Ahir a la tarda vaig anar a l'acte d'homenatge pòstum que es va fer a Valls, al Teatre Principal, a la figura de Pere Català-Roca. Val a dir que d'ençà que ens va deixar aquest vallenc il·lustre he anat redescobrint aspectes de les seva vida, de la seva personalitat, de la seva família, del seu entorn, de les seves passions que desconeixia per complet i que no han fet més que ratificar la sensació que estem davant la figura d'una persona magna en tot el sentit de la paraula. Però està vist que el llegat que ens ha deixat està començant a aflorar ara com ho faria l'escuma del millor cava. I estic segur que aquesta escuma seguirà pujant i pujant de manera incessant en els pròxims anys fins que arribi el dia en què tots nosaltres, en què tot el país, descobrirem meravellats el calat de la personalitat, de l'obra i de l'humanisme d'en Pere Català-Roca.
Entenc que l'acte d'homenatge d'ahir no és el punt i final de res, sinó que ha de ser un punt de partida amb el què la societat vallenca en particular i la catalana en general, però també el món casteller, els historiadors, els fotògrafs, els excursionistes, el món de la cultura, i tots aquells que pensem que cal seguir lluitant per desprendre'ns de les cadenes que ens mantenen fermats en curt i que ens impedeix créixer com a poble amb llibertat i plena sobirania; anem treballant per situar la figura de Pere Català-Roca al lloc on es mereix.
En Pere, i aquesta és una altra lliçó que, crec, vaig entendre ahir, va tenir la gran sort de néixer en una família de genis, una nissaga que va començar el seu pare Pere Català Pic i que van prolongar el seu germà Francesc Català Roca i ell mateix. Però la personalitat d'en Pere, potser més reservada, no era la mateixa que la del pare i el germà i això va fer que injustament hagi viscut fins ara en un segon pla, a l'ombra de l'arbre familiar. Però és justament en aquests moments en què, com deia, comença a emergir la grandària de la figura d'en Pere Català-Roca i a saber-se de la seva magnitud, que molts ens donem compte de l'error. Ja em perdonaran l'atreviment, però les coses les veig així: En Pere Català Pic i en Francesc Català-Roca van ser dos fotògrafs excepcionals, dels millors que ha donat Catalunya, i que van gaudir merescudament del reconeixement internacional; en Pere Català Roca era un excel·lent fotògraf, però per damunt de tot un excepcional humanista i un gran patriota.
Pel demés, felicitar als organitzadors de l'homenatge per l'acte en si -de justícia, repeteixo- i pel format que li van saber trobar, tot esperant, com deia, que sigui l'inici d'un seguit d'actes commemoratius que acabin per situar la figura del Pere Català Roca en el lloc on es mereix. També dir que vaig aprendre molt amb les emocionades paraules de la Núria Ventura, filòloga i amiga de la família; del Joaquim Arenes, company de passions alguereses i d'estudis a l'entorn de la figura de Cristòfor Colom; de la lliçó d'història de Valentí Gual i de les pinzellades del Joan Gala.
Una abraçada especial al Rafel Català.
PD: La fotografia pertany a Josep Martínez i va ser publicada a www.elpais.com
