dimecres, 7 de maig de 2008

Massiel, Richards i...Franco

Llegeixo divertit que la premsa anglesa -i no precisament el Sun, sinó el Guardian- acusa el cabdill feixista Francisco Franco (ull! no confondre, els més jovenets, amb en Manel Lucas) d'haver comprat vots a mitja Europa per tal d'assegurar-se la victòria de la Massiel al prehistòric Festival d'Eurovisió de 1968. Buff!!!

Deixeu-me que em situï. He de reconèixer tres coses: que aquell any jo no era ningú encara (vaja, com l'anunci del Fujitsu); que a casa no havíem seguit mai el mencionat festival (gràcies, pares!); i que l'única referència que en tenia de la patxanga eurovisiva era que la Massiel havia substituit a darrera hora en Joan Manuel Serrat, que, sent l'autor de la lletra (en català), s'havia negat a cantar-la en espanyol.

Doncs es veu que ara, 40 anys després, un documental sobre el Maig del 68, dirigit per la periodista catalana (aquí es tanca el cercle del contuberni judeo-masònic) Montse Fernàndez, descobreix, de passada, la compra de vots del règim de Franco (no confondre tampoc amb el de Polònia, aquell per perdre els quilets de més!). I jo em pregunto: Ara se n'assabenten? Què no sabien com es feien les coses llavors, a Espanya? Que no es vox populi que aquest concurs, festival o com li vulgueu dir es vota per "afinitats" (per dir-ho finament)?

El mosqueig britànic -són els que s'han fet ressò de la notícia en primer lloc- deu venir perquè el seu representant, Cliff Richards, amb Congratulations, va quedar en segon lloc... a només 1 punt! I és clar, el pobre, potser perquè durant quaranta anys s'ha hagut de sentir "llàstima! Per un punt no vas guanyar el Festival d'Eurovisió", ara reclama aquell premi com si fos el tresor d'en Golum. Sí que me'n sap de greu, noi!

En qualsevol cas, els anglesos (i la resta de forces aliades) podien haver evitat aquest ultratge, robatori o tupinada casposa si, acabada la Segona Guerra Mundial, no haguessin deixat tirats els republicans que es batien amb els nazionals i no haguessin mirat cap un altre lloc quan el dictador imposava el seu terror.

Per retrocedir en el temps us convido a veure i sentir el 'La, la, la' cantat en català pel Serrat. L'altra versió us l'estalvio; no m'agraden les tortures...

Per cert, els que volgueu veure el documental en qüestió (1968: Yo viví el mayo español), aquest s'emetrà demà dijous 8 de maig a les 23 h, a La Sexta.

3 comentaris:

Anton ha dit...

Aquests cotubernis, Ivan, en certa manera encara s'han mantingut en segons quins àmbits del poder terrenal. Em refereixo a l'Església Romana. Com qui diu fa quatre dies aquesta institució va canonitzar (es diu així?) una pila de religiosos i religioses assassinats durant la Guerra Civil espanyola. Es van recordar d'aquell polític catòlic i apostòlic anomenat Manuel Carrasco i Formiguera, secretari d'Unió Democràtica de Catalunya (un partit confessional) afusellat per Franco només per ser catalanista i republicà?
La manipulació que encara fa actualment l'Església no s'allunya pas tant dels intercanvis "de cromos" que el règim de Franco va fer amb altres països que, davant de fer negoci, van ajudar a refer l'aparador del criminal dictador.

Ivan ha dit...

Hi estic totalment d'acord, Anton. De fet, el gran fracàs de l'Església (Catòlica i Apostòlica)Romana espanyola -amb moltes honroses excepcions- és que sempre ha estat al costat dels forts i d'esquena als dèbils i necessitats (això és caritat cristiana?), sempre al costat del poder i de les fonts de riquesa on poder beure. I què n'hem de dir de la Conferència Episcopal Espanyola? I de la COPE? Amb aquesta línia -que és el camí que ha seguit tota la història de la humanitat-, la separació cada vegada serà més gran. Però vaja, el meu comentari anava, aquest cop, molt en clau de conya i tu t'has posat molt trascendental...

Anton ha dit...

No pretenía pas posar-m'hi de transcendental. La meva intenció al relacionar -potser de manera un tant forçada- uns fets tràgics amb d'altres més banals com els que tu rememores, era plasmar que els règims dictatorials, per aconseguir recolzaments, guanyar imatge o, simplement, mantenir-se, són capaços de fer des dels actes més abominables i contradictoris, fins els més ridículs i estupids. El més trist, però, són aquells que des de posicions democràtiques i que no s'estan de manifestar la seva defensa de la llibertat, per interesos econòmics o estratègics col.laborin o participin -ajudin, en definitiva- a mantenir, ni que sigui amb questions d'imatge, a dictadures i dictadors.
Aquí, en el nostre país, també hi va haver artistes, escriptors, empresaris, esportistes i intel.lectuals que per surar feien la gara-gara al règim del dictador.
Alguns d'aquests, els que encara són vius, s'han reciclat, i ara parlen com si sempre haguessin estat, sinò uns dissidents, uns crítics d'aquella situació.
La dictadura espanyola va mantenir-se tants anys, en bona part, per aquestes hipocresies de fóra i de dins del país.
Serrat es va negar a cantar el La,la,la si no ho podía fer en català, tot i que més endavant la va gravar en les dues llengues (català i castellà). La Massiel que se suposa no tenía motius per a negar-s'hi el va reemplaçar. La noia, en aquell moment no se li coneixia cap actitud adversa al règim. Curiosament, anys més tard tots dos cantants es van identificar amb el socialisme.
I si ens centressim a casa nostra, fins i tot a Valls podriem fer llista de fets, casos i situacions similars.
Hipocresía, hipocresía, hipocresia...
L'hipocresía és la màscara acomodatícia de la humanitat. Per tant, Ivan, estic d'acord amb tu que la vida, en certa manera, val més agafar-se-la una mica en plan de conya.
Bona nit i tapat.