diumenge, 24 de gener de 2010

Una de llibres i cinema


En els darrers mesos m'han caigut a les mans, com manà del cel, diversos llibres que he devorat amb una avidesa no gens comuna en mi, tot i que acostumo a pentinar de tres a cinc llibres al mes. Aquesta és la meva "millor marca personal", més o menys un per setmana. Però darrerament, potser perquè he encertat en l'elecció o m'he deixat aconsellar bé, faig coses tant estranyes com, no us ho perdeu, aixecar-me a les tres de la matinada i reprendre el punt on havia deixat el llibre per llegir fins que sento que el campanar de Valls toca les cinc... I és clar, quan el deespertador et desperta cada dia a dos quarts de set, potser és qüestió de descansar una mica, no?. O llegir quan arribo a l'estació del Camp, durant el trajecte amb l'Avant, esperant l'enllaç de Sants, i al tren, de nou, que em deixa a França. I algunes vegades, fins i tot durant el trajecte a peu fins al despatx (qualsevol dia d'aquest tindré un disgust)...

En fi, passo a recomanar-vos alguns d'aquests títols i a veure si l'encerto. Un d'ells és 'El factor humà', de John Carlin, que narra de manera brillant el miracle que va obrar Nelson Mandela a Sudàfrica a través del rugbi. És un llibre històric, ben construït i que transmet emocions, moltes emocions. Carlin, explica com Mandela, estan tancat a la presó, comença a planificar la visió que ha tingut: unir el país aprofitant l'esquer del rugbi. A Sud-àfrica, fins fa molts pocs anys, el rugbi era un esport exclusiu per als blancs, els promotors de l’apartheid. Doncs Mandela, després de passar vint-i-set anys a la presó, va saber veure l’oportunitat: la Copa del Món de Rugbi que s’havia de celebrar al seu país. Gràcies al seu carisma va aconseguir que per primera vegada un negre formés part de l’equip de l’enemic, els blancs.
Aquesta setmana, per cert, s'estrena 'Invictus', la pel·lícula que, dirigida per Clint Eastwood, recrea el llibre de Carlin. Aquí us deixo l'enllaç:


Després hi ha dos llibres que, tot i ser diferents, tenen un nexe comú: el retrat de la societat nord-americana de meitats del segle XX: Revolutionary Road, de Richard Yates; i Invisible, de Paul Auster.

Revolutionary Road narra la història de Frank i April Wheeler, una parella amb dos fills que viuen en una caseta idíl·lica en un suburbi de Connecticut. Ambientada en l’aparentment feliç però opressiva dècada dels cinquanta, Revolutionary Road és un retrat commovedor d’un matrimoni que s’esforça en va per donar un sentit extraordinari a la seva vida.

L'obra de Yates també va ser portada a la pantalla dels cinemes dirigida per Sam Mendes, que va tenir molt bones crítiques. Aquí teniu el tràiler:



La història d'Invisible -molts coincideixen a dir que és la millor obra de Paul Auster- és posterior a Revolutionary Road (1967) i està ambientada bàsicament a Nova York, tot i que la darrera part del llibre es trasllada a París. La història va d'un jove aspirant a poeta (Adam Walker), estudiant de la Universitat de Columbia, que en una festa coneix un enigmàtic professor francès, Rudolf Born, i la seva discreta i seductora parella. Aquest encontre inicial es converteix en un triangle pervers i, amb poc temps, desemboca en un inesperat acte virulent que canvia el curs de la seva vida. Brillant!

D'Occident a Orient...

Una altra gran descoberta ha estat llegir Haruki Murakami: Tokio blues (Norwegian Wood); After Dark; i més recentment Despietat país de les meravelles i la Fi del Món, són els tres llibres de Murakami que ja he llegit. De la mateixa manera que Yates i Auster retrataven a la perfecció la societat nord-americana dels 50, 60 i 70, Murakami ens apropa la idiosincràsia nipona actual i, sobretot, el seu jovent. Dos mons, dues realitats... Amb tot, de les tres obres de l'autor japonès, la que s'allunya més és Despietat país de les meravelles..., el darrer llibre que ha arribat però, curiosament, de les primeres que va escriure. En aquesta obra, Murakami, que també corre maratons, repren el terreny de la irrealitat i el subconscient que ja dibuixava a After Dark, però en aquesta ocasió d'una manera molt més dura. La crítica diu d'aquest llibre que aconsegueix fer baixar un home a la farsa del submón kafkià, resultant una fantasia salvatge, al·lucinant i molt seductora. Si no sabeu per quin dels tres començar, jo us suggereixo Tòquio blues...

I els dos darrers llibres. L'un és La solitud dels nombres primers, de Paolo Giordano.
En Mattia, el protagonista de l'obra juntament amb l'Alice, és un nen superdotat que ha après que entre els nombres primers n’hi ha alguns que són especials. Els matemàtics els anomenen primers bessons: són parelles de nombres primers que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment. En Mattia pensava que ell i l’Alice eren així, dos primers bessons, sols i perduts, propers però no pas prou per tocar-se realment. A ella, però, no l’hi havia dit mai. Excel·lent novela que es llegeix d'una ttirada.

I l'altre és L'elegància de l'eriçó, de Muriel Barbery. En aquest cas he de reconèixer que he fet el camí invers, i primer he vist la pel·lícula, titulada El erizo, i tot just acabo de començar el llibre. L'elegància de l'eriçó és la història de la
Renée, una vídua de cinquanta-quatre anys que és la portera d’un bloc de pisos de París. "Autodidacta, el seu jardí secret és l’art, la lectura, la música..., una àmplia cultura que oculta als seus veïns, ja que, ¿on s’és vist que de la boca d’una portera surtin frases tan erudites? Paloma, dotze anys, filla del ministre que habita al cinquè pis del mateix immoble, també dissimula a la família i als amics la seva intel·ligència brillant de nena superdotada, i ha decidit posar fi a la seva vida, ja que ¿quin sentit té dur una existència buida com la dels adults? Tant la Renée com la Paloma se’n surten prou bé amb el seu paper d’ocultadores ingènues. Fins que un bon dia, el senyor Kakuro Ozu s’instal·la a l’apartament del quart pis i, de sobte, la vida de tots els seus habitants canvia...". Us deixo amb el tràiler:

2 comentaris:

Teresa Ulldemolins ha dit...

Estic a punt de començar "L'elegància de l'eriçó". Ja t'ho explicaré!

Gemma ha dit...

Us el recomano.
Un llibre que permet assaborir els petits plaers, aquells que ens fan feliços.