Santa Tecla

Santa Tecla continua sent implacable i inabastable per la Colla Vella. Està vist que per més que hi dediquem, any rera any, esforços i il·lusions, i ens mostrem, pel que fa a les colles convidades, com la que més creu en aquesta diada, des del seu inici, la nostra dedicació, els nostres esforços i la gosadia mostrada a cada edició que s'ha celebrat, no han obtingut, fins ara, cap mena de recompensa. Res. I això és frustrant. Frustra que et donin les gràcies pel que proves més que pel que aconsegueixes, tot i que aquesta sigui una gran diada que ja signaries en moltes altres places. Però a Tarragona, no. Nosaltres som una colla –i per aquesta manera de ser sovint rebem moltes crítiques- que acostuma a fer, a cada actuació, el màxim que pot segons les circumstàncies. Però fins i tot això, no s’hi val per Santa Tecla, on mirem de perpetuar-nos en una diada que en poc temps esdevindrà –si ja no ho és- en una cita clau del calendari casteller. Enguany tocava trencar aquesta mena de malefici i, d’una vegada per totes, fer un castell superior al tres de nou amb folre. Però es veu que es fa pregar, aquesta Santa Tecla. Es fa gruar, com dirien a casa. I sap greu. Sap greu pels esforços que hi ha al darrera, per la confiança que ens han fet sempre els seus organitzadors, i per l’estima que hem rebut sempre de la seva afició. I perquè el dos de nou amb folre i manilles, tot i pujar estant tocat de mort, va caure quan arrencava l’enxaneta, com ens va passar va l’any passat amb el quatre de nou amb folre i el pilar, a poc de carregar-lo, i, fa dos anys, amb el cinc de nou folrat. Sempre al llindar, però sense poder assaborir la glòria en una plaça mítica. Com a desgreuge sempre podrem recordar que mai no hem especulat, en aquesta diada, i que hem intentar rendir fins i tot per damunt del cent per cent. Perquè ens ho creiem, perquè volem ajudar a fer-la gran, aquesta diada, i perquè ens hi sentim com a casa.

Dit això, ens seguirem encomanant a la patrona de Tarragona perquè l’any que ve torni a confiar en nosaltres, i aquesta vegada sigui una mica més misericordiosa i, per tant, sigui la bona.

Pel que fa a la diada, la premsa ho havia venut com un pols a quatre braços, o com un doble duel Vilafranca-Vella; Jove-Xiquets. Al final, va semblar més una bona prova de resistència amb vistes al Concurs de Castells (pel que fa a les llenyes i a la durada de la diada) que cap altra cosa. Coincideixo en que qui va sortir més contenta de la plaça va ser la Colla Jove Xiquets de Tarragona, en completar el seu primer tres de nou amb folre després d'una pilar d'anys (nou?). La veritat és que s’ho mereixien, després de picar tanta pedra, i per ells la meva més sincera felicitació. A més, els liles van arrodonir la gesta descarregant el dos de vuit amb folre i carregant un bonic cinc de vuit que, si no arriba a ser per una badada d’un quart, feia tota la pinta que es descarregaria amb facilitat. A més, estic content que la Jove hagi trencat amb el tòpic de colla amb una mentalitat fràgil, i torni a aixecar el cap.

Els Xiquets de Tarragona van haver de lluitar amb el cop psicològic que suposa que la teva més directa rival et descarregui, instants abans que tu, el castell més valuós que has fet mai i el que portes en cartera per plantar immediatament. Això afecta i molt, i has de ser molt dur mentalment per sobreposar-te a unes circumstàncies com aquestes. En aquests casos, per experiència, potser paga la pena abaixar momentàniament el nivell per, a la següent ronda, intentar respondre, ara ja més tranquil. Però mai se sap... A més, la caiguda del tres matalasser va ser massa cruel, deixant la colla sense capacitat de reacció. Ànims Xiquets!

Els Castellers de Vilafranca, tot i signar la millor exhibició de la diada, van tornar a demostrar que no estan com altres temporades, i que si alguna vegada en els últims anys s’han mostrat més humans, més terrenals i més aprop de poder ser vençuts, és aquesta temporada. Però tot i així, tot i haver perdut aquesta sisena marxa, continuen sent tan grans que la resta de colles han de rendir al màxim per doblegar-los. Per això, continuo pensant ara el mateix que abans de Santa Tecla, que si sabem triar bé els castells i els portem ben assajats, tindrem les nostres opcions. I tant si les tindrem!. Hi ha dos castells que els dono per fets als verds, el quatre de nou amb folre i el pilar; i el pilar de vuit amb folre i manilles. La resta, ja en parlarem. Llavors, es tracta de trobar l’antídot a aquestes estructures i de començar presentant batalla amb un castell que sumés força i els obligués.

També dono les seves opcions a la Colla Joves, i més després de l’imponent cinc de nou amb folre de Sant Fèlix. Com ja vaig dir, si el saben acompanyar de dos castells més que siguin decisius, poden donar molta guerra. I això també ens beneficiarà, crec, perquè els grans favorits continuen sent els Castellers de Vilafranca, i aquests, acostumats els últims anys a mirar només en una sola direcció (on actuàvem nosaltres), ara hauran de vigilar a banda i banda.

El botí de la Diada

El llarg cap de setmana casteller que suposa quan hi ha la Diada Nacional de Catalunya pel mig, obliga a fer un esforç extra a moltes colles però, sobretot, als de la Colla Vella, amb dues exhibicions de gran nivell, separades només per 16 hores d’interval: a Valls i a Montblanc. Però a més, si afegim que la setmana va començar, pràcticament, amb la diada de Torredembarra, i que l’acabarem a Tarragona amb la primera diada castellera de les Festes de Santa Tecla, doncs tenim set dies castellers d’alt voltatge.

Avui dissabte, a les portes de la diada tarragonina (i quan se sorteja l’ordre d’ubicació i d’actuació del Concurs de Castells de Tarragona), voldria fer dues consideracions. La primera, fa referència al generós botí que hem obtingut en cinc dies: un tres de nou amb folre, un tres de vuit amb el pilar (ja som la colla que n’ha fet més), un quatre de vuit amb el pilar, tres cinc de vuit (l’últim, el millor que hem fet en un parell d’anys), dos dos de vuit amb folre, un pilar de set folrat, un pilar de sis i un quatre de vuit... Tot descarregat, sense cap caiguda (una de les marques d’enguany i, sens dubte, la base de l’èxit de la campanya que portem fins ara) i recuperant, mica en mica, la confiança en tot l’ampli ventall d’estructures. Només em sap greu, en aquests cinc dies, no haver pogut portar a plaça el quatre de nou amb folre, un castell que ja fa anys que ens costa déu i ajuda descarregar-lo amb solvència, i que, entenc, serà una estructura base amb vistes al Concurs de Castells de Tarragona, pensant en el quatre de nou amb folre i el pilar.

L’altra consideració fa referència al preu que pagues a causa d’aquesta intensitat castellera, i que va quedar palès ahir al vespre en l’assaig previ a la primera diada castellera de Santa Tecla. Érem pocs per la feina que volem fer. Però és clar, després de la collita d’aquesta setmana i amb un pont llaminer pel mig, doncs molts necessiten agafar aire, encara que sigui un parell de dies. Desitjo que sigui només això i que demà, a Tarragona, tornem a ser la gentada que érem a Vilafranca del Penedès, per Sant Fèlix. Les intencions, com ja ha avançat el cap de colla (aquesta vegada sense sorpreses ni asos a la màniga) serà portar-hi el tres de nou amb folre, el dos de nou amb folre i manilles i el quatre de nou amb folre, possiblement en aquest ordre. I si tot va bé, no es descarta arribar a la ronda de pilars amb possibilitats d’alçar-hi el pilar de vuit amb folre i manilles. Però, per fer tot això, es necessiten molts castellers, més enllà de l’ajuda generosa que, segur, ens brindaran les dues colles de Tarragona. Hem d’assegurar-nos un cordó propi mínim per tal de tenir la pinya rocosa de Sant Fèlix. Crec que aquesta diada marcarà les vertaderes possibilitats de tornar a Tarragona, d’aquí a un mes, amb possibilitats ja no de plantar cara, sinó de guanyar el Concurs; o de fer-ho amb unes altres aspiracions, deixant-ho tot a l’atzar. I no ho dic tant pel que puguin fer o deixar de fer els Castellers de Vilafranca, perquè després de Sant Fèlix acostumen a baixar una miqueta el pistó; sinó pel que puguem fer nosaltres. A Tarragona toca descarregar aquest dos de nou amb folre i manilles; hem de fer el mateix amb el quatre de nou amb folre; i hem de seguir demostrant el domini que tenim amb el tres de nou amb folre. El pilar de vuit seria la cirereta.

Si tot surt bé, que ningú no dubti que en sortirem molt reforçats, però que més enllà de guanyar-hi nosaltres, també hi guanyarà el Concurs de Castells de Tarragona i l’aficionat casteller.

De Sant Fèlix al Concurs de Tarragona

La diada de Festa Major de Vilafranca del Penedès acostuma a marcar l’equador de la temporada castellera i, sobretot, deixa entreveure com els poden anar les coses a les quatre colles participants, d’aquí a final de temporada. I enguany, que hi ha Concurs, aquesta mena de baròmetre s’ha de tenir en compte, encara que sigui com un element més de judici.

Aquest Sant Fèlix, doncs, ha aportat una sèrie de novetats que permeten intuir un final de temporada trepidant i amb moltes sorpreses. Una realitat, per exemple, és que els Castellers de Vilafranca, vencedors de la diada, no abasseguen ni són tan implacables com ens tenien acostumats (el dos de nou amb folre i manilles i el tres de nou amb folre no acostumaven a entrar en un programa amb propostes de construccions superiors). L’altra realitat és que els verds encara són la colla més en forma i, per tant, la gran favorita per reeditar i endur-se el Concurs de Castells de Tarragona.

Hi ha hagut anys, però, que l’actuació que signaven els Castellers de Vilafranca per Sant Fèlix acostumava a superar la que ells mateixos feien a Tarragona i que els permetia guanyar el Concurs. Això, enguany, serà difícil que passi (no dic que sigui impossible). Però tot fa pensar que els verds hauran d’escurçar les vacances que acostumen a prendre’s després de festa major i suar de valent per millorar estructures que s’han quedat fora del programa de festa major, si bé en un moment o altre s’havien anunciat: tres de deu amb folre i manilles, quatre de nou, dos de vuit i cinc de nou amb folre.

Parlant del cinc de nou folrat, Sant Fèlix va trencar també la bipolaritat que semblaven capitalitzar els vilafranquins i la Colla Vella dels Xiquets de Valls, i va decidir que entrés a jugar l’altra entitat vallenca, la Colla Joves, en la lluita pel ceptre de Tarragona. La Joves, que ja portava temps avisant amb un cinc de vuit de postal, va descarregar el seu primer cinc de nou amb folre, un castell que pot ser clau a la plaça de braus si el saben acompanyar de dos castells superiors al tres de nou amb folre. Tanmateix, la incursió de la Joves pot complicar també la vida als Castellers de Vilafranca, acostumats a centrar-se en el que feia la Vella. Ara, en canvi, els verds hauran de mirar a banda i banda de la plaça.

Pel que fa a la Colla Vella, la temporada que portem fins ara és molt positiva: som la colla que menys ha caigut de les quatre grans; hem ampliat ventall amb el tres de vuit amb el pilar; estem millorant el pilar amb una proposta de futur; i, sobretot, tornem a ser molta i molta gent. Dit això, i sense voler desmerèixer els registres de la Joves i Minyons de Sant Fèlix (ja que els castells que van fer els tenen per la mà), m’hauria agradat veure com els haurien anat les coses a vermells i malves en el cas d’actuar en solitari i de no comptar amb l’ajuda mútua. Nosaltres, en canvi, ens vam haver de valer per nosaltres mateixos, i si tenim en compte els castells que vam plantar (des de l’inèdit tres de nou amb folre i el pilar, fins a dos estructures emmanillades com el dos de nou i el pilar de vuit), que requereixen una pinya més que generosa, tots solets, doncs home, si més no és per tenir-ho en compte.

L’últim concurs que vam guanyar, el del 2000, va venir precedit d’un Sant Fèlix brutal, per mi, una de les millors actuacions que s’han fet mai a Vilafranca (cinc de nou amb folre, dos de nou amb folre i manilles, tres de vuit aixecat per sota i pilar de vuit amb folre i manilles –carregat-). El que hem fet enguany no es pot comparar, ho sé, però crec que és molt i molt significatiu el fet d’haver reconduït una diada que s’havia posat costa amunt amb la caiguda prematura del tres de nou amb folre i el pilar, i amb la pressió afegida del que havien fet les altres colles. Em quedo amb la resposta que vam donar, amb la reacció que vam tenir, amb les ganes de seguir lluitant i de plantar cara fins el final, amb el cop de puny damunt la taula d’una colla que recuperava la mentalitat guanyadora.

Amb aquesta gent i amb aquesta mentalitat tot ha de ser més fàcil. Amb tot, no és prou. Queda molt per fer, com per exemple triar els quatre o cinc castells que poden donar-nos el Concurs (i que a hores d’ara encara no tenim) i picar pedra i treballar més que ningú durant un mes.

Entremig hi ha actuacions de nivell i de compromís, començant per la de Torredembarra i acabant per la de Santa Tecla, i passant per la Diada a Valls i Montblanc. Però si hi ha d’haver una pedra de toc, on fer les darreres proves amb vistes al Concurs i demostrar que podem recuperar per a Valls el Concurs de Castells, aquesta és Santa Tecla. En la vida de les persones i en el món dels castells també, la psicologia hi juga un paper transcendental. I no és el mateix (per la pròpia colla, però també per les altres) presentar-se a la sorra de la plaça de braus amb la sensació que podem guanyar si toca la flauta, que fer-ho amb ple convenciment i després de signar una gran diada per les festes de Santa Tecla. Som-hi!

Vacances a Londres

Ja he tornat. I, la veritat, m'ha costat més del que em pensava. He de reconèixer que aquestes vacances he desconnectat com poques vegades havia fet abans. Així, pràcticament no he llegit premsa, gairebé no he mirat la televisió i només em posava davant l'ordinador uns minuts cada tres o quatre dies per baixar-me el correu. Per contra, he mantingut el nivell de lectura (ara estic acabant l'Òmnibus de la mort, del company i amic Toni Orensanz, hi he llegit les últimes novetats en novela negra de la Donna Leon, l'Andrea Camilleri, i el Henning Mankell), he fet esport quasi cada dia i, per damunt de tot, he disfrutat de la família, sovint sense fer res d'especial. Amb ella hem sobreviscut a la segona experiència de viatjar fent un intercanvi de casa, un mètode de conèixer món que us recomano i del qual ja us n'havia parlat. Aquesta vegada va ser a Londres i per un període de deu dies. I no, els anglesos no ens van prendre ni trencar res, i ens vam trobar la casa com la vam deixar. Que en som de desconfiats...

Pel que fa a Londres, tot i que no era el destí més desitjat (m'hauria estimat més tornar a Itàlia o França) em cridava l'atenció el que em deien molts amics: "Tu ves-hi, que tant que t'agrada París, veuràs com Londres la supera". Doncs em sap greu, però no; entre les dues ciutats em quedo amb París. I consti que hi va haver moltes coses que em van agradar, de Londres. Per exemple, els museus. El fet que siguin gratuits, és una mostra fefaent de la voluntat del govern britànic de que la cultura arribi a tothom, sense excepció, encara que això signifiqui destinar-hi una part important dels pressupostos nacionals i locals. Em van agradar la National Gallery i les dues Tate (la Modern i la Gallery), la visita a l'Abadia de Westminster, els mercats de Candem i Notthing Hill, i els impressionants parcs i jardins, amb el Hyde Park al capdavant, que fan de veritable pulmó verd d'una ciutat sobrecarregada. També em va agradar la solució que han trobat els londinencs per donar resposta a la gran immigració que tenen, i que no para de créixer. Em refereixo als barris mixtes on conviuen perfectament les cases dels anglesos de tota la vida amb els nous edificis socials aixecats per als nouvinguts. Dos models, un a cada banda, separats només pel carrer. Em sembla una proposta molt més intel·ligent i integradora que els ghettos perifèrics (banlieue) de moltes ciutats franceses, que sovint acaben esclatant com una bomba de rellotgeria.

En canvi, no em va agradar l'aire individualista que es respira a la ciutat, ni la rapidesa amb què es viu (és un xoc brutal si has passat les darreres tres vacances a recer de la cultura slow de la Toscana). Penso que, a diferència d'altres grans ciutats, com París, Roma, Copenague o Barcelona, Londres és una ciutat a la qual li falta una mica d'humanitat. Passejant per la city t'adones, o si més no és la impressió amb la què em vaig quedar, que és una ciutat pensada per donar més resposta i solucions al trànsit rodat que comoditat a les persones. Les voreres són molt més estretes i curtes que la resta de ciutats que citava, i això, tenint en compte que parlem d'una capital superpoblada, fa que se't faci difícil desplaçar-te. En aquest sentit vaig trobar a faltar grans avingudes per passejar tranquilament, amb bancs on asseure't per descansar o, simplement, contemplar el que passa al teu voltant. Me'n vaig tornar, doncs, amb la sensació que Londres és una ciutat angoixant i estressant; i no vull ni imaginar-me com serà d'aquí a quatre anys quan hagi d'acollir els Jocs Olímpics. Allí, per exemple, i a diferència de Barcelona o Copenhague, circular en bicicleta és quasi una heroicitat, i els vianants constantment es troben amb pintures a les voreres o a l'asfalt avisant-los que no badin amb el tràfic. Tampoc vaig acabar d'entendre que per creuar un carrer hagis de fer-ho en dos temps i t'hagis d'aturar dues vegades perquè hi ha dos semàfors: l'un pels cotxes que circulen per la dreta i l'altra per l'esquerra.

En fi, que vaig tornar amb el pensament que Anglaterra si bé no està tan lluny de casa (a dues hores de Reus en avió) sembla que es trobi a les Antípodes, a l'altra extrem del planeta, i que per arribari faci falta un vol transoceànic i, després, superar el jet-lag. Monedes diferents, conducció i vehicles diferents, endolls diferents...

El Boss

Steve van Zandt, la guitarra 'pirata' de la E Street Band, ho deia ben clar en l'entrevista que li feia dilluns passat el periodista del Periódico de Catalunya, Jordi Bianciotto: "L'any 1999 va ser un gran error començar la gira 'Reunion tour' a Barcelona. Després d'allò, tot el que va venir va ser tant avorrit! A Barcelona s'hi ha d'anar a tancar les gires, no a començar-les!. El públic d'aquí és, segurament, el més salvatge del món. Per què? No ho sé".

Van Zandt expressa amb aquestes paraules allò que el Boss fa temps que sap i per això aquesta comunió tan perfecta cada vegada que torna a Catalunya, i per això ens delecta amb tota mena de detalls generosos, amb signes d'una gratitud que vol ser corresposta, amb respecte, amb regals íntims...

Dissabte al vespre vaig ser al concert de Bruce Springsteen i la E Street Band al Camp Nou. I encara que aquesta vegada fos diferent (estava penjat a la tercera graderia, gairebé a tocar de les cabines dels comentaristes) i que costés seguir tots els detalls que s'anaven succeïnt a primera línia de foc, l'espectacle va ser brutal, superb, extraordinari. Ni les deficiències en el sò, que hi van ser, ni el fet d'haver de seguir el concert amb l'inconvenient que suposen les cadires en un event d'aquest tipus (t'hi pots deixar els genolls!), van desdibuixar la colossal actuació del Boss. Per cert que, des de dalt de tot de l'estadi sí que vaig poder apreciar el que alguns periodistes van batejar l'endemà mateix com 'efecte fideuà', que és el que donen els milers de braços alçats seguint una coreografia tant improvisada com perfecte.

Un altre detall que em va sorprendre, i que no vaig apreciar en el seu darrer concert a l'Estadi Olímpic de Montjuic, va ser el relleu generacional. Dissabte a la nit hi havia xiquets de molt pocs anys, preadolescents, adolescents, joves, no tan joves (ja), una mica més grans, pares i avis... I això em va fer recordar amb el concert del Ligabue, el passat hivern a Roma, també per a tots els públics.

Del 'setlist' de dissabte em quedo amb la versió allargada del Mary's place, els Hungry heart i The river (que no havia sentit en directe) i el Born to run en ple èxtasi final. També em va semblar genial començar amb No surrender i acabar amb un mix entre el Twist and shout i La bamba, amb la complicitat d'un públic entregat com no podia ser d'una altra manera.

Com deia també Steve van Zandt al final de l'esmentada entrevista: "tant de bo hi hagués una gira cada any per tornar a Barcelona". Doncs res, nosaltres us hi esperem!.

Us deixo amb la versió "llarga durada" del Mary's place que l'endemà mateix ja estava penjada al you tube.

La píndola

Després de Sant Joan -la nostra Festa Major-, sempre resulta difícil seguir engrescant la gent de la Colla per mantenir un nivell alt de castells abans que arribin les grans cites del mes d’agost, a l’equador de la temporada, i preparar tot seguit l'esprint final. I ho entenc perfectament; la temporada és tan llarga!. Els qui anem al capdavant, però, tenim, abans que comenci la temporada, una imatge global del que ens espera, i ho planifiquem tot plegat com si fos una mena de tour (ara que comença la prova ciclista per excel·lència) o una marató castellera. I sabem, molt abans que aquestes arribin, en quines places ens agradaria prémer l’accelerador i en quines altres (cada vegada menys, malauradament) podrem xalar sense necessitat d’arriscar, simplement, pel plaer de fer castells i fer castellers.

L’any passat, una diada que vam marcar en rosat en el nostre calendari particular va ser la sortida a Vic, perquè ens ho vam prendre com una cosa extraordinària (queda tan lluny de casa!) i perquè els gestors de l’exhibició ens ho van saber vendre bé: un referèndum intern va triar la Colla Vella com l’entitat que la majoria desitjava per commemorar el seu desè aniversari. Com ens hi podíem negar?

Enguany ha passat quelcom de semblant amb Terrassa. Ja fa temps que ens anaven al darrera per portar la Colla Vella per Festa Major. I, tanmateix, molts castellers de la Vella maldàvem feia temps per tornar a actuar al Raval de Montserrat. Enguany ha pogut ser, en coincidir la voluntat dels uns i els altres. I així ho vam fer saber a la nostra gent.

Un incís, abans de lligar Vic i Terrassa amb el que us volia dir...

Un bon amic casteller de la gran colla rival em deia abans de començar el Tomb del Poble (la cercavila que fem a Valls la tarda de Sant Joan) que la gran diferència entre les dues colles era que quan els capdavanters de la Vella donen la píndola als seus castellers, aquests se l’empassen amb fe, confiats i sense dubtar-ho ni un moment; mentre que quan ho fan els capitostos de la Joves, la majoria dels seus castellers obren la boca, entomen la píndola, però a la que s’han girat, l’escupen dissimuladament a terra...

L’exemple, que em va semblar terriblement encertat, si més no em sembla que retrata perfectament el sentiment i el tarannà de la gent de la Colla Vella (no puc opinar com es comporta la gent a la Colla Joves), m’ha vingut al cap a l’hora de parlar de Vic i Terrassa. Quan vam tocar el xiulet l’any passat a Vic i enguany a Terrassa, la majoria dels capdavanters estàvem tranquils perquè crèiem que seríem prou gent per portar el programa que havíem anunciat. I així és molt fàcil i molt agraït treballar, sabent que un gruix important de la Colla no et fallarà.

L’exhibició castellera de la Festa Major de Terrassa va ser esplèndida. I no tant pels grans castells que s’hi van poder veure (que també), sinó pel mateix que destacava de la Festa Major de Sant Joan a Valls. Totes les colles van aconseguir el respectius objectius; no hi va haver cap caiguda; només hi va haver un peu desmuntat (crec recordar que el quatre de vuit dels Castellers de Terrassa) i tot plegat es va poder veure i viure amb un temps récord. Així dóna gust fer i anar a veure castells; i això és quelcom que es reflexa a la cara dels castellers i dels aficionats.

Pel que fa a la nostra particular actuació, dir que les coses s’estan fent amb molt de cap, sense voler estirar més el braç que la màniga, i amb una capacitat d’autogestió que ja voldrien molts per a ells. Un exemple: Divendres ja sabíem quins tres castells (i fins i tot el pilar) plantaríem a plaça, i ni la temptació de passar al davant dels amfitrions i guanyar-los a casa seva (un terme que utilitzen sovint els cronistes castellers i amb el qual no em sento gens a gust) no ens va fer dubtar ni un segon del camí a seguir. De concurs només n’hi ha un; la resta són exhibicions. I aquestes actuacions ens les hem de prendre com el que són: una manera de passar-s’ho bé (i de fer-ho passar bé) fent castells, pensant única i exclusivament en nosaltres i en ningú més que no sigui l'aficionat casteller. Si ens ho posem al cap i ens ho creiem fermament, tornarem a ser una multitud... i ni tan sols ens haurem de prendre la píndola!

PD: Per cert, ara venen tres tres o quatre sortides per xalar i sense pressió afegida (divendres a l'hotel Calypso de Salou; diumenge al barri de La Xamora, a Valls; dissabte 19 al barri de la Colla Vella, a Valls i el cap de setmana del 23 al 24 de juliol, a Villabona, a Euskadi).

Reflexions al voltant de Sant Joan

Escriure a toro passat sempre és fàcil, i més sabent que les coses no és que hagin anat bé, sinó que han anat de cullons, i ja em perdonaran... En dos dies de castells, que per a Valls i els vallencs signifiquen l'inici oficial de la temporada castellera, els de la Vella hem estrenat quatre castells nous enguany: el quatre de vuit amb el pilar, el tres de nou amb folre, el quatre de nou amb folre, i el pilar de set amb folre... que es diu aviat! I a més, aquests resultats -que feia temps que no obteníem- tenen el valor afegit que suposa el paperàs digníssim de l'altra colla de la ciutat. Per això té més valor.

Per nosaltres, la doble diada castellera de les festes de Sant Joan representava també un doble i gran repte. En primer lloc, fer un pas endavant, sense emmirallar-nos ni deixar-nos portar per ningú; anant a la nostra. I la segona, evitar de totes, totes qualsevol caiguda que pogués representar un pas enrera i haver de començar de nou. El primer objectiu l'hem assolit amb escreix, aguantant fins i tot la pressió afegida de qui ens demanava, des de fora, posar una marxa més en no sé quin benefici, i també la pressió que suposava l'estrena de nous castells aquesta temporada. El ritme de la Colla Vella l'ha d'imposar la Colla Vella, ningú més. Aquest és el camí correcte i la drecera per evitar entrebancs que t'hipotequin una temporada. Així, ras i curt. I més quan venim d'un any (el 2007) del tot injust en què tres caigudes severes ens van condicionar i malmetre una temporada que prometia molt abans de la festa major de Gràcia i en la què, dit sigui de passada, vam assolir el récord de tresos de nou folrats. I el segon objectiu, el de no caure, també l'hem assolit plenament. I aquí voldria fer un punt i a part.

Tenim (a la Colla Vella) una canalla excepcional, valenta i molt bona; diria més, boníssima i -aquí hi ha un tret diferencial- amb plena responsabilitat del què són i, sobretot, del què representen... que sovint et fa emocionar. Per això, si els hagués de puntuar els posaria, sense dubtar, dotze punts sobre deu: matrícula d'honor. Però com tot en aquesta vida, fins i tot els seus petits grans cors necessitaven també d'un reconeixement d'aquesta magnitud per recuperar la confiança perduda i creure's-ho de debò. Per això, la gent que va viure ahir la diada de Completes i que avui ha disfrutat d'aquest Sant Joan sap que la doble victòria (particular, dins de la pròpia colla, i que ningú no interpreti res més del que vull dir) no acaba aquí, sinó que va una mica més enllà. És oxigen per uns quants mesos més.

D'altra banda, voldria destacar i reivindicar l'agilitat tant de la diada de Completes com la de Sant Joan, dues exhibicions excelses que s'han despatxat amb una hora i i una hora i mitja, respectivament. I en aquest timming, veure i disfrutar dels castells que s'han fet i completat, com una mena d'acció-reacció brutal, capaç de saciar l'aficionat més exigent, ha deixat tothom amb un gran sabor de boca: tant els de casa, que han pogut (per fi) fer un dinar de festa major amb tots els ets i uts; com els de fora, que han pogut vibrar, una vegada més, de la mística de la plaça del Blat, de l'essència castellera en la seva màxima expressió i, per què no, perquè també han pogut veure un gran espectacle i anar a dinar a una hora decent.

I per acabar aquesta primera crònica de Festa Major voldria fer un agraïment al casteller anònim i de base, aquell que, en el decurs d'aquests més de dos-cents anys d'història, aporta el seu gra de sorra i que, sense ell, tot plegat seria molt més complicat. Ells, vinguin d'on vinguin (perquè ens venen de tot arreu), sempre han estat molt importants i segueixen sent-ho. Tant fa que només vinguin a tres o quatre sortides l'any, que ho facin només quan la Colla actua a la ciutat, que vinguin quan de debò la Colla els necessita (que és sempre) o a les grans cites, com el Concurs. Tant se val. Sempre són (sou) benvinguts i sempre seran (sereu) crucials en la història de la Colla. Felicitats a tots ells i bona Festa Major.