dimecres, 26 de març de 2008

Yann Tiersen i Pascal Comelade




Avui, quan l'hivern toca la seva fi i ja s'intueixen els primers símptomes de la primavera, immers en una atmòsfera humida i amb un cel gris cendrós que amenaça però que no s'acaba de decidir (i tanta falta que faria...), he decidit recuperar un d'aquells autors que vaig descobrir no fa pas massa però que des d'aquell primer dia ha esdevingut un referent de la meva discografia. Em refereixo a Yann Tiersen (Brest, 1970) compositor i multi-instrumentista que em recorda a un altre referent (i precursor?), Pascal Comélade (Montpeller, 1955). Voldria fer un parell de pinzellades d'ambdós genis, i animar-vos a escoltar la seva música alegre, optimista (sense que això vulgui tenir cap connotació amb l'eslògan socialista), difícil de classificar, a cavall entre el minimalisme, el vanguardisme i la 'nouvelle chanson'. Poseu-hi l'adjectiu que volgueu.


Tiersen es va donar a conèixer al gran públic a través de la pel·lícula 'Le fabuleux destin d'Amélie Poulain' (Amélie), de la qual va fer la seva banda sonora. L'èxit d'aquest treball (amb més de 700.000 còpies venudes i ni em vull imaginar quantes més de piratejades...), elaborada a partir dels sons, sobretot, de piano, el violí, l'acordió, el clavicordi i el piano de joguina, així com tants d'altres instruments més rudimentaris, va permetre que, anant tirant del fil, descobrissim una gran troballa. De fet, l'èxit de la banda sonora d'Amélie és un premi a la perseverança, ja que la major part del treball està format a partir de velles composicions dels seus primers tres àlbums.

Tiersen, després de triomfar amb 'L'absente' (2001) i la banda sonora de 'Le fabuleux destin d'Amélie Poulain' (2001), va continuar la seva progressió amb 'C'etait ici' (2002), la banda sonora d'una altra gran pel·lícula 'Good bye Lenin!' (2003) -molt recomanable- i 'Les retrouvailles' (2005), que va composar i enregistrar a l'illa d'Ousseant, el seu refugi i font d'inspiració. La seva música és ideal per acompanyar una vetllada, però també per escoltar-la de fons mentre llegeixes un bon llibre, mentre condueixes, cuines o, simplement, si necessites aixecar els ànims.


Pel que fa a Pascal Comelade (l'Isaac Albesa ja en parlava en un dels seus darrers blocs i per tant, no m'estendré massa més), voldria dir que té l'habilitat de fer música, bona música, partint, sovint, de la diversitat de sons aparentment inconnexos però que, mica en mica, van casant fins arribar a la perfecció. Instrumentista i bohemi, Comelade sembla un clar reflex dels seus pares. D'Eliane Thibaut, la seva mare, cuinera i autora de diversos llibres sobre cuina medieval catalana, n'ha heretat la vessant més artística; i de Pere Comelade, el seu pare, psiquiatre, la seva forta personalitat i l'imatge que en desprén d'autor tímid i introvertit. De la seva extensa i variada discografia us en recomano el poc que he sentit i que m'ha agradat: 'Espontex sinfonia' (2006) i 'La filosofia del plat combinat' (2004).

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Quina grata sorpresa saber sobre el teu blog i, a la vegada, veure que fas referència a un dels grans com és Yan Tiersen. Molt recomenables també són Dominique A ('L'Horizon', brutal) i el ja clàssic Serge Gainsbourg (em quedo amb Histoire de Melody Nelson, de lo millor que he sentit).
Molts ànims amb la web!
Pere Francesch

Anònim ha dit...

A mi el Tiersen me'l va "redescobrir" la Gemma. Jo el coneixía dels films que va musicar, però no integral. Si em permets, encara que dins de l'àmbit musical del minimalisme, us recomano a dos compositors de línea més clàssica, però igualment molt interessants: el nordamericà Philip Glass (va fer la banda de Mishima) i un polac extraordinari:
Henryk Micolaj GÓRECKI (la seva Simfonía nº 3 és celestial).
Salut!