Deu errors de polítics que entren a la web 2.0

El polític que entra en el món de les xarxes socials a pèl, és a dir, sense saber realment on es posa però obsessionat que cal ser-hi perquè hi ha unes eleccions a la cantonada i el partit/assessors li han dit que cal entrar-hi sí o sí; perquè cada cop hi ha més gent a Internet i no vagi a ser que em quedi a fora; perquè diuen que fa modern i interessant tenir un bloc, una pàgina a Facebook i un perfil a Twitter; perquè ‘els altres’ ja hi són i jo encara no; etc… em fa més por que una pedregada.

A les xarxes socials s’hi pot entrar simplement a fer-la petar, com si de sobte ens trobéssim una colla d’amics, coneguts o curiosos en una barra de bar i a cada ronda de ‘quintos’ la diguéssim més grossa –que ja està bé!–; o podem mirar d’aprofitar les eines que ens serveixen les TIC per a millorar la comunicació, les relacions i els processos a tots els nivells i en tots els camps. En el cas concret de la política, la desafecció ciutadana és prou evident com per intuir que cal canviar les maneres de fer i comunicar, si és que vertaderament es vol recuperar la credibilitat de la ciutadania. Les noves tecnologies ens ofereixen aquesta possibilitat –i és clar que sí!–, però l’ús que se’n faci d’elles pot acabar malmetent, encara més, la imatge dels polítics. I és aquí on, si entrem en pilota picada, podem prendre mal.

Alguns dels errors més comuns dels polítics a l’hora de crear els respectius perfils 2.0 (blocs, pàgines de Facebook o comptes de Twitter, entre d’altres) i entrar en aquest nou món són el següents:

1) Ni escoltar ni conversar. És a dir, traslladar a la web 2.0 la manera de fer que ha acabat allunyant a la gent de la política. L’error és sentir-se el centre de l’univers i estar en possessió de la veritat absoluta, quan del que es tracta la política 2.0 és, precisament, de tot el contrari: humilitat, compartir, escoltar, conversar a un mateix nivell, interactuar, proposar i deixar que et proposin; incentivar la participació.

2) No seguir a ningú. Alguns dels polítics que comencen en això de les xarxes socials fan mans i mànigues per arribar a superar, quant abans millor, les xifres de seguidors dels seus rivals, i es passen hores i hores proposant o acceptant amistats. Però després, un cop assolides, se n’obliden d’elles i ni conversen ni escolten. Només aboquen missatge polític i només parlen ells. I és clar, la gent aviat se’n cansa i acaba per oblidar-los. El seguiment ha de ser actiu.

3) Només els meus. Un altre error comú dels polítics que entren a la xarxes socials és seguir només als seus fidels, aquells que segur que li faran el gara-gara i que rara vegada li criticaran res del que faci. El que cal, però, és obrir les mires i acceptar o proposar amistats de diferents ideologies i pensaments. D’aquesta manera, al marge de saber què fan, què pensen i com treballen els teus rivals, podràs avaluar millor la teva feina i tindràs la gran oportunitat de reaccionar davant la crítica.

4) De gallet fàcil a l’hora de desagregar. La crítica no agrada a ningú i, òbviament, tampoc als polítics. Però aquests, que han estat triats pel poble, han de tenir una major dosis de paciència a l’hora de reaccionar i respondre davant la crítica. El pitjor que es pot fer a una persona que, amb educació i respecte, critica la teva feina és desagregar-lo, bloquejar-lo o eliminar-lo, perquè davant de tots quedaràs com una persona sense arguments, covarda, que fuges d’estudi i que ets intolerant. Les crítiques acostumen a ser oportunitats per a intentar convèncer, amb arguments, a les persones que te les fan; i si no n’hi ha (d’arguments), són grans oportunitats per a rectificar, corregir i agrair-les. I no passa res!

5) Bombardejar a tort i a dret. Els diferents canals 2.0 no són una barra lliure per abocar argumentari i missatge polític a tota hora i sense més. Acabaràs cansant a la gent, que mica en mica t’anirà deixant de banda i passant del què dius i del què fas. Per ser creïble a la xarxa mesura el contingut que dónes i, sobretot, participa, escolta, conversa, argumenta, proposa... Ja està bé que expliquis el què fas (pot servir per a rebre imputs de la gent), però utilitza les eines amb prudència i sentit comú.

6) Vincular comptes per estalviar-se feina. Alguns polítics, per mirar de buscar la màxima eficàcia amb el mínim esforç, vinculen tots els comptes que tenen per, d’aquesta manera, el que pengen a Facebook surti publicat automàticament a Twitter, al bloc o en qualsevol altre eina. Cadascuna d’aquestes xarxes té el seu públic específic. El debat a Twitter, per exemple, no és el mateix que el que puguem veure a Facebook. Dosificant i aportant un plus de qualitat tot diferenciant els missatges segons sigui el mitjà, guanyaràs credibilitat.

7) Caure en la temptació... La principal diferència entre les relacions personals i les virtuals és que en les primeres acostumen a veure’t com ets, mentre que en les segones pots caure en la temptació de voler crear una personalitat virtual que millori la real. El polític no ha de canviar a la xarxa i ha de mostrar-se tal i com és, amb les seves virtuts i els seus defectes. Perquè després, tot s’acaba sabent, pagues penyora, malmets la teva reputació on-line i acabes sent una persona que enganya, que fa trampes, que no és transparent i, per tant, que no tens credibilitat.

8) Obsessionar-se amb les xarxes. Cada polític sap l’agenda que té i no ha d’embogir per mirar de mantenir la seva personalitat virtual al minut. En aquest sentit, una bona opció és ocupar els espais morts de primera hora del matí, migdia, tarda i nit, per anar actualitzant els perfils. No cal que cada vegada que es connecti a la xarxa pengi un missatge (no s’han de forçar les coses), potser amb respondre algú o, simplement, participant en el debat ja n’hi ha prou.

9) Voler ser el ‘Juan Palomo’ del 2.0. No és creïble que caps de llista de partits o càrrecs públics amb més projecció política i, per tant, amb més càrrega de treball i responsabilitat, puguin gestionar a tota hora les respectives xarxes socials. Per tant, és preferible que allà on no arribin ells, quedi constància que hi ha un equip de campanya o de gabinet que li fa la cobertura. No passa res. Estem parlant que és el polític qui utilitza essencialment les eines, però que quan no hi arriba per qüestions de temps, protocol o feina, és el seu equip qui li actualitza els perfils.

10) Substituir el contacte personal per la web 2.0. Les xarxes socials esdevenen una gran oportunitat a l’hora d’arribar a públics amb els quals difícilment podries contactar; de rapidesa a l’hora de difondre els missatges que t’interessen; d’assegurar-te que arribi a la gent el què realment vols dir, sense passar pel sedàs dels mitjans tradicionals; i de beneficiar-te de les aportacions del diàleg permanent; entre d’altres. Dit això, el contacte personal que han de mantenir els polítics no se n’ha de ressentir pel fet que entrin en el món de la política 2.0. Dit d’una altra manera, la política virtual és complementària a la real.

La banda sonora d'aquest 20 d'abril, una cançó que ha esdevingut un himne del barcelonisme, la posen els Coldplay...a veure si ens porten sort! Visca la vida!

L'essència del periodisme?

Llegeixo: "Però en aquest nou escenari digital, marcat per l'eliminació dels elements temps i espai, la pregunta no és quin és el paper dels mitjans o el seu nou model de negoci, sinó si existiran mitjans en el sentit clàssic de la paraula. És a dir, si l'essència del periodisme, que consisteix en explicar el que passa als demés, sobreviurà en un món en què cadascú és capaç de comunicar les seves experiències per ell mateix, dirigir-se a l'orbe sencer, i escoltar-lo també, sense mediació...".

Són paraules pronunciades pel periodista i conseller delegat de PRISA, Juan Luis Cebrián, durant la inauguració del curs de la 25ª promoció del màster UAM/EL PAÍS. He llegit i rellegit unes quantes vegades l'article, que he començat perquè inicialment m'ha semblat que podia ser una crítica constructiva i argumentada de la part obscura de la web 2.0 aplicada al periodisme. Però, no...

Si una cosa és clara, encara que sovint ens costi adonar-nos-en –entre d'altres coses perquè som actors principals d'aquest canvi d'era–, és que la web 2.0 està transformant el món, les societats, les relacions, les maneres de procedir, d'actuar, de viatjar, de pensar, de consumir, d'enamorar-nos... I ho fa sense distincions, sense exclusions, sense diferències i sense barreres. Per a tothom. I si diem i ens creiem (i jo m'ho crec) que el 2.0 i les xarxes socials han obert les portes a una nova manera de fer política, això també ho hem d'aplicar a tots els sectors. Hi ha una nova manera de fer política, com hi ha una nova manera de fer empresa, docència, comerç...i, per descomptat, periodisme.

L'escriptor libanès Amin Maalouf diu que la saviesa comença per constatar que la nostra època no es pot comparar amb cap altra, per adonar-se de l'especificitat de les relacions entre les persones i també entre les societats humanes, i de l'especificitat dels mitjans que tenim a l'abast i dels reptes als quals ens hem d'afrontar.

Cebrián es pregunta que si l'essència del periodisme consisteix en explicar el que passa als demés, sobreviurà en un món en què cadascú és capaç de comunicar les seves experiències per ell mateix, dirigir-se a l'orbe sencer, i escoltar-lo també, sense mediació...? Jo crec que, efectivament, en la nova era aquesta mena de periodisme ho tindrà més aviat magre per a sobreviure... 

Quina credibilitat  tenen, més enllà del públic que els creu per se i amb una fe cega, els mitjans clàssics que informen, per exemple, que a Catalunya es persegueix el castellà? I els que fan d'altaveus de les accions de determinats grups polítics o econòmics i, en canvi, silencien i aïllen l'opinió discrepant? I els que són capaços de fer trampes manipulant una imatge o un text per defensar els seus interessos? I els que neguen o emmascaren realitats fins que aquestes cauen pel seu propi pes?

Poseu l'exemple que vulgueu. De fet, si ens poséssim a repassar les hemeroteques trobaríem milers i milers d'exemples a diari d'aquest 'periodisme clàssic', només fent una breu repassada del que es publica arreu. Dels que aboquen diàriament infàmies als que les silencien per no perdre mercat. De la mateixa manera que la política ha perdut bona part de la seva essència, fet que l'ha anat allunyant progressivament de la gent, el periodisme no s'ha quedat curt i també ha perdut gran part de la seva credibilitat. I quan sovint veig, escolto o llegeixo periodistes parlant de la desafecció política tinc la sensació que només veuen la palla en l'ull aliè...

Per descomptat que en això del 2.0 no tot són flors i violes, i que hi ha una part obscura que caldrà veure com evoluciona i com s'aborda, però davant la dicotomia de donar credibilitat a la majoria de mitjans 'clàssics i tradicionals' o creure en el que diu la gent a través de les xarxes socials o nous formats periodístics amb aquesta transparència, capacitat de diàleg i voluntat de compartir el coneixement, jo em quedo amb aquests últims, sense cap mena de dubte. 

I això vol dir que tota política o tot periodisme fet a partir de la web 2.0 és la nova manera de fer i entendre la política i el periodisme? No, en absolut. Res més lluny! Però aquest ja seria un altre debat...

Us deixo en companyia dels Sabor de Gràcia i el seu Què volen aquesta gent...

Heus aquí un líder digital

Sens dubte ha estat la foto del dia, reproduïda a gairebé tots els diaris, de paper i digitals (no confondre amb el "digitalisme" de la imatge), blocs i telenotícies. Però és que la instantània també ha triomfat a Twitter, Facebook i a la resta de xarxes socials. I allí on era impossible que arribés la imatge, com és el cas de les emissores de ràdio, he escoltat vertaders esforços i anàlisis pormenoritzats per mirar d'explicar i donar l'opinió de l'estampa impagable. I en certa manera és lògic i natural que així sigui, que voleu que us digui. En plena era de les noves tecnologies i de la societat de la informació,  per tant, en la sacrosanta era digital, heus aquí un líder digital amb tots els ets i uts (con todos los etos y utos).  I ves per on! Quan tothom, tret dels Estats Units (que ja el tenen), malda per descobrir o fabricar el seu propi miniObama -el que en un altre temps s'anomenava "mirlo blanco"- resulta que els nostres veïns ja el tenen i  a més és de la capital, del centre de la pell del toro!

Així que, ensumant l'èxit de la fotografia, de bon matí m'he decidit a preguntar a la parròquia feisbuquiana què els suggeria la imatge del nou líder digital, antic Cid de les Espanyes. I les aportacions han estat moltes i diverses, i aprofito l'avinentesa, ara, per agrair l'esforç que heu fet de sintetizació, originalitat i, sobretot, decència dels comentaris. Miro de posar-hi cullerada avisant als lectors més sensibles que a mi em serà més difícil aplegar en aquestes línies les tres virtuds que us he destacat. 

¿Què em suggereix la imatge del líder mai-no-suficientment-valorat-i-sovint-injustament-vilipendiat brandant el dit del mig?

D'entrada he de reconèixer que, com molts de vosaltres, m'he fixat amb la figura pixelada de l'home del darrera (per cert, gran posició castellera). No trobeu que així pixelat guarda una retirada amb el gran Borbó? Que devia pensar, l'home? Reia o somreia còmplice o volia que se l'empasés el terra?

Pel que fa a l'Ansar (així li deia l'altra "criminal de guerra", George Bush, en alusió a la pancarta que va encendre el seu toro Osborne interior), a mi no m'ha sorprès el seu domini digital.  Cony, que parlem d'un estratega, un home preparat per a la vida moderna, que s'ha cobejat amb tots els grans líders mundials i que, fins i tot, ai las, ha posat les seves potetes damunt la taula d'una cimera del G-8, al Canadà, en presència de Bush, al que li va faltar temps per imitar-lo... O va ser al revés?

No el conec personalment, a l'Ansar (a Bush, tampoc) però en la intimitat no me l'imagino pas parlant en català i recitant Verdaguer com ens va voler vendre, sinó així com l'han caçat, bastorro com una ballarina en xiruques dansant la música del telediari; fent burilles, retenint-les amb el polze i disparant-les amb el mateix dit femení (ei, que ho ha dit la Rita Marzoa -no confondre amb la Barberà-, consti en acta); repassant les cuques del cuir cabellut per després posar-se-les a la boca; eructant a cada glop de cervesa o coca-cola que va gola avall; i fent anar els diferents dits de la mà per expressar els seus instints més primaris. I això que no li cal a ell, home amb un gran domini dels diomes. Qui no recorda els seus discursos en castellà, espanyol, mexicà, madrileny o vallisoletà...? "Estamos trabajando en ello..." (amb una mala imitació de la veu de Cantinfles).

Ja sé que la patent Mr. Bean és de ZP i no seré jo qui se la negui. És més, trobo que són clavats! Però el gest de l'Ansar m'ha recordat aquelles vacances de Mr. Bean a Califòrnia, fent "la peineta" a tot quisqui mentre el condueixen en un cotxe descapotable de camí cap a l'aeroport que l'ha de retornar a casa per a descans dels californians.

Hi ha una dita que diu que "quan l'ase no brama remena la cua" (no cal que la busqueu, que me l'acabo d'inventar). En aquest cas hi afegiria "quan l'Ansar no brama, aixeca el dit".

A veure, una cançó que pugui relacionar amb aquesta entrada... Ràpid... Va sí. Mi agüita amarilla, dels Toreros Muertos, amb un vídeo cutre-de-la-muerte...

Atado y bien atado

El que ve a continuació podria tractar-se d'un guió en fascicles del Polònia, però no és el cas. Tampoc és de collita pròpia. Però és un relat que em passa un amic ves a saber d'on (d'on l'ha tret, em refereixo) que explica, en forma de diàleg fictici, que al govern de l'Estat continuen manant els mateixos de sempre. Respectaré l'idioma original amb què m'ha arribat l'escrit, encara que sigui per recrear-me en l'ambient i donar-li més credibilitat...

Franco despierta del coma...y pregunta: Señorita, ¿quién se halla ahora ocupando la Vicepresidencia del Gobierno de la Nación, sustituyendo a mi querido Arias Navarro?

Enfermera: Teresita Fernández de la Vega.

Franco (sorprendido): ¿Teresita, la hija de Wenceslao, el falangista camisa vieja alto cargo del Ministerio de Trabajo y fiel ayudante de Girón, el más falangista de mis ministros?

Enfermera (titubeante): La misma, Excelencia.

Franco: ¿Y de Ministro de la Gobernación ?

Enfermera: Bueno Excelencia, ahora se llama Ministro de Interior y está Alfredito Pérez Rubalcaba, el hijo de uno de vuestros militares más fieles al Régimen, suboficial de aviación.

Franco (incrédulo): ¡Qué me dice! ¿No estará usted intentando engañarme para no darme un disgusto, verdad?

Enfermera: ¡Excelencia, por Dios!

Franco: ¿Y quién está ahora al frente de los medios informativos del Régimen?

Enfermera: Ehhhh ... de los informativos del Régimen dice su Excelencia, pues de los informativos del Régimen diría que sigue Juan Luis Cebrián, tal y como su Excelencia lo dejó, el hijo del falangista Vicente Cebrián, su Jefe de Prensa del Movimiento.

Franco (complacido): ¿Todavía le dura a Cebrianito el cargo que le concedí de Director de los Servicios Informativos? ¡Qué tío, cómo se agarran algunos a los cargos!

Enfermera: Sí, Excelencia, Cebrianito, el mismo, el que dirigió Pueblo y Arriba.

Franco: ¿Y de Presidente de las Cortes?

Enfermera: Bueno Excelencia, ahora se llama Presidente del Congreso de los Diputados; hasta hace poco ha estado Manuel Marín, hijo de Marín el aguerrido falangista de Ciudad Real y Presidente de la Hermandad de Alféreces Provisionales, y ahora le ha sustituído José Bono también hijo de falangista.

Franco (aliviado) : Veo que por fin se ha resuelto la pugna entre el Opus y la Falange y que ganan estos últimos por goleada. ¿Y qué ha sido de Martín Villa, mi Ministro y Jefe Provincial del Movimiento?

Enfermera: Ahora está en www.labolsa.com/mercado/prs/PRISA.

Franco: ¿Qué es eso de http://www.labolsa.com/mercado/prs/PRISA? ¿Algo parecido al SEU o a la Prensa del Movimiento?

Enfermera: No se le escapa una, Excelencia.

Franco: ¿Y en el Ministerio de Justicia?

Enfermera: Lo acaba de dejar Marianito Fernández Bermejo, el hijo del alcalde y Jefe Local del Movimiento de Arenas de San Pedro de Avila.

Franco (perplejo): ¿Y por qué lo ha dejado?

Enfermera: Por un afán desmedido por las cacerías, Excelencia.

Franco (encantado) : ¡Ahhh..., veo que no han cambiado las buenas costumbres de antaño! ¿Y sigue habiendo buenos cotos de caza en La Mancha ?

Enfermera: Sí Excelencia, ya se ha cuidado mucho y bien de ello durante años José Bono, el actual Presidente del Congreso de los Diputados, y ahora le ha relevado y se encarga de ello José María Barreda.

Franco: ¿Barreda, de los Barreda terratenientes y aristócratas manchegos descendientes del Marqués de Treviño fusilado el pobre por los rojos?

Enfermera: Sí Excelencia.

Franco (contento): ¡Qué bien, qué bien! Y en la tele, ¿qué? ¿Quién sigue?

Enfermera: Pues los de siempre: Carmen Sevilla, Massiel, Conchita Velasco, Matías Prat, Víctor Manuel, que sigue cantando a la patria...

Franco (asintiendo): ¡Hombre, el Víctor ése! ¡Pobre rapaz, siempre tan triste! Ni la del "Zampo y yo" ha conseguido alegrarle; ¡con tanto diente!...Recuerdo el empeño que ponía en ir con mis nietas al corrillo de Serrano, y luego las convidaba a comer paella en Riesgo. ¿Cómo era?... ¿Cómo era la estrofa de aquella canción que me dedicó? Cántela, si es tan amable...

Enfermera (entonando):

"Otros vendrán que el camino más limpio hallarán.
Deben seguir por la senda que aquél nos marcó,
No han de ocultar,
hacia el hombre que trajo esta paz,
su admiración;
y, por favor, pido, siga esta paz."

Franco (sonriendo) : Sí esa era, esa era; un poquito pesado el pobre, como decían mis nietas, "un coñazo". Pero, en fin, a Carmen le daba mucha pena...

Franco (pensativo) : Y el Presidente del Gobierno de la Nación ,ése de ahora, el de las cejas arqueadas, ¿Quién es?

Enfermera: Es el nieto del capitán Lozano, el que sirvió en Asturias a sus órdenes y aplastó la revuelta de los mineros insurgentes.

Franco (encantado) : ¡Qué me dice, el nieto del capitán Lozano! ¿Y qué tal Presidente es, ya es digno de la memoria de su antepasado?

Enfermera: Pues... sí ..., precisamente es el más acérrimo defensor de la Memoria Histórica , Excelencia, ... ehh ... digamos que se acuerda mucho y en todo momento de su Excelencia.

Franco (satisfecho): ¡Qué bien, que bien, parece increíble! ¿Y qué hace ahora?

Enfermera: Ha vuelto de Estados Unidos. Se autoinvitó a una reunión ocupando una silla de Francia para arreglar la economía mundial, que está por los suelos.

Franco: ¿Otro Plan Marshall, quizá?

Enfermera: Más o menos, Excelencia.

Franco: Por cierto, ¿Siguen estudiando los niños Formación del Espíritu Nacional?

Enfermera: ¡Oh sí Excelencia, por supuesto, más que nunca! Ahora se llama Educación para la Ciudadanía.

Franco (despectivamente): ¿Y la Casa Real , cómo está la Casa Real ?

Enfermera: Como su Excelencia la dejó, al frente está el Rey Don Juan Carlos y la Reina Doña Sofía, y de Jefe de la Casa Real está Albertito Aza íntimo amigo del Presidente Zapatero y de Juan Luis Cebrián e hijo de Aza, el militar de Marruecos que fue el primero en unirse a su Excelencia el 18 de Julio.

Franco (con cólera repentina): ¿Y quién...? ¿Quién coño es ese Zerolo de Tenerife del que les oigo murmurar?

Enfermera: ¡Ah sí Excelencia! Es el nieto de Miguel Zerolo Fuentes, el brillante fascista Jefe de Sección de Acción Ciudadana, Fiscal Militar y Juez Instructor Militar especialista en delitos de rebelión a la Patria. Y su tío abuelo, Tomás Zerolo Fuentes, médico encargado por Vd. de la organización de los servicios médicos en los frentes de guerra y fundador después de la Clínica Zerolo. Ambos hermanos fueron condecorados con la Medalla de Bronce de la Santa Cruz por ser de los primeros voluntarios que se presentaron el mismo 18 de julio en el Gobierno Militar para "salvar a España".

Franco: Perfecto, no pensaba que lo había dejado todo atado y tan bien bien atado, les dí cuarenta años de paz y me alegro de que todo siga igual que antes y que sigan guiando a España y a los españoles los de siempre en pro de la convivencia y la paz entre los españoles.
¡Arriba España¡

Els Jocs i la política

L'Anton Dilla, un bon amic i company de fatigues castelleres, acaba de fer-me arribar aquesta fotografia, captada el passat 20 de març al Tibet per l'Agència Britànica de Comunicació, en la qual s'aprecia una munió de soldats xinesos a punt de disfressar-se de monjos tibetans (es pot veure els aprenents de Mortadelos amb 'la disfressa' sota el braç), instants abans de provocar un seguit d'aldarulls. La imatge va ser feta i difosa hores abans que el govern xinès denunciés la revolta dels (seus) monjos i una campanya de boicot als Jocs Olímpics que s'han de celebrar enguany a Beijing o Pequín, com més s'estimeu. Els dies següents també es van escoltar veus que clamaven contra les protestes (i atacs, també) a la torxa olímpica, registrades a Londres, París, i San Francisco, entre d'altres ciutats, argumentant que no s'ha de barrejar la política amb l'esport, o l'esport amb la política. El debat, doncs, està servit.

Perque, s'han o no s'han de barrejar? O millor dit, de sempre que s'han barrejat? Jo no tinc cap dubte que els grans esdeveniments esportius i la geopolítica sempre han caminat de bracet. I no cal repassar ara un estol d'exemples que trobaríem, en els Jocs de Berlín, orquestrats per la implacable maquinària propagandística del nazisme, el cas més paradigmàtic. Però també passa a petita escala i a casa: No defensem que el Barça és més que un club?

Això passa perquè les grans cites esportives, i els Jocs Olímpics ho són, esdevenen un gran aparador al món i també el millor faristol per fer propaganda a escala planetària, i per vendre la imatge que tu vols projectar del teu país, per bé que pugui estar del tot distorsionada. I això és massa temptador com per deixar-ho de banda.

Tanmateix, també és una oportunitat històrica, de vegades única, per aquelles minories ofegades, castigades, oprimides i, en alguns casos, condemnades a desaparèixer per la interessada i obstinada decisió de tercers.

Ara tot just acabem de passar uns dies en què, al marge de sentir en els butlletins de ràdio, de llegir en els diaris o de veure en els informatius de televisió notícies o reportatges del calent debat de l'aigua i de l'incident a la central nuclear d'Ascó, entre d'altres assumptes d'actualitat, la majoria dels ciutadans del Camp de Tarragona, les Terres de l'Ebre i de la resta del país (però també d'arreu del món) s'han assabentat que hi ha un senyor que en diuen Dalai Lama, i un lloc, el Tibet, on la seva població malviu oprimida per la Xina. I això sí que és un gran èxit (no que visquin d'aquesta manera, és clar; sinó que cada vegada més gent en sigui conscient). És la campanya que ja voldria per a ell el millor publicista.

En qualsevol cas, no ens enganyem: La geopolítica és la que va decidir atorgar els Jocs a la Xina, diuen que a canvi que les autoritats xineses fessin avançar l'agenda social xinesa en matèria de respecte als drets humans. Què innocents! Tant innocents com els membres del Comitè Olímpic Internacional que ara volen forçar, a contracorrent, a reprendre les negociacions amb el Dalai Lama i a respectar els drets humans al Tibet i a la resta de pobles minoritzats i oprimits de la Xina. Per tant, mentre duri la comèdia, es bò que atiem el foc del boicot per denunciar la situació del Tibet i, per què no, per denunciar la situació de nacions sense estat, com la nostra, que encara no podem participar en uns Jocs Olímpics amb un equip nacional propi.

Em pregunto què hauria passat si la torxa hagués desfilat pels carrers de Madrid...

Beppe Grillo: L'assot dels polítics italians

Des que vaig decidir obrir aquest bloc per no perdre la mala costum d'escriure -simplement pel plaer d'escriure- de tant en tant o, senzillament, per compartir experiències, punts de vista i reflexions, vinc recomanant-vos en la columna desplegable de la dreta la web d'en Beppe Grillo, un genovès de 59 anys, còmic de professió i activista polític de vocació. Fa temps que vaig decidir afegir la lectura dels seus punyents bitllets d'opinió diaris, en el repàs de la premsa diària. Ho faig com a divertimento, per curiositat per conèixer tot el què es cou a l'admirada Itàlia, però també per connivència amb molts dels pensaments d'en Beppe. Avui m'he decidit a esciure d'ell després de llegir a La Vanguardia la semblança que en feia de la seva persona la corresponsal a Itàlia, María-Paz López, aprofitant la conjuntura de les pròximes eleccions al país transalpí.

Beppe Grillo, que segons em van explicar una vegada va adoptar aquest nom per evocar i dignificar la figura del grill que era la veu de la consciència d'en Pinotxo (que, per cert, té un bonic parc temàtic a Collodi, a la Toscana), és un activista polític sense manies, provocador i amb una gran lucidesa per captar i explicar tot el que es fa i es desfà a l'ampara del sistema polític italià. De fet, per a ells esdevé com un perseguidor implacable de les seves cafrades i els seus 'xanxullos'.

Una mostra. Grillo ha endegat una campanya sense precedents a Itàlia (i diria que en pocs països més dels anomenats democràtics) que, sota el lema "Basta! Parlamento pulito!" (Prou! Parlament net!) denuncia els parlamentaris que segueixen ocupant el seu escó tot i haver estat condemnats per la justícia italiana per diferents causes greus (des de corrupció a pràctiques mafioses i assassinats). I no us penseu que són pocs! Actualment, hi ha vint-i-quatre parlamentaris que han estat condemnats (amb sentència ferma), entre ells l'Umberto Bossi, l'home fort de la Lega Nord. Grillo, que defensa que aquestes persones no poden representar els ciutadans i que és immoral que continuïn aferrant-se al seu escó, explica en el seu site, amb tota mena de detalls, les causes per les quals han estat condemnats tots i cadascun d'ells, i t'invita a participar en la seva particular creuada per fer-los fora:



Grillo, com deia, té també un punt de provocador, com ho demostra el seu capteniment per demostrar que els italians n'estan farts dels seus politics. El passat 8 de setembre va celebrar a Bolònia el Vaffa Day (de 'vaffanculo', que vindria a dir 'ves a prendre pel cul'), dirigit al polítics. A la crida de Beppe hi van anar unes 300.000 persones. Ara, l'èxit l'ha portat a convocar el segon Vaffa Day, el 25 d'abril a Torí. Tanmateix, i per buscar semblances, Grillo té quelcom de l'iconoclasta Leo Bassi. La seva crítica, però, no té cap càrrega humorística -com passa aquí amb el Polònia, que les va fotent amb gràcia i vaselina- sinó que és àcida i cínica. Potser el més semblant que hem tingut aquí era en Pedro Ruiz dels inicis, però llavors era molt petit i se m'escapen els elements per comparar-los. En qualsevol cas, ell no es casa amb ningú, i tant carrega contra els corruptes de la dreta com els del centre, l'esquerra, el centre-dreta, el centre-esquerra i els dels mil i un partits i mini partits que hi ha a Itàlia.

Per tant, us recomano el seu web (el podeu llegir en italià, anglès o japonès) i que, després d'uns quants dies, hi digueu la vostra, a veure què us ha semblat.

El Museu Casteller de Catalunya

M'ha costat reprendre el fil del bloc (em pensava que en vacances tindria més temps i és a l'inrevés) i encara més decidir-me a escriure sobre un assumpte tan delicat com el Museu Casteller de Catalunya. Delicat, per un doble motiu: l'un, perquè és un tema tant viciat d'entrada que aixeca tota mena de passions i, diguis el què diguis, sempre hi haurà qui ho vulgui interpretar o veure-ho des de diferents òptiques; i l'altra, perquè en el meu cas, la meva posició dins d'una entitat (la Colla Vella dels Xiquets de Valls) molt implicada (vaja, del tot implicada) en això dels castells (des de la gènesi) i, també, en l'afer del Museu, fa que hagi de mesurar molt bé el que pugui dir per evitar, també, dobles lectures. En qualsevol cas, voldria que quedés clar que les opinions que segueixen a continuació són a títol personal, que per això les escric al meu bloc i no enlloc més.

La primera consideració és sobre la necessitat d'un equipament que vertebri el fet casteller. D'entrada, dir que tot i que aquest és un debat que arrenca fa més de dues dècades, el projecte no havia estat mai tan necessari, oportú i lògic (fins i tot) com ara. Si partim que la història del món casteller es remunta a fa més de dos-cents anys, i que les primeres veus que reclamaven la creació d'un museu casteller es van sentir fa un parell de dècades, doncs, home, potser el projecte ja comença a estar prou madur i cal actuar ràpid abans que es podreixi.

Tanmateix, en aquest temps, el fet casteller no ha fet més que consolidar-se com un dels elements identitaris més singulars del nostre país (sinó el que més). I els valors que emanen dels castells són els que hom cerca per la societat ideal: treball en equip, solidaritat, integració, igualtat de sexes i acceptació de tothom, sense discriminar ningú pel lloc de procedència, pel color de la pell, per les condicions físiques, o per les socials (els castells són l'únic lloc on el treballador pot pujar damunt les espatlles de l'amo sense que aquest s'emprenyi!). Ah! I també l'altruïsme, si se'm permet, perquè el casteller hi dedica moltes hores sense treure res més a canvi que la satisfacció de la feina ben feta. Tot això són els castells, i tot això és el que ha fet que la gran majoria d'institucions del país hagin canviat el concepte que poguessin tenir dels castells i que participin sincerament de la seva preservació i projecció. Ara ja no s'escolta, en un tò pejoratiu, "ja vénen els castellers", com havien sentit molts dels nostres avant-passats. Fins i tot, aquest temps ha servit perquè es comencin els tràmits per declarar els castells Patrimoni de la Humanitat.

On vull anar a parar? Doncs que si bé a tots ens agradaria que el Museu Casteller de Catalunya ja estigués fet, és ara, amb totes aquestes circumstàncies que deia (i d'altres que obvio) que es mereix de totes, totes, que comenci a fer-se una realitat. Ara que està madur i abans que es podreixi.

La segona consideració va relacionada amb la ubicació. Sempre he defensat que el Museu Casteller de Catalunya s'havia d'habilitar al Barri Antic, amb la Plaça del Blat com a quilòmetre zero, per una qüestió natural i lògica. En conseqüència, penso que tot el que sigui allunyar-se d'aquest epicentre, de l'autèntic bressol dels castells, és un error. I el fet que en tot aquest temps no s'hagi trobat un sol indret en el Barri Antic capaç d'acollir el Museu Casteller, amb la situació en la què es troba el casc antic i amb la tramitació d'una Llei de Barris entre mig, diu molt poc de la classe política que ha governat i governa Valls; els uns, els altres i els de més enllà.

I la tercera consideració és per parlar del 'timming'. Com deia, el Museu Casteller de Catalunya s'ha de fer, i s'ha de fer ara que està madur i abans que es podreixi. I la decisió és en mans dels polítics que ens governen a Valls. Ells són els que tenen la responsabilitat de, per una vegada a la vida, posar-se d'acord en benefici de la ciutat. Tots ells, els que governen i els que estan a l'oposició, tenen la possibilitat de ser magnànims i de complir el què tantes vegades pregonen: posar per davant la ciutat abans que els interessos personals o de partit. I que no hi barregin les dues colles dels Xiquets de Valls, que aquestes sempre han estat d'acord amb el que es proposava, ja fos a la Plaça del Blat o al Narcís Oller, i sempre els han posat les coses molt fàcils.

A mi no hem feia el pes el Narcís Oller, com no me'l fa Ruanes. L'un i l'altre són fora del Barri Antic. I tot i que aquest darrer presenta molts més inconvenients (com que ha trencat la unanimitat de tots els partits) i interrogants (no sé què hi dirà l'ACA i quins perjudicis de futur pot comportar construir un equipament com el que parlem al bell mig d'un torrent), donaré suport al que decideixi la majoria perquè vull tenir el Museu Casteller... i perquè d'això es tracta la democràcia, no?

Lluís

Fa set mesos vaig decidir canviar de feina i deixar el diari en el què havia treballat els darrers setze anys (que es diu aviat!) per fer una incursió en el món de la política... vaja, "passar-me a l'altra bàndol", com em van dir llavors els uns i els altres. Però mira, la veritat és que sempre m'havia encuriosit saber com es cuinava la política des de dins, i esbrinar amb ulls propis com es veuen les coses des de l'altra costat de la barrera. Tanmateix, l'opció que se'm presentava va facilitar la meva decisió: un partit d'esquerres, amb tota la càrrega de valors que això comporta, i plenament compromès en la cerca d'un futur millor per la nació catalana que passa, indefectiblement, per la seva plena sobirania.

Val a dir que de les dues persones que em van venir a buscar, una el coneixia prou com per acceptar sense pensar-m'ho dues vegades, i l'altra... De l'altra en sabia ben bé poc, però l'he anat coneixent progressivament, mica en mica, i d'una manera molt intensa els darrers quinze dies. Ens vam conèixer un matí d'estiu en un cafè de Reus, el Cugat. I quan feia poca estona que havíem deixat enrera aquella tibantor inicial (del-ara-no-sé-què-dir) i xerràvem animadament me'n vaig adonar d'un dels seus trets més característics: el seu somriure. Després, mentre ens patejàvem el territori amunt i avall en la passada campanya de les eleccions generals vaig comprovar que al darrere d'aquest somriure natural s'hi amagava també una persona amb els seus defectes i les seves virtuts, com tots, amb un punt de timidesa, però, sobretot, un pencaire incansable, un lluitador i una persona pròxima (de casa o confiança, com li agrada dir a ell), afable i honesta... un polític honest.

I en aquests frenètics i intensos quinze dies de campanya, només hi ha hagut dues vegades en què l'he vist perdre el somriure. La primera, quan el David Llambrich, un company de partit, li va comunicar l'assassinat d'ETA en l'epíleg de la campanya. La segona, quan al vespre del diumenge ell ja va intuir (perquè també és llarg), molt abans que la resta, que el somni s'havia esfumat de sobte. D'una manera tan cruel com real. El Lluís, però, és fort i està molt ben acompanyat, tant a casa com a fora, amb amics que molts voldríem per a nosaltres. Per això, si bé em sap greu per ell que no hagi sortit escollit, encara me'n sap més pel Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre, que s'han deixat perdre una persona, un petit gran polític que ho hauria donat tot pel nostre territori i la seva gent.

El meu primer escrit volia que fos per tu, Lluís, ànims; pit i amunt que diem a Valls.