Una setmana

Una setmana. El compte enrera ja ha començat. El Concurs de Castells de Tarragona ja s'ensuma i les darreres actuacions es plantegen en clau Concurs...si més no per la gran majoria. Pel que fa a nosaltres, la Vella, el cap de setmana ha estat força positiu i fructífer, amb dos bons assajos i una sortida, la de Sitges, que ha servit per esvair dubtes i deixar-nos les coses més clares a tots plegats. I vist el què s'ha vist, avui tothom a la Colla ja sap per on aniran els trets...

Cinc castells. Ni més ni menys. Si hem de fer cas als darrers assajos -i, la veritat, ja no queda temps per a res més- el póquer de construccions que ens han de donar el Concurs o, per ser políticament correcte, lluitar-lo fins al final, aquests seran el cinc de nou amb folre, el tres i el quatre de nou amb folre i el pilar al mig, el dos de vuit i el pilar de vuit amb folre i manilles. Per tant, s'esvaeix el primer dubte -si és que mai ha existit- que és que, si més no per part nostre, no hi haurà tres de deu amb folre i manilles. I no perquè no tinguem un bon tres, que el tenim, sinó perquè arribem tard en aquest castell, i qui ha volgut buscar similituds amb l'any 2000, o bé no se'n recorda que aquell any teníem feina avançada gràcies al tres de vuit aixecat per sota (que ens va permetre alleugerir el tronc), o bé no se'n volia recordar...

Per tant, repeteixo: cinc castells. Ni més, ni menys. Cinc estructures que marquen un sostre enguany i, m'hi jugo un pèsol, serà difícil que se superin. Cinc construccions que, m'imagino, seran les mateixes que portaran els Castellers de Vilafranca, per més que, alguns d'ells també, segueixin parlant del tres de deu amb folre i manilles i del quatre de nou net. Només que provin una d'aquestes dues estructures, seré el primer sorprès. Per tant, crec que els Verds, els grans favorits a priori, es jugaran el Concurs amb les mateixes cartes. I en aquest context, ens porten avantatge perquè ells ja n'han decarregat dos, d'aquests castells, el quatre de nou amb folre i el pilar de vuit amb folre i manilles. Per això és molt important que, en aquestes hores prèvies, en aquests darrers assajos, les colles preparem aquest pòquer de cartes amb les millors garanties.

Una altra cosa és la Colla Joves. Els Vermells ja han mostrat quina és la seva gran amenaça, el cinc de nou amb folre. I poca cosa més... Però coneixent-los, faran bé les seves rivals en no refiar-se ni un pèl. Encara que a aquestes alçades no hagin mostrat el dos, una estructura tan necessària a les places castelleres com decisiva al Concurs. Encara que fins ara, el quatre de vuit impecable que ens mostren jornada rera jornada sigui només això, un bon carro gros, i que molts, veient-lo tan prim, ens costi imaginar-hi un pis més. Són la Joves, són Xiquets de Valls i per tant, sempre, sempre s'ha de comptar amb ells.

I per acabar, crec fermament que, a dia d'avui, el Concurs encara no l'ha guanyat ningú, i que els darrers dies seran decisius, en positiu i en negatiu. Una setmana, quan es porta rodant tota una temporada, pot decantar les coses cap a un costat o cap a l'altra: un bon assaig et pot donar moral de campió; un mal assaig et pot carregar de dubtes. Per tant, a la Vella ens queden dues grans proves, dimecres (a les 9) i divendres (a les deu de la nit); i si en aquests dos assajos fem proves convincents, el Concurs serà una mica més aprop de Valls. Perquè els castells, si més no a la Vella, quan ens els creiem, els fem. Que ningú no ho oblidi. Que ningú no ho dubti. I per nosaltres que no quedi. Som-hi tots!

‘Torri di uomini’ o els castells italians

Fa pocs dies el filòleg i cronista casteller Xavier Brotons penjava en el seu bloc del Web casteller un article realment apassionant que us animo a llegir a tots els que estigueu interessats en això del món casteller i de la cultura tradicional i popular. ‘Torri di uomini. Castells a la italiana’ - així es diu el post- és una continuació de l’excel·lent treball (Castells del sud d’Itàlia) que va escriure el director de la revista Castells, Santi Terraza, en el número 20 de l’esmentada publicació, després d’una estada a Irsina, a la regió de la Lucània (també dita Basilicata), en la qual ens va descobrir i apropar l’existència d’un híbrid entre el que serien els castells i el que van ser els seus predecessors, els balls de valencians: el anomenats ‘castelli lucani’, que ara volen recuperar.

Gabriele di Stasio, a qui m’he permès d’agregar en l’espai d’aquest bloc dedicat al món casteller, és l’autor del llibre ‘Torri di uomini in Basilicata’ i va ser un dels amfitrions de Terraza. En el seu treball, Di Stasio defensa la hipòtesi que les ‘torri di uomini’ serien hereves del ball de valencians i les muixerangues, que es van exportar al país transalpí durant la dominació catalana del Regne de Nàpols (s. XV).

El que no faré ara és afusellar el que n’expliquen els dos ex companys Brotons i Terraza; millor que us llegiu el post d’en Xavi i us compreu la revista Castells que dirigeix en Terraza per aprofundir. En qualsevol cas, si que puc implementar algunes dades després d’haver-me capbussat en l’excel·lent bloc d’en Gabriele di Stasio. Els castells italians rebien diversos noms, segons fos la zona on es practiquessin, però amb un nexe comú, el Pizzic’Antò. Segons la definició que en fa Di Stasi, el Pizzic’Antò "és un joc lligat a la tradició religiosa –en honor a Sant Antoni i a la verge de la Pietat- i es practica construint torres humanes de diferents pisos que (a diferència dels nostres castells, que són estàtics) avancen en rotllana i en processó. Es va difondre en diverses zones de la regió, probablement durant la dominació catalana (...). A Itàlia es va arribar a practicar a Palermo, amb el nom de Vara di san Caloriu; a Mazara del Vallo, on aquests castells es coneixien com Animaliu; a Napoli, on rebien el nom de Pizzicandi; a Melfi (on s’està intentant recuperar-los) i que es van batejar amb el nom de Scaricavascio; a Irsina (l’únic lloc on es fan en l’actualitat), on se’n deien (i diuen) Pizzic’Antò; a Castellino del Biferno i a Ferrazzano, on s’anomenava a Pizzichendò; i també a Molise i a Calàbria. Les torres desfilaven girant sobre sí mateixes amb harmonia". Precisament, per donar ritme a les construccions, els castellers o giocatori, om en deien allà, cantaven estrofes dialectals incitant-se a no perdre l’equilibri.

L’últim post d’en Gabriele di Stasio informa que al Tocatì (Festival internacional de jocs de carrer que se celebra cada any a Verona) ha convidat aquest cap de setmana a actuar els Pizzic’Antò, d’Irsina. Qui sap si serà l’espurna que necessiten els nostres cosins germans italians per reprendre aquesta antiga tradició derivada dels castells. Sort!

Santa Tecla

Santa Tecla continua sent implacable i inabastable per la Colla Vella. Està vist que per més que hi dediquem, any rera any, esforços i il·lusions, i ens mostrem, pel que fa a les colles convidades, com la que més creu en aquesta diada, des del seu inici, la nostra dedicació, els nostres esforços i la gosadia mostrada a cada edició que s'ha celebrat, no han obtingut, fins ara, cap mena de recompensa. Res. I això és frustrant. Frustra que et donin les gràcies pel que proves més que pel que aconsegueixes, tot i que aquesta sigui una gran diada que ja signaries en moltes altres places. Però a Tarragona, no. Nosaltres som una colla –i per aquesta manera de ser sovint rebem moltes crítiques- que acostuma a fer, a cada actuació, el màxim que pot segons les circumstàncies. Però fins i tot això, no s’hi val per Santa Tecla, on mirem de perpetuar-nos en una diada que en poc temps esdevindrà –si ja no ho és- en una cita clau del calendari casteller. Enguany tocava trencar aquesta mena de malefici i, d’una vegada per totes, fer un castell superior al tres de nou amb folre. Però es veu que es fa pregar, aquesta Santa Tecla. Es fa gruar, com dirien a casa. I sap greu. Sap greu pels esforços que hi ha al darrera, per la confiança que ens han fet sempre els seus organitzadors, i per l’estima que hem rebut sempre de la seva afició. I perquè el dos de nou amb folre i manilles, tot i pujar estant tocat de mort, va caure quan arrencava l’enxaneta, com ens va passar va l’any passat amb el quatre de nou amb folre i el pilar, a poc de carregar-lo, i, fa dos anys, amb el cinc de nou folrat. Sempre al llindar, però sense poder assaborir la glòria en una plaça mítica. Com a desgreuge sempre podrem recordar que mai no hem especulat, en aquesta diada, i que hem intentar rendir fins i tot per damunt del cent per cent. Perquè ens ho creiem, perquè volem ajudar a fer-la gran, aquesta diada, i perquè ens hi sentim com a casa.

Dit això, ens seguirem encomanant a la patrona de Tarragona perquè l’any que ve torni a confiar en nosaltres, i aquesta vegada sigui una mica més misericordiosa i, per tant, sigui la bona.

Pel que fa a la diada, la premsa ho havia venut com un pols a quatre braços, o com un doble duel Vilafranca-Vella; Jove-Xiquets. Al final, va semblar més una bona prova de resistència amb vistes al Concurs de Castells (pel que fa a les llenyes i a la durada de la diada) que cap altra cosa. Coincideixo en que qui va sortir més contenta de la plaça va ser la Colla Jove Xiquets de Tarragona, en completar el seu primer tres de nou amb folre després d'una pilar d'anys (nou?). La veritat és que s’ho mereixien, després de picar tanta pedra, i per ells la meva més sincera felicitació. A més, els liles van arrodonir la gesta descarregant el dos de vuit amb folre i carregant un bonic cinc de vuit que, si no arriba a ser per una badada d’un quart, feia tota la pinta que es descarregaria amb facilitat. A més, estic content que la Jove hagi trencat amb el tòpic de colla amb una mentalitat fràgil, i torni a aixecar el cap.

Els Xiquets de Tarragona van haver de lluitar amb el cop psicològic que suposa que la teva més directa rival et descarregui, instants abans que tu, el castell més valuós que has fet mai i el que portes en cartera per plantar immediatament. Això afecta i molt, i has de ser molt dur mentalment per sobreposar-te a unes circumstàncies com aquestes. En aquests casos, per experiència, potser paga la pena abaixar momentàniament el nivell per, a la següent ronda, intentar respondre, ara ja més tranquil. Però mai se sap... A més, la caiguda del tres matalasser va ser massa cruel, deixant la colla sense capacitat de reacció. Ànims Xiquets!

Els Castellers de Vilafranca, tot i signar la millor exhibició de la diada, van tornar a demostrar que no estan com altres temporades, i que si alguna vegada en els últims anys s’han mostrat més humans, més terrenals i més aprop de poder ser vençuts, és aquesta temporada. Però tot i així, tot i haver perdut aquesta sisena marxa, continuen sent tan grans que la resta de colles han de rendir al màxim per doblegar-los. Per això, continuo pensant ara el mateix que abans de Santa Tecla, que si sabem triar bé els castells i els portem ben assajats, tindrem les nostres opcions. I tant si les tindrem!. Hi ha dos castells que els dono per fets als verds, el quatre de nou amb folre i el pilar; i el pilar de vuit amb folre i manilles. La resta, ja en parlarem. Llavors, es tracta de trobar l’antídot a aquestes estructures i de començar presentant batalla amb un castell que sumés força i els obligués.

També dono les seves opcions a la Colla Joves, i més després de l’imponent cinc de nou amb folre de Sant Fèlix. Com ja vaig dir, si el saben acompanyar de dos castells més que siguin decisius, poden donar molta guerra. I això també ens beneficiarà, crec, perquè els grans favorits continuen sent els Castellers de Vilafranca, i aquests, acostumats els últims anys a mirar només en una sola direcció (on actuàvem nosaltres), ara hauran de vigilar a banda i banda.

El botí de la Diada

El llarg cap de setmana casteller que suposa quan hi ha la Diada Nacional de Catalunya pel mig, obliga a fer un esforç extra a moltes colles però, sobretot, als de la Colla Vella, amb dues exhibicions de gran nivell, separades només per 16 hores d’interval: a Valls i a Montblanc. Però a més, si afegim que la setmana va començar, pràcticament, amb la diada de Torredembarra, i que l’acabarem a Tarragona amb la primera diada castellera de les Festes de Santa Tecla, doncs tenim set dies castellers d’alt voltatge.

Avui dissabte, a les portes de la diada tarragonina (i quan se sorteja l’ordre d’ubicació i d’actuació del Concurs de Castells de Tarragona), voldria fer dues consideracions. La primera, fa referència al generós botí que hem obtingut en cinc dies: un tres de nou amb folre, un tres de vuit amb el pilar (ja som la colla que n’ha fet més), un quatre de vuit amb el pilar, tres cinc de vuit (l’últim, el millor que hem fet en un parell d’anys), dos dos de vuit amb folre, un pilar de set folrat, un pilar de sis i un quatre de vuit... Tot descarregat, sense cap caiguda (una de les marques d’enguany i, sens dubte, la base de l’èxit de la campanya que portem fins ara) i recuperant, mica en mica, la confiança en tot l’ampli ventall d’estructures. Només em sap greu, en aquests cinc dies, no haver pogut portar a plaça el quatre de nou amb folre, un castell que ja fa anys que ens costa déu i ajuda descarregar-lo amb solvència, i que, entenc, serà una estructura base amb vistes al Concurs de Castells de Tarragona, pensant en el quatre de nou amb folre i el pilar.

L’altra consideració fa referència al preu que pagues a causa d’aquesta intensitat castellera, i que va quedar palès ahir al vespre en l’assaig previ a la primera diada castellera de Santa Tecla. Érem pocs per la feina que volem fer. Però és clar, després de la collita d’aquesta setmana i amb un pont llaminer pel mig, doncs molts necessiten agafar aire, encara que sigui un parell de dies. Desitjo que sigui només això i que demà, a Tarragona, tornem a ser la gentada que érem a Vilafranca del Penedès, per Sant Fèlix. Les intencions, com ja ha avançat el cap de colla (aquesta vegada sense sorpreses ni asos a la màniga) serà portar-hi el tres de nou amb folre, el dos de nou amb folre i manilles i el quatre de nou amb folre, possiblement en aquest ordre. I si tot va bé, no es descarta arribar a la ronda de pilars amb possibilitats d’alçar-hi el pilar de vuit amb folre i manilles. Però, per fer tot això, es necessiten molts castellers, més enllà de l’ajuda generosa que, segur, ens brindaran les dues colles de Tarragona. Hem d’assegurar-nos un cordó propi mínim per tal de tenir la pinya rocosa de Sant Fèlix. Crec que aquesta diada marcarà les vertaderes possibilitats de tornar a Tarragona, d’aquí a un mes, amb possibilitats ja no de plantar cara, sinó de guanyar el Concurs; o de fer-ho amb unes altres aspiracions, deixant-ho tot a l’atzar. I no ho dic tant pel que puguin fer o deixar de fer els Castellers de Vilafranca, perquè després de Sant Fèlix acostumen a baixar una miqueta el pistó; sinó pel que puguem fer nosaltres. A Tarragona toca descarregar aquest dos de nou amb folre i manilles; hem de fer el mateix amb el quatre de nou amb folre; i hem de seguir demostrant el domini que tenim amb el tres de nou amb folre. El pilar de vuit seria la cirereta.

Si tot surt bé, que ningú no dubti que en sortirem molt reforçats, però que més enllà de guanyar-hi nosaltres, també hi guanyarà el Concurs de Castells de Tarragona i l’aficionat casteller.

De Sant Fèlix al Concurs de Tarragona

La diada de Festa Major de Vilafranca del Penedès acostuma a marcar l’equador de la temporada castellera i, sobretot, deixa entreveure com els poden anar les coses a les quatre colles participants, d’aquí a final de temporada. I enguany, que hi ha Concurs, aquesta mena de baròmetre s’ha de tenir en compte, encara que sigui com un element més de judici.

Aquest Sant Fèlix, doncs, ha aportat una sèrie de novetats que permeten intuir un final de temporada trepidant i amb moltes sorpreses. Una realitat, per exemple, és que els Castellers de Vilafranca, vencedors de la diada, no abasseguen ni són tan implacables com ens tenien acostumats (el dos de nou amb folre i manilles i el tres de nou amb folre no acostumaven a entrar en un programa amb propostes de construccions superiors). L’altra realitat és que els verds encara són la colla més en forma i, per tant, la gran favorita per reeditar i endur-se el Concurs de Castells de Tarragona.

Hi ha hagut anys, però, que l’actuació que signaven els Castellers de Vilafranca per Sant Fèlix acostumava a superar la que ells mateixos feien a Tarragona i que els permetia guanyar el Concurs. Això, enguany, serà difícil que passi (no dic que sigui impossible). Però tot fa pensar que els verds hauran d’escurçar les vacances que acostumen a prendre’s després de festa major i suar de valent per millorar estructures que s’han quedat fora del programa de festa major, si bé en un moment o altre s’havien anunciat: tres de deu amb folre i manilles, quatre de nou, dos de vuit i cinc de nou amb folre.

Parlant del cinc de nou folrat, Sant Fèlix va trencar també la bipolaritat que semblaven capitalitzar els vilafranquins i la Colla Vella dels Xiquets de Valls, i va decidir que entrés a jugar l’altra entitat vallenca, la Colla Joves, en la lluita pel ceptre de Tarragona. La Joves, que ja portava temps avisant amb un cinc de vuit de postal, va descarregar el seu primer cinc de nou amb folre, un castell que pot ser clau a la plaça de braus si el saben acompanyar de dos castells superiors al tres de nou amb folre. Tanmateix, la incursió de la Joves pot complicar també la vida als Castellers de Vilafranca, acostumats a centrar-se en el que feia la Vella. Ara, en canvi, els verds hauran de mirar a banda i banda de la plaça.

Pel que fa a la Colla Vella, la temporada que portem fins ara és molt positiva: som la colla que menys ha caigut de les quatre grans; hem ampliat ventall amb el tres de vuit amb el pilar; estem millorant el pilar amb una proposta de futur; i, sobretot, tornem a ser molta i molta gent. Dit això, i sense voler desmerèixer els registres de la Joves i Minyons de Sant Fèlix (ja que els castells que van fer els tenen per la mà), m’hauria agradat veure com els haurien anat les coses a vermells i malves en el cas d’actuar en solitari i de no comptar amb l’ajuda mútua. Nosaltres, en canvi, ens vam haver de valer per nosaltres mateixos, i si tenim en compte els castells que vam plantar (des de l’inèdit tres de nou amb folre i el pilar, fins a dos estructures emmanillades com el dos de nou i el pilar de vuit), que requereixen una pinya més que generosa, tots solets, doncs home, si més no és per tenir-ho en compte.

L’últim concurs que vam guanyar, el del 2000, va venir precedit d’un Sant Fèlix brutal, per mi, una de les millors actuacions que s’han fet mai a Vilafranca (cinc de nou amb folre, dos de nou amb folre i manilles, tres de vuit aixecat per sota i pilar de vuit amb folre i manilles –carregat-). El que hem fet enguany no es pot comparar, ho sé, però crec que és molt i molt significatiu el fet d’haver reconduït una diada que s’havia posat costa amunt amb la caiguda prematura del tres de nou amb folre i el pilar, i amb la pressió afegida del que havien fet les altres colles. Em quedo amb la resposta que vam donar, amb la reacció que vam tenir, amb les ganes de seguir lluitant i de plantar cara fins el final, amb el cop de puny damunt la taula d’una colla que recuperava la mentalitat guanyadora.

Amb aquesta gent i amb aquesta mentalitat tot ha de ser més fàcil. Amb tot, no és prou. Queda molt per fer, com per exemple triar els quatre o cinc castells que poden donar-nos el Concurs (i que a hores d’ara encara no tenim) i picar pedra i treballar més que ningú durant un mes.

Entremig hi ha actuacions de nivell i de compromís, començant per la de Torredembarra i acabant per la de Santa Tecla, i passant per la Diada a Valls i Montblanc. Però si hi ha d’haver una pedra de toc, on fer les darreres proves amb vistes al Concurs i demostrar que podem recuperar per a Valls el Concurs de Castells, aquesta és Santa Tecla. En la vida de les persones i en el món dels castells també, la psicologia hi juga un paper transcendental. I no és el mateix (per la pròpia colla, però també per les altres) presentar-se a la sorra de la plaça de braus amb la sensació que podem guanyar si toca la flauta, que fer-ho amb ple convenciment i després de signar una gran diada per les festes de Santa Tecla. Som-hi!

Vacances a Londres

Ja he tornat. I, la veritat, m'ha costat més del que em pensava. He de reconèixer que aquestes vacances he desconnectat com poques vegades havia fet abans. Així, pràcticament no he llegit premsa, gairebé no he mirat la televisió i només em posava davant l'ordinador uns minuts cada tres o quatre dies per baixar-me el correu. Per contra, he mantingut el nivell de lectura (ara estic acabant l'Òmnibus de la mort, del company i amic Toni Orensanz, hi he llegit les últimes novetats en novela negra de la Donna Leon, l'Andrea Camilleri, i el Henning Mankell), he fet esport quasi cada dia i, per damunt de tot, he disfrutat de la família, sovint sense fer res d'especial. Amb ella hem sobreviscut a la segona experiència de viatjar fent un intercanvi de casa, un mètode de conèixer món que us recomano i del qual ja us n'havia parlat. Aquesta vegada va ser a Londres i per un període de deu dies. I no, els anglesos no ens van prendre ni trencar res, i ens vam trobar la casa com la vam deixar. Que en som de desconfiats...

Pel que fa a Londres, tot i que no era el destí més desitjat (m'hauria estimat més tornar a Itàlia o França) em cridava l'atenció el que em deien molts amics: "Tu ves-hi, que tant que t'agrada París, veuràs com Londres la supera". Doncs em sap greu, però no; entre les dues ciutats em quedo amb París. I consti que hi va haver moltes coses que em van agradar, de Londres. Per exemple, els museus. El fet que siguin gratuits, és una mostra fefaent de la voluntat del govern britànic de que la cultura arribi a tothom, sense excepció, encara que això signifiqui destinar-hi una part important dels pressupostos nacionals i locals. Em van agradar la National Gallery i les dues Tate (la Modern i la Gallery), la visita a l'Abadia de Westminster, els mercats de Candem i Notthing Hill, i els impressionants parcs i jardins, amb el Hyde Park al capdavant, que fan de veritable pulmó verd d'una ciutat sobrecarregada. També em va agradar la solució que han trobat els londinencs per donar resposta a la gran immigració que tenen, i que no para de créixer. Em refereixo als barris mixtes on conviuen perfectament les cases dels anglesos de tota la vida amb els nous edificis socials aixecats per als nouvinguts. Dos models, un a cada banda, separats només pel carrer. Em sembla una proposta molt més intel·ligent i integradora que els ghettos perifèrics (banlieue) de moltes ciutats franceses, que sovint acaben esclatant com una bomba de rellotgeria.

En canvi, no em va agradar l'aire individualista que es respira a la ciutat, ni la rapidesa amb què es viu (és un xoc brutal si has passat les darreres tres vacances a recer de la cultura slow de la Toscana). Penso que, a diferència d'altres grans ciutats, com París, Roma, Copenague o Barcelona, Londres és una ciutat a la qual li falta una mica d'humanitat. Passejant per la city t'adones, o si més no és la impressió amb la què em vaig quedar, que és una ciutat pensada per donar més resposta i solucions al trànsit rodat que comoditat a les persones. Les voreres són molt més estretes i curtes que la resta de ciutats que citava, i això, tenint en compte que parlem d'una capital superpoblada, fa que se't faci difícil desplaçar-te. En aquest sentit vaig trobar a faltar grans avingudes per passejar tranquilament, amb bancs on asseure't per descansar o, simplement, contemplar el que passa al teu voltant. Me'n vaig tornar, doncs, amb la sensació que Londres és una ciutat angoixant i estressant; i no vull ni imaginar-me com serà d'aquí a quatre anys quan hagi d'acollir els Jocs Olímpics. Allí, per exemple, i a diferència de Barcelona o Copenhague, circular en bicicleta és quasi una heroicitat, i els vianants constantment es troben amb pintures a les voreres o a l'asfalt avisant-los que no badin amb el tràfic. Tampoc vaig acabar d'entendre que per creuar un carrer hagis de fer-ho en dos temps i t'hagis d'aturar dues vegades perquè hi ha dos semàfors: l'un pels cotxes que circulen per la dreta i l'altra per l'esquerra.

En fi, que vaig tornar amb el pensament que Anglaterra si bé no està tan lluny de casa (a dues hores de Reus en avió) sembla que es trobi a les Antípodes, a l'altra extrem del planeta, i que per arribari faci falta un vol transoceànic i, després, superar el jet-lag. Monedes diferents, conducció i vehicles diferents, endolls diferents...

El Boss

Steve van Zandt, la guitarra 'pirata' de la E Street Band, ho deia ben clar en l'entrevista que li feia dilluns passat el periodista del Periódico de Catalunya, Jordi Bianciotto: "L'any 1999 va ser un gran error començar la gira 'Reunion tour' a Barcelona. Després d'allò, tot el que va venir va ser tant avorrit! A Barcelona s'hi ha d'anar a tancar les gires, no a començar-les!. El públic d'aquí és, segurament, el més salvatge del món. Per què? No ho sé".

Van Zandt expressa amb aquestes paraules allò que el Boss fa temps que sap i per això aquesta comunió tan perfecta cada vegada que torna a Catalunya, i per això ens delecta amb tota mena de detalls generosos, amb signes d'una gratitud que vol ser corresposta, amb respecte, amb regals íntims...

Dissabte al vespre vaig ser al concert de Bruce Springsteen i la E Street Band al Camp Nou. I encara que aquesta vegada fos diferent (estava penjat a la tercera graderia, gairebé a tocar de les cabines dels comentaristes) i que costés seguir tots els detalls que s'anaven succeïnt a primera línia de foc, l'espectacle va ser brutal, superb, extraordinari. Ni les deficiències en el sò, que hi van ser, ni el fet d'haver de seguir el concert amb l'inconvenient que suposen les cadires en un event d'aquest tipus (t'hi pots deixar els genolls!), van desdibuixar la colossal actuació del Boss. Per cert que, des de dalt de tot de l'estadi sí que vaig poder apreciar el que alguns periodistes van batejar l'endemà mateix com 'efecte fideuà', que és el que donen els milers de braços alçats seguint una coreografia tant improvisada com perfecte.

Un altre detall que em va sorprendre, i que no vaig apreciar en el seu darrer concert a l'Estadi Olímpic de Montjuic, va ser el relleu generacional. Dissabte a la nit hi havia xiquets de molt pocs anys, preadolescents, adolescents, joves, no tan joves (ja), una mica més grans, pares i avis... I això em va fer recordar amb el concert del Ligabue, el passat hivern a Roma, també per a tots els públics.

Del 'setlist' de dissabte em quedo amb la versió allargada del Mary's place, els Hungry heart i The river (que no havia sentit en directe) i el Born to run en ple èxtasi final. També em va semblar genial començar amb No surrender i acabar amb un mix entre el Twist and shout i La bamba, amb la complicitat d'un públic entregat com no podia ser d'una altra manera.

Com deia també Steve van Zandt al final de l'esmentada entrevista: "tant de bo hi hagués una gira cada any per tornar a Barcelona". Doncs res, nosaltres us hi esperem!.

Us deixo amb la versió "llarga durada" del Mary's place que l'endemà mateix ja estava penjada al you tube.