dilluns, 15 de febrer de 2010

Dolça Brussel·les


Fa uns dies ens vam escapar, en petit comité, de cap de setmana a Brussel·les. Res, un viatge llampec. Pim-pam.

Vam decidir anar-hi per veure l'exposició temporal 'Frida Kahlo y su mundo', de la cèlebre i soferta pintora mexicana. La mostra, instal·lada al Palais de Beaux Arts de la capital belga (ciutat que fins el 25 d'abril acull un festival cultural dedicat a Mèxic), oferia com a reclam algunes de les millors teles de Kahlo, com 'La columna rota', 'El camión', 'Unos cuantos piquetitos', 'Frida y el aborto', 'Mi nana y yo', 'Sin esperanza' o 'La flor de la vida'. En un pròxim post miraré d'aprofondir una mica més sobre l'exposició, la més completa que s'hagi portat mai a Europa de "l'univers dolorós, profund i insondable" de Frida Kahlo, com escrivia Eliseo Oliveras al Periódico de Catalunya. I és que l'obra de Kahlo és un fidel reflex del patiment i la lenta agonia que va experimentar l'artista en vida, primer per culpa d'una poliomielitis i després a causa de les seqüeles que li va deixar un tràgic accident de trànsit, que va fer que hagués de sotmetre's a múltiples operacions quirúrgiques, deixant-la postrada al llit durant llargues temporades.

Però avui em ve de gust parlar de les olors de Brussel·les. La capital belga és coneguda per ser la principal seu de la Unió Europea i la OTAN (a Europa), però, sobretot, per l'homenet que pixa -o, com n'hi diuen ells, Manneken Pis-, i també per l'Atòmium, per la Grande Place, on s'hi apleguen encara molts dels edificis gremials que van fer pròspera la capital belga, o per ser la pàtria d'Hergé, el creador i pare de Tintín. Brussel·les i Bèlgica també són sinònim de cervesa, de bona cervesa, amb infinitat de marques i varietats impossibles de tastar totes i encara menys en un cap de setmana. Però si hi ha una olor que caracteritza la ciutat, aquesta és el flaire a brioxeria i pastisseria selecte, a sucre cremat, a dolç, a goffre i, per damunt de tot, a xocolata, a intens aire de xocolata.

Jo sóc més salat que dolç (i aquí no hi busqueu dobles lectures, que parlo de gustos gastronòmics), però tot i això és impossible no caure en la temptació de tastar algunes de les llepolies que inunden places i carrers. L'estrella, com deia, és el Manneken Pis, i la seva efígie domina també l'elaboració de pastissets, bombons i altres dolçaines. La imatge que encapçala aquest bloc és la d'un gran homenet que pixa xocolata. De fet, tot ell està fet a base de cacau. Una mona gegant, que en diríem a casa!

 

A cada pastisseria hi ha una enorme font de xocolata com la que podeu veure en aquesta imatge. Més espesa o més líquida, més negre o més clara, amb més o menys espècies, més intensa o més suau, però no n'hi ha cap sense la típica font marronosa. Les xocolates calentes també regnen a la majoria de sales i salons, molts d'ells a l'aixopluc de grans galeries per protegir-se del fred, el vent i la pluja, i sovint s'acompanyen de tartes tatin entre moltres altres especialitats de cocs, pastissets i tartes fets per disparar els índex de sucre a la sang. Xocolata de canyella, de bitxo, de taronja, amb herbes... La llista no s'acaba mai. Penseu en un ingredient que pugui barrejar-se amb la xocolata i segur que el trobareu.



I després encara queda l'estol de crêpes i goffres. Aquí ja tiro la tovallola pensant en els sacrificis que hauré de fer a la tornada. L'excel·lent presentació, però, torna a temptar i són molts els que sucumbeixen. Això i el fet que a cada cantonada et trobes amb una parada d'aquestes. A la primera resisteixes, a la segona també tires endavant no sense mirar-les de cua d'ull, i a la tercera... A la tercera et dones per vençut. Val a dir, també, que uns artesans s'ho curren més que els altres. Perquè n'hi ha que venen els goffres a pel (com els veiem aquí) però n'hi ha d'altres que, com si en un d'aquests artefactes calorífics no hi hagués prou sucre, encara els carreguen més: amb nata, amb mel, amb xocolata fosa, amb melmelades de tot tipus, etc... En fi, s'ho podeu imaginar, no?

He dubtat quina cançó posar en aquest bloc. Inicialment em decantava per 'Chocolate', de la Kylie Minogue; després he pensat amb el soundtrack de Charlie i la fàbrica de xocolata i finalment m'he decantat per una altra pel·lícula del mateix protagonista, Johnny Depp, 'Chocolat'. Bon profit!

3 comentaris:

Teresa Ulldemolins ha dit...

Bé, després de llegir tot això he d'agafar una miqueta de xocolata. I per a acabar-ho d'adobar..."Chocolat", que és una peli que m'encanta i que després de veure-la ningú no es pot resistir a degustar aquesta meravella dels déus. En fi...quin pecat!

Ivan ha dit...

Wow, Teresa. Jo no en sóc gaire de la xocolata. De fet, a casa gairebé no em comprem... però quan te la posen davant dels nassos (i mai més ben dit!) a totes hores i per tot arreu, se't fa difícil resistir-te... Ben mirat, al capdavall som uns pecadors ;)

Anònim ha dit...

Una precisió, el català correcte diu "olor de xocolata" i no "olor a" pròpia del castellà.
Per la resta, bon profit.