Diari de les Decennals (X): De tapes... (Que nos digan la verdá)

A jutjar pels fets, la ruta de tapes de les Decennals és un dels grans èxits de les festes. De fet, fins ahir al vespre vaig dubtar que realment existís i que no fos una broma del programa. Perquè feia un parell de dies que anava a la cerca de la ditxosa tapa i allí on entrava em deien el mateix: "Nen (que, això sí, s'agraeix a les portes de 42 tacos) les tapes ja s'han acabat. Si vols, aquí tens el menú o la carta!". I és clar, quan t'hi trobes diversos camins penses que tot això és un muntatge per a consumir en els locals... Perquè, tot sigui dit d'altra banda, una cosa és que s'hagi acabat la tapa exclusiva que ofereix cada establiment i una altra de molt diferent que no te'n puguin improvisar una de similar (de reserva) en un plis-plas... Que no estàvem en crisi? Que no es queixen sovint els locals que passen gana? Que no ens demanen que consumim per a reactivar l'economia i els mercats? Doncs alguns establiments de Valls deuen viure en l'abundància si deixen marxar a la clientela sense oferir-los res a canvi.

Val a dir que en aquests casos també es demostra la professionalitat i la categoria d'uns i altres. I queda evident qui té fusta de venedor i li agrada la feina que fa, i qui està al darrere d'un taulell com podria estar en qualsevol altre lloc, amb la mateixa desídia i cara de peix bollit. 

Que hi hagi cafeteries o pastisseries que s'hagin volgut apuntar al bombardeig i, de bones a primeres, quedin desprovistos i sense capacitat de reacció, es pot entendre perquè, al cap i a la fi, ells no es guanyen la vida en això. En qualsevol cas, i parafrasejant una vegada més al gran filòsof de l'APM, demanaria "que-no-nos-engañen-que-nos-digan-la-verdá...". El que costa més d'entendre, però, és que això passi en llocs de restauració que estan acostumats a servir tapes, menús, plats, esmorzars... Entenc que un dia puguin esgotar existències, però que cada dia cap a les 9 del vespre (que entenc que no és cap deshora i que, depenent de com hagi anat el dia, poden haver reposat existències) repeteixin la mateixa cantarella i diguin que no fan més tapes...lleig.

Sigui com sigui, la primera tapa i, per tant, la constatació que sí existeixen i que no són ni un imaginari ni un holograma, me la vaig prendre al Tres Portes. Una croqueta muntada en un llit de pa torrat i escarola amb romesco, i un gotet de vi blanc. Booona... Aquest va ser l'únic triomf (en forma de tapa) de tota una nit voltant.

La segona ha caigut aquest migdia, abans de dinar. Aquesta vegada es tractava d'assegurar el tret i, per això, he triat el König de Vallvera, al Planeta Casteller. L'oferiment, una  mini hamburguesa banyada en una salsa de calçot confitat. Boooooona!!! Una de les cambreres m'ha confessat que en el que porten de festa ja han preparat més de 800 tapes, i només ahir, unes 300! Però en aquest local, professionals, no deixen marxar ningú sense la tapa...

Una altra de les novetats de les Decennals és l'edició especial de la cervesa artesanal Rosita, amb etiqueta i xapa feta per a l'ocasió, un producte de qualitat que, a més, per als col·leccionistes, tindrà una valor especial...

PD: Aquest post espero anar-lo completant amb noves imatges i la descripció de les tapes que vagi tastant aquests propers dies...si és que existeixen!

Aquest vespre, prèvia de la Candelera, hem aconseguit provar dues tapes més, la del Bruch, un pinxo de llonganissa amb calçot i salsa, amb una copa de cava Adernats; i al Torico, un pinxo de butifarra negra, molt bo, amb un gotet de vi. Tot i que hem sortit a les 8 de vespre, la resta ja havia exhaurit existències. El que dèiem, morir d'èxit!

En un nou tour tapero m'he trobat amb una tapa que, al marge de ser molt exquisida, és original. Us recomano que us deixeu caure pel Rebost, que regenta l'Anna Casabona. Allí trobareu aquesta espectacular piruleta a base de formatge, avellana, calçot i pebrot. A més, com que el disseny hi compta molt, la tapa recrea l'escut de Valls. Vaja, una menja cent per cent vallenca...

Dues noves troballes. Aquesta tarda, després que quedés suspesa l'entrevista al Divendres amb l'Espartac Peran, hem aprofitat que estàvem al Pati per tastar la tapa de La Pèrgola, una endívia farcida de calçot caramelitzat, una gamba i pebrot. Molt bona!

I camí de casa hem parat al Cafè del teatre on hem pogut provar aquest xampinyó farcit de virutes de pernil i formatge de cabra. Deliciós!

Mica en mica, tapa a tapa, li anem trobant el ritme. Aquest vespre, incursió a La casa del pulpo, amb una mena d'encenall a base de pop, pebre vermell, calçot... Nyam nyam...

La següent parada ha estat al Melbourne. La delicatessen, una doble torradeta amb gamba, formatge, salsa de calçot...

Les dues tapes que us proposo avui divendres són de categoria, que diria la Vicenteta... La primera la trobareu al König de Sant Francesc. Una minipizza de calçot deliciosa, acompanyada per un pa en forma de calçot i la seva corresponent salsa, que prepara cada dia la mestresa, l'Adela. Molt recomanable.

I la segona, una gran descoberta, també. La podeu tastar a La Cafeteria, del Pati: una tarrineta a base de trinxat, llangonissa, calçot... Nyam nyam.

Als Cafès Líder, del carrer de la Cort, també ofereixen una tapa, a mode de postre, per a llepar-se els dits.  És aquests barreja de cafè de Kenya amb xocolata i una copa de cava. Ús mostro com te'l serveixen i com queda després de remenar el cafè. Mmmmmm.

La música que acompanya aquest nou relat és del Marc Parrot i porta per títol Superheroi, que és com m'he sentit en alguns moments a la cerca de la tapa perduda...

Diari de les Decennals (IX): Que no s'apague la llum

Primera constatació de l'inici candeler. Si és veritat -com sostenen els experts- que Internet és la xarxa de comunicació més ràpida de la història, sent vint vegades més veloç que el telèfon, deu més que la ràdio i tres més que la televisió, no ho és prou per abastar tots els actes de les Decennals. És impossible arribar a tot arreu, la qual cosa t'obliga a seleccionar unes prioritats amb base als espectacles que es repeteixen en el programa. I després hi ha la rapidesa d'arribar als llocs, perquè encara que siguis puntual corres el risc de quedar-te out.

La segona constatació, i sens dubte un dels aspectes més positius de les festes, és el compromís, la dedicació i el bon funcionament del voluntariat de les Decennals. Centenars de joves que t'introdueixen a la festa si ets de fora, que et guien i t'ajuden si et veuen perdut o necessitat, que treballen de valent i que, a més, ho fan amb una gran professionalitat.

I tercera constatació, l'autèntica festa és la gent al carrer. És espectacular veure aquests dies, sigui l'hora que sigui, faci fred o faci molt de fred, com la gent omple els carrers, les places, els espais, el centres, el museus, les activitats, les carpes, els locals, els bars... La resposta de la ciutadania és excel·lent i en algunes ocasions ha permès amagar algunes deficiències i errors d'organització. Que no passa res, perquè la perfecció no existeix i només no s'equivoca qui no fa res.

Per ara m'ha semblat sensacional el muntatge Ariel, i aquí s'ha de felicitar efusivament el treball de les escoles, dels professionals, dels músics i de l'entitat organitzadora; el treball per a consolidar la gran marca castellera de la ciutat, amb el Simposi, la fira, el Planeta casteller i la participació récord de colles i de castellers en una magna trobada per a la història; i fins i tot m'agrada com queda l'espectacle de llums del Pati, el carrer de la Cort i la plaça del Blat. La imatge de vallencs i foranis fent-se fotografies per al record és un clar símptoma que en la controvertida aposta ha acabat guanyant l'opció dels matins.si.

En l'altra costat de la balança hi posaria aspectes que tenen més a veure amb la previsió i que, per tant, són més volàtils i difícils de planificar. Però, per exemple, crec que es podia haver treballat millor l'operatiu casteller de la trobada, fent més àgil i més amena per als castellers, els aficionals i el públic en general, l'arribada de les colles, la cercavila amb els pilars a l'ajuntament i l'entrada a l'entorn de la font de la Manxa. En aquest sentit, les dues colles haurien de valorar conjuntament amb l'organització, ara, en calent, els aspectes a millorar per a futures edicions, sacrificant, si cal, posicions o plantejaments més personals de cada entitat en benefici de la festa. Tanmateix, tot i que (moment Mas) m'agraden les llums, no m'agrada l'aspecte de mas robat de moltes zones del barri antic que, imagino, el potencial per l'espectacle lumínic del centre els deixa a les fosques. I pel que fa a l'espectacle inaugural, al marge de compartir algunes crítiques sobre la visibilitat i la idoneïtat de l'espai, es podria haver repetit algun altre dia? D'aquesta manera la gent s'hauria pogut repartir i hauríem evitat la massificació que va fer que molts se'ls perdessin...

En fi, que tot sigui per a millorar... A qui van unes quantes fotos de la galeria de les Decennals, fetes a mitges amb la Gemma:

La cançó d'aquest bloc, Que no s'apague la llum, del valencià Feliu Ventura. Obvi...

Diari de les Decennals (VIII): Candela remullada...

Els vallencs, que estem acostumats a mirar enlaire ja sigui per admirar els castells, per a menjar calçots, per beure amb porró o per a fardar de campanar, des d'ahir tenim un motiu més per alçar la vista cap amunt... Cony de pluja! Si la cosa anés entre sants i verges el resultat d'ahir seria clar i indiscutible: Sant Pere 1 - Candela 0. I au, cap a casa amb la cua entre les cames i el paraigües ben estés. Tants dies passant per davant del marcador, que si compte enrere, que si 3-2-1, que si tot apunt, i al final l'imponderable que obliga a ajornar per a demà al vespre l'espectacle inaugural. Ens han robat un dia i només ens en queden nou! #Si-es-que-es-de-ser-inútiles! que dirien a l'APM. Iep, i ves que entre tanta càmera i tanta tele com hi havia a l'aguait no hi acabem sortint! En fi, paciència que això només ha fet que començar, i les ganes de festa no quedaran aigualides per quatre gotes. Ara, com demà continuï el mal oratge, potser que cridem a la mobilització devota dels vallencs/ques per a demanar a la Verge que obri un segon miracle que ens permeti gaudir de la festa, a la seva salut! Doncs això, salut i Candela!

La cançó d'avui estava cantada. Plou al cor. Serrat.

Diari de les Decennals (VII): 3-2-1...

El compte enrere de les Decennals ara sí que ja ha començat. Quan escric aquestes línies falten poc més de vint-i-quatre hores i tot (o gairebé tot) sembla estar a punt. Primeres impressions. Valls fa olor de pintura. O aquesta ha estat la sensació que m'ha quedat després de visitar la reinauguració de la Biblioteca Popular, la primera que es va bastir a Catalunya. Fa goig. A veure quan durarà. Tot i que a hores d'ara encara no se sap ben bé què acabarà acollint o quina funció farà passades les Decennals, ahir va reobrir portes tot mostrant una exposició de la vida de Narcís Oller, el pare de Vilaniu. Un encert. Novament una gernació va acompanyar l'acte, la qual cosa sembla que serà una tònica (no Finley) fins després de les festes, quan tocarà guardar-se de nou a casa, posem deu anys, amb els abrics, la naftalina i complements lluïts per les festes. En fi, ara sí que això va de debò i mirarem de superar-ho sense estressar-nos ni morir d'èxit. Això i creuar els dits perquè tot surti com està previst, sobretot el dia (o la nit) que es faci la llum. Salut i Candela!

Per cert, per als que no el tingueu, us enllaço el PROGRAMA DE LES DECENNALS...

Avui ha estat un dia de rumbes, i com que fan festa, aquí us deixo amb la Troba Kung-Fu....

Diari de les Decennals (VI): Calçotada prèvia als fastos

Valls comença a donar símptomes d'estar estressada, i el ball encara no ha començat. Si més no, a mi m'ho sembla. Aquest passat cap de setmana previ als fastos de les Decennals, la ciutat es va convertir en un oportú banc de proves per a mesurar la capacitat d'acollida massiva de gent i la gestió del trànsit de vianants per places, placetes, carrers i carrerons. Però també ha servit de termòmetre per a calibrar l'estat d'excitació i paciència dels locals. I en aquest sentit val a dir que no tenen res a veure les temperatures gèlides que es porten registrant de fa dies amb els graus d'ebullició de molts ciutadans.

Potser m'ho va semblar a mi, però vaig veure més gent de Valls que de costum, diumenge, al carrer. I és que ja se sap que davant la gernació de gent que pren la ciutat cada any per aquestes dates, l'opció de molts vallencs és confinar-se i refugiar-se a casa com si s'hagués activat el Plaseqta. Aquest cop, però, hi havia elements que feien diferent la festa, com l'espectacular i controvertit muntatge a l'entorn del Pati, el carrer de la Cort i la plaça del Blat. Si més no, les fotografies d'enguany seran diferents i qui sap si úniques, perquè rara vegada tornarem a veure el concurs de menjar calçots en un marc de floritures que a uns els recorda la Feria de abril i a uns altres, les falles valencianes. Sense acritud.

I parlant de fotografies. Això de la festa de la calçotada potser se'ns està escapant de les mans. Si més no, aquesta és la sensació que em va deixar veure alguns dels habituals mims de les Rambles de Barcelona intentant fer l'agost al gener de Valls. Un pistoler amb un xiulet a la boca; una dona disfressada de bruixa (amb poca traça, tot sigui dit) venent cupons i fumant una cigarreta rera l'altra al costat de la capella del Roser, al carrer de la Cort... Pfff, que la cosa està fotuda, ja ho sé, però com a aquests se'ls hagi ocorregut explicar l'experiència a la resta de company ramblers, hem begut oli... L'any que ve ja me'ls imagino tots exposats des del Pati fins a la plaça del Blat, fent sonar alhora els xiulets. Horror!

I com que la festa ja s'ensuma i ja se celebra, us deixo en companyia dels Antònia Font i la seva Alegria.