Surt la Font de la Vila de Montblanc

La intervenció arqueològica que s’ha fet a la torre de Poblet, el torricó número set del recinte emmurallat de Montblanc, ha deixat al descobert l’antiga Font de la Vila, documentada des del segle XII, de la qual hi havia constància que es trobava localitzada en aquest indret si bé no es tenia la certesa que conservés íntegrament la seva estructura. La font, que va rajar fins el segle XIX, just abans que cobrissin el Riuot –el torrent que travessa la vila i que des de sempre ha fet funcions de claveguera–, ha aparegut intacta a tocar de la porta d’accés interior a la Torre de Poblet. De resultes de les excavacions ha aparegut un edifici amb dues voltes de pedra que servien de cisterna per a l’emmagatzematge de l’aigua de la font que hi arriba per la part posterior. També es manté l’empedrat original i algun graó de les escales que hi baixaven. En la paret que tanca una de les voltes s’ha descobert, reaprofitada d’algun altre lloc, una llinda de pedra que té dibuixades dues torres amb portal.

Els treballs arqueològics que ha dirigit Josep Maria Vila han permès delimitar el perímetre de l’antiga fortificació i corroboren una dada pressuposada: La Torre de Poblet, que es diu així perquè era propietat del monestir cistercenc, era la més gran de totes i l’única que no conservava una certa simetria amb les altres vint-i-nou torres. I té una explicació.

Per trobar la resposta però cal retrocedir gairebé sis segles i situar-se en temps del regnat de Pere III el Cerimoniós. El monarca català va ordenar, a meitats del segle XIV, fortificar la vila amb torres i muralles de manera que protegissin el nucli urbà. Era l’època de màxima esplendor de Montblanc, quan el municipi assoleix el major nombre d’habitants (vora dues mil persones) i es converteix en la setena població de Catalunya. Montblanc bullia d’efervescència: disposava de nous banys públics, era escenari de les primeres Corts Reials, recentment havia cobert amb volta de pedra una part del torrent Regina i havia començat la construcció de l’església gòtica de Santa Maria. Però aquell també era un període molt inestable amb constants guerres i conflictes. L’encàrrec reial de la fortificació va recaure en una persona de confiança: Fra Guillem de Guimerà, arquitecte de prestigi que també va dirigir la construcció de la muralla de Poblet.

La torre número set es va construir adjacent a una casa que pertanyia al Reial Monestir de Poblet. Hi ha un document escrit el 1374 i signat entre l’abat de Poblet, Fra Guillem Agulló, i els jurats de Montblanc, que determina la manera com s’ha de construir la muralla i la torre en aquest punt.

La construcció de la muralla ja estava avançada i amenaçava amb derruir bona part de la Casa de Poblet. L’abat Agulló, per evitar el risc de perdre la propietat, es va comprometre llavors a sufragar la construcció d’aquella part de la muralla i de la nova torre, a canvi que es respectés la planta original: “(...) perque la torre en dita casa és ja començada però no és prou defensable, farem o farem fer per tot el mes de març primer aquesta torre totalment defensable, pujant-la amb tapies de terra com ara s’ha començat, amb els seus merlets i una arqueria que miri i vigili directament sobre el cap del torrent que allí hi ha, al costat de la nostra casa, amb les nostres pròpies expenses i diners de dit monestir, talment que la vila i els seus habitants es puguin valdre i defensar amb dita torre si fos necessari (...)”. El poder de Poblet va permetre doncs variar sensiblement la simetria del recinte emmurallat i que, en aquest cas i de manera excepcional, fos la fortificació la que anés a buscar la Casa de Poblet per integrar-la al conjunt.

L’historiador montblanquí Jaume Felip també és de l’opinió que “la comunitat cistercenca va assumir les despeses vinculades de la construcció de part de la muralla i de la torre, amb tota mena de detalls, com ara merlets, espitlleres o cantoneres de pedra, per preservar la casa i el patrimoni que tenien a la vila”. Tot i que es desconeix el moment en què la casa i la torre canvien de mans, Felip considera probable que fos al segle XVII, abans de la desamortització, “entre d’altres motiu perquè aquesta zona de Montblanc no estava ben considerada pel fet que al costat hi passava el Riuot”.

La casa de Poblet era un edifici rectangular de més de 10 metres d’amplada i uns 15 de llargada dins del qual es conserven els arrencaments de fins a tres arcs de diafragma que servien per sostenir les bigues de la coberta. Els monjos construeixen la torre de la muralla agafant tota l’amplada del seu edifici (escurçant-lo per la part exterior) de manera que en planta baixa mantenen intacta la seva propietat i en alçada fan pujar la torre. És per aquest motiu l’anomenada Torre de Poblet té una amplada significativament més gran que la de la resta. 

L’alcalde de Montblanc –i arqueòleg–, Josep Andreu, destaca la importància de la intervenció: “Més que una torre sembla un petit castell dins la muralla, perquè la planta de la Casa de Poblet pràcticament en fa quatre de la resta de torres”. Andreu diu que ara “cal comprovar que no hi hagi un nivell inferior a la font medieval”. La intenció de l’Ajuntament és recuperar i rehabilitar aquest espai: “Haurem d’analitzar amb la Direcció General de Patrimoni com ordenem aquest espai, però entenc que no ha de ser com una torre més, sinó com un conjunt de gran valor dins del recinte emmurallat de Montblanc”, remarca Andreu.

Un altre escull que caldrà superar serà l’econòmic. “En temps de crisi es fa més complicat trobar finançament. Amb tot, haurem de ser imaginatius i perseverants”, diu Andreu, que en el programa electoral va deixar clara la seva voluntat de traslladar l’Institut Municipal de Cultura a la torre de Poblet.

Integrar el Riuot a les rutes

A tocar de la Torre de Poblet baixa el torrent Regina, conegut popularment com a Riuot, que en orígen feia de límit del primer nucli medieval de Montblanc. Amb el temps, però, el municipi va créixer més enllà del torrent i aquest va quedar integrat en el nucli urbà, utilitzant-se com a conducció de les aigues brutes. El torrent entra al municipi per l’antiga església de Sant Marçal, travessa la plaça Major i recull els desguassos de tot el nucli antic de Montblanc per acabar abocant els residus fora del clos de muralles.

L’arqueòleg Josep Maria Vila considera que la claveguera medieval és “d’un gran valor patrimonial” al tractar-se d’una obra singular de l’època que encara avui compleix la seva funció. L’alcalde, Josep Andreu, diu que estan valorant la possibilitat d’incloure una part del recorregut del Riuot com a ruta turística de la vil·la Ducal: “El projecte ni tan sols existeix, però és una possibilitat que prendrà forma en funció del que ens diguin i recomanin els arqueòlegs i els arquitectes”. La incorporació del Riuot a les rutes turístiques comportaria que prèviament es construís una nova canalització de les aigües brutes a un nivell inferior.

Una plaça per acollir un 'Palio' medieval

Montblanc és Montblanc i Siena és Siena. Els dos municipis no tenen cap fil històric que els lligui més enllà de les respectives èpoques d’esplendor que van viure a l’Edat Mitjana i al Renaixement, respectivament, i de fet ambdues ciutats ni tan sols estan agermanades. Montblanc compta amb un extraordinari patrimoni artístic i cultural, i explota bona part del seu atractiu turístic aprofitant l’aparador de la Setmana Medieval –que precisament se celebra aquests dies–, mentre que Siena, una de les perles de la Toscana, excel·leix també pel seu impressionant conjunt arquitectònic i monumental i té en el ‘Palio’ un dels grans reclams turístics.

A partir de l’any que ve, però, hi haurà més similituds entre les dues ciutats. L’alcalde de Montblanc, Josep Andreu, té entre banya i banya convertir la plaça de Sant Francesc en la particular Piazza del Campo de Siena per a celebrar-hi un ‘Palio’ medieval un cop a l’any. El ‘Palio’ de Siena és una competició entre els diferents barris (contrade) del municipi toscà, d’una rivalitat extrema, que pren la forma d’una carrera hípica d’origen medieval en la qual els genets (fantini) munten sense selles, i que se celebra dos cops a l’any: el 2 de juliol es corre el Palio di Provenzano (en honor a la Verge de Provenzano) i el 16 d’agost el Palio dell'Assunta (en honor de la Assumpció de la Verge).  De fet, de ‘Palio’ n’hi ha molts més repartits per tota Itàlia, encara que el de Siena és el que compta, amb diferència, amb més prestigi.

Josep Andreu pensa en el ‘Palio’ com a concepte, si bé avança que en cap cas “no serà una còpia del de Siena, perquè és incomparable”. Per tant, la cursa que es projecta a Montblanc tindrà una personalitat pròpia i s’ambientarà en el context de la Setmana Medieval per mirar d’estirar encara uns dies més un festival que a hores d’ara compta ja amb un gran èxit d’assistència. “És un projecte que cal donar-li forma, però que ambientarem en la lògica del municipi i de la història local”, avança Andreu. De moment, qui hagi visitat Siena i conegui Montblanc s’adonarà que les rajoles de la nova plaça de Sant Francesc s’han fet seguint el model de les que adornen la Piazza del Campo.

La plaça de Sant Francesc, que pràcticament ja està enllestida i que s’inaugurarà després de la Setmana Medieval, atorga a la capital de la Conca de Barberà un nou argument per a la celebració de tot tipus d’activitats culturals i socials a l’aire lliure. L’espai és privilegiat perquè es troba entre el convent de Sant Francesc i el recinte emmurallat, i tot plegat li confereix un aire monumental.

Un convent molt més extens

La urbanització de l’entorn de Sant Francesc per construir la nova plaça ha anat precedida d’unes prospeccions arqueològiques per determinar com era l’antic monestir. De sempre s’havia cregut que més enllà del mur del segle XVII només hi havia els horts dels monjos. Res més lluny de la realitat. Les excavacions han deixat al descobert noves estructures connectades al convent que permeten assegurar, avui, que el convent era molt més gran que la planta que es conserva dempeus.

L’arqueòleg Josep Maria Vila assegura que el convent de Sant Francesc “no era gens ostentós, ja que els franciscans feien vot de pobresa, però sí molt extens en superfície, probablement perquè durant una època va tenir molts seguidors i contínuament captaven vocacions”.

Al costat de Sant Francesc i al davant de la nova plaça s’hi construeix el Centre Cultural Anselm Turmeda, valorat en 3 milions d’euros. En aquest cas, els treballs arqueològics han trobat una capella mortuòria del segle XVIII, un petit celler pel consum propi i altres estances. L’obra integrarà antiguitat i modernitat. El claustre s’està refent amb formigó, respectant les mides i la traça original.

Article publicat a La Vanguardia (edició Tarragona) el 27 d'abril de 2012

Avui no li busqueu segones lectures a la cançó que acompanya aquesta blocada. Simplement tenia ganes de posar els Quart Primera

Ci, Ci, Civette!

La segona part de les vacances a Itàlia les vam destinar a fer una escapada a Firenze i a Siena, on havíem quedat amb un grup d'amics per viure junts l'experiència del Palio. Alguns amics em pregunten sovint, suposo que sense arribar a entendre-ho, que què se m'ha perdut a la Toscana, a Firenze, Siena, Lucca, Pienza, Montepulciano, etc... per voler-hi tornar cada any, i em recriminen que hi ha altres llocs fantàstics que conèixer i visitar. No ho dubto pas. Però tornar-hi és la nostra elecció; ni tan sols la meva... Amb la Gemma, quan veiem el paisatge toscà, que tan pot ser el verd de les vinyes ben arrenglerades o dels cupresos que et donen la benvinguda; com l'ocre i les diferents tonalitats de groc de Pienza i la Val d'Orcia, omplim els pulmons d'aquella atmòsfera i ens diem que ja som a casa. Una premonició? El temps dirà...

Tanmateix, el fet d'anar diverses vegades a un mateix lloc fa que a cada ocasió que el visites coneguis més i millor la ciutat o el poble i, també, descobreixis nous espais, nous detalls, nova gent... Així, el nostre subconscient ens havia demanat, fa temps, probablement quan encara estàvem preparant el viatge a Catalunya, nous desitjos. En concret dos. A Firenze, per exemple, no havíem estat mai a la Santa Croce, així que aquesta vegada va ser el punt de partida. Visitar-la a primera hora del matí ens va estalviar, m'imagino, unes cues més llargues de les que ens vam trobar. A dins, pau, fresqueta i algunes obres dignes de ser admirades.

A la sortida ens vam perdre per carrers i carrerons, tot aproximant-nos cap a la zona del Duomo. Aquesta vegada vam faltar a la cita gairebé obligada del Paoli, un restaurant amb frescos a les seves parets i que fan com ningú la trippa alla fiorentina (amb verdures i gratinats amb formatge) o la bistecca alla fiorentina. En canvi, vam provar una trattoria prop del Duomo on vaig demanar una fresca i lleugera insalatta di polpo. La tarda la vam anar passant donant voltes pel Mercato, on hi ha una reproducció en bronze d'un porc senglar protagonista d'un dels contes del HC Anderssen, per unes galeries comercials i per les vies que creuen els carrers adjacents al Ponte Vecchio. I quan el sol començava a baixar, vam fer cas de nou al subconscient i vam pujar fins a la piazza Michelangelo, en una de les terrasses que fan de mirador de l'sky line de Firenze. Allí, pacients, vam anar fer fotos i més fotos d'una posta de sol màgica, mentre de fons sonaven els acords d'una guitarra acústica. Ens hi hauríem estat hores i hores. Asseguts a les escales, observant, escoltant...



L'endemà a les 9 del matí ens esperaven un grup d'amics a la cafeteria Nanninni, de Siena, però un error a l'hora d'agafar l'autoestrada, va fer que agaféssim la strada del Chianti, una carretereta estreta i serpentejant com una mala cosa que passa per la majoria de poblets de la zona on es fa el Chianti, el vi amb DO de la Toscana. Una carretera no apta per a la gent que es mareja amb facilitat a dalt del cotxe, però que és un regal als sentits. Uns ristretto i uns pannini de can Nanninni ens van retornar l'esperit als cossos en una ciutat que ja respirava Palio per totes bandes.

Un dels amics amb els què vam quedar, l'Anton Dilla, és un malalt del Palio i puc afirmar, sense temor a equivocar-me massa, que coneix més d'aquesta festa que bona part dels ciutadans d'aquesta vila amb aire medieval i dels poblets de les contrades. Ho coneix pràcticament tot, des dels noms dels fantino (genets que munten els cavalls sense sella que corren a la gara o cursa) als noms dels cavalls, els noms dels barris, la iconografia de les banderes, el llenguatge propi de la carrera (la mossa, la tuffa, il canape, etc...), els restaurants de cada barri, els propietaris dels locals... Quin privilegi viure una festa tan brutal com aquesta acompanyat per un cicerone d'excepció com el Tonino. Aconsellats per ell vam militar des del primer dia amb la Civetta (mussol), el barri més històric i antic de Siena (se'l coneix com la nonna -l'àvia-), el més petit, també, i que feia 30 anys justos que no guanyava un Palio. Potser per això és un barri que cau simpàtic a gairebé tothom, tot i que el propietari de l'establiment on vam comprar els mocadors i insignies de la Civetta se'n feia creus que demanéssim les banderes d'un barri que, a priori, sortia perdedor en totes les apostes...

- "Enguany canviarem la història, i guanyarà la Civetta, els deiem a tots", tot i que ells feien veure que no ho sentien, m'imagino que tot pensant, si que en són de rucs aquests turistes...

De fet, les primeres sensacions no van ser massa alentadores, i a la prova generale, la cursa d'entrenament que es fa just el dia abans del Palio, l'Andrea Maria (fantino) i l'Istriceddu (el cavall) no van fer massa bon paper. Semblava que allò no anava per a ells, però nosaltres confiavem mig en conya mig en serio, que reservés forces per l'endemà.

Aquella nit vam sortir del bullici de Siena per anar a sopar a un lloc que havien recomanat a l'Anton, la Vinsantaia, a Castelnuovo Berardenga. Allí ens va rebre l'Andrea, el propietari, xef i sommelier, amb tots els honors i a la llum d'unes espelmes: una copa de vi blanc (un chianti jove, amb aromes afruitats i fresc) i una amanida de pobre panzarella, servida en una tarrina. A dins, al menjador que donava al carrer, ens vam deixar aconssellar: picci con peppero, olio e parmiggiano; tagliatelle al sugo di coniglio, insalata con manzo, un assortit de formaggi de la zona, cafès amb dolços típics... Tot regat amb un chianti Felsina i rematat amb unes grappa. I quan ens esperavem una clatellada d'aquelles que te'n recordes tota la vida, ens vam portar un compte que demanava poc més de 20 euros per persona. Sensacional! Per cert que l'Andrea és un toscà en tota regla i en ell, fins i tot el que no domini massa l'italià, es pot fixar com la "c" la pronuncia com una "h" aspirada. Així, per exemple, va portar hoha holas (coca coles) pel jovent, i la carn és harne...

L'endemà, festivitat dell'Assunta. Dia D, hora H. El matí va transcórrer amb nervis, tot esperant que arribés el moment, cap a les 7 de la tarda. Abans, però, els prolegòmens semblen inacabables. Cada un dels deu barris (en total n'hi ha disset) que participen a la cursa s'engalana per a l'ocasió, prepara la seva capella, beneeix el cavall que correrà al vespre. Arrenca la processó, barri per barri, fins que es fon en una sola. Hi ha demostracions de com es tiren les banderes i els personatges es vesteixen amb roba típica, amb perruques, alguns amb armadures que fa cosa de veure a 42 graus al sol... No és extrany que molts d'aquests hagin de ser atesos constantment pels tovallolers, unes figures que els acompanyes al seu costat per anar-los calmant la calor amb tovalloles mullades.



L'aire que es respira ens avisa que acabem d'entrar en una atmòsfera diferent, de rivalitat ancestral (riu-te'n de la que es viu als castells, per exemple). Cada barri, fins i tot els set que en aquesta ocasió no hi participen, viu en un estat constant d'excitació, d'agitació. No obstant això, tot i que el Palio només el guanyarà un d'ells, al darrere hi ha tot un entramat d'amistats, però sobretot, d'enemistats irreconciliables entre contrades que fa que tot pugui ser possible per guanyar o evitar la victòria d'un determinat barri...

Entrem a la piazza del Campo quan passen uns minuts de les 16h, per tant, si tot va bém unes tres hores abans que comenci el Palio. Al començament ens podem asseure al terra durant una horeta, fins que la pressió de la gent que va entrant a la plaça, gairebé un per un, ens empeny a posar-nos drets. L'espera se'ns fa llarga, sobretot l'última hora. Prèviament, entren a plaça els actuants a la processó i diversos entremesos que fan més lleugera l'espera. Les primeres passions arriben quan entra la guàrdia nacional a cavall i, després d'una primera volta de reconeixement, ordenen els seus cavalls a anar al galoppo.

L'entrada dels deu fantini és apoteòsica i la recordo amb una emoció especial. Penso que si jo ja estic així, quan no em va ni em ve res, com deuen estar els sienesos dels diferents barris... Hi ha tres sortides nules que allarguen l'espera prop d'una hora més. I és que la posició de sortida té la seva conya. Nou cavalls han d'estar arrenglerats amb les portes per davant i n'hi ha un, el desè, que surt de darrere quan veu possibilitats de cobrar un petit avantatge. A la quarta va anar la vençuda i he pensat que la millor manera de presentar-vos-ho era amb el video de la cursa.



Doncs sí, ves per on va guanyar la Civetta, després de 30 anys. La festa que va seguir després és inenarrable. Des del sopar en al restaurant Papei, al cor del barri de la Civetta, on ens van rebre com a herois (el dia abans havíem anat a reservar taula dient-los que l'endemà els portaríem el Palio, i us podeu imaginar!) fins als carrers del barri i el local de la Civetta, on ja ben torrats, no ens vam poder estar de plantar-hi un modest i etílic pilar de tres. Va ser el nostre petit homenatge a la festa i que tota aquella gernació va aplaudir com si fos un intent superior i en comptes de ser a Siena ens trobéssim en una plaça castellera de renom de casa nostra.