dissabte, 5 de febrer del 2011

Diari de les Decennals (XI): Circ, carrer, pallassos...


Una de les grans apostes d'aquestes Decennals ha estat el circ. I si hem de jutjar el grau d'acceptació de la gent per l'assistència als espectacles podríem afirmar, sense por a equivocar-nos, que l'èxit ha estat sonat. Ara bé, rifar-ho tot al barem de la participació i al seguiment dels actes per determinar si la fórmula ha funcionat o no pot ser enganyós si tenim en compte que tot, absolutament tot, ha estat massiu aquestes festes. És com si els vallencs haguéssim fet un exercici de contenció durant una dècada per explotar tot just ara (aquesta frase, expressada gràficament guanya molt!). En aquest sentit caldrà veure com recuperem els bioritmes i el pols vital de la ciutat després de les festes, tot evitant caure en una profunda depressió...

Dit això, la fórmula 'pa i circ', que en versió Decennals seria 'tapas y lo que me echen', ha funcionat i funciona amb èxit des de temps del romans, per la qual cosa no podem aspirar a reclamar ara la paternitat de la sopa d'all i fer-la Patrimoni Gustatiu de la Humanitat. Amb els calçots anem ben servits.

En qualsevol cas, he trobat un encert les Decennals de Circ, amb sis companyies (Passabarret, Wilbur, Claret Clown, Capitan Maravilla, Oriolo i Mono A Mono B) omplint constantment la vela de la Candela (400 localitats!), i que els espectacles, pensats en clau familiar, fossin gratuïts. Com els espectacles al carrer. La resposta de la gent, ara sí, expressada per altres paràmetres que no fossin merament numèrics, com el silenci i l'atenció; els ulls com a taronges i les rialles desacomplexades i sinceres de xiquets i xiquetes; els aplaudiments i la complicitat del públic; les ganes de gresca i l'absència de la por al ridícul... Aquests sí que són barems fiables a l'hora de mesurar l'èxit o el fracàs d'un espectacle.

Aquestes Decennals han servit també per veure i viure l'estrena d'Èxode, una producció del Centre d'Arts Escèniques de Reus i de la Fundació Festes Decennals, que porten a escena la pallassa vallenca Pepa Plana (jo sí que la veig, dintre d'uns anys, a la sala de vallencs/ques il·lustres!), Joan Montanyés (Monti) i Joan Valentí (Nan). He de reconèixer que tenia curiositat per veure com es pot fer broma d'un tema tan delicat i present (encara) com és la guerra civil i, la veritat, em va divertir molt. Tanmateix he escoltat veus que tinc en molta consideració criticar alguns passatges de l'obra. Sincerament, crec que l'espectacle és molt bo i que hem de tenir present que anem a veure pallassos (i una gran pallassa). Ajudaria que abans d'entrar repartissin nassos de pallasso entre el públic? M'agradaria repetir...






Avui la cosa comença a complicar-se... Diablada, correfoc, més circ, concert dels 10... Buff. No arribem. No tinc temps, que canten els Mazoni...