Vacances a Londres

Ja he tornat. I, la veritat, m'ha costat més del que em pensava. He de reconèixer que aquestes vacances he desconnectat com poques vegades havia fet abans. Així, pràcticament no he llegit premsa, gairebé no he mirat la televisió i només em posava davant l'ordinador uns minuts cada tres o quatre dies per baixar-me el correu. Per contra, he mantingut el nivell de lectura (ara estic acabant l'Òmnibus de la mort, del company i amic Toni Orensanz, hi he llegit les últimes novetats en novela negra de la Donna Leon, l'Andrea Camilleri, i el Henning Mankell), he fet esport quasi cada dia i, per damunt de tot, he disfrutat de la família, sovint sense fer res d'especial. Amb ella hem sobreviscut a la segona experiència de viatjar fent un intercanvi de casa, un mètode de conèixer món que us recomano i del qual ja us n'havia parlat. Aquesta vegada va ser a Londres i per un període de deu dies. I no, els anglesos no ens van prendre ni trencar res, i ens vam trobar la casa com la vam deixar. Que en som de desconfiats...

Pel que fa a Londres, tot i que no era el destí més desitjat (m'hauria estimat més tornar a Itàlia o França) em cridava l'atenció el que em deien molts amics: "Tu ves-hi, que tant que t'agrada París, veuràs com Londres la supera". Doncs em sap greu, però no; entre les dues ciutats em quedo amb París. I consti que hi va haver moltes coses que em van agradar, de Londres. Per exemple, els museus. El fet que siguin gratuits, és una mostra fefaent de la voluntat del govern britànic de que la cultura arribi a tothom, sense excepció, encara que això signifiqui destinar-hi una part important dels pressupostos nacionals i locals. Em van agradar la National Gallery i les dues Tate (la Modern i la Gallery), la visita a l'Abadia de Westminster, els mercats de Candem i Notthing Hill, i els impressionants parcs i jardins, amb el Hyde Park al capdavant, que fan de veritable pulmó verd d'una ciutat sobrecarregada. També em va agradar la solució que han trobat els londinencs per donar resposta a la gran immigració que tenen, i que no para de créixer. Em refereixo als barris mixtes on conviuen perfectament les cases dels anglesos de tota la vida amb els nous edificis socials aixecats per als nouvinguts. Dos models, un a cada banda, separats només pel carrer. Em sembla una proposta molt més intel·ligent i integradora que els ghettos perifèrics (banlieue) de moltes ciutats franceses, que sovint acaben esclatant com una bomba de rellotgeria.

En canvi, no em va agradar l'aire individualista que es respira a la ciutat, ni la rapidesa amb què es viu (és un xoc brutal si has passat les darreres tres vacances a recer de la cultura slow de la Toscana). Penso que, a diferència d'altres grans ciutats, com París, Roma, Copenague o Barcelona, Londres és una ciutat a la qual li falta una mica d'humanitat. Passejant per la city t'adones, o si més no és la impressió amb la què em vaig quedar, que és una ciutat pensada per donar més resposta i solucions al trànsit rodat que comoditat a les persones. Les voreres són molt més estretes i curtes que la resta de ciutats que citava, i això, tenint en compte que parlem d'una capital superpoblada, fa que se't faci difícil desplaçar-te. En aquest sentit vaig trobar a faltar grans avingudes per passejar tranquilament, amb bancs on asseure't per descansar o, simplement, contemplar el que passa al teu voltant. Me'n vaig tornar, doncs, amb la sensació que Londres és una ciutat angoixant i estressant; i no vull ni imaginar-me com serà d'aquí a quatre anys quan hagi d'acollir els Jocs Olímpics. Allí, per exemple, i a diferència de Barcelona o Copenhague, circular en bicicleta és quasi una heroicitat, i els vianants constantment es troben amb pintures a les voreres o a l'asfalt avisant-los que no badin amb el tràfic. Tampoc vaig acabar d'entendre que per creuar un carrer hagis de fer-ho en dos temps i t'hagis d'aturar dues vegades perquè hi ha dos semàfors: l'un pels cotxes que circulen per la dreta i l'altra per l'esquerra.

En fi, que vaig tornar amb el pensament que Anglaterra si bé no està tan lluny de casa (a dues hores de Reus en avió) sembla que es trobi a les Antípodes, a l'altra extrem del planeta, i que per arribari faci falta un vol transoceànic i, després, superar el jet-lag. Monedes diferents, conducció i vehicles diferents, endolls diferents...

El Boss

Steve van Zandt, la guitarra 'pirata' de la E Street Band, ho deia ben clar en l'entrevista que li feia dilluns passat el periodista del Periódico de Catalunya, Jordi Bianciotto: "L'any 1999 va ser un gran error començar la gira 'Reunion tour' a Barcelona. Després d'allò, tot el que va venir va ser tant avorrit! A Barcelona s'hi ha d'anar a tancar les gires, no a començar-les!. El públic d'aquí és, segurament, el més salvatge del món. Per què? No ho sé".

Van Zandt expressa amb aquestes paraules allò que el Boss fa temps que sap i per això aquesta comunió tan perfecta cada vegada que torna a Catalunya, i per això ens delecta amb tota mena de detalls generosos, amb signes d'una gratitud que vol ser corresposta, amb respecte, amb regals íntims...

Dissabte al vespre vaig ser al concert de Bruce Springsteen i la E Street Band al Camp Nou. I encara que aquesta vegada fos diferent (estava penjat a la tercera graderia, gairebé a tocar de les cabines dels comentaristes) i que costés seguir tots els detalls que s'anaven succeïnt a primera línia de foc, l'espectacle va ser brutal, superb, extraordinari. Ni les deficiències en el sò, que hi van ser, ni el fet d'haver de seguir el concert amb l'inconvenient que suposen les cadires en un event d'aquest tipus (t'hi pots deixar els genolls!), van desdibuixar la colossal actuació del Boss. Per cert que, des de dalt de tot de l'estadi sí que vaig poder apreciar el que alguns periodistes van batejar l'endemà mateix com 'efecte fideuà', que és el que donen els milers de braços alçats seguint una coreografia tant improvisada com perfecte.

Un altre detall que em va sorprendre, i que no vaig apreciar en el seu darrer concert a l'Estadi Olímpic de Montjuic, va ser el relleu generacional. Dissabte a la nit hi havia xiquets de molt pocs anys, preadolescents, adolescents, joves, no tan joves (ja), una mica més grans, pares i avis... I això em va fer recordar amb el concert del Ligabue, el passat hivern a Roma, també per a tots els públics.

Del 'setlist' de dissabte em quedo amb la versió allargada del Mary's place, els Hungry heart i The river (que no havia sentit en directe) i el Born to run en ple èxtasi final. També em va semblar genial començar amb No surrender i acabar amb un mix entre el Twist and shout i La bamba, amb la complicitat d'un públic entregat com no podia ser d'una altra manera.

Com deia també Steve van Zandt al final de l'esmentada entrevista: "tant de bo hi hagués una gira cada any per tornar a Barcelona". Doncs res, nosaltres us hi esperem!.

Us deixo amb la versió "llarga durada" del Mary's place que l'endemà mateix ja estava penjada al you tube.

La píndola

Després de Sant Joan -la nostra Festa Major-, sempre resulta difícil seguir engrescant la gent de la Colla per mantenir un nivell alt de castells abans que arribin les grans cites del mes d’agost, a l’equador de la temporada, i preparar tot seguit l'esprint final. I ho entenc perfectament; la temporada és tan llarga!. Els qui anem al capdavant, però, tenim, abans que comenci la temporada, una imatge global del que ens espera, i ho planifiquem tot plegat com si fos una mena de tour (ara que comença la prova ciclista per excel·lència) o una marató castellera. I sabem, molt abans que aquestes arribin, en quines places ens agradaria prémer l’accelerador i en quines altres (cada vegada menys, malauradament) podrem xalar sense necessitat d’arriscar, simplement, pel plaer de fer castells i fer castellers.

L’any passat, una diada que vam marcar en rosat en el nostre calendari particular va ser la sortida a Vic, perquè ens ho vam prendre com una cosa extraordinària (queda tan lluny de casa!) i perquè els gestors de l’exhibició ens ho van saber vendre bé: un referèndum intern va triar la Colla Vella com l’entitat que la majoria desitjava per commemorar el seu desè aniversari. Com ens hi podíem negar?

Enguany ha passat quelcom de semblant amb Terrassa. Ja fa temps que ens anaven al darrera per portar la Colla Vella per Festa Major. I, tanmateix, molts castellers de la Vella maldàvem feia temps per tornar a actuar al Raval de Montserrat. Enguany ha pogut ser, en coincidir la voluntat dels uns i els altres. I així ho vam fer saber a la nostra gent.

Un incís, abans de lligar Vic i Terrassa amb el que us volia dir...

Un bon amic casteller de la gran colla rival em deia abans de començar el Tomb del Poble (la cercavila que fem a Valls la tarda de Sant Joan) que la gran diferència entre les dues colles era que quan els capdavanters de la Vella donen la píndola als seus castellers, aquests se l’empassen amb fe, confiats i sense dubtar-ho ni un moment; mentre que quan ho fan els capitostos de la Joves, la majoria dels seus castellers obren la boca, entomen la píndola, però a la que s’han girat, l’escupen dissimuladament a terra...

L’exemple, que em va semblar terriblement encertat, si més no em sembla que retrata perfectament el sentiment i el tarannà de la gent de la Colla Vella (no puc opinar com es comporta la gent a la Colla Joves), m’ha vingut al cap a l’hora de parlar de Vic i Terrassa. Quan vam tocar el xiulet l’any passat a Vic i enguany a Terrassa, la majoria dels capdavanters estàvem tranquils perquè crèiem que seríem prou gent per portar el programa que havíem anunciat. I així és molt fàcil i molt agraït treballar, sabent que un gruix important de la Colla no et fallarà.

L’exhibició castellera de la Festa Major de Terrassa va ser esplèndida. I no tant pels grans castells que s’hi van poder veure (que també), sinó pel mateix que destacava de la Festa Major de Sant Joan a Valls. Totes les colles van aconseguir el respectius objectius; no hi va haver cap caiguda; només hi va haver un peu desmuntat (crec recordar que el quatre de vuit dels Castellers de Terrassa) i tot plegat es va poder veure i viure amb un temps récord. Així dóna gust fer i anar a veure castells; i això és quelcom que es reflexa a la cara dels castellers i dels aficionats.

Pel que fa a la nostra particular actuació, dir que les coses s’estan fent amb molt de cap, sense voler estirar més el braç que la màniga, i amb una capacitat d’autogestió que ja voldrien molts per a ells. Un exemple: Divendres ja sabíem quins tres castells (i fins i tot el pilar) plantaríem a plaça, i ni la temptació de passar al davant dels amfitrions i guanyar-los a casa seva (un terme que utilitzen sovint els cronistes castellers i amb el qual no em sento gens a gust) no ens va fer dubtar ni un segon del camí a seguir. De concurs només n’hi ha un; la resta són exhibicions. I aquestes actuacions ens les hem de prendre com el que són: una manera de passar-s’ho bé (i de fer-ho passar bé) fent castells, pensant única i exclusivament en nosaltres i en ningú més que no sigui l'aficionat casteller. Si ens ho posem al cap i ens ho creiem fermament, tornarem a ser una multitud... i ni tan sols ens haurem de prendre la píndola!

PD: Per cert, ara venen tres tres o quatre sortides per xalar i sense pressió afegida (divendres a l'hotel Calypso de Salou; diumenge al barri de La Xamora, a Valls; dissabte 19 al barri de la Colla Vella, a Valls i el cap de setmana del 23 al 24 de juliol, a Villabona, a Euskadi).

Reflexions al voltant de Sant Joan

Escriure a toro passat sempre és fàcil, i més sabent que les coses no és que hagin anat bé, sinó que han anat de cullons, i ja em perdonaran... En dos dies de castells, que per a Valls i els vallencs signifiquen l'inici oficial de la temporada castellera, els de la Vella hem estrenat quatre castells nous enguany: el quatre de vuit amb el pilar, el tres de nou amb folre, el quatre de nou amb folre, i el pilar de set amb folre... que es diu aviat! I a més, aquests resultats -que feia temps que no obteníem- tenen el valor afegit que suposa el paperàs digníssim de l'altra colla de la ciutat. Per això té més valor.

Per nosaltres, la doble diada castellera de les festes de Sant Joan representava també un doble i gran repte. En primer lloc, fer un pas endavant, sense emmirallar-nos ni deixar-nos portar per ningú; anant a la nostra. I la segona, evitar de totes, totes qualsevol caiguda que pogués representar un pas enrera i haver de començar de nou. El primer objectiu l'hem assolit amb escreix, aguantant fins i tot la pressió afegida de qui ens demanava, des de fora, posar una marxa més en no sé quin benefici, i també la pressió que suposava l'estrena de nous castells aquesta temporada. El ritme de la Colla Vella l'ha d'imposar la Colla Vella, ningú més. Aquest és el camí correcte i la drecera per evitar entrebancs que t'hipotequin una temporada. Així, ras i curt. I més quan venim d'un any (el 2007) del tot injust en què tres caigudes severes ens van condicionar i malmetre una temporada que prometia molt abans de la festa major de Gràcia i en la què, dit sigui de passada, vam assolir el récord de tresos de nou folrats. I el segon objectiu, el de no caure, també l'hem assolit plenament. I aquí voldria fer un punt i a part.

Tenim (a la Colla Vella) una canalla excepcional, valenta i molt bona; diria més, boníssima i -aquí hi ha un tret diferencial- amb plena responsabilitat del què són i, sobretot, del què representen... que sovint et fa emocionar. Per això, si els hagués de puntuar els posaria, sense dubtar, dotze punts sobre deu: matrícula d'honor. Però com tot en aquesta vida, fins i tot els seus petits grans cors necessitaven també d'un reconeixement d'aquesta magnitud per recuperar la confiança perduda i creure's-ho de debò. Per això, la gent que va viure ahir la diada de Completes i que avui ha disfrutat d'aquest Sant Joan sap que la doble victòria (particular, dins de la pròpia colla, i que ningú no interpreti res més del que vull dir) no acaba aquí, sinó que va una mica més enllà. És oxigen per uns quants mesos més.

D'altra banda, voldria destacar i reivindicar l'agilitat tant de la diada de Completes com la de Sant Joan, dues exhibicions excelses que s'han despatxat amb una hora i i una hora i mitja, respectivament. I en aquest timming, veure i disfrutar dels castells que s'han fet i completat, com una mena d'acció-reacció brutal, capaç de saciar l'aficionat més exigent, ha deixat tothom amb un gran sabor de boca: tant els de casa, que han pogut (per fi) fer un dinar de festa major amb tots els ets i uts; com els de fora, que han pogut vibrar, una vegada més, de la mística de la plaça del Blat, de l'essència castellera en la seva màxima expressió i, per què no, perquè també han pogut veure un gran espectacle i anar a dinar a una hora decent.

I per acabar aquesta primera crònica de Festa Major voldria fer un agraïment al casteller anònim i de base, aquell que, en el decurs d'aquests més de dos-cents anys d'història, aporta el seu gra de sorra i que, sense ell, tot plegat seria molt més complicat. Ells, vinguin d'on vinguin (perquè ens venen de tot arreu), sempre han estat molt importants i segueixen sent-ho. Tant fa que només vinguin a tres o quatre sortides l'any, que ho facin només quan la Colla actua a la ciutat, que vinguin quan de debò la Colla els necessita (que és sempre) o a les grans cites, com el Concurs. Tant se val. Sempre són (sou) benvinguts i sempre seran (sereu) crucials en la història de la Colla. Felicitats a tots ells i bona Festa Major.

Mamadetes, masclets, boladissos

Aquesta setmana ha corregut com la pólvora, per internet, el vídeo promocional del ‘Boladís’, la que pretén ser la beguda oficial de Sant Joan, la Festa Major de Valls, a l’estil de la ‘Mamadeta’ de Santa Tecla (Tarragona) i el ‘Masclet’ de Sant Pere (Reus), entre moltes i moltes altres begudes de la nostra terra. La promoció té l’èxit assegurat ja que porta el segell creatiu del Carles Cubos i la idea original del Jordi Sans(què grans!) i està protagonitzat pel cèlebre Miquel Marcet, més conegut amb el malnom del ‘Conde’ i, en els últims anys, rebatejat com el ‘Daaaalí de Vvvalls’. A mi, tot plegat, em sembla genial, divertit, fresc, festiu, desenfadat... i us invito a que també hi digueu la vostra.

És ben curiós, però, l’efecte dominó que acaben causant les festes majors de més volada, convertint-se, tot sovint, en un model del qual s’ha de plagiar el que és tradicional i el que no ho és tant (protocols, cercaviles petites/tomets del poble/bestiari infantil, begudes de les festes, barrets de les festes, samarretes de les festes, gots de les festes... i aviat el profilàctid de les festes).

Un exemple el tenim amb el famós protocol de les festes, pendent d’aprovació a ca nostra, però que ja és oficial i oficiós a Tarragona, Reus, Vilafranca del Penedès... Sembla com si no es pogués entendre la Festa Major sense aquest ditxós document, que ho ordena i preveu tot (ja sabeu, atado y bien atado), i que ningú no s’expliqui com s’havia fet tot fins ara i, sobretot, com és que les coses acostumaven a sortir bé si no hi havia ‘El Protocol’. Recordo, a tall anecdòtic, que quan se’n discutia la seva elaboració, a l‘inici, es volia pautar absolutament tot, fins i tot detalls de la vestimenta del casteller com si aquest podia portar i pujar amb mitjons...

L’altra exemple d’aquests plagis en cadena, com comentava, és el de les begudes ‘oficials’ de les festes. A Tarragona, no fa pas massa -a tot estirar uns vuit anys- es van inventar la ‘mamadeta’, a base del licor més internacional de la ciutat: el chartreuse verd i groc, un destilat d’herbes aromàtiques elaborat a partir d’una fórmula dels monjos cartoixans. Pel que fa al nom, recordo haver llegit en algun lloc o sentit una llegenda urbana que assegurava que, sent festa major a Tarragona, un home va entrar en un bar de la Part Alta i va demanar-li a la cambrera ‘una mamadeta’; ella, en comptes de fotre-li un moc el va respondre servint-li, en un got, granissat de llimona i chartreuse.

Després va venir el ‘masclet’ de Reus, la beguda oficial de la Festa Major de Sant Pere, que encara és més recent, doncs no fa ni set anys que serveix per assedegar les festes dels ganxets. I si a Tarragona és el chartreuse, de què havia d’estar fet el masclet?... Efectivament, de vermut de Reus i de ‘plim’, un refresc de fruites autòcton, d’allò més dolç i empalagós. Aquesta és la base, tot i que després cadascú és lliure d’anar-hi afegint d’altres licors o begudes refrescants amb l’objectiu de trobar l’equilibri del ‘puntillo’. Com t’aixequis l’endemà és una altra cosa.

Però no us penseu que tot s’acaba aquí. A Torredembarra agafen un pets com una gla amb l’’aigua de la Torre’, elaborada a base d’Anís del mono, aigua amb gas i sucre, i amb els ‘xupitos diable’ (chartreuse groc, Torres 10, vodka i xarop de grosella), la beguda dels Diables de la Torre...Us podeu imaginar que la majoria acaben cridant el Joseeeeeeep.

Ara bé, si hi ha algunes begudes cèlebres que han traspassat les seves fronteres més locals, aquestes són l’’Aigua de València’ (suc de taronja, cava, sucre i vodka), la ‘Pomada’ menorquina (gin Xuriguer, suc de llimona i gel picat) i els ‘Burrets’, ‘Plis-plas’ o ‘Mentireta’, diverses modalitats que s’associen a les festes de ‘Moros i Cristians’ d’Alcoi i que estan fets a base de licor de cafè, cola i/o granissat de llimona.

Per qui vulgui llegir i documentar-se una mica més sobre les begudes de la nostra terra us suggereixo la lectura d'un article d'en Jaume Piquer o bé la secció de cultura de l'Accent.cat 'xarrupa que vessa!'

Ni transvasaments ni interconnexió

Ni transvasaments ni interconnexió de xarxes. I no és un NO perquè sí, sinó perquè jo m’ho crec això de la nova cultura de l’aigua, una definició que per molts sembla un més dels eufemismes encunyats per polítics disfressats de lingüistes per definir, sense rubor, paraules cristal·lines de les quals tots en coneixem el significat. Una cosa és solidaritzar-se amb una situació d’emergència i supervivència, i una altra molt diferent és gestionar una política de l’aigua posant més èmfasi en seguir malbaratant els recursos naturals –sense tenir en compte el gravíssim perjudici que pots causar a un territori-, en comptes de definir i aplicar una vertadera nova cultura de l’aigua, on imperi la conscienciació sobre aquests recursos.

Ara, després de mesos convulsos i d’enceses polèmiques, tenim que ha plogut. I ha plogut a cor que vols. I a més, aquesta vegada la pluja sí ha sabut ploure. L’aigua que ha caigut del cel en els darrers quinze dies, i la que encara ha de caure si fem cas de les previsions meterològiques, ha calmat l’assedegada i encesa emergència nacional. En dues setmanes s’ha passat del 20 per cent de reserves a tocar del 35 per cent. Tanmateix, a aquestes xifres cal sumar-hi l’aigua que baixarà procedent de les muntanyes i les capçaleres, més aquella que està per caure, perquè encara no ha fet net del tot. Quan això passi, serà el moment de fer comptes clars i enterrar aquest nou intent de transvasament encobert que és la interconnexió. Perquè si a finals d’any estem a la meitat de les reserves dels embassaments, com tot fa pinta que pot ser, com explicarem la interconnexió si el mes de maig ha d’entrar en funcionament la dessaladora del Prat? De cap de les maneres...

Per això penso que el que aquesta vegada s'està esgotant no és l'aigua sinó els arguments per fer un obra sense sentit, un cop superada la situació d’emergència. I si després de tot encara hi ha qui defensa la construcció de la canonada és perquè ha deixat de creure en la nova cultura de l’aigua. Música, mestre...

Vacances d'intercanvi

Consti que em va costar molt decidir-me i que, finalment, quan vaig acceptar, no les tenia totes amb mi. Feia mesos que m’animaven a provar una experiència per la què ja havien passat uns amics de debò: viatjar intercanviant la casa! Buff! Jo, que sempre m’he tingut com una persona de mentalitat oberta, em veia ara com el més tancat de tots, carregat de prejudicis absurds, cagadubtes i temerós de no sé què. Però em van convèncer. Era el 2006 i acabàvem de prendre la determinació d’anar de vacances fent un intercanvi de casa... “i que sigui el que Déu vugui!”.

El mètode era (i és) tan senzill que interiorment anava alimentant els meus dubtes i dinamitant la meva malfiança. Així doncs, et registres en una agència d’internet especialitzada en aquests serveis, ‘vens’ casa teva (en el nostre cas remarcant la proximitat amb les platges de la Costa Daurada, del Priorat, de l’Ebre, de la Ruta del Cister, de Port Aventura, del Modernisme de Reus, dels vestigis medievals de Montblanc, del patrimoni romà de la Imperial Tarraco i, també, és clar, de Barcelona) i consultes la resta de gent que ofereix casa seva com a moneda d’intercanvi per passar les vacances. La jugada, òbviament, és que les dues ofertes casin i que mentre tu et desplaces uns dies a casa seva, ells s’instal·len a casa teva.

Val a dir que els temors inicials acostumen a desaparèixer tan bon punt et poses a intercanviar, via mail, informacions d’aquí i d’allí, i et deixes aconsellar excursions, visites, propostes, experiències, compres, restaurants... És el contacte amb les persones el que actua com a desllorigador i el que et fa canviar les idees, que t’ofega els prejudicis i que t’anima a seguir endavant i a provar-ho.

L’experiència que va seguir la nostra aventura va ser inolvidable. I això que encara hi ha dos moments en els què solen reaparèixer els dubtes (si més no, en el meu cas), com si fossin fantasmes. L’un, és veure què et trobaràs quan arribis al lloc triat i si el què t’han anat explicant els darrers mesos es correspon al que t’havien dit; l’altra, quan tornes a casa, poses la clau al pany i penses com t’hauran deixat la casa, què t’hauran regirat o què t’hauran agafat, com si de sobte tot allò material agafés un valor exagerat...

I quan arribes a la casa que passaràs les vacances veus que t’han deixat un ram de flors, unes ampolles de vi i d’un escumós que no s’assembla al cava ni al xampany, la nevera plena i la casa plena de post-ip’s facilitant la teva convivència. I al vespre, al correu electrònic t’expliques, si vols, l’experiència de cada dia i demanes si ho has trobat tot correctament i si necessites quelcom. I quan tornes, observes que tot està en ordre, talment com ho havies deixat, i fins i tot amb algun obsequi.

He decidit escriure aquest post després de veure, ara fa unes setmanes, una pel·lícula (tan superficial com divertida) que parla d’aquesta experiència, i que us adjunto el tràiler a sota. És un nou concepte de viatge, en el què valores extraordinàriament la confiança que es fan les persones, la generositat, la servitud i el contacte que es manté abans, durant i després del viatge. Molt recomanable. Us deixo l'enllaç de GTI, una de les empreses que presten aquest servei i el tràiler de 'The holidays'...