divendres, 28 d’agost de 2009

Ci, Ci, Civette!



La segona part de les vacances a Itàlia les vam destinar a fer una escapada a Firenze i a Siena, on havíem quedat amb un grup d'amics per viure junts l'experiència del Palio. Alguns amics em pregunten sovint, suposo que sense arribar a entendre-ho, que què se m'ha perdut a la Toscana, a Firenze, Siena, Lucca, Pienza, Montepulciano, etc... per voler-hi tornar cada any, i em recriminen que hi ha altres llocs fantàstics que conèixer i visitar. No ho dubto pas. Però tornar-hi és la nostra elecció; ni tan sols la meva... Amb la Gemma, quan veiem el paisatge toscà, que tan pot ser el verd de les vinyes ben arrenglerades o dels cupresos que et donen la benvinguda; com l'ocre i les diferents tonalitats de groc de Pienza i la Val d'Orcia, omplim els pulmons d'aquella atmòsfera i ens diem que ja som a casa. Una premonició? El temps dirà...

Tanmateix, el fet d'anar diverses vegades a un mateix lloc fa que a cada ocasió que el visites coneguis més i millor la ciutat o el poble i, també, descobreixis nous espais, nous detalls, nova gent... Així, el nostre subconscient ens havia demanat, fa temps, probablement quan encara estàvem preparant el viatge a Catalunya, nous desitjos. En concret dos. A Firenze, per exemple, no havíem estat mai a la Santa Croce, així que aquesta vegada va ser el punt de partida. Visitar-la a primera hora del matí ens va estalviar, m'imagino, unes cues més llargues de les que ens vam trobar. A dins, pau, fresqueta i algunes obres dignes de ser admirades.

A la sortida ens vam perdre per carrers i carrerons, tot aproximant-nos cap a la zona del Duomo. Aquesta vegada vam faltar a la cita gairebé obligada del Paoli, un restaurant amb frescos a les seves parets i que fan com ningú la trippa alla fiorentina (amb verdures i gratinats amb formatge) o la bistecca alla fiorentina. En canvi, vam provar una trattoria prop del Duomo on vaig demanar una fresca i lleugera insalatta di polpo. La tarda la vam anar passant donant voltes pel Mercato, on hi ha una reproducció en bronze d'un porc senglar protagonista d'un dels contes del HC Anderssen, per unes galeries comercials i per les vies que creuen els carrers adjacents al Ponte Vecchio. I quan el sol començava a baixar, vam fer cas de nou al subconscient i vam pujar fins a la piazza Michelangelo, en una de les terrasses que fan de mirador de l'sky line de Firenze. Allí, pacients, vam anar fer fotos i més fotos d'una posta de sol màgica, mentre de fons sonaven els acords d'una guitarra acústica. Ens hi hauríem estat hores i hores. Asseguts a les escales, observant, escoltant...



L'endemà a les 9 del matí ens esperaven un grup d'amics a la cafeteria Nanninni, de Siena, però un error a l'hora d'agafar l'autoestrada, va fer que agaféssim la strada del Chianti, una carretereta estreta i serpentejant com una mala cosa que passa per la majoria de poblets de la zona on es fa el Chianti, el vi amb DO de la Toscana. Una carretera no apta per a la gent que es mareja amb facilitat a dalt del cotxe, però que és un regal als sentits. Uns ristretto i uns pannini de can Nanninni ens van retornar l'esperit als cossos en una ciutat que ja respirava Palio per totes bandes.

Un dels amics amb els què vam quedar, l'Anton Dilla, és un malalt del Palio i puc afirmar, sense temor a equivocar-me massa, que coneix més d'aquesta festa que bona part dels ciutadans d'aquesta vila amb aire medieval i dels poblets de les contrades. Ho coneix pràcticament tot, des dels noms dels fantino (genets que munten els cavalls sense sella que corren a la gara o cursa) als noms dels cavalls, els noms dels barris, la iconografia de les banderes, el llenguatge propi de la carrera (la mossa, la tuffa, il canape, etc...), els restaurants de cada barri, els propietaris dels locals... Quin privilegi viure una festa tan brutal com aquesta acompanyat per un cicerone d'excepció com el Tonino. Aconsellats per ell vam militar des del primer dia amb la Civetta (mussol), el barri més històric i antic de Siena (se'l coneix com la nonna -l'àvia-), el més petit, també, i que feia 30 anys justos que no guanyava un Palio. Potser per això és un barri que cau simpàtic a gairebé tothom, tot i que el propietari de l'establiment on vam comprar els mocadors i insignies de la Civetta se'n feia creus que demanéssim les banderes d'un barri que, a priori, sortia perdedor en totes les apostes...

- "Enguany canviarem la història, i guanyarà la Civetta, els deiem a tots", tot i que ells feien veure que no ho sentien, m'imagino que tot pensant, si que en són de rucs aquests turistes...

De fet, les primeres sensacions no van ser massa alentadores, i a la prova generale, la cursa d'entrenament que es fa just el dia abans del Palio, l'Andrea Maria (fantino) i l'Istriceddu (el cavall) no van fer massa bon paper. Semblava que allò no anava per a ells, però nosaltres confiavem mig en conya mig en serio, que reservés forces per l'endemà.

Aquella nit vam sortir del bullici de Siena per anar a sopar a un lloc que havien recomanat a l'Anton, la Vinsantaia, a Castelnuovo Berardenga. Allí ens va rebre l'Andrea, el propietari, xef i sommelier, amb tots els honors i a la llum d'unes espelmes: una copa de vi blanc (un chianti jove, amb aromes afruitats i fresc) i una amanida de pobre panzarella, servida en una tarrina. A dins, al menjador que donava al carrer, ens vam deixar aconssellar: picci con peppero, olio e parmiggiano; tagliatelle al sugo di coniglio, insalata con manzo, un assortit de formaggi de la zona, cafès amb dolços típics... Tot regat amb un chianti Felsina i rematat amb unes grappa. I quan ens esperavem una clatellada d'aquelles que te'n recordes tota la vida, ens vam portar un compte que demanava poc més de 20 euros per persona. Sensacional! Per cert que l'Andrea és un toscà en tota regla i en ell, fins i tot el que no domini massa l'italià, es pot fixar com la "c" la pronuncia com una "h" aspirada. Així, per exemple, va portar hoha holas (coca coles) pel jovent, i la carn és harne...

L'endemà, festivitat dell'Assunta. Dia D, hora H. El matí va transcórrer amb nervis, tot esperant que arribés el moment, cap a les 7 de la tarda. Abans, però, els prolegòmens semblen inacabables. Cada un dels deu barris (en total n'hi ha disset) que participen a la cursa s'engalana per a l'ocasió, prepara la seva capella, beneeix el cavall que correrà al vespre. Arrenca la processó, barri per barri, fins que es fon en una sola. Hi ha demostracions de com es tiren les banderes i els personatges es vesteixen amb roba típica, amb perruques, alguns amb armadures que fa cosa de veure a 42 graus al sol... No és extrany que molts d'aquests hagin de ser atesos constantment pels tovallolers, unes figures que els acompanyes al seu costat per anar-los calmant la calor amb tovalloles mullades.



L'aire que es respira ens avisa que acabem d'entrar en una atmòsfera diferent, de rivalitat ancestral (riu-te'n de la que es viu als castells, per exemple). Cada barri, fins i tot els set que en aquesta ocasió no hi participen, viu en un estat constant d'excitació, d'agitació. No obstant això, tot i que el Palio només el guanyarà un d'ells, al darrere hi ha tot un entramat d'amistats, però sobretot, d'enemistats irreconciliables entre contrades que fa que tot pugui ser possible per guanyar o evitar la victòria d'un determinat barri...

Entrem a la piazza del Campo quan passen uns minuts de les 16h, per tant, si tot va bém unes tres hores abans que comenci el Palio. Al començament ens podem asseure al terra durant una horeta, fins que la pressió de la gent que va entrant a la plaça, gairebé un per un, ens empeny a posar-nos drets. L'espera se'ns fa llarga, sobretot l'última hora. Prèviament, entren a plaça els actuants a la processó i diversos entremesos que fan més lleugera l'espera. Les primeres passions arriben quan entra la guàrdia nacional a cavall i, després d'una primera volta de reconeixement, ordenen els seus cavalls a anar al galoppo.

L'entrada dels deu fantini és apoteòsica i la recordo amb una emoció especial. Penso que si jo ja estic així, quan no em va ni em ve res, com deuen estar els sienesos dels diferents barris... Hi ha tres sortides nules que allarguen l'espera prop d'una hora més. I és que la posició de sortida té la seva conya. Nou cavalls han d'estar arrenglerats amb les portes per davant i n'hi ha un, el desè, que surt de darrere quan veu possibilitats de cobrar un petit avantatge. A la quarta va anar la vençuda i he pensat que la millor manera de presentar-vos-ho era amb el video de la cursa.



Doncs sí, ves per on va guanyar la Civetta, després de 30 anys. La festa que va seguir després és inenarrable. Des del sopar en al restaurant Papei, al cor del barri de la Civetta, on ens van rebre com a herois (el dia abans havíem anat a reservar taula dient-los que l'endemà els portaríem el Palio, i us podeu imaginar!) fins als carrers del barri i el local de la Civetta, on ja ben torrats, no ens vam poder estar de plantar-hi un modest i etílic pilar de tres. Va ser el nostre petit homenatge a la festa i que tota aquella gernació va aplaudir com si fos un intent superior i en comptes de ser a Siena ens trobéssim en una plaça castellera de renom de casa nostra.

5 comentaris:

Màrius Domingo de Pedro ha dit...

Éls amics que preguntin...la Toscana és una meravella. La meva dona i jo hi vam fer el viatge de noces: Una meravella, repeteixo. Bona elecció!

Gemma ha dit...

Ci, ci, civette!

L'any vinent Sant Tornem-hi! oi?

Anton ha dit...

Caro Ivan, doppo leggere il tuo testo non me la sento di scrivere nulla. Proprio mi sento traboccatto. E mi sono rapportato a l'estasi.
Vaja, que només tancant els ulls sento la cridòria, el neguit, les olors, els sabors; allò que no es pot incloure en un text escrit, però que aquest ho pot suggerir. Les vivències que vam tenir plegats, més enllà de les que ja havia viscut altres vegades amb la Maria LLuisa, quedaran per sempre més en la nostra memòria. Va ser un Palio, i uns dies, especials. Potser també ajuda a fer-ho especial quan ho comparteixes amb persones amigues que en participen amb la mateixa intensitat i amb la mateixa passió que tu. En fi, que vam esdevenir civettini per intuició, per unes determinades connotacions de les que ja en vam parlar; en definitiva, per voluntat pròpia, i, ves a saber, potser per un d'aquells estranys designis del destí.
La resta, la "robba" que va envoltar-lo, si ens l'haguessim preparat d'antuvi no hauría sortit tant bé. Després de la Corsa dell'Assunta i de la diada castellera de Sant Félix, vols dir que aquest any no hauriem de comprar el mateix numero de la loteria de Nadal?
Queda la celebració de totes dues efemèrides a Reus, a casa del Xavi. M'ha promés que farà un "riso" paliesc que ens farà trotar més que el "barbero" Istriceddu muntat per l'Andrea Mari!

Jaume Pros ha dit...

Això nostre ja és vici.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

molt bon viatge, a Siena hi vaig estar quan em vaig casar i a la famosa plaça no hi havien cavalls, hi passava el giro d'Itàlia, va ser molt curiós.

posarem les teves anelles i trucadors al blog de http://trucadors.blogspot.com, t'avisaré quan els posi

si vols ens podem linkar els nostres blogs, el meu ja el deus conèixer

http://telamamaria.blogspot.com

avisa'm quan ho fagis

una abraçada des de Reus a un homenot de Valls