Atado y bien atado

El que ve a continuació podria tractar-se d'un guió en fascicles del Polònia, però no és el cas. Tampoc és de collita pròpia. Però és un relat que em passa un amic ves a saber d'on (d'on l'ha tret, em refereixo) que explica, en forma de diàleg fictici, que al govern de l'Estat continuen manant els mateixos de sempre. Respectaré l'idioma original amb què m'ha arribat l'escrit, encara que sigui per recrear-me en l'ambient i donar-li més credibilitat...

Franco despierta del coma...y pregunta: Señorita, ¿quién se halla ahora ocupando la Vicepresidencia del Gobierno de la Nación, sustituyendo a mi querido Arias Navarro?

Enfermera: Teresita Fernández de la Vega.

Franco (sorprendido): ¿Teresita, la hija de Wenceslao, el falangista camisa vieja alto cargo del Ministerio de Trabajo y fiel ayudante de Girón, el más falangista de mis ministros?

Enfermera (titubeante): La misma, Excelencia.

Franco: ¿Y de Ministro de la Gobernación ?

Enfermera: Bueno Excelencia, ahora se llama Ministro de Interior y está Alfredito Pérez Rubalcaba, el hijo de uno de vuestros militares más fieles al Régimen, suboficial de aviación.

Franco (incrédulo): ¡Qué me dice! ¿No estará usted intentando engañarme para no darme un disgusto, verdad?

Enfermera: ¡Excelencia, por Dios!

Franco: ¿Y quién está ahora al frente de los medios informativos del Régimen?

Enfermera: Ehhhh ... de los informativos del Régimen dice su Excelencia, pues de los informativos del Régimen diría que sigue Juan Luis Cebrián, tal y como su Excelencia lo dejó, el hijo del falangista Vicente Cebrián, su Jefe de Prensa del Movimiento.

Franco (complacido): ¿Todavía le dura a Cebrianito el cargo que le concedí de Director de los Servicios Informativos? ¡Qué tío, cómo se agarran algunos a los cargos!

Enfermera: Sí, Excelencia, Cebrianito, el mismo, el que dirigió Pueblo y Arriba.

Franco: ¿Y de Presidente de las Cortes?

Enfermera: Bueno Excelencia, ahora se llama Presidente del Congreso de los Diputados; hasta hace poco ha estado Manuel Marín, hijo de Marín el aguerrido falangista de Ciudad Real y Presidente de la Hermandad de Alféreces Provisionales, y ahora le ha sustituído José Bono también hijo de falangista.

Franco (aliviado) : Veo que por fin se ha resuelto la pugna entre el Opus y la Falange y que ganan estos últimos por goleada. ¿Y qué ha sido de Martín Villa, mi Ministro y Jefe Provincial del Movimiento?

Enfermera: Ahora está en www.labolsa.com/mercado/prs/PRISA.

Franco: ¿Qué es eso de http://www.labolsa.com/mercado/prs/PRISA? ¿Algo parecido al SEU o a la Prensa del Movimiento?

Enfermera: No se le escapa una, Excelencia.

Franco: ¿Y en el Ministerio de Justicia?

Enfermera: Lo acaba de dejar Marianito Fernández Bermejo, el hijo del alcalde y Jefe Local del Movimiento de Arenas de San Pedro de Avila.

Franco (perplejo): ¿Y por qué lo ha dejado?

Enfermera: Por un afán desmedido por las cacerías, Excelencia.

Franco (encantado) : ¡Ahhh..., veo que no han cambiado las buenas costumbres de antaño! ¿Y sigue habiendo buenos cotos de caza en La Mancha ?

Enfermera: Sí Excelencia, ya se ha cuidado mucho y bien de ello durante años José Bono, el actual Presidente del Congreso de los Diputados, y ahora le ha relevado y se encarga de ello José María Barreda.

Franco: ¿Barreda, de los Barreda terratenientes y aristócratas manchegos descendientes del Marqués de Treviño fusilado el pobre por los rojos?

Enfermera: Sí Excelencia.

Franco (contento): ¡Qué bien, qué bien! Y en la tele, ¿qué? ¿Quién sigue?

Enfermera: Pues los de siempre: Carmen Sevilla, Massiel, Conchita Velasco, Matías Prat, Víctor Manuel, que sigue cantando a la patria...

Franco (asintiendo): ¡Hombre, el Víctor ése! ¡Pobre rapaz, siempre tan triste! Ni la del "Zampo y yo" ha conseguido alegrarle; ¡con tanto diente!...Recuerdo el empeño que ponía en ir con mis nietas al corrillo de Serrano, y luego las convidaba a comer paella en Riesgo. ¿Cómo era?... ¿Cómo era la estrofa de aquella canción que me dedicó? Cántela, si es tan amable...

Enfermera (entonando):

"Otros vendrán que el camino más limpio hallarán.
Deben seguir por la senda que aquél nos marcó,
No han de ocultar,
hacia el hombre que trajo esta paz,
su admiración;
y, por favor, pido, siga esta paz."

Franco (sonriendo) : Sí esa era, esa era; un poquito pesado el pobre, como decían mis nietas, "un coñazo". Pero, en fin, a Carmen le daba mucha pena...

Franco (pensativo) : Y el Presidente del Gobierno de la Nación ,ése de ahora, el de las cejas arqueadas, ¿Quién es?

Enfermera: Es el nieto del capitán Lozano, el que sirvió en Asturias a sus órdenes y aplastó la revuelta de los mineros insurgentes.

Franco (encantado) : ¡Qué me dice, el nieto del capitán Lozano! ¿Y qué tal Presidente es, ya es digno de la memoria de su antepasado?

Enfermera: Pues... sí ..., precisamente es el más acérrimo defensor de la Memoria Histórica , Excelencia, ... ehh ... digamos que se acuerda mucho y en todo momento de su Excelencia.

Franco (satisfecho): ¡Qué bien, que bien, parece increíble! ¿Y qué hace ahora?

Enfermera: Ha vuelto de Estados Unidos. Se autoinvitó a una reunión ocupando una silla de Francia para arreglar la economía mundial, que está por los suelos.

Franco: ¿Otro Plan Marshall, quizá?

Enfermera: Más o menos, Excelencia.

Franco: Por cierto, ¿Siguen estudiando los niños Formación del Espíritu Nacional?

Enfermera: ¡Oh sí Excelencia, por supuesto, más que nunca! Ahora se llama Educación para la Ciudadanía.

Franco (despectivamente): ¿Y la Casa Real , cómo está la Casa Real ?

Enfermera: Como su Excelencia la dejó, al frente está el Rey Don Juan Carlos y la Reina Doña Sofía, y de Jefe de la Casa Real está Albertito Aza íntimo amigo del Presidente Zapatero y de Juan Luis Cebrián e hijo de Aza, el militar de Marruecos que fue el primero en unirse a su Excelencia el 18 de Julio.

Franco (con cólera repentina): ¿Y quién...? ¿Quién coño es ese Zerolo de Tenerife del que les oigo murmurar?

Enfermera: ¡Ah sí Excelencia! Es el nieto de Miguel Zerolo Fuentes, el brillante fascista Jefe de Sección de Acción Ciudadana, Fiscal Militar y Juez Instructor Militar especialista en delitos de rebelión a la Patria. Y su tío abuelo, Tomás Zerolo Fuentes, médico encargado por Vd. de la organización de los servicios médicos en los frentes de guerra y fundador después de la Clínica Zerolo. Ambos hermanos fueron condecorados con la Medalla de Bronce de la Santa Cruz por ser de los primeros voluntarios que se presentaron el mismo 18 de julio en el Gobierno Militar para "salvar a España".

Franco: Perfecto, no pensaba que lo había dejado todo atado y tan bien bien atado, les dí cuarenta años de paz y me alegro de que todo siga igual que antes y que sigan guiando a España y a los españoles los de siempre en pro de la convivencia y la paz entre los españoles.
¡Arriba España¡

Dotze famílies

No sé quan vaig conèixer el Pere ni com és que lliguem tant. Si ell és de la Joves i jo de la Vella! Però és que, a més, l'un i l'altre estem a les antípodes en tants i tants temes... Per exemple, ell és periquito i jo culé; ell és de dretes (el Pere ho suavitzaria dient que és de centre-dretes) i jo d'esquerres; ell és més de Setmana Santa i jo de l'escarni del Carnestoltes... En fi, podria continuar i no pararia. Però el Pere és un troç de pa, és un amic fidel i sincer, dels que costen de trobar. I a casa tots ens l'estimem molt. Per això, quan em va enredar amb això de l'exposició fotogràfica que hem inaugurat avui, no vaig saber ben bé què dir-li. Cony, què volieu que li digués, que sí! Ell és el mestre i jo l'alumne, quedi clar d'entrada. Em venia molt de gust estrenar-me en aquest món de la imatge de la seva mà. Potser al final fins i tot aprendria alguna cosa...

El repte, projecte que ens va merèixer la beca per part de l'Institut d'Estudis Vallencs (IEV) i, per tant, les cuques per fer el treball, era fotografiar la vida a la llar de dotze famílies de Valls. Ras i curt. Però quines famílies? Quantes? Ben aviat vam posar el límit en la dotzena i vam pensar que miraríem de reflectir en cada una d'elles una mica l'essència de Valls. Per tant, vam començar seleccionant tres famílies que estiguessin directament lligades amb el món dels calçots, els castells i els tres tombs (tòpics que hi havien de ser). Però després vam decidir-nos també a donar presència a la primera fornada migratòria, bàsicament procedent de l'Estat espanyol; i també a la segona, que ve de molt més lluny. També volíem gent de Valls de tota la vida, pagesos (perquè, sabeu? encara en queden!), artistes, emprenedors i gent que fos un exemple d'autosuperació, de lluita, de perseverança... valors que costen tant de trobar avui dia. Crec que el resultat final respecta i molt aquella idea inicial, si bé som conscients que ens hem deixat moltes i moltes famílies que són exemple d'altres virtuds o valors.

A mi, sincerament, una de les coses que em fa més gràcia és que el treball quedi a mans de l'IEV i de l'Arxiu de Valls. Mentre anavem de reportatge en reportatge alguna vegada li havia preguntat al mestre: Pere, amb quins ulls veuran els besnéts d'aquesta gent que fotografiem avui? Què en pensaran de la societat en la que vivien els seus avant-passats? I de les robes que vestien? Perquè aquest és un treball que avui s'agraeix, però que demà, qui sap quan, posem cent-cinquanta anys, segurament serà examinat d'una manera diferent.

En qualsevol cas, si us ve de gust veure-la, la podreu visitar de dimarts a divendres(de 7 a 9 del vespre) i els dissabtes, diumenges i festius, de les 12 a les 2 de la tarda, a la Sala d'Exposicions de Sant Roc, a Valls. Per la meva part, agrair la bona acollida i predisposició de les famílies que ens van obrir les portes de casa seva i, sobretot, agrair al Pere el seu mestratge.

Desconcert Tiersen

Yann Tiersen desconcertant. Recordo que aquestes van ser les primeres paraules que em van venir al cap a l’hora de resumir en un twitt el concert que el genial músic bretó va fer aquesta setmana a Reus. Ja sé que el ventall musical i la varietat de registres de l’univers Tiersen és molt ampli i que el Reus Digital i Punt 6 Ràdio, els artífex de la seva actuació a la capital del Baix Camp (l’única que ha fet a Catalunya en la seva gira, i això té mèrit), havien avisat sobre el format rock que acostuma a oferir en els escenaris. Però, què voleu que us digui, a mi em va decebre una mica. I suposo que el fet d’haver actuat en una discoteca-forn (que no hi havia aire acondicionat?), i d’haver-ho fet davant d’un públic nombrós que, tinc la impressió, desconeixia qui era Tiersen i que, per tant, passava olímpicament del concert, fent-la petar amb tanta estridència com el músic bretó qui sap si esperant el torn de Miqui Puig, doncs això, no van ajudar gens. Com tampoc va fer-ho el lamentable equip d’audio de la sala, permetent que els sons s’acoblessin contínuament i fent patir els propis músics, que no podien dissimular la seva sorpresa. Que no van provar l’equip, abans del concert?
Potser l’error va ser meu, per haver-me imaginat un concert a parts iguals entre el pop rock estrident de Tiersen i els seus col·legues, i els sons melòdics i minimalistes que l’han convertit en un dels nous astres de la música francesa i li han merescut els millors elogis de la crítica i del públic en general. D’aquesta segona part, res de res. Cançons com La rade, The train o La terrasse van sonar... això, estridents. Res més allunyat de la música de les bandes sonores d’Amèlie, God bye Lenin o de Tabarly, el seu darrer treball en el qual ha musicat la personalitat d’aquest navegant francès, tota una institució a França.
Tiersen va demostrar que sap ‘jouer’ tant amb la guitarra elèctrica, com amb els teclats, el violí i altres instruments; i que li agrada experimentar amb les melodies. Però, potser perquè m’anava cansant mica en mica (per dir-ho suaument), fins i tot vaig denotar una manca d’implicació, de ganes... Cony, que les entrades valen una pasta i l’únic que demanes és que el músic en qüestió doni el millor de si mateix, que es buidi sense regatejar res. I aquesta no és la impressió que em va deixar. Una hora i quart, tres bisos i un parell de ‘gasias’ (gràcies), i “hasta luego Lucas”. Potser tenia un mal dia (o potser el tenia jo) i es va dedicar a fer un concert per a gaudi propi i dels seus amics que l’acompanyaven a l’escenari.
He llegit que el nou disc que llençarà a la tardor, anomenat ‘Dust Lane’, Tiersen s'allunyarà totalment del concepte instrumental que l’ha fet famós i ho apostarà tot al pop-rock melòdic, amb la majoria de les cançons dedicades a la guerra. Esperem que aquest allunyament no sigui definitiu. En qualsevol cas ‘Dust Lane’ no formarà part de la meva discografia, us ho asseguro.

Sant Joan09

Ja hi tornem a ser...

Enguany a la Colla Vella ens hem tret la son de les orelles ben d'hora i hem avançat el calendari de treball. En els últims 'posts' de la passada temporada ja us vaig parlar del canvi que hi ha hagut al capdavant de la Junta de govern, tant a la part tècnica com a l'administrativa. I com acostuma a passar sempre que hi ha un relleu, les coses es comencen amb moltes ganes i amb més il·lusió; és lògic i normal. Aquesta vegada però, a més, em dóna la sensació que no només es tenen les coses clares, sinó que hi ha una gran cohesió interna i una voluntat manifesta de progressar, de créixer, i d'esmenar errors que em fan ser molt optimista, la veritat.

De moment s'ha començat com no podia ser d'una altra manera: a poc a poc i bona lletra. I tant fa que ens hi haguem posat abans, no per voler córrer més arribarem abans ni més lluny. A més, cal tenir en compte el fet que ha entrat molta canalla i gent jove, que necessiten el seu rodatge i el seu aprenentatge per anar consolidant-se i guanyar confiança.

El primer gran compromís de la temporada, aquest diumenge passat, al Morell (Tarragonès), el vam superar amb nota. Em va agradar la manera de resoldre el dos de set i el quatre de vuit amb diferents debutants. L'anècdota va ser el tres, però ja hi haurà altres oportunitats. En fi, satisfet de com s'estan fent les coses i per això, des d'aquí, faig una crida a tota la gent de la Colla a involucrar-se en aquest projecte i a participar activament en els pròxims assajos i sortides. Bona temporada!

Yann Tiersen a Reus

Yann Tiersen, el genial músic bretó del qual us he parlat alguna vegada, portarà la seva música minimalista i multi-instrumental a Reus. Reusdigital.cat, Punt 6 Ràdio i la sala Noovo ofereixen en exclusiva aquest concert, programat per l'1 de juliol, és a dir, a les acaballes de la Festa Major de Sant Pere, com si es tractés del tro final. Pels que ens agraden les melodies del músic de Brest, una ciutat encantadora de la Bretanya, aquesta és, sens dubte, una gran notícia i més quan t'assabentes que el de Reus serà l'únic concert que farà a Catalunya. Les entrades es posaran a la venda el 25 de maig i es podran reservar a través del correu electrònic entrades@punt6radio.cat.

L'univers Yann Tiersen, com ja sabreu a aquestes alçades la gran majoria, va esclatar arran de musicar la banda sonora de pel·lícules excel·lents com 'Amélie' o 'Good Bye Lenin', i s'ha anat engrandint amb altres treballs com 'Les Retrouvailles' i, el més recent, 'Tabarly' un film documental dedicat al mariner bretó Éric Tabarly, tot un mite a França que ha marcat diverses generacions de mariners. Tabarly va desaparèixer al Mar d'Irlanda, davant les costes de Gal·les, la nit del 12 al 13 de juny de 1998, i el seu cadàver va ser trobat uns dies més tard per uns pescadors.

No he estat mai en cap directe d'Yann Tiersen, però sí sé, gràcies a you tube, que una mateixa cançó mai no sona igual. Que juga amb els instruments i que experimenta amb els sons com ho fa també Pascal Comélade, un altre gran músic de la Catalunya Nord. En fi, celebro la iniciativa del Reus digital, de Punt 6 Ràdio i de la sala Noovo i crec, sincerament, que han marcat un gol per tota l'esquadra i s'han apuntat un gran "tanto" portant a Reus l'Yann Tiersen.

Redescobrint Pere Català Roca

Ahir a la tarda vaig anar a l'acte d'homenatge pòstum que es va fer a Valls, al Teatre Principal, a la figura de Pere Català-Roca. Val a dir que d'ençà que ens va deixar aquest vallenc il·lustre he anat redescobrint aspectes de les seva vida, de la seva personalitat, de la seva família, del seu entorn, de les seves passions que desconeixia per complet i que no han fet més que ratificar la sensació que estem davant la figura d'una persona magna en tot el sentit de la paraula. Però està vist que el llegat que ens ha deixat està començant a aflorar ara com ho faria l'escuma del millor cava. I estic segur que aquesta escuma seguirà pujant i pujant de manera incessant en els pròxims anys fins que arribi el dia en què tots nosaltres, en què tot el país, descobrirem meravellats el calat de la personalitat, de l'obra i de l'humanisme d'en Pere Català-Roca.

Entenc que l'acte d'homenatge d'ahir no és el punt i final de res, sinó que ha de ser un punt de partida amb el què la societat vallenca en particular i la catalana en general, però també el món casteller, els historiadors, els fotògrafs, els excursionistes, el món de la cultura, i tots aquells que pensem que cal seguir lluitant per desprendre'ns de les cadenes que ens mantenen fermats en curt i que ens impedeix créixer com a poble amb llibertat i plena sobirania; anem treballant per situar la figura de Pere Català-Roca al lloc on es mereix.

En Pere, i aquesta és una altra lliçó que, crec, vaig entendre ahir, va tenir la gran sort de néixer en una família de genis, una nissaga que va començar el seu pare Pere Català Pic i que van prolongar el seu germà Francesc Català Roca i ell mateix. Però la personalitat d'en Pere, potser més reservada, no era la mateixa que la del pare i el germà i això va fer que injustament hagi viscut fins ara en un segon pla, a l'ombra de l'arbre familiar. Però és justament en aquests moments en què, com deia, comença a emergir la grandària de la figura d'en Pere Català-Roca i a saber-se de la seva magnitud, que molts ens donem compte de l'error. Ja em perdonaran l'atreviment, però les coses les veig així: En Pere Català Pic i en Francesc Català-Roca van ser dos fotògrafs excepcionals, dels millors que ha donat Catalunya, i que van gaudir merescudament del reconeixement internacional; en Pere Català Roca era un excel·lent fotògraf, però per damunt de tot un excepcional humanista i un gran patriota.

Pel demés, felicitar als organitzadors de l'homenatge per l'acte en si -de justícia, repeteixo- i pel format que li van saber trobar, tot esperant, com deia, que sigui l'inici d'un seguit d'actes commemoratius que acabin per situar la figura del Pere Català Roca en el lloc on es mereix. També dir que vaig aprendre molt amb les emocionades paraules de la Núria Ventura, filòloga i amiga de la família; del Joaquim Arenes, company de passions alguereses i d'estudis a l'entorn de la figura de Cristòfor Colom; de la lliçó d'història de Valentí Gual i de les pinzellades del Joan Gala.

Una abraçada especial al Rafel Català.

PD: La fotografia pertany a Josep Martínez i va ser publicada a www.elpais.com