Anís de Valls, del zenit a l’ocàs

“Va haver-hi un temps que l’anís a Valls es bevia com ara es beu la Coca-Cola. Era una beguda social que es prenia arreu, sobretot als cafès, acompanyada sovint d’aigua fresca i, ocasionalment, de bolados, els pastissos elaborats amb sucre i clara d'ou, exclusius de Catalunya”. Jordi Castells, exalcalde de Valls, i la seva germana, Maria Carme Castells, descendents de Ca la Cabalera, família que elaborava anisats, preserven frescos records de l’època d’or d’aquest destil·lat: “Els anisats van tenir molt d’èxit principalment per les seves propietats digestives, però també com a tonificant per a fer front als durs treballs de l’època i, en ocasions, com a substitutius d’un menjar més aviat escadusser o poc nutritiu”.

Però a Valls no només es bevia anís, sinó que sobretot se n’elaborava. Els historiadors que han estudiat la indústria dels aiguardents que es va anar consolidant a la capital de l’Alt Camp des dels inicis del segle XVIII no s’han posat mai d’acord pel que fa al nombre de fàbriques d’anisats de la ciutat. El que sí està clar és que l’època d’or de l’anís de Valls s’inicia el 1880 i perdura fins el 1930, tot i que a la dècada dels cinquanta encara hi ha set potents marques. D’aquí fins al 2001, quan tanca la darrera fàbrica, tot fa costa avall.

La majoria de les indústries que elaboraven anís estaven repartides pel centre històric, als carrers de la Cort, Carnisseria, Sant Antoni, Forn Nou o a les places de l’Oli i de les Escudelles, entre d’altres, i només unes quantes van instal·lar-se més allunyades de la centralitat de l’època, com la de Josep Blanch, al Passeig dels Caputxins,  o la de Pepito Magrinyà, que era la més gran i la que exportava més, i que es va aixecar al capdamunt del Passeig de l’Estació, a l’altra banda de les vies, per facilitar la sortida dels destil·lats.

Tot i que la majoria de fàbriques eren artesanals, familiars o amb pocs treballadors, i amb recursos limitats, el prestigi de les diferents marques d’anís de Valls va anar creixent i fent forat en el mercat exterior. Emilio Pedrero, estudiós d’aquesta indústria, va recollir en un estudi que “la fabricació dels anisats a Valls no tenia comparació a tot Catalunya, i només era equiparable als grans centres capdavanters que existien a l’Estat, sobretot a Castella i a Andalusia”. Entre el 1880 i el 1920 s’exporta anís de Valls a les principals ciutats catalanes i espanyoles, però també a França, Suïssa, Itàlia, Alemanya, Gal·les, Cuba i diversos països d’Amèrica Llatina, entre d’altres.

L’edat d’or dels anisats de Valls coincideix en el temps amb la febre d’or vitícola, provocada per l’expansió de la fil·loxera a França. L’historiador Domènec Ribes, autor del treball Aproximació a la indústria dels licors i dels anisats de Valls, afirma que aquesta febre productora i exportadora ve acompanyada “d’una modernització tecnològica a la indústria de l’aiguardent, caracteritzada sobretot per la introducció d’alambins més grans i resistents, calderes de vapor i sistemes continus en la destil·lació i la rectificació”. L’eufòria del moment afavoreix la instal·lació de les primeres destil·leries industrials, amb nova tecnologia, més capacitat, més capital i el suport de socis capitalistes importants.

L’anís, explica Ribes, era obtingut destil·lant en alambins l’alcohol rectificat, al qual se li barrejaven herbes o llavors en diferents proporcions, segons cada casa. “Totes tenien una fórmula secreta”, coincideixen a dir Jordi Castells i Pere Compte, fill del darrer fabricant a Valls (Anís Mallorquí). “Al marge de les herbes –afegeix Compte– a casa el foc només cremava amb llenya d’alzina. Me’n recordo perquè sovint hi  enterràvem patates al caliu. Mai més n’he menjat de tan bones...”. Obtingut el destil·lat se li afegia el xarop –sucre dissolt en aigua–, es filtrava i es deixava envellir entre sis i dotze mesos per obtenir una qualitat òptima.

Pere Compte recorda la duresa d’una elaboració completament artesanal: “Començàvem a les 2 de la matinada, preparant el foc, i no acabàvem fins les 8 del vespre. El pare se’n cuidava de tot, fins i tot d’anar a buscar les herbes aromàtiques que després barrejava en el procés d’elaboració de l’anís. Es pot dir que treballava les vint-i-quatre hores dels set dies de la setmana. Tot plegat, massa sacrificat.”

L’època d’or dels anisats va ser insuficient, però, per a transformar totes les fàbriques que en depenien i el anys que van seguir al 1950 van anar enfosquint el panorama. La falta de capital, un cop superades les alegries inicials, va provocar deficiències en l’elaboració dels anisats i va fer impossible la modernització integral d’unes indústries cada vegada més envellides. A més, aviat va proliferar la competència exterior, amb l’aparició de grans productores i, el que va ser el toc de gràcia definitiu dels anisats, els nous aires van portar nous gustos i van transformar els hàbits de consum de la gent.

El record dels anisats de Valls perdura avui en els vestigis de les antigues fàbriques i en les poquíssimes ampolles que encara pots trobar al mercat. Les indústries que no han anat a terra es troben en un lamentable estat de llanguiment a l’espera que algú esborri definitivament l’empremta d’un passat daurat que va projectar l’anís de Valls al món.

Article publicat a La Vanguardia (edició Tarragona) el 17 de juny de 2011


PD: Va haver-hi un temps en què dels aiguardents i derivats se'n deia aigua de foc. Està rebuscat, ho sé, però qualsevol excusa és bona per escoltar el Boss.

Made in Valls

Valls va arribar a produir el 40 per cent de les pells de folre de calçat i badanes que es fabricaven a Espanya, i va aplegar més de trenta empreses. Avui la seva presència és testimonial.

Bob Dylan somiava als anys 60 amb unes botes de pell espanyola i fins i tot en va fer una cançó: “And yes there's something you can send back to me Spanish boots of Spanish leather…”. La lletra de Boots of Spanish Leather la van versionar després Joan Baez y Bruce Springsteen, entre d’altres.

Si haguéssim aprofundit, però, en el somni del cantautor de Minnesota potser hauríem descobert amb sorpresa que, probablement, la procedència de les botes de pell que anhelava Dylan tenien el seu origen a Valls, on des del 1940 i fins els anys 80 es va arribar a produir el 40 per cent de les pells de folre de calçat i badanes (pell assaonada de be o d’ovella) que es fabricaven a Espanya.

Encara que avui pugui semblar estrany perquè la presència de pelleteres a la capital de l’Alt Camp és fantasmagòrica, la indústria de la pell va tenir una llarga tradició a Valls, que arrenca del segle XIII. La producció derivada de la pell i la llana va esdevenir durant molt de temps una de les principals fonts de riquesa i motor econòmic del municipi, llavors un dels més pròspers de Catalunya. En aquells inicis, el sector de la pell tenia diversos oficis, com el de blanquer, que era la persona que havia de preparar el cuir; l’assaonador, que era l’encarregat d’acabar-lo i tintar-lo per després vendre’l al guanter, al sabater, al cinter o a l’aluder, entre d’altres.

El sector pelleter de Valls, del qual avui només en queden uns pocs vestigis en forma d’indústries decrèpites i abandonades, va viure la seva època daurada a finals del segle XVIII, quan hi havia registrats trenta-quatre negocis a la ciutat. A principis del 1900 ja només en quedaven vint-i-dos, i el 1943, sis. Avui només una empresa pelletera resta dempeus, la de Josep Garriga Barceló.

Després de la Guerra Civil a Valls encara hi havia set empreses pelleteres que donaven feina directa a prop de 400 persones. La més important era la de Francisco Clols, amb uns 180 treballadors, i a més distància seguien les de Josep i Enric Clols i la de Josep Rull, amb cinquanta operaris cadascuna d’elles; la de Rafel Muntada (antiga casa Vives), amb trenta; i les de Joan Puig i Vidal i Vidal, amb una desena de treballadors per fàbrica.

Si hi ha un element comú que resseguint-lo permeti explicar, d’una banda, per què la indústria pelletera va triar Valls i, de l’altra, per què es va acabar perdent tot aquest empori, segurament aquest seria l’aigua. “El món dels adobats, com el dels molins, necessita aigua en abundància, i va haver-hi un temps que Valls era molt rica en aigua, a l’estar rodejada de torrents, basses de molins, recs i per la proximitat del Francolí”, explica Josep Garriga.

Però el que l’aigua va portar, també s’ho va endur en gran part. José Pedro Clols, descendent d’una nissaga de pelleters vallencs recorda que “la necessitat d’aigua era vital i una empresa com la nostra podia necessitar perfectament prop d’un milió de litres al dia per rentar i adobar les pells...”.  “Amb el temps –afegeix– molts pous es van anar assecant, el torrents van anar perdent volum d’aigua i vam haver d’instal·lar depuradores. El resultat de tot plegat va ser que els costos es van disparar i ja no vam tenir res a fer al respecte d’altres països, com la Índia o la Xina, amb unes legislacions mediambientals molt més laxes i unes condicions laborals i polítiques molt més favorables per al desenvolupament del negoci”.

Josep Garriga, Enric Clols i Joan Rull coincideixen que la manca d’aigua i l’enduriment de les progressives legislacions ambientals van dificultar la continuïtat del sector pelleter que, per si no n’hi hagués prou amb tot això, va patir l‘aparició de nous i potents competidors en països emergents alhora que veia amb impotència com una forta crisi econòmica –similar a l’actual– provocava que els bancs deixessin de concedir crèdits. “Era impossible aconseguir un crèdit bancari, i aquest fet, en uns moments en què els impagaments dels clients estaven a l’ordre del dia i en què havíem de fer front a noves inversions obligats per les legislacions ambientals, ens va anar escanyant fins a desaparèixer”, confessa Joan Rull.

En poc temps, doncs, van anar tancant les fàbriques, una a una, com si fos la caiguda d’una llarga filera de fitxes de dòmino. Quan una tancava, part del personal anava a treballar a les que encara es mantenien actives, i així fins la darrera.

I què queda de tot aquell passat daurat industrial? Doncs poca cosa més enllà de la toponímia urbana, amb carrers que donen nom als antics oficis derivats de la pell, i les fàbriques abandonades. Si segueixes avui el curs dels torrents et vas trobant amb la majoria de pelleteres, grans fàbriques esventrades que ja només són objecte de desig de gent que no sap on anar a raure i lladres que cerquen qualsevol cosa que puguin trobar: trossos de coure, peces de metall, fil elèctric... No hi ha setmana que no hi hagi furts en algunes d’aquestes antigues propietats, moltes d’elles ocupades per gent sense recursos que malviuen enmig de la runa i dels escassos vestigis que queden del passat industrial.

Tot i que en alguna ocasió s’ha parlat de recuperar alguna d’aquestes fàbriques com a equipament cultural o com a museu per explicar el passat industrial dels teixits a la ciutat, mai s’ha arribat a plantejar res seriosament. L’antiga fàbrica de Josep Rull, bastida a la dècada dels vuitanta del segle XIX, és la que es conserva en millor estat, i l’ajuntament va iniciar fa dues legislatures els tràmits per a catalogar-la com a patrimoni industrial. Avui encara hi treballa.

Article publicat a La Vanguardia (edició Tarragona) el 28 d'octubre de 2011