Yann Tiersen a Reus

Yann Tiersen, el genial músic bretó del qual us he parlat alguna vegada, portarà la seva música minimalista i multi-instrumental a Reus. Reusdigital.cat, Punt 6 Ràdio i la sala Noovo ofereixen en exclusiva aquest concert, programat per l'1 de juliol, és a dir, a les acaballes de la Festa Major de Sant Pere, com si es tractés del tro final. Pels que ens agraden les melodies del músic de Brest, una ciutat encantadora de la Bretanya, aquesta és, sens dubte, una gran notícia i més quan t'assabentes que el de Reus serà l'únic concert que farà a Catalunya. Les entrades es posaran a la venda el 25 de maig i es podran reservar a través del correu electrònic entrades@punt6radio.cat.

L'univers Yann Tiersen, com ja sabreu a aquestes alçades la gran majoria, va esclatar arran de musicar la banda sonora de pel·lícules excel·lents com 'Amélie' o 'Good Bye Lenin', i s'ha anat engrandint amb altres treballs com 'Les Retrouvailles' i, el més recent, 'Tabarly' un film documental dedicat al mariner bretó Éric Tabarly, tot un mite a França que ha marcat diverses generacions de mariners. Tabarly va desaparèixer al Mar d'Irlanda, davant les costes de Gal·les, la nit del 12 al 13 de juny de 1998, i el seu cadàver va ser trobat uns dies més tard per uns pescadors.

No he estat mai en cap directe d'Yann Tiersen, però sí sé, gràcies a you tube, que una mateixa cançó mai no sona igual. Que juga amb els instruments i que experimenta amb els sons com ho fa també Pascal Comélade, un altre gran músic de la Catalunya Nord. En fi, celebro la iniciativa del Reus digital, de Punt 6 Ràdio i de la sala Noovo i crec, sincerament, que han marcat un gol per tota l'esquadra i s'han apuntat un gran "tanto" portant a Reus l'Yann Tiersen.

Redescobrint Pere Català Roca

Ahir a la tarda vaig anar a l'acte d'homenatge pòstum que es va fer a Valls, al Teatre Principal, a la figura de Pere Català-Roca. Val a dir que d'ençà que ens va deixar aquest vallenc il·lustre he anat redescobrint aspectes de les seva vida, de la seva personalitat, de la seva família, del seu entorn, de les seves passions que desconeixia per complet i que no han fet més que ratificar la sensació que estem davant la figura d'una persona magna en tot el sentit de la paraula. Però està vist que el llegat que ens ha deixat està començant a aflorar ara com ho faria l'escuma del millor cava. I estic segur que aquesta escuma seguirà pujant i pujant de manera incessant en els pròxims anys fins que arribi el dia en què tots nosaltres, en què tot el país, descobrirem meravellats el calat de la personalitat, de l'obra i de l'humanisme d'en Pere Català-Roca.

Entenc que l'acte d'homenatge d'ahir no és el punt i final de res, sinó que ha de ser un punt de partida amb el què la societat vallenca en particular i la catalana en general, però també el món casteller, els historiadors, els fotògrafs, els excursionistes, el món de la cultura, i tots aquells que pensem que cal seguir lluitant per desprendre'ns de les cadenes que ens mantenen fermats en curt i que ens impedeix créixer com a poble amb llibertat i plena sobirania; anem treballant per situar la figura de Pere Català-Roca al lloc on es mereix.

En Pere, i aquesta és una altra lliçó que, crec, vaig entendre ahir, va tenir la gran sort de néixer en una família de genis, una nissaga que va començar el seu pare Pere Català Pic i que van prolongar el seu germà Francesc Català Roca i ell mateix. Però la personalitat d'en Pere, potser més reservada, no era la mateixa que la del pare i el germà i això va fer que injustament hagi viscut fins ara en un segon pla, a l'ombra de l'arbre familiar. Però és justament en aquests moments en què, com deia, comença a emergir la grandària de la figura d'en Pere Català-Roca i a saber-se de la seva magnitud, que molts ens donem compte de l'error. Ja em perdonaran l'atreviment, però les coses les veig així: En Pere Català Pic i en Francesc Català-Roca van ser dos fotògrafs excepcionals, dels millors que ha donat Catalunya, i que van gaudir merescudament del reconeixement internacional; en Pere Català Roca era un excel·lent fotògraf, però per damunt de tot un excepcional humanista i un gran patriota.

Pel demés, felicitar als organitzadors de l'homenatge per l'acte en si -de justícia, repeteixo- i pel format que li van saber trobar, tot esperant, com deia, que sigui l'inici d'un seguit d'actes commemoratius que acabin per situar la figura del Pere Català Roca en el lloc on es mereix. També dir que vaig aprendre molt amb les emocionades paraules de la Núria Ventura, filòloga i amiga de la família; del Joaquim Arenes, company de passions alguereses i d'estudis a l'entorn de la figura de Cristòfor Colom; de la lliçó d'història de Valentí Gual i de les pinzellades del Joan Gala.

Una abraçada especial al Rafel Català.

PD: La fotografia pertany a Josep Martínez i va ser publicada a www.elpais.com

Trabucaires

Un parell de dades per situar a qui llegeixi aquesta pseudocrònica. Una: trescents trabucaires arribats de diversos llocs i llogarrets de Catalunya han despertat avui a cop de trabuc els vallencs. Dues: l'Ajuntament ha fet curt, molt curt, pel que fa a les previsions de taps per les orelles. I dues conseqüències. Una: cap a migdia pagaven, amb cares de males puces, aquells als què els havien interromput el son dels justos... o dels troneres, de les aus de nit. Dues: No m'extranyaria gens que demà s'incrementés sensiblement la petició de visites a l'otorrino o que es venguessin com a xurros els artilugis de Gaes i derivats. Com sempre, hi ha qui n'haurà sabut treure profit per a fer-se el sord en allò que no vol escoltar. D'allò que se'n diu fer de la necessitat virtud...

Jaume I

L'any passat es van celebrar els 800 anys del naixement de Jaume I 'El Conqueridor', el rei més important de la història dels Països Catalans i el més recordat de la Corona d'Aragó. Per commemorar aquesta efemèride, el Museu d'Història de Catalunya, la Generalitat i el Consell de Mallorca han organitzat l'exposició 'Jaume I: geografia, fets i memòria' que des del passat 18 de gener i fins el 19 d'abril es pot visitar al Reial Monestir de Santes Creus. Reconec que les crítiques de la mostra ja em van cridar l'atenció ben d'hora, fa mesos enrera, però no va ser fins que vaig saber que podia visitar la mostra tant aprop de casa, a recomanació de la Margarida Aritzeta, que vaig decidir buscar un espai per arribar-m'hi. I aquest dia va ser ahir.

Val a dir que el marc de l'exposició, el monestir, ajuda i molt com escenografia de la mostra. Fins i tot, potser em sobraven els xiulets de vent artificials, els lladrucs de gos, el belar dels bens i el cant d'uns ocells que no vaig poder reconèixer. El paratge natural -i sobretot aquests dies de fortes ventades- ja ofereix per se tots aquests elements.

A la mostra s'hi accedeix per mitjà d'unes escales que pugen als antics dormitoris dels monjos cistercencs. I quan arribes a dalt et veus obligat a alçar les vista per veure el rètol que il·lustra l'exposició, a tocar d'un gran quadre del monarca català. Com si Jaume I t'esperés des de les alçades i tu, a l'accedir al recinte, rendissis pleitesia. La mostra, com també ens recorda el díptic elaborat per l'ocasió, pretén donar a conèixer precisament la peripècia vital de Jaume I, els indrets que foren el centre o el tema dels seus fets, com també el record i les visions de què han estat objecte la seva figura i les seves obres.

Amb diferents elements que permeten al visitant interactuar -hi ha una pantalla tàctil mitjançant la qual pots seguir el recorregut del rei Jaume-, la mostra incorpora també una escenografia que s'adapta a l'escenari i et situa al bell mig d'un campament on a cada tenda descobreixes diferents aspectes de la vida de Jaume I, alhora reivindicat, qüestionat i gloriejat.

En definitiva, una bona opció per passar un matí o una tarda de dissabte o de diumenge mentre visites el Reial Monestir de Santes Creus. Si hi aneu pel matí, sempre podeu anar fent gana mentre espereu fer la calçotada a Cal Mosso o a la Fonda Grau (millor si reserveu), dos restaurants molt recomanables; i si hi aneu per la tarda, doncs la visita sempre us ajudarà a fer la digestió.

Més informació a www.reijaumeprimer.cat.

El relleu

L'assemblea de la Colla Vella dels Xiquets de Valls va triar ahir nou cap de colla i nou president, en les persones de Xavi Pena i Josep Solé Tarragó. La seva elecció -no es va presentar cap altre candidatura- va ser recolzada per la pràctica totalitat de les 140 persones que van assistir-hi. Particularment, i ahir ja vaig tenir l'oportunitat de dir-ho, em fa molta il·lusió aquest relleu perquè crec que portaran aires nous a la Colla i una nova manera de fer. El Xavi, al marge d'un gran casteller, és una bona persona, amb talent i amb capacitat de lideratge. És d'aquells que no li cal alçar la veu perquè se l'escolti, perquè sempre té coses interessants a dir, i perquè té una capacitat de lideratge innata.

I el Josep? Bé, del Pep penso que pot deixar una petjada profunda a la Colla. Apassionat com és i preparat com està, ho té tot per fer una bona feina. A més, comptarà amb un bon equip, la majoria del qual m'ha ajudat molt aquests anys i per això els estic i estaré sempre agraït. El 'ticket' Xavi-Pep, com li agrada dir al nou president, suma i no resta; i això ja és un bon començament.

I res, ara toca pencar. Planificar la temporada, els assajos i les sortides. Parlar amb la gent per aconseguir la màxima implicació de tothom. Fer nova canalla i nous castellers, dels que pugen i dels que no surten mai a la foto però que sense els quals seria impossible presentar-se a plaça per escriure les millors pàgines de la colla. Penso que amb treball, sacrifici, generositat, planificació i mà esquerra farem una bona feina i donarem molta guerra castellera. M'agradaria que tothom a la colla s'impliqués i ajudés als nous responsables.

Moltes gràcies a tothom per aquests quatre anys inolvidables, que ja sempre portaré amb mi.

Us deixo amb una de les millors exhibicions de la Colla, per si serveix d'estímul o font d'inspiració...

Els menjacalçots

La forta ventada d'aquest cap de setmana ens ha ofert una treva, avui diumenge. I així Valls ha pogut celebrar una any mes la seva altra 'festa major' que no és cap altra que la festa de la calçotada. Malgrat la crisi -que ja fa temps que ha arribat a les taules- i el temporal de vent -que de ben segur ha desdit a més d'un i l'ha fet canviar de plans-, l'aspecte que oferia avui Vilaniu feia goig. Per tot arreu veies gent amb calçots i una terrina de salsa a les mans. Qualsevol indret era bo. D'empeus, en bancs, al terra, en places, a les voreres... Vist això, hauria estat una putada, parlant en plata, que el vent s'hagués endut, a més a més, la il·lusió amb la què tanta gent prepara la calçotada. Perquè aquesta festa és de la gent, de les desenes i desenes de ciutadans anònims, de les entitats, de les associacions...

La comissió organitzadora, amb el mestratge de la Cambra de Comerç i del seu secretari, Rafel Castells, ha xifrat en unes 30.000 les persones de fora vila que han vingut a cruspir-se una calçotada com déu mana, amb tots els ets i uts, a la ciutat bressol dels castells i dels calçots; això és entre unes 3.000 i 4.000 persones menys que en anteriors edicions.


Però cap d'ells, i d'això n'estic tan segur que posaria la mà al foc sense por a equivocar-me, n'ha menjat tants com en Ramon Forès, el menjacalçots per excel·lència, l'heroi local, el guanyador de guanyadors de concursos calçotaires i a qui si alguna vegada has de convidar a casa, millor que t'ho pensis dues vegades. Jo he vist en acció al bitxo en qüestió -dit amb tot el carinyo del món-, un dia que el menú estava composat per un xai sencer i una coca amb ceba quilomètrica i els comensals no érem més d'una dotzena. Doncs bé, recordo la cara de tragèdia grega d'el gran Ramon perquè "ens quedarem amb gana...", deia. I avui en devia tenir molta, de gana, perquè ha esmicolat tots els récords al ritme que el seu estómac triturava tot el que corria gola avall: 306 calçots i un pes net de 3.755 grams. El seu secret és aixecar-se ben d'hora i fer treballar el físic fins que aconsegueix emprenyar l'estómac... però emprenyar-lo de debò! Després, un cop li porten la primera teula de calçots, els agafa de dos en dos o de tres en tres i els mossega fins al tall verd. Gairebé ni els suca a la salsa, només el mínim impresindible que obliga la normativa. No com la majoria, que els mulla i mulla i que només en mosseguen la punta. Ell s'ho fot tot, i que no badi que es mossegarà els dits. I el més fort de tot, és que després dina!

La festa de la calçotada s'ha convertit, mica en mica, en tot un referent de la cuina catalana, i per això ja fa temps que a Valls, quan se celebra aquesta festa gastronòmica, hi desfilen alguns dels reis dels fogons. Avui, de la mà d'un valor local, l'Àngel Solé, han vingut a fer la calçotada en Carles Gaig, n'Albert Adrià (germà d'en Ferran Adrià), en Joan Roca (del Celler de Can Roca) i n'Agustí Torelló, de les Caves Torelló, entre d'altres.


I com deia, moltes entitats també participen de la festa. Les colles castelleres en som un exemple més. A la Colla Vella hem fet prop de 9.000 calçots. I encara ara, quan escric aquestes línies, els dits encara fumegen i fan olor de calçot. De calçot dolç.

Viatge a l'Alguer

Mea culpa, ho reconec. Des d'abans de les festes de Nadal que no em perdia per aquesta pàgina. Ho sé. I això que hi pensava sovint i, amb certs remordiments -tot sigui dit- em deia a mi mateix "no passa d'aquest vespre que t'hi poses i expliques alguna cosa, la que sigui". Però després, res de res. Qualsevol excusa em semblava una millor opció i, per una cosa o per una altra, ho tornava a deixar per l'endemà. Fins fa un parell de dies. De fet, fins avui. Fins que aquesta tarda m'ho han retret d'una manera tan fina i subtil com contundent, com aquell que no vol: "Nen, a veure si actualitzem el bloc, eh????". (I riure de la resta de companys). Doncs bé, ja sóc aquí, sense voler semblar sacríleg. I amb un compromís renovat. I de què us parlaré, avui? Doncs de les últimes vacances d'intercanvi.

Els que alguna vegada o altra heu visitat aquesta pàgina us haureu adonat d'aquesta dèria que tinc, bé, que tenim, de viatjar intercanviant la casa. I no, no. No cal que us preocupeu que no em repetiré com l'all. Només dir-vos que aquesta vegada l'intercanvi va ser amb una família de l'Alguer, una illa que, com he dit en les dispositives que podeu veure just aquí al costat, ens era tan desconeguda com pròxima a la vegada. I per mitjà del facebook, una de les raons que podrien explicar aquesta llarga absència al bloc (no es pot estar a tot arreu), tot va ser dir que marxava a l'Alguer que van començar a ploure consells de tota mena: "Ei, no oblidis visitar..."; "Has d'anar a sopar al restaurant Maristella (Via Kennedy, 9)"; "No et perdis la Costa Smeralda"; etc, etc... Per això, vagin per endavant les meves gràcies per la Lídia, l'Eva, el Jordi i el Xavi.

L'Alguer ens va sorprendre gratament, i això que tothom coincideix a dir que encara guanya més durant l'estiu, quan la ciutat i l'illa ofereixen tota la seva bellesa. Però com deia, ens va agradar, i molt. Com per tornar-hi. I tornarem. A més, està tant a prop de casa...

Tret de l'arribada, que va ser una mica caòtica, amb unes pluges torrencials que ens van venir a rebre a l'aeroport, i un cotxe elèctric que no sabíem com fer-lo anar, la resta de dies van ser especials cadascun d'ells, amb diferents sorpreses. Paisatges i tonalitats cromàtiques dignes de la millor paleta d'un pintor; gent senzilla, oberta i amb ganes d'ajudar-te, d'aconsellar-te, de fer-la petar; una gastronomia variada per llepar-te els dits, amb una gran oferta de mariscs, peixos i pastes. Vam conèixer, a més de l'Alguer, Sassari, Porto Torres, Bosa, Castelsardo i vam arribar a les portes de la Costa Smeralda. Vam tastar el 'cannonau sardo' (la nostra garnatxa), vam menjar els 'spaghetti con cozze, vongole e ricci' (espaguetis amb musclos, petxines i eriços de mar) i vam xarruopar l''aquavite sardo', una mena de grappa que ho tira avall tot i que ajuda a fer la digestió. Ens vam presentar a la 'Befana', la bruixa italiana substitutiva dels nostres Reis Mags, i que la nit del 5 al 6 de gener, posa tot tipus de dolços (caramels, xocolatines, anissos) dins dels mitjons dels nens que s'han portat bé; i carbó als que han estat més trapelles... Us sona, aquesta música. Parlant de música, us deixo amb la millor versió que he trobat al 'You Tube' de la Sardegna de Cesare Cremonini. Ell la veu així...