diumenge, 10 de gener del 2010

El Quec


El Quec, originalmente cargada por irodon.

Els solcs poblen cada vegada més generosament la seva cara. Els cabells, entre grisos i blancs. El nas, prominent com els dels rabassaires d'abans. Orelles de llop i ulls de guineu. I a la boca, a la boca un caliquenyo que es consumeix mica en mica, sense presses, mentre somriu i somriu. I pica l'ullet. Paraules, les justes. Tot i això, el Quec conserva aquella imatge de dandi que l'ha acompanyat sempre.

Avui, pujat en un carro pintat de color verd i amb una manteta a quadres que fa joc amb el dipòsit sobre el que seu i les rodes, va saludant tothom. I la gent el crida pel nom (Joan) però sobretot pel malnom: Quec!

Mirant-lo des de baix, mentre intento enfocar-lo, he pensat que s'ha convertit en la icona dels Tres Tombs de Valls i, sense que ningú es molesti, de la Societat Sant Antoni.

Ell ha estat casteller de la Colla Vella (pujava en el folre del primer quatre de nou del segle XX), va portar durant anys el Bar Quec, al costat del Pius Hospital (avui Könnig) i quan es van reprendre les processons de Setmana Santa va ingressar a la confraria de Lepanto. Però per damunt de tot, el Quec és cavalls, tres tombs i Societat Sant Antoni. Ell i els seus fills, que ho han mamat des de petits.

M'ha agradat tornar-lo a veure avui enfilat damunt un carro. Amb el caliquenyo i aquell posat elegant. Amb la manteta ben plegada per si de cas, perquè de fred en feia i molt! Encorvat i repartint somriures. I per molts anys...



(No m'ha costat triar la cançó amb què acompanyo les línies d'aquest bloc. M'he decantat per un altre vell diable, Paolo Conte, Via con me. Doncs això, via con voi).

2 comentaris:

òscar ha dit...

Crec que a Barcelona cada cop resisteixen menys persones, gairebé amb categoria de personatges, com el Quec. Malauradament.

Unknown ha dit...

No et pensis, Òscar, als pobles grans també es comencen a perdre... per això sento aquesta veneració cap a ells!