dimarts, 24 de gener de 2012

Made in Valls



Valls va arribar a produir el 40 per cent de les pells de folre de calçat i badanes que es fabricaven a Espanya, i va aplegar més de trenta empreses. Avui la seva presència és testimonial.

Bob Dylan somiava als anys 60 amb unes botes de pell espanyola i fins i tot en va fer una cançó: “And yes there's something you can send back to me Spanish boots of Spanish leather…”. La lletra de Boots of Spanish Leather la van versionar després Joan Baez y Bruce Springsteen, entre d’altres.

Si haguéssim aprofundit, però, en el somni del cantautor de Minnesota potser hauríem descobert amb sorpresa que, probablement, la procedència de les botes de pell que anhelava Dylan tenien el seu origen a Valls, on des del 1940 i fins els anys 80 es va arribar a produir el 40 per cent de les pells de folre de calçat i badanes (pell assaonada de be o d’ovella) que es fabricaven a Espanya.

Encara que avui pugui semblar estrany perquè la presència de pelleteres a la capital de l’Alt Camp és fantasmagòrica, la indústria de la pell va tenir una llarga tradició a Valls, que arrenca del segle XIII. La producció derivada de la pell i la llana va esdevenir durant molt de temps una de les principals fonts de riquesa i motor econòmic del municipi, llavors un dels més pròspers de Catalunya. En aquells inicis, el sector de la pell tenia diversos oficis, com el de blanquer, que era la persona que havia de preparar el cuir; l’assaonador, que era l’encarregat d’acabar-lo i tintar-lo per després vendre’l al guanter, al sabater, al cinter o a l’aluder, entre d’altres.

El sector pelleter de Valls, del qual avui només en queden uns pocs vestigis en forma d’indústries decrèpites i abandonades, va viure la seva època daurada a finals del segle XVIII, quan hi havia registrats trenta-quatre negocis a la ciutat. A principis del 1900 ja només en quedaven vint-i-dos, i el 1943, sis. Avui només una empresa pelletera resta dempeus, la de Josep Garriga Barceló.

Després de la Guerra Civil a Valls encara hi havia set empreses pelleteres que donaven feina directa a prop de 400 persones. La més important era la de Francisco Clols, amb uns 180 treballadors, i a més distància seguien les de Josep i Enric Clols i la de Josep Rull, amb cinquanta operaris cadascuna d’elles; la de Rafel Muntada (antiga casa Vives), amb trenta; i les de Joan Puig i Vidal i Vidal, amb una desena de treballadors per fàbrica.

Si hi ha un element comú que resseguint-lo permeti explicar, d’una banda, per què la indústria pelletera va triar Valls i, de l’altra, per què es va acabar perdent tot aquest empori, segurament aquest seria l’aigua. “El món dels adobats, com el dels molins, necessita aigua en abundància, i va haver-hi un temps que Valls era molt rica en aigua, a l’estar rodejada de torrents, basses de molins, recs i per la proximitat del Francolí”, explica Josep Garriga.

Però el que l’aigua va portar, també s’ho va endur en gran part. José Pedro Clols, descendent d’una nissaga de pelleters vallencs recorda que “la necessitat d’aigua era vital i una empresa com la nostra podia necessitar perfectament prop d’un milió de litres al dia per rentar i adobar les pells...”.  “Amb el temps –afegeix– molts pous es van anar assecant, el torrents van anar perdent volum d’aigua i vam haver d’instal·lar depuradores. El resultat de tot plegat va ser que els costos es van disparar i ja no vam tenir res a fer al respecte d’altres països, com la Índia o la Xina, amb unes legislacions mediambientals molt més laxes i unes condicions laborals i polítiques molt més favorables per al desenvolupament del negoci”.

Josep Garriga, Enric Clols i Joan Rull coincideixen que la manca d’aigua i l’enduriment de les progressives legislacions ambientals van dificultar la continuïtat del sector pelleter que, per si no n’hi hagués prou amb tot això, va patir l‘aparició de nous i potents competidors en països emergents alhora que veia amb impotència com una forta crisi econòmica –similar a l’actual– provocava que els bancs deixessin de concedir crèdits. “Era impossible aconseguir un crèdit bancari, i aquest fet, en uns moments en què els impagaments dels clients estaven a l’ordre del dia i en què havíem de fer front a noves inversions obligats per les legislacions ambientals, ens va anar escanyant fins a desaparèixer”, confessa Joan Rull.



En poc temps, doncs, van anar tancant les fàbriques, una a una, com si fos la caiguda d’una llarga filera de fitxes de dòmino. Quan una tancava, part del personal anava a treballar a les que encara es mantenien actives, i així fins la darrera.

I què queda de tot aquell passat daurat industrial? Doncs poca cosa més enllà de la toponímia urbana, amb carrers que donen nom als antics oficis derivats de la pell, i les fàbriques abandonades. Si segueixes avui el curs dels torrents et vas trobant amb la majoria de pelleteres, grans fàbriques esventrades que ja només són objecte de desig de gent que no sap on anar a raure i lladres que cerquen qualsevol cosa que puguin trobar: trossos de coure, peces de metall, fil elèctric... No hi ha setmana que no hi hagi furts en algunes d’aquestes antigues propietats, moltes d’elles ocupades per gent sense recursos que malviuen enmig de la runa i dels escassos vestigis que queden del passat industrial.

Tot i que en alguna ocasió s’ha parlat de recuperar alguna d’aquestes fàbriques com a equipament cultural o com a museu per explicar el passat industrial dels teixits a la ciutat, mai s’ha arribat a plantejar res seriosament. L’antiga fàbrica de Josep Rull, bastida a la dècada dels vuitanta del segle XIX, és la que es conserva en millor estat, i l’ajuntament va iniciar fa dues legislatures els tràmits per a catalogar-la com a patrimoni industrial. Avui encara hi treballa.


Article publicat a La Vanguardia (edició Tarragona) el 28 d'octubre de 2011