en una atmòsfera humida i amb un cel gris cendrós que amenaça però que no s'acaba de decidir (i tanta falta que faria...), he decidit recuperar un d'aquells autors que vaig descobrir no fa pas massa però que des d'aquell primer dia ha esdevingut un referent de la meva discografia. Em refereixo a Yann Tiersen (Brest, 1970) compositor i multi-instrumentista que em recorda a un altre referent (i precursor?), Pascal Comélade (Montpeller, 1955). Voldria fer un parell de pinzellades d'ambdós genis, i animar-vos a escoltar la seva música alegre, optimista (sense que això vulgui tenir cap connotació amb l'eslògan socialista), difícil de classificar, a cavall entre el minimalisme, el vanguardisme i la 'nouvelle chanson'. Poseu-hi l'adjectiu que volgueu.


Tiersen es va donar a conèixer al gran públic a través de la pel·lícula 'Le fabuleux destin d'Amélie Poulain' (Amélie), de la qual va fer la seva banda sonora. L'èxit d'aquest treball (amb més de 700.000 còpies venudes i ni em vull imaginar quantes més de piratejades...), elaborada a partir dels sons, sobretot, de piano, el violí, l'acordió, el clavicordi i el piano de joguina, així com tants d'altres instruments més rudimentaris, va permetre que, anant tirant del fil, descobrissim una gran troballa. De fet, l'èxit de la banda sonora d'Amélie és un premi a la perseverança, ja que la major part del treball està format a partir de velles composicions dels seus primers tres àlbums.

Tiersen, després de triomfar amb 'L'absente' (2001) i la banda sonora de 'Le fabuleux destin d'Amélie Poulain' (2001), va continuar la seva progressió amb 'C'etait ici' (2002), la banda sonora d'una altra gran pel·lícula 'Good bye Lenin!' (2003) -molt recomanable- i 'Les retrouvailles' (2005), que va composar i enregistrar a l'illa d'Ousseant, el seu refugi i font d'inspiració. La seva música és ideal per acompanyar una vetllada, però també per escoltar-la de fons mentre llegeixes un bon llibre, mentre condueixes, cuines o, simplement, si necessites aixecar els ànims.


Pel que fa a Pascal Comelade (l'Isaac Albesa ja en parlava en un dels seus darrers blocs i per tant, no m'estendré massa més), voldria dir que té l'habilitat de fer música, bona música, partint, sovint, de la diversitat de sons aparentment inconnexos però que, mica en mica, van casant fins arribar a la perfecció. Instrumentista i bohemi, Comelade sembla un clar reflex dels seus pares. D'Eliane Thibaut, la seva mare, cuinera i autora de diversos llibres sobre cuina medieval catalana, n'ha heretat la vessant més artística; i de Pere Comelade, el seu pare, psiquiatre, la seva forta personalitat i l'imatge que en desprén d'autor tímid i introvertit. De la seva extensa i variada discografia us en recomano el poc que he sentit i que m'ha agradat: 'Espontex sinfonia' (2006) i 'La filosofia del plat combinat' (2004).

El Museu Casteller de Catalunya

M'ha costat reprendre el fil del bloc (em pensava que en vacances tindria més temps i és a l'inrevés) i encara més decidir-me a escriure sobre un assumpte tan delicat com el Museu Casteller de Catalunya. Delicat, per un doble motiu: l'un, perquè és un tema tant viciat d'entrada que aixeca tota mena de passions i, diguis el què diguis, sempre hi haurà qui ho vulgui interpretar o veure-ho des de diferents òptiques; i l'altra, perquè en el meu cas, la meva posició dins d'una entitat (la Colla Vella dels Xiquets de Valls) molt implicada (vaja, del tot implicada) en això dels castells (des de la gènesi) i, també, en l'afer del Museu, fa que hagi de mesurar molt bé el que pugui dir per evitar, també, dobles lectures. En qualsevol cas, voldria que quedés clar que les opinions que segueixen a continuació són a títol personal, que per això les escric al meu bloc i no enlloc més.

La primera consideració és sobre la necessitat d'un equipament que vertebri el fet casteller. D'entrada, dir que tot i que aquest és un debat que arrenca fa més de dues dècades, el projecte no havia estat mai tan necessari, oportú i lògic (fins i tot) com ara. Si partim que la història del món casteller es remunta a fa més de dos-cents anys, i que les primeres veus que reclamaven la creació d'un museu casteller es van sentir fa un parell de dècades, doncs, home, potser el projecte ja comença a estar prou madur i cal actuar ràpid abans que es podreixi.

Tanmateix, en aquest temps, el fet casteller no ha fet més que consolidar-se com un dels elements identitaris més singulars del nostre país (sinó el que més). I els valors que emanen dels castells són els que hom cerca per la societat ideal: treball en equip, solidaritat, integració, igualtat de sexes i acceptació de tothom, sense discriminar ningú pel lloc de procedència, pel color de la pell, per les condicions físiques, o per les socials (els castells són l'únic lloc on el treballador pot pujar damunt les espatlles de l'amo sense que aquest s'emprenyi!). Ah! I també l'altruïsme, si se'm permet, perquè el casteller hi dedica moltes hores sense treure res més a canvi que la satisfacció de la feina ben feta. Tot això són els castells, i tot això és el que ha fet que la gran majoria d'institucions del país hagin canviat el concepte que poguessin tenir dels castells i que participin sincerament de la seva preservació i projecció. Ara ja no s'escolta, en un tò pejoratiu, "ja vénen els castellers", com havien sentit molts dels nostres avant-passats. Fins i tot, aquest temps ha servit perquè es comencin els tràmits per declarar els castells Patrimoni de la Humanitat.

On vull anar a parar? Doncs que si bé a tots ens agradaria que el Museu Casteller de Catalunya ja estigués fet, és ara, amb totes aquestes circumstàncies que deia (i d'altres que obvio) que es mereix de totes, totes, que comenci a fer-se una realitat. Ara que està madur i abans que es podreixi.

La segona consideració va relacionada amb la ubicació. Sempre he defensat que el Museu Casteller de Catalunya s'havia d'habilitar al Barri Antic, amb la Plaça del Blat com a quilòmetre zero, per una qüestió natural i lògica. En conseqüència, penso que tot el que sigui allunyar-se d'aquest epicentre, de l'autèntic bressol dels castells, és un error. I el fet que en tot aquest temps no s'hagi trobat un sol indret en el Barri Antic capaç d'acollir el Museu Casteller, amb la situació en la què es troba el casc antic i amb la tramitació d'una Llei de Barris entre mig, diu molt poc de la classe política que ha governat i governa Valls; els uns, els altres i els de més enllà.

I la tercera consideració és per parlar del 'timming'. Com deia, el Museu Casteller de Catalunya s'ha de fer, i s'ha de fer ara que està madur i abans que es podreixi. I la decisió és en mans dels polítics que ens governen a Valls. Ells són els que tenen la responsabilitat de, per una vegada a la vida, posar-se d'acord en benefici de la ciutat. Tots ells, els que governen i els que estan a l'oposició, tenen la possibilitat de ser magnànims i de complir el què tantes vegades pregonen: posar per davant la ciutat abans que els interessos personals o de partit. I que no hi barregin les dues colles dels Xiquets de Valls, que aquestes sempre han estat d'acord amb el que es proposava, ja fos a la Plaça del Blat o al Narcís Oller, i sempre els han posat les coses molt fàcils.

A mi no hem feia el pes el Narcís Oller, com no me'l fa Ruanes. L'un i l'altre són fora del Barri Antic. I tot i que aquest darrer presenta molts més inconvenients (com que ha trencat la unanimitat de tots els partits) i interrogants (no sé què hi dirà l'ACA i quins perjudicis de futur pot comportar construir un equipament com el que parlem al bell mig d'un torrent), donaré suport al que decideixi la majoria perquè vull tenir el Museu Casteller... i perquè d'això es tracta la democràcia, no?

Ligabue i Saviano

Avui, un parell de recomanacions: Luciano Ligabue, rocker de Correggio (Reggio Emilia); i Roberto Saviano, periodista i escriptor napolità.



Per als qui no conegueu encara a 'Liga', un rocker italià, us el recomano de totes, totes. La seva carrera va iniciar-se el 1990 amb el seu primer treball 'Ligabue' i d'ençà llavors ha anat guanyant adeptes i omplint sales (i fins i tot estadis tres cops per setmana!) per allà on passava; forjant-se un mite. Ara, divuit anys després, el cicló Ligabue arriba a Barcelona en la seva primera gira europea, tot i que malauradament em sembla que ja no queden entrades. Per aquells a qui els hagi entrat el cuquet d'escoltar alguna cosa seva, us recomano 'Picola stella senza cielo', 'Si viene e si va', 'Miss mondo 99', 'Questa è la mia vita', 'Bailamo sul mondo', 'Tu che conosci il cielo' o 'Buonanotte all'Italia', que en poc temps s'ha convertit en una mena d'himne pels italians de totes les edats. Aquesta és, per cert, una de les característiques d'aquest rocker italià, que no té un públic uniforme i model, sinó que la seva música i, sobretot, les seves lletres (perquè en el fons és un poeta) arriben a tothom, sense exclusió. En fi, ja em direu què us sembla i, si us agrada, potser m'animaré a fer-vos altres recomanacions musicals italianes que he anat descobrint els últims anys.



Roberto Saviano és més conegut a casa nostra, sobretot arrel de la publicació de 'Gomorra', el seu darrer llibre, que ha provocat que la Camorra hagi posat preu a la seva vida i que necessiti protecció. Saviano fila amb 'Gomorra' un relat esfereidor i colpidor de tot el què envolta el món de la màfia: "Quan tenia dotze anys vaig veure un home crivellat a bales. Tornava de l'escola amb uns companys, i alguns es van posar a plorar. Un policia estava al costat del cos. Ens va mirar i va escopir damunt del mort. 'Era un porc', ens va dir (...)".



Saviano, marcat des de la seva infantesa per la violència i corrupció de la màfia, narra amb un estil tan directe i dramàtic com real, a l'estil de Truman Capote (un dels pares de l'anomenat nou periodisme), com neixen i s'organizen els diversos clans, com operen, com es nodreixen, com es regeneren, com es financien, quines són les seves connexions, com maten, com s'amaguen i qui els defensen... L'obra valenta d'aquest jove llicenciat en Filosofia i Lletres s'ha convertit avui dia en un manual indispensable per comprendre l'entramat d'una de les principals organitzacions criminals del món, si no la més gran. L'any 2005 es va infiltrar, com a treballador, en diverses empreses al servei dels grans capos de la màfia, un pas tan agosarat com necessari per escriure en primera persona una obra que pot costar-li la vida. El resultat del seu llibre l'ha portat a fer afirmacions com "l'espectacle a Itàlia no s'ha de buscar a la Torre de Pisa, ni al Coliseu, ni als Ufizzi... uns quants dies al port de Nàpols, observant, n'hi ha prou per veure el que molts no volen veure. No hi ha un major espectacle que aquest". Ell ho va fer. Un valent.

Lluís

Fa set mesos vaig decidir canviar de feina i deixar el diari en el què havia treballat els darrers setze anys (que es diu aviat!) per fer una incursió en el món de la política... vaja, "passar-me a l'altra bàndol", com em van dir llavors els uns i els altres. Però mira, la veritat és que sempre m'havia encuriosit saber com es cuinava la política des de dins, i esbrinar amb ulls propis com es veuen les coses des de l'altra costat de la barrera. Tanmateix, l'opció que se'm presentava va facilitar la meva decisió: un partit d'esquerres, amb tota la càrrega de valors que això comporta, i plenament compromès en la cerca d'un futur millor per la nació catalana que passa, indefectiblement, per la seva plena sobirania.

Val a dir que de les dues persones que em van venir a buscar, una el coneixia prou com per acceptar sense pensar-m'ho dues vegades, i l'altra... De l'altra en sabia ben bé poc, però l'he anat coneixent progressivament, mica en mica, i d'una manera molt intensa els darrers quinze dies. Ens vam conèixer un matí d'estiu en un cafè de Reus, el Cugat. I quan feia poca estona que havíem deixat enrera aquella tibantor inicial (del-ara-no-sé-què-dir) i xerràvem animadament me'n vaig adonar d'un dels seus trets més característics: el seu somriure. Després, mentre ens patejàvem el territori amunt i avall en la passada campanya de les eleccions generals vaig comprovar que al darrere d'aquest somriure natural s'hi amagava també una persona amb els seus defectes i les seves virtuts, com tots, amb un punt de timidesa, però, sobretot, un pencaire incansable, un lluitador i una persona pròxima (de casa o confiança, com li agrada dir a ell), afable i honesta... un polític honest.

I en aquests frenètics i intensos quinze dies de campanya, només hi ha hagut dues vegades en què l'he vist perdre el somriure. La primera, quan el David Llambrich, un company de partit, li va comunicar l'assassinat d'ETA en l'epíleg de la campanya. La segona, quan al vespre del diumenge ell ja va intuir (perquè també és llarg), molt abans que la resta, que el somni s'havia esfumat de sobte. D'una manera tan cruel com real. El Lluís, però, és fort i està molt ben acompanyat, tant a casa com a fora, amb amics que molts voldríem per a nosaltres. Per això, si bé em sap greu per ell que no hagi sortit escollit, encara me'n sap més pel Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre, que s'han deixat perdre una persona, un petit gran polític que ho hauria donat tot pel nostre territori i la seva gent.

El meu primer escrit volia que fos per tu, Lluís, ànims; pit i amunt que diem a Valls.